Arcos de la Frontera. Jerez. El Bosque. Grazalema. Ubrique. Alcalá de los Gazules. Viatge a la província de Càdiz (VII).

.

Ubrique

Una altra imatge d'Ubrique

Les següents són de Jerez:

Arcos de la Frontera:

Aquest és el restaurant on vam dinar.

La Serra de Grazalema:

El poble de Grazalema:

Alcalá de los Gazules:

Sortim de ruta. Avui toquen els pobles de l'interior (els “Pueblos Blancos” en diuen). El primer destí és Arcos de la Frontera; però buscant un desviament ens fiquem dins el casc urbà de Jerez i ens hi perdem. Si alguna cosa ens ensenyen els viatges és que perdre's ens permet conèixer espais que potser mai no veuríem si no fos pels errors. Veiem una mica Jerez: una avinguda amb cases senyorials, referències decoratives al vi i als braus, un sol abrusador que cau com una bomba ja de bon matí.
Arribem a Arcos de la Frontera a les 12:30. Deixem un cotxe en un pàrquing, abans d'entrar al casc antic. L'Arcos tradicional són un feix de cases blanques damunt d'una penya. Carrers estrets de façanes clàssiques, d'un blanc que enlluerna; algunes senyorials. Grans pujades. Grans baixades. Al fons de molts carrers, les vistes de les muntanyes de les rodalies. Ens apropem a un mirador que cau vertical damunt d'un penya-segat i l'alçada ens talla la respiració. Menús aparentment baratíssims. Dinem en un restaurant que ens promet un menu de 6,5 euros per cap, i que després de la lletra petita fa que n'acabem pagant deu; això sí, tot molt bo, i servit en un patí interior de decoració islàmica, amb fonts rajant. A la taula del costat de la nostra hi seu una famíla francesa que per edats i perfils podria ser la nostra família d'aqui a set anys.
Després d'Arcos, ens arribem a “El Bosque”, que fa l'efecte de ser el “Matadepera” de la Serra de Grazalema. Cases de luxe amb una arquitectura dins l'estil de la zona. No veiem al Jesulín de Ubrique que es veu que viu aquí. A partir d'aquest poble, la carretera comença a enfilar-se per la “Sierra de Grazalema” enmig d'un paisatge de pics escarpats curulls de boscos, amb una espècie endèmica, el pinsano, que és una mena d'avet. Passem el “Puerto de Boyas” de 1103 metres, on ens aturem i contemplem la cresta d'una falla: dues roques separades unes desenes de metres, i enmig una caiguda immensa que es veu que fa de separació de dues plaques. Llegim que aquesta és una terra de bandolers (almenys, fa segles ho era).
Arribem al poble de “Grazalema”. Ens sorprèn una piscina construida en una balconada damunt d'un espadat. Moltes cases tenen piscines. La calor, malgrat l'alçada, és xafogosa. Ens assabentem que aquest poble és el que té un índex d'aigua caiguda de la pluja més alt de tota la península ibèrica. Tampoc no podem dir que sigui tan verd com Euskadi. Suposo que influeix el fet que l'aigua cau aquí més de cop que no al nord. Aquest poble té una arquitectura popular cuidadíssima: cases immaculadament blanques, sostres de teula rogenca amb una línia blanca assenyalant els límits de cada teulada. Al fons dels carrers, imatges majestuoses dels pics dels voltants (El Pinar de 1648 m). Ens comprem unes peres que resulten indigeribles de tan àcides.
El següent poble és Ubrique, i mentre ens hi acostem escoltem a la ràdio que el partit antitaurí ha aconseguit a Catalunya les signatures suficients per portar al parlament el tema de la prohibició de les curses de braus. Ubrique és un poble profundament taurí. Impressiona el blanc de les cases sota els primers contraforts de la serra de Ubrique.
Ens dirigim a Alcalá de los Gazules per la carretera A375; potser la més salvatge de totes les que hem vist en aquest viatge: boscos, prats, muntanyes, ni un poble, ni una casa; més de 40 quilòmetres de terreny verge on no és gens difícil imaginar-se els bandolers. Un conill ens travessa la carretera i de sort que no l'atropellem.
Arribem a Alcala de los Gazules a les 20:30, i ens fa l'efecte que tornem a l'Espanya de 1960: els avis als carrers, els adults als carrers, els nens als carrers; bars sense cap mena de decoració, simples, autèntics, essencials, barats, familiars. Fa l'efecte que la multitud que omple els carrers, aturada, sense moure's, fent la xerrada, es coneixen tots entre ells, i que quan ens miren pensen tots el mateix: que venim de fora i que som una mena de guiris estranys. Prenem tres refrigeris en un bar fascinant on ens conviden tan sí com no a embotits (en gran quantitat i qualitat), morcilla, botifarra, carn rostida de porc, xoriço. El tracte que ens ofereixen és familiar i acollidor i el preu que ens fan pagar és irrisori.
Tornem esgotats al Bungalow, avui no hem tingut mar, però ha valgut la pena.
Demà serà un altre dia.

