La meva droga

.

.
La meva droga és el blau del cel i les muntanyes
els cims, la neu i l’aroma pur dels Pirineus.
El sol és l'amic fidel que em besa el rostre.
No tinc cap més addicció ni anhelo cap més món.
La vida és plorar de goig mirant el sol quan mor.
Sentir el silenci sagrat, i el vent i la grandesa
d’un temple obert i senzill, misteri de bellesa;
bosc verd, darrere els serrals, sens límit ni final.
Quan sigui fosc miraré els estels i la gelada
escorça que tapa el net mirall d’un llac perdut.
I moriré sent un sol misteri amb la natura.
No tinc cap més obsessió, no hi ha plaer més potent.
No xuclaré enverinats beuratges modernistes.
Costums que fugen amb buides fulgències amagades.
No lluitaré per tenir cadenes valuoses.
Alçaré el vol cap el nord sagrat del meu país.
No m’emportaré diplomes records o advertències.
Aniré vestit de vent, de il·lusió i de misteri.
I m’ajuntaré amb els brots més tendres de les plantes
que creixen a llocs on mai cap ull ha reposat.
Tal vegada un dolç dormir em farà somniar que neixo,
i un raig matiner em portarà un despertar revifat.
I en veure tanta veritat feta terra, feta vida,
ploraré per estar viu, i moriré boig i feliç.

.

.

El dia del descobriment

.

.
El tren d’ones agombolades adquirí de nou l’aparença macroscòpica de cos, i em vaig tornar a sentir viu, agraint a Planck i a Schrodïnger la seva efectivitat en qüestions matemàtiques. Malgrat tot, no aconseguia vèncer la por. Em trobava lluny de tota seguretat; amb el vestit quàntic amagat dessota una roca; despullat per exigències de la tècnica en una platja resplendent a l’oest de tot arreu. Em neguitejava la incertesa de no saber si aconseguiria acreditar la història. Al meu voltant, el paisatge del paradís: gresol de verds, besllum de sol, imatges de l’antic món perdut, palmeres, selves bigarrades de colors intensos, crits aguts o vellutats o esquerdats nascuts de goles impossibles. Es féu de nit, i res. Potser no fou allà, o no fou llavors. De matinada m’arribaren uns càntics. Reptant, em vaig atansar fins a la claror d’una foguera. Sota la volta del firmament, una vintena d’éssers nus, amb la pell de color d’aram, saltaven sobre les flames mentre una bonior d’ulls es movien amb el ritme dels tambors. Hores més tard, un xiscle electritzant sacsejà la multitud. Tothom sortí esperitat cap a la mar. Aigües enllà, retallades de negre a la claror de llevant, apareixien les siluetes de sempre, les dels llibres de socials, les de les pel·lícules d’aventures, les que vaig cremar a les manifestacions per la llibertat dels pobles... Poc després, un exèrcit d’esperpents sense afaitar, amb creus, banderes, barbes polloses, arcabussos aterridors... trepitjaven la sorra de Cipango i estrafeien riallades macabres. A cada tret, els homes despullats de la pell color de coure, es llançaven a terra gemegant com gossets sense amo. L’últim que arribà fou ell, rabassut i orgullós, amb el dietari xapat d’or a les mans. El vent no em va deixar precisar un reguitzell de mots que deien no sé què sobre la reina de Castella. L’última frase, però, fou clara i enèrgica: “Vistan a estos pobres desgraciados” I tota aquella tropa, que flairava sentors rancis i que lluïa pellingots amarats de suarda, van començar a disfressar els homes escarits i prostrats que els adoraven i els besaven els peus.

.

.

La dona del cinema antic

.

.

