Les espines humanes se'm fan esquerpes; potser perquè empenyen les meves a sortir, a treure el seu fibló damunt la meva pell. I com que jo, normalment, no deixo que surtin, tot plegat representa una despesa energètica considerable, que esgota força.
Les espines, els micos Sapiens les treuen, les traiem, les mostrem, les experimentem... quan el nostre inconscient identifica un atac. I el nostre inconscient és tan mico, tan primat, tan mamífer... que identifica atacs quan descobreix dissidències. Tota la nostra civilitat d'intel·lectuals tocats i posats engega la maquinària preventiva de les espines quan algú manifesta una opinió contundent que qüestiona els nostres principis. Com més empàtics, més energia gastem a desactivar les espines. Com més conscients de la nostra petitesa, menys energia necessitem per a desactivar-les. Com més convençuts de la nostra grandesa, més afuades són les punxes que exhibim. Sovint, com més formats, més guarnides van les punxes amb el tern d'una aparent racionalitat, formalitat, sonoritat pseudològica o filosòfica; al capdavall, ens agradi o no, espines defensives de primat atacat.
Tan sibil·lí és, som, els micos sapiens... tan complexos, tan sofisticats... que en un percentatge força considerable, vivim aquest procés sense adonar-nos-en. Cada individu sapiens resta, normalment, convençut del fet que, o bé no treu cap espina, o si les treu és perquè té raó, perquè la seva raó es fonamenta en la lògica, en la "veritat". No sap res d'inconscients que se senten atacats. Ell, o ella, és un humà superior, una persona, i creu cegament que tot allò que expressa és conseqüència de la seva voluntat i de la seva intel·ligència. La titella no veu els fils que li mouen les cames, els braços, el cap...
El mico sapiens és un nen que es pensa que és un adult; és un animal que es pensa que és humà; és una closca d'avellana enduta per la cresta d'una onada que es pensa que surfeja; és sovint una bèstia que viu convençuda que té el judici d'un déu. Aquest miratge sobre la seva pròpia realitat el fa moltes vegades caure en una intolerància implacable vers les actituds alienes. Com que ell, o ella, viuen de continu convençuts o convençudes que tenen de continu el timó dels seus pensaments i dels seus actes, no dubten a l'hora de jutjar i de condemnar els actes i els mots dels altres, que, al seu parer, haurien pogut obrar diferent; i si no han obrat diferent, la causa, segons ells, ha de raure a la mala fe o a la deixadesa. Si ens creiem el miratge que ens convenç que som absolutament lliures de pensar el que decidim, ens convertim en uns intolerants.
Som incapaços d'adonar-nos de l'origen de tots els nostres pensaments. Els nostres actes són guiats pels nostres pensaments, però... per què tenim aquests pensaments i no uns altres? Qui o què tria en nosaltres la direcció i la textura de les nostres decisions? Per què fa aquesta tria? Si fa aquesta tria, és per ser qui és? O per ser com és? O pel fet de tenir el cervell i les circumstàncies que té? I quina culpa té de ser qui és? I quina culpa té de tenir les connexions neuronals que té i de tenir les circumstàncies que té? La corda de la titella és gairebé sempre invisible. Ens enganya. Ens enganyem.
Sempre em recordo d'una persona, d'una professora, que en una reunió, ja fa molts anys, es queixava d'un alumne que no hi havia manera que millorés el seu comportament per molt que se'l sancionava i per moltes promeses de canvi que l'alumne feia. Jo volia explicar-li tot això que estic escrivint aquí, i altres coses, però per a no fer-me pesat, se'm va acudir de preguntar-li, a aquesta persona, que com era que encara fumava, malgrat tots els intents i promeses que havia fet de deixar de fumar (jo coneixia aquest detall perquè aquell mateix dia al matí me n'havia parlat). La meva estratègia va funcionar perquè aquesta professora va somriure i va fer que sí amb el cap. Pocs dies després em va confessar que cada vegada que es topava amb aquell alumne se'n recordava del tabac i dels seus intents d'abandonar-lo i que aquest pensament l'apropava més al nen.
De sort que la professora no va treure les espines quan li vaig parlar del tabac, sinó que va somriure. Les espines surten ràpidament en forma d'enuig, de ràbia, d'orgull ferit, d'atac insolent, de crítica de contraatac, de venjança freda o calenta... Les espines poden semblar decisions racionals que es disposen a acomiadar una persona de la seva feina, o a malparlar d'algú a la seva esquena, o a marginar algú de determinat grup social, o a menysprear algú perquè no és del grup, o a boicotejar l'autor d'un llibre perquè és cantant i no pas escriptor, o a criticar contínuament un nou company de feina a qui secretament (a cops inconscientment) temem perquè és millor que nosaltres, o a enutjar-se amb els editors que encimbellen una autora massa inexperta (i encara més si és jove i bonica) que té un èxit comercial aclaparador... Espines petitones, innocents, banals... o per contra, espines grosses i punxegudes que destrueixen vides i somriures. Espines nues i manifestament animals quan qui les exhibeix no té formació ni cultura... O espines disfressades, envestigades, mudades, elegants... que malgrat tot esgarrinxen i fereixen, quan qui les desenvolupa és un intel·lectual o ho vol semblar.
Les bèsties som hàbils per a no semblar bèsties. La mesura de la nostra grandesa, més que no tenir tics d'animal salvatge, rau en el fet de conèixer aquests tics i de ser plenament conscients que una part del nostre cervell fabrica decisions i pensaments a esquenes de la nostra consciència, i que després malda per a fer-nos creure que se'ns han acudit a nosaltres de manera premeditada, i que són lògics, i que tenen fonament, i que demostren la nostra intel·ligència superior com a individus Homo sapiens que som.
Tot això engega pel món una bonior d'invasions, de guerres, de prohibicions, de censures, de menyspreus, d'atacs, d'oblits, d'humiliacions, de solituds, d'esclavatges, d'enveges, d'odis... La ferotge lluita de l'individu per a sobreviure i triomfar li desenvolupa espines a cops de diamant i grafit, de platí i lapislàtzuli. La por a deixar de ser ens mou a devorar-nos els uns als altres.
Enllà de tot això, aquell que sap que és un mono més, pot viure potser un xic atent a les bestieses que li proposa la seva ment. Pot, potser, desconfiar una mica dels seus propis pensaments, i sotmetre'ls al ribot d'un altre fenotip evolutiu que tenim al cor i que es diu "bondat". Pot, potser, triar les animalades que fan riure en comtes d'escollir les que provoquen plors. Posats a fer bestieses, més val agafar una guitarra, un vas de priorat o de sidra, apropar-se a una platja solitària, o a una festa de disfresses, o a una trobada de poetes retirats, o a un concurs de llançament de pinyols d'oliva... Pot abocar-se a les sensacions que arrenquen rialles i altres vivències en comptes de permetre que les espines li embolcallin el cos.
Diuen que les abelles estan desapareixent, i que, per a salvar-les, convé plantar flors per tots els racons; flors de colors vius i diversos; flors de diferents espècies. Salut.
.
.
.
No comments:
Post a Comment