.

Més Far de Trafalgar. Viatge a la província de Càdiz (VI).

.

Sòl característic de l'entorn del Far de Trafalgar

Dunes a prop de la platja.

La platja del cantó esquerra del Far, mirant cap a Caños.

Quan vam arribar estava així de solitària,

després es va anar omplint.

Com més cap a Caños t'acostes més gent.

La mateixa platja mirant cap a l'altre cantó,

cap a la corba que envolta el Far.



Un dels penya-segats de la malaguanyada Cala del Aceite.

Després del desplaçament d'ahir a Gibraltar, decidim, aquest matí, quedar-nos a prop de Roche, i fem via cap a la Cala del Aceite, aquella cala que vam visitar els primers dies i que vam verificar que havia perdut l'encant natural inicial que la nostra guia (elaborada amb informacions de fa set anys) ens prometia.

Hi hem tornat una mica perquè ens agrada variar, i no centrar-nos sempre en el mateix; conèixer estils diferents (a mi personalment reflexionar, dins el terreny mateix, del que podria haver estat una cala i no és), i perquè el meu fill intuia per la geologia de la cala que s'hi podria bussejar. I el que vam veure els primers dies es confirma: una cala amb guingueta (xiringuito en argot popular), amb un gran cartell de Coca Cola, amb usuaris amb nevera, cadires, taules (no m'estranyaria que un dia algú portés la tele)... De bussejar, res de res; l'aigua és tèrbola, potser per la proximitat del port de Roche. En pocs minuts la platja s'omple d'una manera que semblava impossible que es pogués omplir. Resten traces inequívoques d'una bellesa que un dia fou i que avui ja és vestida o embrutada. Les parets dels penya-segats són d'un vermell intens (jo, més que Cala del Aceite, li diria Cala Roja, o Cala del Óxido). Avui, dalt del penya-segat s'hi veu una barana de fusta i els morros dels cotxes del pàrquing, amb el rerefons d'una música rítmica i mediocre, el xivarri dels qui van a la platja com si anessin al parc de davant de casa, a un passeig marítim o a la plaça d'un poble a menjar pipes. No hi ha mística. No hi ha cap mena de comunió amb una natura disfressada, allunyada, ignorada. No hi ha poesia. I fa molta pena pensar tot el que era fa molt pocs anys, quan els accessos estaven per construir, quan la massificació encara no havia arribat.

A les 12:30 tornem al bungalow: refrescada a la piscina i dinar.

Havent dinat, en comptes de fer la migdiada, agafem el cotxe i cap al sud. Explorem la platja de El Palmar, sense gairebé cap edificació, però plena de cotxes aparcats, guinguetes i molt molt massificada. Terra endins s'intueixen una mena de cases baixes amb un jardí ampli, com si fossin de pescadors; però estan tan espaiades, enmig de camps, i n'hi ha tan poques, que fa l'efecte que són en un hort o en un prat més que no pas en una “pedania”. La platja no s'acaba mai, la massificació tampoc. El camí sense asfaltar a través del qual avancem amb el cotxe afavoreix que la massificació arribi a aquests indrets.
Tornem a la carretera i ens atansem a la zona del Far de Trafalgar. Aquesta vegada en lloc de posar-nos a la platja del Far (la de la dreta del far mirant al mar) ens posen a la que queda a l'esquerra del Far, que és molt més calmada i d'aquesta manera podem capbussarnos i veure peixos amb les ulleres. En aquest indret la costa fa uns girs capriciosos que arriben ben bé a sota del far, en unes petites cales; per això a aquesta platja també se li diu Platja de la Corba.
I així acabem el dia.
Fins demà.

