Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Monday, August 13, 2012

Les gàbies del cap




No vull ser elitista. Intento no creure que el noranta-cinc per cent de la població defuig la recerca de la bellesa. No vull viure convençut que la mandra frena les persones a anar més enllà del que està escrit, a cercar alguna imatge més de les que ja han estat preses, a viure experiències no tradicionals, a conèixer terres que no anuncia cap agència de viatges, que cap veí no enveja, indrets i vivències que no necessitarem explicar a ningú a la nostra tornada perquè siguin complertes, que són vàlides perquè les hem viscut nosaltres ni que ningú no sàpiga que les hem viscut. M'enfarfega l'actitud de viure experiències només per explicar-les; m'enfarfega fins i tot l'actitud d'explicar-les, perquè l'essència de les experiències és intransferible. M'avorreix no poder parlar de l'origen de les espècies, de la selecció natural, de Scott Fitgerald, de Hemingway, de Key West, de Cole Porter, de la recerca de maneres diferents d'organitzar-nos els humans, dels colors dels diferents parcs naturals, de la distància a la qual es troba l'horitzó, del bossom de Higgs, de la innocència dels infants, de Mart, D'Armstrong, de Mozart, de... Em buida el cor no poder compartir una goteta de poesia amb el gruix de la gent que m'envolta. A cops, i disculpeu-me, em sento com si copsés alguna realitat que ningú més no veu, o en tot cas que ningú més no veu igual, i quan intento explicar-la no trobo un ressò, ans una mena d'indiferència silenciosa que acompanya la meva pell de gallina solitària i incompresa. Potser només al blog he conegut persones que s'han emocionat amb mi. Potser no queda bé això que escric, però de tant en tant va bé confessar el que un sent, que en certa manera és una forma de solitud. Confesso que la majoria de vegades m'avorreixo amb la gent, tot i que estimo la gent i necessito la gent; no sé si hauria de dir-ho, però és la veritat. No em queixo. El que sento em resulta suficient. Amb el que visc i el que veig en tinc prou per a sentir-me sadollat, ni que a cops em trobi sol. Però és avorrit que gairebé tothom sigui igual, que gairebé tothom sigui esclau dels costums, de les tradicions, dels tòpics. Fa llàstima que gairebé tothom consideri incomodíssim i estranyíssim que les dones girafa duguin el coll tan estirat i amb tants collarets, i que gairebé tothom trobi normal que les dones del món occidental caminin damunt d'uns talons d'agulla que les obliguen a anar gairebé de puntetes, a torçar la planta del peu i a fer equilibris. Avorreix que el gruix de la població consideri bo allò que només és tradicional i habitual, i que arrufin el nas davant el que desconeixen. El gruix de la humanitat té una dignitat infinita, no ho poso en dubte i ho defenso; però també considero que aquest gruix és majoritàriament avorrit i que majoritàriament viu amb la creativitat adormida i amb la sensibilitat reprimida per l'opinió aliena.
Recordo un personatge estrany, un sectari, que a la meva joventut deia que només es podien fer fotografies on hi sortís algú, i que no s'havien de fer fotografies que només fossin de paisatges, perquè pels paisatges ja hi havia les postals, i cap fotografia no podia ser millor que les postals, que era un signe de supèrbia fotografiar paisatges sense gent. Quina manca de creativitat! Els sectaris confonen la llibertat creativa, i en general qualsevol llibertat de pensament, amb la supèrbia.
Comparteixo amb vosaltres aquesta fotografia de Salamanca, que diu el que amb malaptesa he intentat escriure en aquest post tan intimista. Nàmaste.

5 comments:

Francesca said...

Quantes coses interessants que dius en aquest post. A veure, primer la pintada: completament d'acord. Sols que jo ja tinc assumit que és així, que el 95% estem dins una gàbia, m'incloc a pesar de les petites volades. Però sempre tothom té quelcom interessant. És com la bellesa: no sempre la trobes concentrada. Afortunadament.
Respecte a això d'explicar les coses, hi ha moltes lectures a fer. Jo personalment ho veig com un acte de generositat, de compartir, no com una crossa on recolzar-se. Potser aquí falli la teva percepció. Jo mai m'he avorrit quan m'han mostrat les 300 fotos del viatge x, sempre ho he vist com un gest generós.
Però sí que és veritat, que tenim creativitat zero. Pensa que mai ens l'han incentivada, sembla una cosa de nens o artistes bojos.
Pd. Em costa entendre això dels colls de les dones giraja, però també els talons de vertigen de les nostres.
Gràcies per compartir avui els ocells del teu cap. Una abraçada!

Nuesa Literària said...

Gràcies pel comentari, Francesca. Estic del tot d'acord amb tu. He estat un pèl exagerat amb el tema de les vacances, a mi també m'agrada explicar experiències interessants i que me les expliquin; però estic convençut que ja saps per on anava; sobretot em queixo d'allò amb què es queden les persones després de les vacances, el luxe del hotel, el menjar, el nom rimbombant dels barris de Los Àngeles...
El tema de les dones girafa ve del fet que molta gent d'aquí, a les dones girafa, els critica la incomoditat de dur els colls tan estirats i tan premuts i ho consideren un signe de tribalisme, i en canvi les mateixes persones que les critiquen duen uns talons que no els permeten moure's amb llibertat i que els forcen a fer equilibris o a deformar el peu, i això ho consideren un signe de civilitat.

Sergi said...

Crec que som molt afortunats de viure en una època on internet ens ha permès comunicar-nos amb tanta gent de tantes maneres diferents. T'imagines no poder trobar una manera tan fàcil per compartir les teves peculiaritats com amb aquest bloc?

Som afortunats perquè podem anar trobant, aquí i allà, gent que comparteixi la nostra fascinació per temes com els que esmentes. Per cert, saps que hi ha un bloc (se li està acumulant una mica de pols al pobre) on s'anima a tothom a parlar d'aquests temes? ;)

M'he quedat uns moments pensant en això que has dit sobre les experiències intransferibles. Porto uns dies intentant fer un post sobre una experiència interessant que vaig viure i és cert, m'està costant moltíssim. No sé què li acabarà arribant al lector però si aconsegueixo que a algú li arribi un 5% del que vaig sentir, ja haurà valgut la pena.

Nuesa Literària said...

Certament, Sergi.
Ara que de debò estic de vacances, pensaré una d'aquelles preguntes que no ens deixen dormir per aquest blog una mica empolsinat que hem de fer créixer. A veure si me'n surto.

Silvia said...

Jere! Jo també estic sola i apartada en la meva gàbia plena de micos!Puc compartir molt fugaçment la meva percepció de la bellesa amb els meus fills. Momentàniament. Veig coses molt xiques que no valora ningú i que per mi són pous insondables de vida i bellesa. Ara estic entre insectes i larves. Deu meu! No hi ha un aparell més aterridor i perfecte que les armadures dels escarabats egipcis, o la voracitat espantosa de ninfes espasmódiques. Tot em té meravellada. Somio, com una gran esperança, que, en morir- no pot ser en vida- alguna llum m'il.luminarà de cop, i sabré tots aquests perquès: per què l'espai, per què l'ADN es va replicar. Per què hem de viure en l'ignorància absoluta, per què ens turmenta aquesta ignorància. Deploro sempre no tenir la mínima intel.ligència per entendre algunes coses bàsiques de química i física. Em sento lligada per la meva poca força. Ei! No estàs sol, amic. Jo també sóc del club de micos solitaris ;-))Llarga vida al club!!