Casaldàliga

.

Us convido a escoltar les paraules d'en Pere Casaldàliga; sovint silenciades pel poder, sovint desautoritzades pels qui s'obsessionen amb la moral i s'obliden de la injustícia comesa pels diners i els qui els poseeixen. Hi ha un punt, al capdamunt de la piràmide de les creences i de les ideologies, en el qual no importa a quin cantó estem de les idees, sinó quina importància tenen per a nosaltres la dignitat i els drets de tots els éssers humans.
Vivim en un món enfonsat econòmicament pels especuladors, pels financers, pels polítics corruptes, pels qui s'han deixat seduir pel diner i el poder. Ells han enfonsat l'economia. Ells fan impossible el somni de la igualtat per a tothom. Els qui han de clamar contra aquesta injustícia sovint callen i prenen te o cafè dins dels seus palaus episcopals vestits de porpra i amb el títol de prínceps de l'església. ¿Hi pot haver cap títol més patètic i més ridícul que el de príncep, per algú seguidor d'un fuster que va cridar ben fort que a ningú anomeneu guia damunt la Terra, i que qui vulgui ser el primer sigui el servidor de tots?

Si alguna cadena o particular considera que el fet de tenir aquest enllaç de Youtube en aquest humil blog vulnera algun dret, que m'ho digui d'immediat i el retiraré. La meva confusió front les normatives audiovisuals de les propietats em fa demanar ajut en aquest aspecte. Poso la meva bona voluntat al servei de qui conegui les lleis.

L'únic amor lúcid (Pensaments sobre l'amor III)

.

De vegades he pensat que l'amor d'un pare o d'una mare és l'únic amor lúcid. Aquesta cita del llibre de Maria dels Àngels Alsina i Ribé "Estima i deixa't estimar" m'ho fa veure clar:

A la mitologia, hi ha un relat corprenedor: Un fill enamorat de l'estimada no sap com demostrar-li el seu amor. Ella, com a prova que l'estima, li demana el cor de la seva mare. Ell també estima la seva mare; però, encegat per la passió, li arrenca el cor; i, portant-lo dins un cofret, va corrent vers l'estimada. Pel camí, cau; i de dins del cofret se sent una veu que diu: "Fill meu, t'has fet mal?"

.

Tarragona em continua esborronant.

.

Qui m'havia de dir que tornaria tan aviat a Tarragona; aquesta vegada com a professor acompanyant en una sortida organitzada pel departament de socials. I haig de dir que igual com va passar a la meva anterior visita a Tarragona, l'experiència ha estat una delícia; amb l'afegit de les explicacions de la nostra guia Marta, que ens ha descrit l'urbs romana gairebé com si ens hi trobéssim.
El dia ha estat asolellat, clar, nítid; un dia tarragoní, d'aquells que l'emperador Adrià anomenaria propis d'una primavera perpètua; primavera perpetua que segons ell domina contínuament Tarragona i els seus voltants.
A l'exterior de la muralla nord, vàrem saludar, de primeres, a l'emperador August, guarnit amb la indumentària de Cesar, en una reproducció d'una antiga estàtua de promoció populista del seu poder. Qui havia de dir que aquest home que va governar mig món era en realitat un “calçasses” que tremolava davant qualsevol mirada sarruda que li dirigís la seva malèfica esposa Lívia.

La mare llopa ens recorda els orígens mítics de Roma, la necessitat dels pobles de convertir en diví allò que ens lliga al misteri de ser. El lligam amb la llet materna, amb la terra, amb la infantesa.

Al capdamunt d'aquesta torre de vigilància, que va aparèixer fa pocs anys gràcies a l'esfondrament de part de la muralla afegida medieval, hi trobem una làpida amb la figura de Minerva esculpida al damunt; i al darrere de la làpida l'escriptura més antiga conservada a la península ibèrica, on l'artista informa que dedica aquesta làpida a la deesa en qüestió.


Aquí, al damunt, hi podeu veure una imatge més grossa de la làpida.

Un tros de l'arc de l'única porta grossa original romana que es conserva a les muralles.

Els anys i la vida fan créixer l'herba damunt d'unes pedres col·locades dos mil anys enrere.

El teatre romà, on varen executar el bisbe Fructuós i tants d'altres ciutadans que per una o altra raó s'apartaven de la normalitat social de l'època. Morien cremats vius o de qualsevol altra de les formes tan "civil·litzades" amb les quals la cultura i la noblesa de Roma ens van beneir. Al teatre també s'hi celebraven lluites de gladiadors (esclaus obligats a matar-se. Visca la "civil·lització" de Roma!), o bé combats entre gladiadors i feres salvatges; el cas és que la sang corregués (visca la festa nacional!). No us perdeu la Tarraco Viva, que, si mal no recordo, se celebra al maig i que reprodueix sense vessament de sang la lluita de gladiadors i demés curiositats romanes.

Heus aquí al damunt, un dels passadissos que travessaven, per sota, el circ romà, i que facilitaven el moviment dels atletes, els quals feien curses de quàdrigues i altres vehicles d'última tecnologia de l'època.

Un tros de muralla, amb els merlets sencers, probablement reconstruits a l'època medieval.