.

Gibraltar. Punta Paloma. Viatge a la província de Càdiz (V)

En deixar el cotxe a la carretera, a prop de la zona militar,

aquest és l'aspecte que presentava el bosc.

A cops tocava pujar

Però la mar semblava que no arribava mai.

Darrere la duna aparegué la primera cala.



Ara unes quantes imatges de Gibraltar:

Avui sí, avui toca Gibraltar. Amb els DNI gairebé a la boca ens plantem a les dotze davant la reixa. El policia espanyol es mira les fotos dels carnets i després ens mira la cara. La noia policia britànica es mira els carnets i després ens mira la cara. Fem una mica el pallasso i cantem “God save the queen” i “She wants you yeh yeh yeh”. Avancem per aquesta mena de territori que se'ns feia difícil d'imaginar i deixem el cotxe al pàrquing ICC, a la cinquena planta d'un edifici de rampes on es circula per l'esquerra. Sortim al carrer i descobrim els signes identitaris urbans britànics: les cabines de telèfon d'un vermell pujat amb un disseny força clàssic, l'oficina de correus, els cascs dels Bobbies, el panotxa dels cabells dels escolars uniformats, anglès aquí i anglès allà, banderes, edificis britànics, rètols... A banda dels aromes del Foreign Office, hi trobem també una mena d'Andorra xafogosa: aparadors curulls de begudes alcohòliques, tabac, rellotges, perfums, cosmètics.
Dinem amanides d'uns tuppers, asseguts a terra en una plaça força senyorial, davant del Hall City. El meu fill pregunta per les mones, però es veu que estan a dalt de la Roca, i ens hem de conformar amb una moneta de peluix que si li prems la panxa riu i diu “hello”. NO pugem al telefèric que puja a la roca perquè fa molta calor, però molta... molta calor. Caminem una mica per uns carrerons estrets, amb edificis antics de façanes blanques, potser l'únic racó que evidencia un passat medieval hispànic o musulmà.

Tornem a Espanya i ens n'anem a Punta Paloma, la continuació de la platja de Bolònia, a Tarifa (ho recordeu d'ahir?). Deixem el cotxe a la carretera, prop de l'entrada a una zona militar, en un espai atapeït de boscos. Entrem dins el bosc, sense saber ben bé on anem, una mica intuint la direcció del mar; quina meravella de natura: arbres, obagues, sorra, dunes que pugen i tornen a baixar, més arbres, i sempre baixant i baixant. Ens fa una mica de basarda la tornada (¿Serem capaços de tornar al cotxe o ens perdrem?) Tampoc no sabem, en aquest moment, on sortirem; potser a una zona rocosa inaccessible, o el que és pitjor... a una platja tradicional i consumista (aquesta última possibilitat no era gaire probable donada la virginitat natural del paisatge). A l'últim arribem a un reguitzell de cales de sorra fina, dunes, parets de fang amb propietats terapèutiques, harmònica convivència entre nuesa i banyadors. Com més cap a Bolònia s'avançava, menys banyadors, com més cap a Valdevaqueros, menys nuesa.
Ens instal·lem. El Marc caça deu crancs i després els torna a deixar a anar perquè puguin viure. Un pescador treu un pop immens. Hi ha gent que es cobreix el cos de fang.
Tornem al cotxe, i el camí ens resulta més fàcil de trobar del que pensàvem; però això sí, tot és pujada.A les deu, com gairebé sempre, som al Bungalow sopant; i després a dormir que estem esgotats.

.

