Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Saturday, January 24, 2009

A favor de l'educació mixta.

.


.
A l'agost del 2004, davant d'una forta pressió integrista per a defensar les "excel·lències" de la separació de sexes a les escoles, vaig escriure un article que mai no hauria dit que fóra necessari d'escriure al segle que estem i després de tot el que s'ha vist i s'ha viscut. Però les ideologies són una mena de caragol que oscil·la de la dreta més dretana a l'esquerra més esquerrana, i viceversa, sense trobar un punt de seny que aconsegueixi l'estabilitat.

A continuació l'escrit que em van publicar al diari de Terrassa l'agost d'aquell any.




A favor de l'educació mixta



El president Bush, a l’any 2002, va anunciar que el seu govern fomentaria la creació d’escoles separades per sexes al sistema públic dels Estats Units; seguint la creença, fortament arrelada a determinats sectors educatius conservadors, que aquest sistema beneficia els resultats acadèmics de nois i noies. A l’any 1992, l’associació americana de dones universitàries (AAUW) va afirmar que les noies no rendien el suficient a les escoles mixtes perquè resultaven discriminades. Sis anys més tard, però, la mateixa associació va rectificar la seva proposta en adonar-se que a les escoles separades, el rendiment acadèmic tampoc no millorava. Cal anar molt en compte amb les estadístiques, perquè són l’instrument perfecte per a la manipulació demagògica en favor de conclusions favorables a grups de pressió ultraconservadors. A l’hora de sopesar el rendiment escolar cal tenir en compte les característiques socials i familiars dels grups de població que s’estudien, perquè aquestes característiques influeixen molt més en els resultats acadèmics que no pas la influència que pugui exercir-hi la separació o no separació per sexes.
Sigui com sigui, la millora del rendiment acadèmic no és un argument que pugui estar per damunt de valors com la igualtat, la no discriminació, la tolerància, l’aprenentatge de la pluralitat, el respecte a les diferències, i l’educació de la convivència entre els sexes. És més important aprendre a conviure en la diversitat que treure un punt més o un punt menys en les qualificacions. L’escola ha de ser molt més que una simple instrucció intel·lectual. El perjudici social que pot provocar el desconeixement entre els sexes no es pot minimitzar. És necessari que un nen pugui aprendre que pot arribar a ser company i amic d’una nena, i no només amant, pretendent, o en el més terrible dels casos posseidor. És necessari que descobreixi que la bellesa d’un rostre no és sinònim de perfecció de caràcter o de virtuts, que la bellesa de la nena tampoc no és un document que li atorgui al nen el dret i la propietat damunt la nena. És convenient que els nens i les nenes descobreixin que l’amistat no té fronteres, que la diferència sexual no ha de ser un element que violenti o allunyi les persones, que es pot treballar en condicions d’igualtat entre nens i nenes sense por ni tràngols. És necessari que els nens s’eduquin adonant-se que no hi ha tasques femenines i tasques masculines, que poden treballar en equip nens i nenes, i que perdre alguna vegada quan es competeix amb una nena no té res de vergonyós. Cal que alguna vegada els joves es trobin en situacions de conflicte o competició per motius sexuals, per tal d’aprendre a superar el problema i adonar-se de l’absurd de certes actituds. A viure s’aprèn vivint. Tot això requereix una coeducació des de la infantesa fins a l’edat adulta; evitant la filosofia de la separació, que és la filosofia de la por, la por que fa fugir de la realitat, en lloc d’ajudar a assumir-la. Evitar el conflicte a la infantesa i l’adolescència, mitjançant ambients de cotofluix, equival a no tenir superats aquests conflictes a l’edat adulta, equival a guardar en algun racó de l’inconscient una concepció de la diferència sexual que situa la masculinitat per damunt de la feminitat, que allunya l’home de la dona, i que engega el temor i la confusió en l’home quan les estructures mentals trenades durant la separació de sexes trontollen davant la imparable i sortosa progressió de la igualtat de drets entre els homes i les dones.
L’Assemblea General de les Nacions Unides, el 18 de Desembre de 1979, en la resolució 34/180, va ratificar la convenció sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona. Aquesta convenció, en la seva part III, article 10, afirma que els estats que aproven la convenció adoptaran totes les mesures apropiades per tal d’eliminar la discriminació contra la dona, a fi d’assegurar-li la igualtat de drets amb l’home en l’esfera de la educació. A l’apartat c del mateix article parla de l’eliminació de tot concepte estereotipat dels papers masculí i femení en tots els nivells i en totes les formes d’ensenyament mitjançant l’estimul de l’educació mixta.
Separar a l’escola, és separar a la vida. L’educació ha de donar importància no tan sols als conceptes sinó a tots els aspectes de la vida de les persones, no només al que és avaluable i puntuable, sinó a tot el que influirà en la vida adulta. Davant la creixent onada de violència de gènere, cal dedicar tots els esforços a l’educació de la convivència entre els sexes, i no subordinar-ho a un èxit acadèmic d’importància discutible. Si posessim com a absolut educatiu la qualificació numèrica podríem arribar a justificar la separació per classes socials, per races, o pel fet de ser immigrants o no immigrants, tot afirmant que d’aquesta manera s’atendria millor als alumnes i les seves peculiaritats. És obvi que tal separació provocaria en un futur perjudicis socials insuperables.
Hem d’abandonar els estereotips sexuals que molts atribueixen a diferències biològiques, però que en realitat són rols assumits de vegades de manera inconscient durant l’educació; rols que beneficien els qui volen fer inamovible una tradició moltes vegades injusta i ofegadora, per tal de mantenir privilegis, creences establertes i morals imposades.