A l'hora de dinar ens vam apropar a l'aqüeducte, que es conserva força bé, i que està envoltat d'un bosc curull de serps (no és broma, un dia d'aquest potser us penjo un vídeo dels immensos "bitxos" que vam veure). Déu ser l'esperit de la Cleopatra que no es vol allunyar de les obres dels seus conqueridors.

Sigui com sigui, el dia d'ahir fou un retorn al passat, a la cultura que uns diuen que va venir i que se'n va anar; però que jo més aviat penso que va venir (que vam venir) i ens vam quedar.

Què som si no nosaltres? Una barreja amb un component genètic romà molt i molt elevat.

Malgrat tot no puc evitar que em surti de dins un crit de revolta que em fa clamar a favor d'Irike: "Romans go home!"

Ai no, que ho hauria de dir en basc; perquè el fet és que encara que molta gent no ho sàpiga, el llenguatge ibèric era si fa no fa l'euskera actual, que dominava tota la franja dels Pirineus, i fins i tot la costa mediterrània. Però això serà el tema d'un altre post, en què explicaré com segons les més antigues llegendes d'Euskal Herria, els primers bascos que varen arribar a la península, van fer fora els "homes peluts" que vivien a les muntanyes.

¿Algú sap qui eren aquests homes peluts?

Jo sí.

P.D. Les fotos són d'ahir, i com sempre que són meves, gent de bona fe, estan a la vostra disposició, sempre que siguin fetes servir a fi de bé i sense interès econòmic.

El castell de Montsuriu (o Montsoriu)

.

Si us arribeu fins a Breda, i d'allà agafeu la carretera que va cap a Arbúcies, ben aviat trobareu un trencall que us indicarà la direcció del Castell de Montsuriu. Haureu de deixar el cotxe a la carretera i caminar pel bosc una bona estona (el retorn a l'esquerpa edat mitjana s'ho val).

En arribar trobareu una fortificació mig derruida, amb les nafres d'una tecnologia moderna que intenta reconstruir la història maltractada pel temps i per tantes guerres.

El castell fou propietat dels Comtes de Cabrera; una poderosa família de la Catalunya medieval que tenia terres fins a prop de mar, i que si la història hagués girat diferent haurien pogut acabar sent la família real catalana.

La foscor dels murallams. L'heura arrapant-se a pedres antigues i gastades. Les torres sostenint-se bo i els segles. Tot plegat fa que sigui impossible arribar a aquests paratges i no escoltar les històries dels esperits que s'hi passegen invisibles i que freturen que els escriptors escoltin les seves vivències i les facin arribar als vius, que ben aviat (perquè el temps vola) seran també morts, i esperits, àvids de no ser oblidats.

A l'època medieval, el castell simbolitzà un poder feudal que explotava els camperols dels voltants. A canvi d'una part de la collita, i d'altres privilegis que ara no explicaré, el senyor del castell amparava els camperols i les seves famílies en temps de guerra, deixant-los habitar dins del pati del castell a l'interior de les muralles, i exigint-los també l'ajut com a soldats en la defensa de la fortificació.

Veieu aquesta torre? Doncs l'esperit d'un pobre comte penedit em va explicar una història que jo vaig transmetre al meu fill mentre jeiem damunt d'un tou d'herba. Resulta que al capdamunt de la torre, una princesa hi vivia empresonada pel seu pare, que la volia casar amb un rei poderós. La princesa estava enamorada d'un camperol de les rodalies; per aquest motiu el seu pare no la deixava sortir de la torre, i la princesa era molt desgraciada.

Una nit, una bruixa es va acostar volant fins a la finestra de la princesa, i li va prometre ajut sense demanar-li res a canvi; l'única raó per la qual la va ajudar és que la bruixa s'estimava els amors sincers i havia sentit el clam de la princesa.

Així doncs la bruixa va portar la princesa, volant damunt l'escombra, fins a la cabana del seu pagès enamorat. Tots dos van fugir immediatament de les terres del comte, es van casar i van viure feliços.

El rei, l'endemà al matí, en veure l'habitació de la torre tan buida, es va posar a plorar com un desesperat. D'ençà d'aquell dia, el rei s'acostava cada nit fins la torre i plorava l'absència de la seva filla. I va ser tan gran la seva tristesa que el rei es va penedir d'haver estat tan dur amb la noia. Diuen que ploraba tant, que fins i tot després de mort s'apropava (i s'apropa) en esperit a l'habitació de la torre a plorar de penediment i d'enyor per la seva filla. Fins i tot avui hi ha qui s'acosta fins aquesta torre del Castell de Montsuriu a les nits de lluna plena per escoltar el plor del rei, que se sent ben clar. Diuen que plora i plora sense trobar consol.

Això és el que em va dir el rei ahir mateix, i el que jo, tan bonament com vaig poder, vaig transmetre al meu fill.

Aquí a sota hi teniu una altra imatge de la torre. Si us hi fixeu bé, a la finestra petitona més elevada, hi podreu veure la cara del rei plorant. Ara bé, això sí, us hi heu de fixar molt bé.

Sovint les bruixes fan créixer les arrels a l'inrevés, cap amunt; mireu si no:

La biologia dels voltants del castell agafa formes fantàstiques que amaguen follets, elfs i fades. En vaig poder fotografiar algunes:

Hi ha moltes llegendes que giren al voltant del Castell de Montsoriu (o Montsuriu com més us agradi). Cerque-les i les trobareu.