Recordo Nova York; i aquell cinema de cortinatges esvorallats, amb humitat a les parets i olor de fusta vella, que només projectava clàssics; i la senyora gran que cada dia s’endinsava al pati de butaques i s’acomodava a la primera fila. Jo acabava d’arribar de Barcelona i havia trobat feina de taquiller en aquell tuguri. La dama misteriosa se m’acostava gairebé cada dia amb el rostre mig ocult rere el maquillatge, i em feia saltar el cor amb aquella veu greu i vellutada de violoncel virtuós; demanant-me, com si pronunciés un poema, si li podia vendre una entrada. Blens de cabells blancs li apareixien dessota una gorra negra, i un abric fosc de coll alt li amagava les arrugues del baix de la cara. Els plecs dels ulls, tremolant rere unes ulleres fumades de lent enorme, li insinuaven una antiga i salvatge bellesa. Mai no somreia. Quan caminava, el baix de les faldilles li onejava, i tota ella es movia amb una elegància que m’atreia estranyament. Una tarda gris, després d’una d’aquelles pluges torrencials que escampaven fragàncies de carrer humit, la senyora va començar a copejar les parets de la sala, com invocant alguna mena de poder sobrenatural més enllà de la pantalla. L’endemà ja no la van deixar entrar. D’ençà d’aquell moment, rondava davant del cinema i s’embadalia amb les lletres lluminoses de la façana, hipnotitzada pels rostres dels antics déus del cel·luloide. -No em deixaràs entrar, fill meu? –em preguntava amb un anglès tosc, vestit d’una mena de deix nòrdic imprecís. Una nit, m’ho va suplicar amb tant d’anhel que no li ho vaig saber negar. I quan ja començava a travessar l’obscuritat de la sala, palpant les espatlleres de les butaques, es tombà i em digué: -Estic cansada de ser un símbol... només vull ser un ésser humà... Anys més tard, un cop ja instal·lat a Catalunya, vaig posar la televisió i m’aparegué “Queen Christina” la pel·lícula d’aquella nit de Nova York en què vaig deixar passar la senyora. I fent servir el dual, la vaig escoltar en anglès. I en les faccions de la reina Cristina de Suècia hi vaig reconèixer aquell rostre arrugat, la veu de violoncel, i les mateixes paraules misterioses que em dirigí abans d’esvair-se en la penombra. Llavors vaig percebre una estranya bellesa etèria que m’abraçava des d’un més enllà difús, i que em regalava, per primera vegada, un somriure.

.

Sobre el dolor

.

Hi ha cops a la vida en què el dolor ve sense que l'hagin convidat. El dolor físic, el dolor moral, el dolor intolerable, el dolor que no té cap perfil un xic més amable que altre. Davant d'aquesta mena de dolor, aprenem a demanar-nos: I què? I si fa mal... què? ¿Què és el dolor sinó una advertència de la nostra consciència del fet que alguna realitat vital o material no va prou bé? I qui sigui que genera aquesta sensació no entén la nostra resposta quan li diem que ja ho sabem, que ja hem entès el missatge del sistema nerviós, o de les àrees del cervell relacionades amb l'angoixa, la por, la inseguretat, el terror... perquè qui sigui que genera aquesta sensació tan desagradable continua bombardejant-nos, i no ens queda altra solució que contemplar cara a cara el dolor i tornar-li a preguntar retòricament: I què? I què, dolor...? I què? Fas mal... i què passa? No passa res, dolor!

El dolor no em destruirà. El dolor no impedirà que estimi. Ni que els que em provoquessin el dolor fossin aquells que més m'estimo... el dolor no m'impediria d'estimar-los. Ni que la meva eternitat fos conviure amb aquest dolor, o amb un dolor mil vegades superior, si sóc capaç d'estimar, passaré pel costat del dolor, per sobre del dolor, o per dintre del dolor, amb una satisfacció vital profunda, que em permetrà continuar exclamant que existir és un miracle, que l'existència és bona només pel fet que podem estimar, pel fet que estimar és la nostra natura i que mai no arribarem al límit superior de l'amor, perquè no existeix cap límit superior.

.

Un any de premis

.


Demà, 23 d'abril, farà un any que vaig començar a presentar-me d'una manera regular i constant a premis literaris i ha arribat l'hora de fer balanç. Igual com s'ha de fer en tota activitat humana que necessita esforç, tècnica, intel·ligència i un punt de màgia... és convenient d'extraure conclusions, d'esbrinar possibles errors, i de plantejar-me estratègies de millora.

