Solucions al fracàs escolar (III). Tercer objectiu i primer mètode. Treballar un trimestre de l'ESO en una empresa en condicions d'igualtat.

Ajudar els alumnes a prendre consciència que viure és feixuc, que els privilegis valen diners, i que els diners exigeixen un esforç.

Ajudar els fills a prendre consciència que allò que potser els sembla que són drets potser són privilegis. Els objectes que es poseeixen: televisió, ordinador, jocs, joguines, roba, objectes preuats, plaers, oci, extraescolars... són realitats que exigeixen el peatge d'un cost econòmic que els pares suen, si poden, i que molts no poden aconseguir.

Aconseguir que els nens prenguin consciència d'això no és gens fàcil. No n'hi ha prou amb explicar-ho. La convicció que la vida és coll amunt, que la vida és mílicia, que la vida és un vol de nit, que la vida és un combat (contra un mateix i contra l'entorn)... s'adquireix sovint amb molt de sofriment i amb unes quantes derrotes.

Potser caldria (i heus aquí la meva proposta pol·lèmica, transgressora, antiga... alguns l'anomenarien inhumana i antipedagògica) que un dels trimestres de l'ESO fos (obligatòriament per a tots els alumnes) una estada en solitari (i treballant) en una empresa (amb totes les garanties de seguretat física i psicològica) per tal que experimentessin des de dins la vida d'un treballador. Que cobressin només si fan la feina que els toca. Que complissin un horari amb la mateixa exigència que un professional. Que se'ls exigís la feina ben feta, com a qualsevol professional. Que un tutor, al finalitzar la jornada, els ajudés a reflexionar sobre les dificultats trobades i sobre el fet que per a moltes persones aquesta experiència no dura un trimestre sinó tota la vida.

Potser el contacte directe amb la duresa del dia a dia els ajudaria a valorar millor el valor dels estudis un cop tornessin a l'institut.

.

.

Els Aiguamolls de l'Empordà ran de l'hivern.

Els aiguamolls, prop de l'hivern, apareixen com adormits; reunions de cigonyes planificant l'intendència del fred; un faisà solitari cercant alguna cosa per endur-se al pic; vols rasants d'una bonior d'aus que deixen solcs a la superfície de les basses; canals immòbils, amb la capa de verdet intacte, com un vidre esmerilat. Al lluny, la neu del Canigó; per llevant, la platja i la mar enfadada. Des de la platja, un altre cop la neu i el cel que per moments es forada i deixa passar un raig revelador de pureses ancestrals.

.

.

TESERAC i la hipòtesi dels infinits universos.

Ens proposava el relataire “ambre” al nou web de relatsencatala.cat un Repte Poètic Visual que s'inspirés en el TESERAC, o cub de quatre dimensions. Vaig tenir la sort, gens esperada, d'escriure el poema més votat dels que es van presentar ( tot i que a mi personalment no m'acaba de fer el pes). El que sí que puc dir és que el meu poema va ser un intent honest de traduir en vers, i amb una certa sonoritat, la idea que tinc de les múltiples dimensions de la realitat, que de fet no és altra que l'acceptació del que la ciència de moment sembla que diu. Tres dimensions de l'espai, en principi lliures, una quarta dimensió temporal forçada (tots els éssers som empesos vers el futur vulguem o no), i fins a set dimensions més replegades, que només es manifesten a distàncies subatòmiques, i que són probablement les responsables que algunes d'aquestes partícules manifestin comportaments aparentment il·lògics, o que com a mínim sembla que se saltin les limitacions físiques dels límits de la velocitat de la llum; però és clar, si hi ha més dimensions ( fins a 11 ) i a sobre estan plegades (corbades) l'aparent distància entre dos punts pot ser en realitat molt menor. Al meu parer, les dimensions que afecten un univers depenen de les característiques del seu big bang i de l'atzar. Al meu parer, també, hi ha infinits universos, cadascun d'ells amb diferents arquitectures dimensionals; aquestes arquitectures determinen el futur de l'univers i la possibilitat o no que en cadascun d'ells s'hi desenvolupi la vida. La majoria dels universos són bords; és a dir, adquireixen una arquitectura dimensional que els condueix d'immediat al col·lapse. En una mostra d'infinits universos és un succés segur el fet que n'existeixin alguns que derivin vers la vida, i, un grup més reduït, vers la vida intel·igent. Tot això està més desenvolupat al meu assaig "Principi Antròpic Fort". 

Amb tota aquesta explicació vull dir que els versos següents no són mots a l'atzar, buits de significació, sinó que encara que no ho sembli cadascun dels versos té un contingut científic/artístic.

Us poso el poema que em va sortir. Tot just el vaig haver acabat, el vaig penjar a la proposta del repte, i se'm va oblidar que l'havia escrit. De sort que un dia després del veredicte remenant pel fòrum de relatsencatala.cat em vaig adonar que jo havia guanyat i que en conseqüència em tocava organitzar el RPV152 al qual us convido a tots.

Oda a totes les dimensions d'un cos.

 

Enllà del punt,

ni amunt, ni avall,

enllà.

A cada punt,

on cada punt

s'està.

Endins, potser,

però no ben bé.

Serà

la inflor emergent

per un espai

lligat

a un tot ignot,

potser infinit,

o no.

Fins a onze diu,

el savi, i riu.

I el boig

brandar de brins

enllà dels plecs

més fins;

on el petit

forat s'envà

del punt;

no pas amunt,

ni avall, ni enlloc;

ni lluny.