Des d'aquí saludo els nens i nenes (que ara ja són nois i noies) del IES Sant Cugat (que ara es diu Pla i Ferreres) amb els quals vaig passar tres dies meravellosos en aquest castell (i a la casa de colònies que hi ha ben a prop) a la primavera del 2004. Els recordo amb afecte, i els tinc presents, malgrat que el temps els robi a poc a poc i dissimuladament aquella infantesa que ens permet ser humans de debò ni que sigui durant uns anys.

Aquestes imatges, però, són d'ahir mateix, i qualsevol persona benintencionada les pot fer servir per l'ús que desitgi, sempre que aquest ús no sigui dolent ni cerqui el negoci.

.

Tot el que percebem al nostre voltant és creat per la nostra ment.

.

Els efectes produits pels nostres sentits a causa d'un ordre exterior a nosaltres, són un feix de sensacions a la consciència. Tot l'univers que ens envolta, des del més proper al més llunyà, en el moment en què arriba a nosaltres a través dels sentits, esperona la nostra ment a generar sensacions conscients. La imatge que tenim de la realitat que ens envolta (visual, auditiva, tactil, olfactiva i de gust) no és res més que sensacions a la consciència.

El que nosaltres anomenem realitat, són sensacions; la realitat és la causa indirecta que les genera i que no té forma. Allò que nosaltres anomenem forma de la realitat (colors, sons, etc.) no és la realitat sinó les sensacions conscients generades a la nostra ment; la realitat (la causa de les sensacions) no té forma, no és de cap manera. "És", però no és de cap manera. Els valors lògics que conformen la realitat (distàncies, freqüències d'ona electromagnètica, freqüències d'ona sonora, canvis cíclics de pressió, moviment d'electrons als nervis, etc.) existeixen com a valors lògics mesurables, i són els causants d'unes oscilacions energètiques que exciten els nostres sentits i mouen la ment a crear una forma conscient, però aquests valors en si mateixos no tenen forma. Nosaltres anomenem forma a les sensacions conscients que aquests valors generen a la nostra ment i que nosaltres identífiquem erròniament amb la realitat, però realment les sensacions no són la realitat, sinó una modelització que la nostra ment genera per a fer-nos més fàcil la comprensió de la realitat.

Aquesta modelització és conseqüència de l'evolució de les espècies, i no sabem del cert si és idèntica per a tots els individus. És molt probable que sigui diferent d'una espècie a una altra i que influeixi en la seva intel·ligència, en el seu grau de consciència i en la manera com aquesta espècie entén el món i l'existència.

Amb aquest primer post sobre la sibjectivitat del univers que veiem al nostre voltant, intento començar a explicar una idea que porto a dins des de fa temps. Fa alguns anys vaig descobrir amb goig que en Schrödinger l'havia expressada de manera semblant en un dels seus llibres als últims anys de la seva vida, i vaig començar a pensar que aquesta dèria meva no era un “frikisme”, sinó que potser valia la pena donar-hi voltes i intentar escriure-la.

Sovint parlem de la consciència com a producte d'un element material i energètic que anomenem cervell; ara intentaré parlar de la matèria com un element creat per la consciència.

¿Per què no valorar la possibilitat que el procés sigui el contrari al que sempre s'ha pensat: en lloc de veure la consciència com a creació de la matèria, que sigui la matèria i l'univers sencer una creació de la nostra consciència.

El que no podem crear són els valors lògics que la realitat (sense forma) té. Però l'univers que ens envolta, amb tots els seus colors i sons meravellosos, és una creació de la nostra ment, una interpretació que fa la nostra ment d'una realitat que és invisible, insonora, imperceptible per ella mateixa.

El fet de veure la realitat d'aquesta manera és possible que faci canviar o reinterpretar algunes concepcions que es fonamentaven en una "forma" que era presa com a un absolut, i que en realitat és un instrument, un mitjà, una creació de la pròpia ment. Els conceptes "infinitud de l'univers" "espai buit" "espai" "temps"... canviaran una mica, o si més no, oferiran un altre rostre, si els pensem des del punt de vista que intento encetar amb aquest post, i que prometo continuar desenvolupant.

.

Fantasies

.

De vegades els relats neixen a partir de les imatges. Mireu aquesta casa vella. Us imagineu qui hi pot viure? Algú que l’ha acabada de comprar, o d’heretar. Algú que potser ha trencat amb la seva vida anterior i vol fugir. ¿Us ajudaria saber què s’hi veu des d’aquesta casa vella?

S’hi veu el mar:

Ara potser us vénen més idees al cap.
I si a més us dic que està damunt de les muralles de Peñíscola.
Quantes vides hi ha? Quantes visions del món? En el fons, crear un relat és tenir una fantasia. Imaginar existències diferents a la nostra. Atorgar-los unes característiques. Situar-les en un lloc i en un temps. Mirar què fan i explicar-ho. Imaginar què els pot passar de sorprenent i dir-ho. No és res més.

.

La xocolata espessa

.