.

Friday, January 23, 2009

La Vajol. Mas Perxers. Turisme històric.

.

Un dia no gaire llunyà del 2006 ens vam atansar al Mas Perxers d’Agullana, on en Companys, en Xavier Benguerel, en Pompeu Fabra, i d’altres consellers i intel·lectuals catalans van passar la seva última nit a l’estat espanyol, abans de fugir a França per La Vajol. M’impressionen les paraules que algú li va sentir a dir a fabra en aquest mas: “me’n vaig a morir a França”

El Mas Perxers:

Image hosting by Photobucket


No ens hi vam poder acostar més, donat que és una propietat particular i a la carretera no hi havia espai per a deixar el cotxe. Val a dir que en l’època de la que parlo, el mas estava incautat als seus propietaris.

Image hosting by Photobucket

Recomano la novel·la “Els vençuts” de Xavier Benguerel (Edicions de 1984) i també “Exili i mort del President Companys” de Josep Benet (sapiens publicacions)

Després hem pujat fins al poble de La Vajol. Allà hi hem trobat nombrosos símbols republicans. Un poble deliciós:

Image hosting by Photobucket

Image hosting by Photobucket

Finalment ens vam acostar fins al pas fronterer on els patriotes catalans van passar a França. En aquest lloc actualment hi ha un monument un xic descurat. La solitud del lloc impressionava:

Image hosting by Photobucket

Image hosting by Photobucket

Image hosting by Photobucket
.

Thursday, January 22, 2009

L'enlluernant alçada del destí

.



I anem penjats, doncs au, ja fimbra el fil;
caminarem immòbils vers la nit.
Ara hi ha el foc, vital, i el fum és bell.
I l'ara és tot,
i res no és fora d'ell.

Mirem lligats, i cau, el dia anyil;
inventarem els somnis atordits,
imaginant que realment volem.
L'ara és un mot,
i els bes que mor és ell.

Brandem cofats, balmats de peus i pell,
joiosos que ens contemplin tan amunt.
Que fóra el món si el nostre ball no hi fós?
L'ara és el brot
del nostre orgull confós.

Se'n va la llum, marxem plegats al pou
del vent gelat, udols d'ocells nocturns,
un mar espès, entenebrit d'espai.
L'ara és el llot
més gèlid de l'esglai.

Tornarà el sol, el nen i el llarg camí
del fat enterc que ens penja allà on ell vol;
l'enlluernant alçada del destí.
L'ara és ignot
i sempre ens fa mentir.
Poema escrit per Jeremias Soler al web de www.relatsencatala.cat amb motiu de la proposta d'un repte poètic visual.
.

Wednesday, January 21, 2009

"Contact" (de Robert Zemeckis i basada en una novel·la de Carl Sagan)

.