Tarifa. "PLaya de Bolonia" Posta al Far de Trafalgar. Viatge a la província de Càdiz (IV)

.

Platja de Bolònia, amb la gran duna al fons,

a l'altra banda de la badia. Fixeu-vos com n'és de solitària

quan camines una mica cap a Tarifa.

El far de Trafalgar a la posta.

Pintada anunciant la platja naturista

amb la cara del Bob Marley.

Foto presa amb els peus dins l'aigua a la platja de Bolònia.

Observeu la transició entre la natura del bosc i la natura de la platja.

Primer racó de la platja de Bolònia després de la pintada;
nosaltres vam seguir molt més enllà.

Cantó mediterrani de la Punta Marroquí a Tarifa.

Carrers de Tarifa

La carretera que uneix l'illa de Tarifa (la punta marroquí)

amb la ciutat de Tarifa. A la vostra esquerra, l'oceà Atlàntic,

a la dreta la mar Mediterrània.

L'aigua de Tarifa és molt transparent.

Una cantonada de Tarifa

Porta de tarifa

Fem via cap a l'Estret, amb la intenció de passar a Gibraltar, però en arribar a Tarifa ens adonem que ens hem deixat els carnets de identitat.
Ens quedem a Tarifa, i realment l'oblit ha valgut la pena; el més probable és que si avui haguéssim anat directes a Gibraltar, ens hauríem perdut aquesta meravella de poble.
Com us podria descriure Tarifa? Edificis colonials, murallams, cases blanques, carrers estrets d'estil àrab, portes d'agulla, frescor d'oasi enmig d'una calor indescriptible, parterres de flors davant la blancor enlluernant de les façanes, pobresa i carisma, antiguitat i barreja de cultures: Àfrica, Europa, Anglaterra, l'Islam i la Cristiandat, l'idealisme humà dels hippies, el surf i els mercats marroquís, els caçadors d'imatges de balenes, el mar profund i obscur, immenses platges de dunes que es perden nord enllà, la punta marroquí i a l'altra banda el Marroc, immens i seductor.
La punta marroquí és una illeta, unida a Tarifa per una carretera estreta que té mar a banda i banda; mirant al Marroc, a l'esquerra de la carretera hi ha el Mediterrani, i a la dreta l'Atlàntic. L'illa és ocupada del tot per una fortificació militar que té al dessota petites cales d'aigua cristallina. Ens fa riure un rètol on s'indica que està prohibit portar el cavall a la platja.
Al port de Tarifa hi veiem un ferry enorme que promet viatges de 35 minuts fins a Tanger. L'aigua del port, malgrat la profunditat, és sorprenentment transparent. Sabem, pels mapes, que ben a prop de la costa, mar endins, les profunditats es fan vertiginoses; som a frec del fons del mar. Sabem també, que a pocs quilòmetres cap al sud-est, mar endins, hi ha enfonsat, des de fa tres segles, el Sussex, amb deu mil milions d'euros en llingots d'or. Sembla que hi ha una empresa caça-tresors que el té localitzat i que està esperant els permisos internacionals, i les disposicions legals, per recuperar-lo. A banda del Sussex hi ha un feix més de vaixells enfonsats per aquesta zona; llàstima que amb les ulleres de bussejar no puc arribar gaire avall.

Dinem en un restaurant italià. Menjo lassagne, massa forta en tomàquet. Prenem després un cafè en un bar del nucli vell de Tarifa.
Ens dirigim tot seguit a una de les platges del terme municipal de Tarifa. Per arribar-hi agafem la carretera de tornada, la que va de Tarifa cap a Cádiz, i ens desviem en una cruïlla que té un gran senyal anunciant la platja de Bolònia. La carretereta s'enfila per un turó clapat d'arbusts i alguns pins. De tant en tant, vaques i braus. Al capdamunt del turó, unes roques de formes estranyes. Un cartell ens informa que ens trobem al “Parque Natural del Estrecho”.