Als humans, en la seva majoria, els agrada la xocolata espessa; res de lleugereses, volen substància. L'Homo Sapiens necessita persones fàcilment classificables, amb densitat ideològica, sense sorpreses, sense ambigüitats. Les idees sovint van per “packs”: si ets d'esquerres, has de ser anticlerical, -diuen- agnòstic o ateu, defensor d'una moral laxa, enemic de les corbates, feminista radical, etc. Si ets de dretes has de ser religiós -diuen -, fustigador del matrimoni homosexual, antiavortista, ric o de classe mitjana alta, amic de l'etiqueta i el protocol, moralista, defensor de la normalitat social i uns quants tòpics més. A l'Homo Sapiens li resulta còmoda la xocolata espesa, que es veu clar que és xocolata, per a poder distingir clarament qui són els nostres i qui són els altres; al llarg de milenis aquesta distinció ha estat essencial per la supervivència del grup, i la càrrega genètica ho ha convertit en una exigència psicològica indefugible.
La majoria de vegades, però, l'ésser humà no és tan simple ni tan etiquetable; i si ho és, és perquè ha estat adoctrinat, i/o manipulat. La necessitat de pertànyer a un grup definit arriba a ser tan poderosa que s'imposa al propi criteri, fent caure en l'autoengany de pensar-nos que allò que creiem ho creiem per convicció, quan la majoria de vegades, sobretot en les persones activistes, ho creiem per pertinença a un grup que branda les idees com a símbol identitari tribal.
La majoria de vegades, a més, la posició assenyada no és als extrems de la ideologia, sinó en algun punt del mig, orientat més a la dreta o més a l'esquerra segons les circumstàcies. Normalment no hi ha una solució objectiva, ni clara ni absoluta, per a totes les situacions; i ni que algú la vegi molt clara, aquest algú ha de recordar que d'altres no la veuen tan clara; i que la ignorància de fons respecte els principals misteris de la vida, del ser i del no ser, ens ha de dur suaument vers una profunda tolerància i una empatia cada vegada més gran i més perfecte.
Hem d'optar per la “llei de platí”, més que no pas per la “llei d'or”. La “llei d'or” ens esperona a tractar els altres com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres. La “llei de platí” va més enllà i hi afegeix el concepte de “diferència”, aconsellant-nos de tractar els altres de la manera com als altres els agrada (o els és bo) ser tractats, que no ha de coincidir necessàriament amb la manera com ens agrada (o ens és bo) que ens tractin a nosaltres.
La convivència ens exigeix que no visquem convençuts d'una manera absoluta del fet que ens trobem al centre de la “normalitat” moral, social, ètica... sinó que ens adonem que cada societat, cada cultura, cadascú en última instància, experimenta una sensació subjectiva de “normalitat” moral, social, ètica... i que aquesta individualitat s'ha de respectar amb els límits habituals de respecte als altres: tot val mentre aquest tot no perjudiqui la llibertat dels altres i no impedeixi als altres viure el seu “tot”.
El dilema continuarà existint, perquè alguns d'aquests altres tal vegada (i a causa de la seva particularitat) poden considerar que se'ls disminueix algun matís de la llibertat exclusivament per qüestions estètiques o de gust personal. (Per exemple la persona que s'horroritza i que considera un atac el fet d'haver de veure dos homes fent-se un petó, o una noia amb un piercing a la cella, o algú banyant-se nu en una platja) Cal filar prim i no anomenar “drets” a exigències que més que defensar llibertats el que fan és imposar morals, estètiques i formes que han de brollar de la llibertat i que mai no s'han d'imposar. Cal assumir que res que entri pels ulls pot ferir una ment equilibrada, i que existeix el deure de conèixer i assumir la diferència; no cal que la comprenguem, no cal que ens agradi, és suficient entendre que hem d'acceptar la seva existència, igual com els altres han d'acceptar l'existència de la nostra diferència.

Per cert, a mi, personalment, la xocolata no m'agrada.

.

L'aigua clara.

.

La màscara que duen els adults Homo Sapiens fa que sovint els conflictes entre individus facin més mal. La imaginació i la raó treballen al servei de les pors i les rivalitats, elaborant els pensaments adequats, els més convincents, els més simplificadors. L'exercici de la ment Homo Sapiens és bàsicament una tasca de reducció, de simplificació. Convertim un individu complex i difícil de comprendre, en una realitat definida, bona o dolenta, amb uns atributs suposats i acabats de dibuixar per la pròpia imaginació, que fan més fàcil la decisió d'odiar o d'estimar en funció de les necessitats estratègiques del moment. La màscara que tots, poc o molt, portem, ens ajuda a desconfiar amb més fonament els uns dels altres; i a veure més coll amunt una reconcil·liació o un tornar a començar de zero. La màscara se simbolitza en una bonior d'elements presents a la nostra civilització: la indumentària, la roba en si mateixa, les frases fetes, els tòpics, els comentaris comodí que defugen el temut silenci que ho fa tot transparent i ens torna vulnerables, la mentida protocolària, la deformació dels significats, les indirectes, els falsos somriures, els cops a l'espatlla teatrals, la valoració de les persones segons la seva capacitat adquisitiva, o segons el nivell cultural, o segons la seva fama o prestigi o raça o...
Una vegada i una altra hem de contemplar els nens i aprendre de la seva espontaneitat que encara no ha après les estratègies socials de l'adult; estratègies que segurament el fan més resistent, però menys humà. I sí, els nens són cruels; però jo parlo d'imitar la seva nuesa vital, no pas la seva crueltat ni el seu infantilisme, ni la seva ignorància. No tot en la infantesa és bo; però hi ha molt de bo que no hauríem de perdre en créixer. Treieu-vos la màscara. Despulleu-vos. No tingueu por. Sigueu com la natura us ha fet. No hi afegiu res més; qualsevol prótesi serà un nyap que us allunyarà de vosaltres mateixos i enverinarà la vostra capacitat de transmetre i de percebre.