Pensant en la pel·lícula “Contact” comentada a El País aquestes festes de Nadal, em pregunto qui fa les valoracions de les pel·lícules d'aquest diari? Llegeixo l'última frase del comentari que va dedicar (l'encarregat de fer-ho) a aquesta obra d'en Robert Zemeckis, basada en un best seller de Carl Sagan, i el crític o la crítica de cinema va gosar dir, sense cap rubor: “Tan entretinguda com buida” I jo, en llegir-ho, no puc evitar de sentir un buit al cor. Em pregunto si el senyor o senyora que anomena buida a aquesta pel·lícula entén un borrall de relativitat, d'estadística, d'astronomia, d'astronàutica, de psicologia, de filosofia, de física... Imagino que mai no ha sentit el vertigen que produeix la immensitat de l'univers, que mai no ha experimentat la més minsa inquietud pels éssers desconeguts que (més enllà de tota possibilitat de comunicació) senten i pensen en algun racó de l'univers. Si alguna vegada a la seva vida hagués pensat en tot això, fóra impossible que anomenés “buida” aquesta pel·lícula, que sens cap dubte és immensament rica en reflexions, en preguntes, en incògnites, en intuicions... ¿Però què pot dir un nen de tres anys si li acosten les obres de Shakespeare?
“Contact” recull la riquesa de l'actitud de Carl Sagan; una actitud d'humilitat enfront de l'univers, la seva infinitud, i el saber.
El coneixement científic és sempre provisional, i segueix un mètode. Els dogmes, per contra, es declaren absoluts i s'adquireixen sense mètode, per decisió d'un gurú dotat d'una suposada infal·libilitat divina. ¿En quina de les dues actituds hi ha supèrbia? ¿En quina hi ha humilitat? I se suposa que aquest debat, que és un dels molts que proposa la pel·lícula mitjançant un argument i una trama (que d'altra banda estan amarats de poesia i de sensibilitat) la converteix en una obra “buida” segons el o la “setciències” de El País. És clar que si aquest professional del periodisme escrit el que vol és parlar en el llenguatge de la massa; si el que pretén és posar-se al nivell de les audiències que devoren els programes del cor, els concursos de guirigalls, els experiments morbosos, la merda televisiva... aleshores no dic res. Entenc que qui només devora superficialitat, que qui només és capaç de veure realitats banals i grolleres, quan es miri “Contact” s'avorreixi molt, perquè només hi descobreixi “buidor”.
Fet i fet, agraeixo l'evidència que m'atroguen aquests crítics. Si a la pel·lícula “Contact” la troben “buida”, cada vegada que aquests mateixos crítics (o altres de similars) anomenin “buits” alguns dels meus poemes o relats, em sentiré profundament agraït; em preocuparia seriosament que a alguns d'ells els agradés alguna de les coses que escric; qualsevol desqualificació per la seva part la consideraré un bon símptoma.
Tornant a “Contact”, voldria afegir que pertany a un gènere poc conreat: el de la “Ciència Ficció científica o realista”, que és aquella ciència ficció que descriu fets que encara no han succeït, però que segueixen fidedignament la lògica de la ciència, i que són completament possibles. No és una Ciència Ficció que elucubra amb esdeveniments absolutament fantasiosos i impossibles, sinó que descriu unes situacions que entren dins la lògica del mètode científic i que especulen amb solidesa. Però és clar, insisteixo, pel periodista de torn, tot això és buit, foc d'encenalls, fum i prou.
I compte! Puc acceptar que algú digui que no li agrada la pel·lícula, que la troba lenta, avorrida, o massa filosòfica; o que superi la seva capacitat se suportar sensibilitats amb les quals no sintonitza; per gustos, els colors... Però no puc acceptar, sense protestar, que digui que és una pel·lícula buida, ni tan sols li acceptaré que digui que està mal feta.
Conec, a més, de ben a prop, uns quants centenars de persones pels qui Contact forma part de la seva llista de pel·lícules predilectes, i no la troben precisament “buida”.
.

Tuesday, January 20, 2009

Tamborrada a Donostia.

.



Els que hem viscut en aquesta ciutat som incapaços de veure i escoltar aquestes imatges sense que se'ns posi la pell de gallina. Ahir va ser nit grossa a Donostia. La vigília de Sant Sebastià. La tamborrada. Els cuiners. Els tambors. Les societats. És un dia ple de màgia difícil de descriure.
Avui és un dia gran a Donostia. Salut a tots els seus ciutadans i a tot Euskadi!