La carretera arriba al punt de màxima alçada, i comença a baixar en direcció a l'oceà. Arribem a la “pedania” de Bolonia, amb la platja del davant mateix de la carretera atapeïda de gent. A la dreta, mirant la mar, una duna gegantina de sorra groga s'enfila per un turó uns quants metres, potser cent o dos-cents. Ens desviem cap a l'esquerra, mirant la mar, fins al final del camí asfaltat, seguint les indicacions d'una guia elaborada amb l'ajut d'internet setmanes abans de començar el viatge. Deixem el cotxe en un pàrquing; un senyor amb gorra ens ven un tiquet (voluntari) per un euro. Agafem el camí que va del pàrquing (una esplanada de terra) cap a la platja.

El camí travessa mates de figueres de moro, arbusts baixos, alguns ginebrons, munts de sorra, terra, roques. En arribar a la platja, una gran pintada damunt d'unes runes anuncia que l'excel·lentíssim ajuntament de Tarifa autoritza el nudisme en aquesta platja. I certament, des d'aquest punt cap a l'esquerra en direcció a Tarifa, gairebé no hi ha banyadors. Ens donem un petit ensurt perquè al costat nostre hi apareix un brau negre, amb unes banyes enormes, passejant tranquil·lament ran de la platja. L'ignorem i afortunadament ell també ens ignora.

Caminem arran d'aigua, en direcció a Tarifa, i a partir d'aquí la platja adquireix unes característiques virginals: no hi ha guinguetes, ni cabanes, ni edificacions de cap mena. La sorra és finíssima i puja cap a la muntanya en forma de dunes. Sovint, un bosc de pins baixa fins a la platja; per damunt, sempre el turó immens, amb les roques belles i estranyes.

Caminem tant i tant, que gairebé ja no hi trobem ningú a la platja. Estem en una platja bellíssima, edènica, només per a nosaltres sols. Podríem continuar caminant. El mapa ens indica que si avancéssim cinc quilòmetres més, arribaríem a Punta Paloma i a la "ensenada de Valdevaqueros", que estan dins del “Parque Natural de l'Estrecho” i que probablement no hi trobaríem ningú, o ben poca gent. Potser un dia d'aquests ens hi atansarem. La costa, dins la mar, dibuixa a voltes figures capricioses amb les roques, que plantades enmig de la sorra semblen escultures d'algun artista contemporani.

Ens sorprèn el galop d'uns cavalls; ens girem i descobrim uns genets cavalcant vers nosaltres. Veiem, poc després, una parella que s'acosta passejant per la riba; van nus i amb el cos cobert de fang de cap a peus. Ens expliquen que uns quilòmetres enllà hi ha un penya-segat del qual es pot extraure fang, i que és bo per la pell. Ens proposem d'anar-hi un dia d'aquests, perquè en aquest moment cau un sol abrusador i els nens estan cansats.
Ens instal·lem aquí mateix, en aquesta platja preciosa, i només per a nosaltres; amb Àfrica al davant i envoltats de natura. I esdevé un d'aquells moments estranys, capaços de definir unes vacances senceres; unes hores escadusseres que es fan eternes en el bon sentit de la paraula. L'instant s'apodera de la percepció del temps i ens regala un benestar que el llenguatge no pot transmetre.
Recollim petxines de formes curioses, caragols força diferents als mediterranis, restes d'una biologia desconeguda per a nosaltres. Juguem una estona a pilota.
Cap a les 20:00 deixem la platja i resseguim la carretera que va de Tarifa a Azahara de los Atunes i a Barbate. Restem impressionats davant els quilòmetres ii quilòmetres de zona natural ran de la costa, sense ni una edificació, amb la carretera força lluny de la platja: boscos, prats ramaders, dunes...
Ens aturem a Barbate a comprar uns entrepans freds. Continuem fins a caños de Meca, i d'allà al Far de Trafalgar.

Contemplem la posta de sol arran d'aigua, al far de trafalgar, damunt d'una duna. A sota nostre, la musiqueta hippy d'un Chill Out i el xicot de les bombolles de l'altre dia, venedors de braçalets de cuir, un fum sospitós, gairebé una fragància, i el far de Trafalgar enrogint davant nostre. Havent sopat, els nens juguen a rodolar per les dunes. En Marc fa el pallasso; la Martina se'l mira i riu.