.

Més pensaments sobre l'amor.

.

“Quan hi ha autèntic amor, no es mira tant el que fa la persona estimada com el que és.”

“ESTIMA I DEIXA'T ESTIMAR”
Maria dels Àngels Alsina i Ribé

I què és la persona estimada? Una persona.
Aquest pensament de la Maria Àngels Alsina no és popular, ni freqüent, ni assumit, ni comprès. Sovint, fins i tot, aixeca ires; hi ha qui se m'ha enfadat quan l'he pronunciat; hi ha qui ha interpretat el significat d'aquesta expressió més a partir dels seus propis prejudicis que del que els mots diuen. Vivim una existència estranya on ningú posa en dubte que els actes defineixen les persones que els fan; però podem triar el que fem? Podem triar el que volem? Podem triar el que volem voler? Després de comprendre la complexitat del funcionament de la ment; totes les seves influències; la tasca fosca de l'inconscient; l'autoengany, la manca de comprensió, les drogues generades pels instints, la influència de la genètica en el comportament humà, la relació entre el substrat orgànic i els pensaments i els actes que es deriven d'aquests pensaments, els efectes de les primeres experiències de la infantesa, la percepció única i diferent de les experiències en funció de les pors i de les primeres connexions sinàptiques... Després de tot això, “i coses que t'amago, em caldria agrair-te tan temps que fa que t'estimo. "
Potser demanaré que et posin a la presó; potser intentaré restar lluny de tu, ésser humà hipotètic, perquè no em facis mal. Però siguin quins siguin els teus actes, t'estimo.
Potser avorreixo els teus actes, el teu aspecte, les teves idees, els teus mots, els teus sentiments... Però, apartant tot això, a tu, concretament, t'estimo.
I aquesta idea no la defensa cap religió; totes elles, o gairebé totes, condemnen a l'infern algunes persones pels seus actes, com si un Déu omniscient no pogués comprendre la feblesa i la foscor del funcionament de les nostres decisions; com si l'amor de Déu, cas que existeixi, no fos més gran que l'odi que la seva criatura suposadament experimenta. Les religions, per molt que diguin, no accepten aquesta cita del llibre de Maria Àngels Alsina i Ribé. L'amor del Déu de les religions és limitat. I malgrat que en alguns fragments de la Bíblia es descobreixi aquest amor; sembla que ningú no l'assumeix ni gosa creure-se'l.

“Pel preu que tens als meus ulls, perquè vals molt i jo t'estimo, dono homes a canvi teu, i pobles en rescat de la teva vida” (Isaies 43, 4)

.

Us presento l'Adam Cromosòmic

.

Us presento l'Adam Cromosòmic; aquell individú masculí, que va viure fa uns 70.000 anys (no és gaire si ho comparem a l'antiguitat de l'espècie Homo Sapiens, que és d'uns 250.000 anys).

L'Adam Cromosòmic és l'avantpassat comú més proper en el temps a tots els mascles Homo Sapiens que vivim a l'actualitat. Això no vol dir que no hi hagués més mascles Homo Sapiens convivint amb l'Adam a la seva mateixa època; evidentment que hi eren, però d'aquests altres mascles, no són avantpassats de la totalitat de mascles actuals, encara que sí que ho són de part del conjunt de mascles actuals. L'únic mascle Homo Sapiens d'aquella època avantpassat de tots els actuals és l'Adam Cromosòmic.
Això és estrany; perquè hi ha Homo Sapiens des de fa més de 200.000 anys. ¿Per què l'ancestre masculí comú és tan recent; només 70.000 anys? Sembla que fa 70.000 anys la població d'Homo Sapiens es va reduir a uns 1000 individus al llarg de tot el planeta (concretament a Àfrica), a causa d'una catàstrofe natural: la catàstrofe de Toba.

Un volcà gegantí va entrar en erupció al llac de Toba fa uns 75000 anys, al nord de Sumatra. Això va provocar una caiguda de les temperatures mitjanes de 3,5ºC, amb un hivern volcànic que deuria durar uns 7 anys. A les regions més càlides la caiguda parcial de la temperatura va ser de quinze graus. És evident que en una societat humana superior no tecnificada i molt centrada i dependent de l'entorn i del clima, aquests canvis deurien ser devastadors.
Un altre dia us parlaré de l'Eva mitocondrial, que ve a ser el mateix que l'Adam però en dona, i que curiosament no va ser contemporània d'Adam, sinó molt més anterior.

Així com l'estudi de l'ancestre comú masculí s'estudia a partir del cromosoma Y, l'estudi de l'ancestre comú femení s'estudia a partir de les mitocondries. Per aquestes raons només es pot garantir la descendència pels homes en el primer dels casos i per les dones en el segon; bo i que segur que els homes i les dones actuals descendeixen de tots dos, com és obvi.