Si voleu cantar:

BAGERA...¡
GU ERE BAI¡
GU BETI POZEZ,
BETI ALAI

SEBASTIAN BAT BADA ZERUAN
DONOSTI(A) BAT BAKARRA MUNDUAN
(H)URA DA SANTUA
(E)TA (H)AU DA (H)ERRIA
(H)ORRA ZER DEN GURE DONOSTIA

(H)IRUTXULOKO
GAZTELUPEKO
JOXEMARITAR ZA(H)AR ETA GAZTE. (Berriz)

KALERIK KALE
DANBORRA JOAZ
UMORE ONA ZABALTZEN
(H)OR DI(H)OAZ
JOXE MARI¡

GAURTANDIK GERORA
PENAK ZOKORA
FESTARA¡
DANTZARA¡
DONOSTIARREI OI(H)U
EGITERA GATOZ
POZALDIZ
I(H)AUTERIAK DATOZ¡ (Berriz)

BAGERA...¡
GU ERE BAI¡
GU BETI POZEZ,
BETI ALAI




Monday, January 19, 2009

Ells tot sols ja s'espavilen.

.


-Papa... és meu... me l’he trobat! –el monstre petit fa veu de pito i m’abraça amb força.
-Fes-li un petó. Acarona-li el cap. Així. Sense por, que no fa res.
I el monstre gros agafa la mà del monstre petit i l’hi posa damunt del meu cap mentre tremolo immòbil de terror.
El monstre petit m’agafa les orelles amb força i esgaripo de dolor -. Mira papa, les orelles són tovetes. Si n’hi arrenco una, li tornarà a créixer?
-No ho facis, filla. Pensa que totes les bestioles de Déu tenen sentiments.
-Però potser li tornarà a sortir... –i el mala bèstia de monstre petit m’arrenca una orella i sagno com un porc.
-Nena, sigues responsable; que no ho veus que li has fet mal?
-Ja no ho faré més, papa. Ara el vaig a banyar. Puc?
-No és que puguis; és que ho has de fer. Ara és teu, i tu n’ets la mestressa; altrament dit, la responsable.
I l’animalot m’arrenca la roba; m’agafa amb les urpes i em submergeix dins d’una massa llefiscosa de color marró xocolata.
-No, nena, no –fa el monstre gros -. Aquests animals no es banyen dins dels seus excrements com fem nosaltres. Els agrada l’aigua.
-Ai... no ho sabia, papa.
M’agafa pels collons i em treu de la merda. Veig les estrelles. M’endinsa en una piscina d’aigua verdosa.
-Nena! –fa el monstre gros -, que l’estàs agafant pels testicles. No ho veus que està patint?
-Ai! –fa el monstre petit, tapant-se la boca amb una urpa i rient amb els ulls oberts com plats -. ¿Després li hauré de donar menjar?
-És clar, nena –fa el monstre gros -. Ratolins, sargantanes, ocells... Has de ser curosa i pensar en els aliments que habiten el seu entorn.
I el monstre petit m’entafora a la boca un pardal, amb plomes incloses, una rata de claveguera, la cua d’un gat, i el cadàver d’un rat penat que descobreix mort al carrer. Després em fa un petó.
-Va nena, de pressa, que hem de marxar –diu el monstre gros -. Però hauràs de deixar aquí l’animaló.
-És meu, papa. Me l’emporto.
-Estàs carregada de romanços. Deixa’l aquí, que segur que algú se’l trobarà i l’acollirà. I si no, creixerà salvatge... com la resta d’humans. Ells, tots sols, ja se saben espavilar!
Tot seguit pugen al plat volador i s’enlairen cap a les estrelles.
.

Saturday, January 17, 2009

Efluvis

.



El mar beslluma un blau bellugadís;
a voltes vira al verd, el sota és saur.
Un peix, un pop, un bri d'escuma, un vers,
declama una sirena a l'univers;
per tot, que és bell, que és gran,
que és nu, que és viu;
no res, no tinc, ni em cal, la noia riu,
cueja i es capbussa fins al niu,
dels mites, dels grifons, dels fugitius;
efluvis de l'aroma primitiu.
.