.

Viatge a Càdiz. (III). Cala del Frailecillo. Faro de Trafalgar. Caños de Meca.

.

Far de Trafalgar, i la platja del far.

La platja del far, vista des del far, cap al tard, quan ja marxàvem.

Vista de l'Atlàntic des del far de Trafalgar.

Un munt de vaixells descansen sota aquestes aigües.

Far de Trafalgar (el nou) i restes del far originari.

Camí que travessa els penya-segats, damunt les cales de Roche.

Cala del Frailecillo

Ens llevem tard, passades les nou (aquí tot va més tard), i el càmping encara es troba dins el silenci de la matinada, gairebé tothom dorm.
A les deu ens acostem al Far de Roche, que es troba a uns tres quilòmetres del càmping. Aparquem el cotxe i reseguim el camí que travessa el capdamunt dels penya-segats de les cales de Roche (les que ahir no tenien sorra per la marea), en aquesta hora hi ha un xic més de tros de platja, devem tenir mitja marea (i pujant). De tant en tant, a la nostra dreta, apareixen unes escales de gran pendent que baixen fins alguna calanca mig solitària. Al capdamunt de cada escala, el nom de la cala: “El aspero” “El Pato” “El tio medina” “El frailecillo”... Caminem un quilòmetre i mig i arribem fins al final dels penya-segats; queden tallats per un hotel. Més enllà de l'hotel, una urbanització bastant luxosa. La informació que tenia (de fa set anys) parla de l'hotel en projecte, i també que les cales eren racons de difícil accés (avui tot està més arreglat i ja comencem a veure riuades de gent amb la nevera, les cadires, les taules, etc). És evident que la “bona voluntat” d'alguns per tal de facilitar els accessos converteix un racó mig solitari en una platja més de tantes com n'hi ha. El naturisme habitual i abundós que ens deia la guia, és a hores d'ara i en aquests espais, esporàdic. Domina, en aquests indrets, un perfil d'usuari més aviat consumista, enganxat a totes les possessions possibles. Ens quedem a la Cala del Frailecillo on observem algunes traces de naturisme, que s'incrementen notablement després d'instal·lar-nos-hi nosaltres; la natura crida la natura.
Ens estem a la cala fins a les dotze i deu. Tornem pel camí del penya-segat, fins al cotxe. Escrutem la mar, intensament blava, on diuen que sovint s'hi observen balenes. Ens estem una estona al far, fent fotografies. Observem la costà d'enllà de la Cala del Aceite, fins a Conil. Amb la marea mig baixa encara, la platja és gairebé contínua dessota els penya-segats. Dues noies que baixen d'unes bicicletes ens demanen que els fem una foto amb el mar de fons.
Havent dinat ens dirigim a Caños de Meca, un dels objectius principals del nostre viatge. Abans d'arribar al nucli de la població ens desviem cap al Far de Trafalgar. Deixem el cotxe lluny del mar, i caminem dessota un sol de justícia en direcció a la gran torre, envoltada d'una costa sorrenca capriciosa, que fa ziga-zagues, i que ens evoca antigues batalles navals portades a terme davant d'aquestes platges. Quants vaixells hi reposen enfosats des de fa segles! Aquests pensaments alimenten la imaginació dels més petits (i dels menys petits).
Hi ha gent, però no està massificat i la majoria de visitants no van a la platja, sinó que hi arriben fent turisme històric; pugen al far, i se'n tornen a anar.
Ens situem a la platja de la dreta del far (mirant al mar), en un petit nucli naturista (molt escadusser). La platja és gairebé solitària. El mar està esveradíssim, i sabem que no ens hi podem ficar, és extremament perillós; ens mullem amb l'escuma que pica contra la riba. Juguem a pilota. Llegim la crònica de la batalla de Trafalgar, dessota el far i mirant de tant en tant la blavor obscura de l'Atlàntic. Un quilòmetre mar endins, les profunditats arriben als cent metres. Pensem en els 459 morts anglesos, en els 4300 morts francesos i espanyols, en el tret de gràcia a Nelson, que va morir aquí al davant mateix.
A les 20:00 deixem la platja i pugem al far.
De tornada al cotxe, travessem les dunes, contemplem les barraques dels venedors d'artesania, els Chill Outs, els bars bohemis, difícils de descriure, un noi amb rastes, molt bru, que fa bombolles gegants... un món que va arribar amb força a la dècada dels seixanta del segle passat i que en aquest racó sembla que encara revifa
Després ens atansem a Caños de Meca i continuem contemplant el món Hippy.
Ens en tornem a Conil i sopem a l'Almadrava: una mena de local on tries el peix cru, i te'l fregeixen al moment. Molt peix, molt bé de preu, i amb una cervesa fresca que aixeca els ànims.
Acabem de sopar a les deu, quan gairebé encara és de dia i la gent comença a tornar de la platja.
Nosaltres, per avui, ja en tenim prou i ens n'anem a dormir; demà serà un altre dia.