.

La nena

.

Fa un parell d'anys, si mal no recordo, una relataire de la meva edat, que ara és morta, i que portava el nick de Lilith, ens va proposar a la resta de relataires del web de relatsencatala.cat d'escriure relats que portessin de rerefons la idea de la dona: la dona treballadora, la dona alliberada, la dona...

Vaig escriure, especialment per aquesta proposta, el relat "La nena", que té l'esperit d'aquest blog "Nuesa Literària", que llavors encara no existia. La nuesa com a actitud alliberadora front tantes cadenes invisibles i voluntàries a les quals el cantó fosc de l'existència pretén lligar-nos.

Aprofitant que fa ben poc va ser el dia de la dona treballadora, i recordant la Lilith i els seus anhels reivindicatius; penjo aquest relat, que m'estimo molt, perquè és molt i molt autobiogràfic.

La nena

Travessen el jardí pel caminet de lloses grana, dessota les branques obagoses dels cedres. El vent és càlid: botorn de mar que flaira a sal i que li evoca records d’una infantesa que se li escapa.

-Camina dreta! Que sembles un xicotot!

I s’estira, fastiguejada, aclaparada, envestigada... dins del vestit rosa pujat que la seva mare li ha fet posar tant sí com no.

-I ara comporta’t com cal. És el teu primer te. Coneixeràs les senyores. D’ara endavant cada setmana vindrem a fer societat.

-I la platja?

-Què vols dir?

-Quan hi aniré, a la platja, amb els meus amics?

-Nena... que ja tens dotze anys. Els nens amb els nens, i les nenes amb les nenes. I tu ja no ets una criatura, formes part d’una societat. ¿Saps el privilegi que representa poder venir aquí, a Miramar, i xerrar amb les esposes dels ministres, dels governadors militars, dels diputats a corts... Em sembla que encara no n’ets conscient!

I la nena abaixa el cap. Enrogeix. Després el torna aixecar i fita el cel blau i esbandit de Donostia. Es mira una gavina. L’enveja. Es pregunta per què un ocell ho té més fàcil que ella per anar on vulgui.

El te es desenvolupa amb una lentitud feixuga. Les dones parlen de moda, de curses de braus, de confiteries i pastissos. Riuen com lloques, enrojolant-se i estrafent la veu.

-Ai... si ens sentissin els nostres marits!

La nena ulla per la finestra.

-I a tu, maca, què t’agradaria estudiar?

-Vull ser astronauta.-Astronauta? –la comtessa de Lesaka trenca a riure -. Quins acudits!

-No li facin cas; està en aquella edat tan difícil. –diu la seva mare, amb to de desesperació continguda.

-Tots l’hem passada aquesta edat... –fa la “Begoña”, que porta el cabell crepat i té una boutique de moda a Gros -. La meva filla volia ser enginyera. Us imagineu? Enginyera! Sort que el meu marit li va treure del cap. Després va fer "Disseny i moda". I escolta! Va treure unes notes!

-I ara a què es dedica? –demana la dona del diputat de Guipúscoa.

-Ha fet molta sort. Va conèixer l’ambaixador de Suècia, un xicot molt formal i increïblement jove pel càrrec que té, i s’hi va casar. I de moment, i que duri molts anys, és a casa.

-A casa? –pregunta la nena.

-Sí. Ha fet molta sort. –insisteix la dona -. A casa, hi té un servei exquisit, una de les millors col•leccions de quadres, i un estable amb cavalls. I a més a més, està esperant una criatura.

-Oh! –exclamen totes alhora, amb aquella dolçor que emanen les dones de bé quan s’emocionen de debò (o de mentida).

-I el pare de la criatura, l’ambaixador, està resant perquè sigui nen –afegeix.

-Ai... els homes ja ho tenen això... volen nens! –fa la marquesa de Laredo.

-I no treballa? –demana la nena.

La seva mare li clava una mirada encesa, com fent-li entendre que no pot parlar quan li vingui de gust, perquè és una nena i perquè tot just l'acaben de conèixer.

-Treballar? Qui, reina? L’ambaixador?

-No, la seva filla.

-No, bonica. Ha fet molta sort -torna a insistir -, i no li cal...

La nena comença a sentir que li pica la pell de tot el cos. Demana per anar al lavabo. Quan se sent lluny de tot aquell guirigall de cloques perfumades, surt al jardí i comença a córrer cap a la tanca negra de fosa pintada. Li costa d’avançar amb aquella mena de mirinyac que no li deixa donar passes llargues. Enyora les gambades pels turons d’Orereta de fa només uns mesos, quan encara no la consideraven res més que un marrec i ella mirava la lluna i somniava que un dia hi faria cap.

D'una revolada, es lleva el vestit, i queda amb les calces i la samarreta. Grimpa per la reixa. Cau damunt l’herba gemada de fora el palau. A cent metres, hi veu la sorra de la platja d’Ondarreta. S’hi llança com un projectil. Pensa en les senyores, en la sentor del maquillatge dels seus rostres, en les mentides trenades en nom de l’educació i del protocol, en la filla del diputat, esposa de l’ambaixador, senyora que no treballa i que té servei, donzella que ha fet molta sort i que espera un criatura... Es treu les calces i la samarreta i resta nua; vestida només amb una pell blanca com la neu, amb el cabell deixat anar, llis i negre com l’atzabeja. Es capbussa a les onades; i jura, i rejura, que morirà abans que la converteixin en un esperpent.