La sensació és bona. He perdut la por als premis. He viscut moments de gloria. He patit derrotes. M'ho he passat bé. He millorat la tècnica. He conegut un munt de pobles, i de gent de Catalunya i del país Valencià, que abans no coneixia. He guanyat una mica de diners (jo amb poc em conformo) També he aconseguit un televisor, unes quantes publicacions, caps de setmana a indrets preciosos, un sopar literari intensíssim a Lloret, un reportatge a La Vanguàrdia que van veure tots els parents i que va fer somriure al meu fill quan vaig quedar tercer del concurs de poemes de l'estiu.

Han estat cinquanta-tres premis literaris enviats dels quals deu encara estan pendents de veredicte. Onze de poesia i quaranta-dos de prosa. I han estat onze premis obtinguts en un any (dos d'ells primers) a falta dels deu veredictes.

Conclusions:

-Escriure és meravellós

-Presentar-se a premis és emocionant i enriquidor.

-Els relats en els quals he estat més temps preparant l'argument, abans de començar a escriure-los, són els que han guanyat més.

-Els relats, l'argument dels quals (abillat de detalls i consideracions), més m'engrescava; són els que han guanyat més vegades.

-Els relats que he deixat reposar (un cop acabats) un bon interval de dies, m'han permès una correcció fresca, escarida i adequada, i són també els que més han guanyat.

-El percentatge de victòries en poesia ha estat molt superior al de prosa, bo i dedicar-me tan poc a la poesia.

-Les poesies que he escrit més a poc a poc (4 versos al dia) i cuidant la sonoritat i el ritme tant com la significació, han esdevingut les millors i les més premiades.

-Llegir Agustí Bartra i Jaume Cabré m'ajuda inconscientment a millorar el meu estil en prosa.

-Llegir Lluís Calvo m'ajuda a millorar el meu estil i la tècnica en poesia.

Estratègies:

-Continuaré escrivint.

-Em continuaré presentant a premis.

-Em presentaré a menys premis, escriure més a poc a poc, em prepararé sempre els arguments i no començaré a escriure fins que aquests arguments estiguint acabats, complets, i sobretot fins que m'entusiasmin.

-Deixaré reposar els relats sense caure en la impaciència d'enviar-los de seguida.

-Em presentaré a més premis de poesia, vist l'èxit; i continuaré amb les tècniques que m'han anat més bé, intentant aprendre cada dia més.

-Llegiré habitualment la prosa de Jaume Cabré i d'Agustí Bartra.

-Llegiré habitualment poesia de Lluís Calvo.

.

Un món estrany

.

.

Vivim un món estrany. Les paraules exasperen. Les opinions molesten. La diversitat posa nerviós. Algunes frases poden portar a la presó a qui les diu. Les persones són etiquetades. No se'ls permet el canvi. Molt poca gent creu en el canvi. L'etiqueta mana. Una etiqueta perpètua, grossa, reductora i simplificadora de la infinita complexitat humana.

Vivim un món estrany. L'integrisme es combat amb l'integrisme. Els combatents per la llibertat es converteixen en allò mateix que combaten. La pressa s'adora i es maleeix alhora. No se sap perdre el temps. La utilitat esdevé el salconduit dels actes i les presències. Els problemes aliens no commouen si no és que es veu, d'una manera clara i evident, que poden convertir-se en un problema propi.

Vivim un món estrany. L'enveja es disfressa de dignitat. La raó vesteix els instints de justícia humana. La llibertat aliena pertorba. La pròpia visió s'imposa subtilment als altres per evitar que s'agreixi. La solitud es tem. El silenci aterreix. La natura no es mira. La bellesa no es veu.

Vivim un món estrany de mentides inventades per a ser convertides en veritats, de gregarismes ocults, d'instints tribals vestits d'etiqueta.

Cada vegada més i més i més avorreixo les militàncies, les definicions, les vies del tren del viatge que et diuen per on has d'avançar, les fronteres, els límits, el passat, la raça, la identitat, el nombre de sèrie, la professió, el títol, el protocol, la norma, la fama, l'ego, la imatge.

Dins d'aquest món estrany, diré el que em vindrà de gust, opinaré el que creuré encertat, viuré a la meva manera, en llibertat. Si ho faig així, el món serà un xic menys estrany.

.

Una mirada al món

.

De vegades va bé aturar-se a mirar d'on és la gent que ens visita, que es mira aquest blog, ni que sigui com a cortesia a una visita meva als seus espais:

Origen dels visitants


.