Que gran que és el

tot el que hi ha

al forat

immens de ca-

da mos de buit

i temps.

Ja veia jo

el buf dels vents

del cap,

vers més enllà

dels gels del pol

surant.

I els meus ulls cecs

a l'ombra del

real.

Som el besllum

del sol que llu

rotund;

enorme esfe-

ra de contorns

de fum.

Enllà d'aquí,

però aquí també

hi és fos.

No entenem res

i anem negant-

ho tot.

No entenem res

car tot és fosc

i ocult

De l'univers

xuclem sols el

perfum

Paraules sobre el més enllà a Cadaqués.

Al poble, pel desembre, el mar es torna de color de vi no gaire tard; la boira s'amara a les muntanyes, encesa d'or, i el Casino bull de gent prenent cafès o refrescs. L'instant en què el cel és travessat per filagarses roges és fugaç com tot el que és bell, però sempre torna, potser per això la seva desaparició és dolça com la vesprada de Cadaqués.

No fa llàstima que marxi tot allò que sabem que tornarà.

I cada vegada més, i sense cap base racional, estic més i més convençut que tothom qui se'n va, aparentment per sempre, tornarà; o que tothom qui se'n va, en realitat no se'n va. I ho crec potser per la bellesa; o per la necessitat que tinc, com a escriptor, de tancar bé els arguments de les històries; o pel record dels primers instants de consciència de la meva infantesa, quan tot era tan nou i tan bell, quan l'existència em feia evident la necessitat dels finals feliços, o potser la percepció que darrere cada final arribava un nou principi, que també tindria un final, que donaria pas a un nou principi; o perquè, de fet, si després no hi ha res, mai no ho sabré i mai no ho podré evidenciar; o potser per les carícies que sento damunt dels meus cabells quan sóc ajagut al llit, i darrere les orelles, i al muscle; o potser per la mà invisible que em despertava perquè estudiés a les set del matí en punt quan tenia divuit anys; o pel reguitzell de coses que no dic.

Volia parlar només de Cadaqués i estic derivant cap a la reflexió sobre el més enllà. I penso en l'eruga, blanquinosa i cega. Només percep les erugues. Les toca, les palpa, s'adona que s'amaguen dins d'un capoll de filaments funeraris i que, passat un temps, deixen només una carcassa seca i lletja que anomenen mort. No veuen la papallona. La papallona vola lluny de l'eruga que encara resta cuc i que és cega. El cuc creu en la mort perquè no veu la vida; ni tan sols no sap què vol dir el verb veure. No sap ni comprèn gairebé res i gosa negar-ho tot.

Crec en el més enllà sense cap prova; com una opinió, com una intuició, com un exercici d'humilitat perquè encara no ho sé tot, perquè no ho comprenc tot; per això no em veig en cor de negar res d'una manera absoluta.

El cel i el mar, del roig, passen al blavís, que tenyeix la façana de les cases blanques. Un lleu brum esdevé el rerefons de converses pausades. Les barques, a la platja, boca-terrosa, afegeixen color a la grisor de la nit que s'enceta. Una serp de llums es mira la plàcida majestat de l'església, i una criatura riu davant “L'amistat”. Olor de gofre prop de l'Anco. Botigues-taller de pintures càlides. Cabells de palla de nord enllà que se senten a casa. I no gaire lluny, el Cap de Creus i la llibertat sagrada de la natura.

.

.

Retorn als orígens. Cala Jugadora. Cap de Creus.

Retornem, de tant en tant, a l'origen de la llibertat, a la pàtria de l'ésser humà, on l'empremta de l'univers dibuixa poemes de déus silenciats.

Res no és estàtic. Tot canvia. Als espais en què ahir hi érem sols, avui una bonior d'Homo sapiens s'hi atansen no sempre amb prou esperit per a respectar la natura tal com és. La natura cal respectar-la no tan sols perquè aquesta actitud és la millor per l'Homo sapiens, sinó pel valor de la pròpia natura, per ella mateixa; i de retruc la nostra espècie se'n beneficiarà.

Som un fruit més de la Terra i, en conseqüència, de l'univers. La nostra identitat està lligada al verd taboll de les oliveres, al tremolor frenètic de les fulles batudes per la tramuntana, al blau plumbi de les boires que sallen damunt d'una mar matisada de crespons blancs. La forma del nostre cos, les connexions del nostre cervell, la capacitat perceptiva dels nostres sentits, el món que dibuixa la nostra ment... tot brolla del paisatge d'on hem sorgit. Podrem elucubrar teologies carregades de mites i de suposades lògiques metafísiques; la realitat té color de mar i tast de salabror; la bellesa és un racó de costa que roman, amb esforços increïbles, avui, si fa no fa, igual com era fa dos-cents mil anys; la bellesa és un cos nu i innocent que busca el sol, que busca el mar, que busca l'instant present enmig de les llesques de tenebror que malden per impedir-li-ho; la bellesa és una consciència que estima sense por, amb l'autèntic significat del verb estimar. 

I a l'hivern, quan el cos es protegeix dessota teixits trenats per la tècnica de l'Homo sapiens, el vent ens abraça amb una força especial, enyorant potser el contacte amb nosaltres; i el brum de les onades ens saluda, ens retroba i ens estima. Tota la potència de l'univers embolcalla, com una mare tendra, l'ésser dels qui estimen la natura per ella mateixa.

Cap de Creus; desembre de 2010.