.P.D. La imatge és una estàtua que hi ha a la plaça de Gosol. La podeu fer servir al vostre gust sempre que sigui a fi de bé.

L'asteroide 2009 DD45 passa a frec de la Terra, dos dies i mig després de ser descobert.

.

Dilluns passat, a les 14:44, un tros de roca de la grandària d'un bloc de deu pisos, uns quaranta metres, va passar a 72000 quilòmetres de la Terra (algunes fonts diuen que a 60000); és a dir a una distància d'una mica menys del doble del perímetre de la Terra. Això vol dir que vam estar molt a prop del desastre. És cert que a Tunguska, al 1908, va passar una cosa similar, i en aquella ocasió l'objecte, d'uns dos-cents metres de llargada, va arribar a impactar contra la superfície causant un munt de destroces. Però hem de tenir en compte que l'objecte de Tungusca era de gel, i gairebé en arribar a Terra, o poc abans, va sublimar bruscament a gas, provocant una ona de calor i de pressió que va ser la que va fer més mal. Si l'objecte hagués estat de roca, i hagués arribat compacte a la superfície, quines haurien estat les conseqüències? Quan juguem al billar, una bola fa canviar la trajectòria d'una altra bola; és clar que la diferència de massa entre la terra i una roca de dos-cents metres és abismal, i l'òrbita de la Terra, en aquest cas, no perillava. Però les conseqüències climàtiques són difícils de preveure perquè depenen de molts factors.

Sembla que el 80% dels asteroides coneguts susceptibles de provocar la fi de la vida al planeta estan control·lats per la NASA. Control·lats en el sentit de “coneguts”; un altre tema és com ho faríem per a combatre'ls, i un tema més inquietant és el del 20% d'asteroides imprevisibles que ho poden enviar tot a fer punyetes sense avisar. Però és clar, això és la vida: avui som, demà no som; avui ens creiem el melic del món, el poder absolut, el centre de l'evolució; i demà, una pedra atzarosa recupera el silenci en aquesta petita part de l'univers fins que tot torni a començar, perquè sempre tot recomença.
Sembla que ara s'està estudiant la seva òrbita i ben aviat es podrà determinar quan tornarà a passar i a quina distància. En aquesta ocasió, el cos es va veure gairebé quan ja estava damunt nostre. De tota manera diuen que el van determinar el 27 de febrer mitjançant el buscador d'asteroides Robert McNaught al Siding Spring Observatory d'Austràlia, quan estava a una distància de 2414016 quilòmetres. Tenin en compte que aquest asteroide, el 2009 DD45, viatja a una velocitat de vint quilòmetres per segon, mancarien trenta tres hores si es dirigís en línea recta vers la Terra. Va arribar a la seva màxima proximitat el dilluns 2 de març, la qual cosa vol dir que va fer marrada; deuria seguir una òrbita elíptica. Però el que vull dir amb tot això, és que divendres al vespre, en el moment de descobrir-lo, ja es va veure clar que només s'aproximaria a 72000 quilòmetres. M'imagino el món i la humanitat si el 27 de febrer s'hagués anunciat un impacte imminent pel dia 2 de març. Ho haurien dit? Sens dubte, aquest dilema podria ser un bon argument per una novel·la o per un relat.

La probabilitat que un meteorit de més d'un quilòmetre de diàmetre impacti contra la terra és de una en molts milions d'anys; en canvi la probabilitat que impacti un meteorit inferior a 1 quilòmetre (amb capacitat per destruir una ciutat sencera) és de una cada cent anys.
L'acció dels cossos sòlids que impacten contra la terra és un factor molt important per la direcció de l'evolució de les espècies. Fa seixanta-cinc milions d'anys, un asteroide que va impactar a l'actual península del Iucatan, va provocar l'extinció dels dinosaures, i va significar una oportunitat per un munt d'espècies, que d'ençà d'aquest impacte van ocupar l'espai vital dels dinosaures.

En qualsevol moment, per guapos que siguem, la natura ens pot acomiadar.

.

..

El mar no és blau

.

Són a la platja.
Tots els nens desfilen uniformats; els més forçuts fan tentines mentre porten el baiard amb el professor al damunt, assegut en un tron.
En Vicenç va l’últim, ja hi està acostumat; la malaltia ditxosa que tothom diu que té i que ell no acaba d’entendre... més aviat li semblen babaus els seus companys que no l’entenen.
Des de ben amunt, l’home comença el monòleg; els alumnes prenen anotacions.
Ben bé, ben bé... en Vicens no sap què diu el seu mestre; el noi, si fa no fa, escolta el mateix que ha percebut durant tot el curs:
-Ho sentiu...? A la vida, les coses han de ser clares i la xocolata espessa! Queda entès? Als nens els agraden les nenes, a les nenes els nens. Les dones són sensibles, els homes forts. Els passeigs marítims són bonics. Benidorm sí que val la pena, i no els quatre rocs del Cap de Creus. Els bons passegen pel carrer, els dolents són a la presó. El raïm, per cap d’any, ens el mengem escoltant les campanades de “La Puerta del sol”, tal com ha de ser. Els salvatges van despullats, la gent de seny vestida. Els drogoaddictes fumen porros. Els immigrants ens vénen a robar la feina, i són tots uns delinqüents. El meu cotxe és el més net del món. Els arbres són verds. El mar és blau.
L’home els escruta. Observa les anotacions ràpides i precises dels més llestos. S’admira de com absorbeixen les veritats de la vida.
Commogut per la laboriositat dels nens, i com si de la concessió d’un monarca generós es tractés, els permet de banyar-se a la cala, advertint-los efusivament que vigilin amb les meduses, que n'hi ha moltes i piquen. Tots els nens, amb el banyador oficial de l’escola, que gairebé els arriba al genoll, es llencen a l’aigua, gaudint del seu merescut premi després de tantes veritats apreses.
Sobtadament, el mestre descobreix en Vicenç assegut en un racó, amb el bolígraf encara a les mans.
-Jove! Què escriu? –li diu. I d’una revolada li agafa la llibreta i tracta de desxifrar-li els mots:
“Hi ha nens a qui graden els nens i nenes a qui agraden les nenes; hi ha homes que ploren quan contemplen una posta de sol o els ulls d’un infant, i dones que treballen les vint-i-quatre hores sota del sol. Els passeigs marítims representen la mort de la regeneració biològica de les platges. Benidorm és una mostra de la destrucció de la tradició marinera d’un poble mediterrani. El Cap de Creus és allò que era Catalunya quan encara no l'havien encimentada de cap a peus. Al carrer n’hi ha molts de dolents que tenen prou diners per no anar a la presó, i a la presó molts de bons que van haver de fer-se dolents perquè tenien gana. El raïm del Cap d’any fou una estratègia econòmica del segle XX. Els petrolers que destrueixen la selva van molt ben vestits; els Huaorani, que estan desapareixent masacrats pels petrolers, van despullats. El meu professor fuma, i quan beu massa vi em diu coses que no m’agraden. Espanya, no fa gaire, va espoliar les terres de la gent que avui fuig de la misèria cercant un futur. El meu professor llença els papers del seu cotxe al carrer. El mar no és blau; és bigarrat, de molts colors. Verd turquesa ben a prop de les roques; atzurat, quan el fons de sorra és blanc; i si navegues endins, cap a la ratlla on s’ajunten el cel i la terra... les aigües es fan lívides, moradenques, del color del lapislàtzuli. El mar és gris quan el cel s’encapota; i es vesteix de crespons blancs quan bufa el vent. I tots aquests colors titil·len, no són pas quiets... són guspireigs que ningú no pot retenir”
El professor estripa el paper i amb un renec ordena a en Vicenç que es banyi. El nen, davant l’estupor de l’adult, es despulla completament i se'n va cap a l’aigua.
-Qui em manaria acceptar com a alumne un autista! –fa el professor corrent darrere el pobre Vicenç, que no sap el que es fa ni el que es diu.

.

Les veus del Pàmano

.

"Les veus del Pàmano" és la prova de com una bona novel·la triomfa malgrat les dificultats que pugui patir als seus inicis. És una obra que té la particularitat de no avorrir, d'absorvir al lector, d'endinsar-lo completament dins del món que descriu, de jugar en dos temps, de caminar del passat al futur i a l'inrevés exigint al lector la capacitat de viatjar en el temps, de comprendre els matisos de les paraules i de les construccions. Els personatges van cap allà on han d'anar, cap allà on la seva natura els guia, al marge de la voluntat de l'autor, que s'ha de limitar a descriure el que les seves criatures viuen perquè el fat i la seva pròpia essència els ho mana així.
Recordo quan van donar com a guanyadora a aquesta novel·la al Premi Pin i Soler de Tarragona. Després la van desqualificar per un legalisme injust. Jo hi participava amb una obra infinitament més modesta que la d'en Jaume Cabré. En aquell moment no comprenia l'abast de “Les veus del Pàmano” i haig de dir que els dos o tres dies en què el jurat va haver de decidir si declarava el premi desert o nomenava un altre guanyador les meves esperances de victòria es van revifar. Ara, des del futur, agraeixo que declaressin el premi desert, i encara lamento més que no proclamessin guanyadora a “Les veus del Pàmano”. Estic convençut que cap de les novel·les que competien amb “Les veus del Pàmano” no li arribaven ni a la sola de la sabata; el temps ho ha confirmat. I avui m'he convertit en un entusiasta de “Les veus del Pamano”. Crec que és el llibre que més he recomenat; i gairebé tothom qui l'ha llegit per recomanació meva també s'hi ha entusiasmat.
En aquests moments “Les veus del Pamano” ha venut 250000 exemplars de la seva traducció alemanya, aconseguint en aquest país, pujar fins a la desena posició dels més venuts.
En fi, només us puc recomenar que el llegiu, ho passareu molt bé, i si sou aficionats a escriure, aprendreu nous recursos i s'enriquirà la vostra expressió.

.

Chillida-Leku

.

.

.Vam tenir sort aquell hivern del 2006 d'arribar al Chillida-Leku just després d'una nevada. Les imatges austeres del metall, en contrast amb la serenor i el silenci de la neu ajudaren força a sentir la seva obra.

http://www.eduardo-chillida.com/