.

Viatge a la província de Càdiz. (II). Cònil. Far de Roche. Cales de Roche. Playa de los Bateles.

.

Cala del Aceite

Un carrer de Conil.



Far de Roche

Pub el Pirata

Platja de Los Bateles, amb Conil al fons.

Conil és un poble de cases immaculàdament blanques, amb els rètols dels carrers estranyament còmics; amb una naturalitat, però, entranyable, perquè no es busca la comicitat sinó l'autenticitat: “Maria la Morita” “Antonio el Tumba”.
Compte, però, amb recolzar-se a les façanes, perquè de tant en tant hi ha algú que buida la galleda amb l'aigua i el sabó des de la seva finestra, i el líquid escumós regalima per la paret fins a la vorera.
Aquí, a Conil, les places de pàrquing del Mercadona són enormes si les comparem a les de Terrassa.
A la piscina del càmping ens fan gràcia tot un reguitzell de normes, que si hi són segurament és perquè alguna vegada s'han transgredit: no abocar escombraries a la piscina, els més petits no poden fer les seves necessitats a l'aigua (els grans sí?), no hi pot entrar gent amb malalties infeccioses, o prohibit entrar-hi amb roba.
La platja de “los Bateles” de Conil, la que està més enllà del Rio Salado, des d'on es veuen nítides les façanes blanques de les cases, és increïblement ampla i llarga; les dunes s'han conservat, i la visió es perd tant pel nord com pel sud.
A Conil, hi ha un pub que es diu “El Pirata”. Sobten les cases blanques i les cases baixes (ni un bloc de pisos), els carrers costeruts, els cistells, l'accent de la gent que parlen com si cantessin, amb entonació; una entonació que expressa una bona part de la significació de la frase, la que potser seria molt costós elaborar amb mots.
A la tarda, cap a dos quarts de quatre, traiem el cap a la “Cala del Aceite” que segons totes les guies havia de ser una cala naturista; la realitat, però, ens mostra un racó atapeït de gent, massificat, i tothom amb banyador, nevereta, i gairebé equip de música.
Reseguim les cales del nord del far de Roche, i ens adonem que en aquest moment estan sense sorra a causa de la marea. Continuem més enllà fins al mirador de ginebrons, que està tot just passada la urbanització que hi ha més al nord de les cales de Roche. Del mirador, travessant les dunes, arribem fins a la platja, i la descobrim massificada, atapeïda de gent d'hàbits tradicionals i consumistes.
Finalment ens acostem fins a la platja de “los Bateles” la de Conil, la de més enllà del Rio Salado; i malgrat ser una platja gairebé urbana (tot i que el poble és tan lluny que no és pròpiament urbana), hi trobem els primers vestigis de naturisme en estat pur. Com ja he explicat, aquesta és una platja molt ampla, amb dunes, la llargada es perd fins a l'infinit. Com més lluny del nucli urbà, més solitària, més bella. Sorra finíssima. L'únic problema és la gran quantitat de gent que hi passeja; sembla ben bé la Diagonal de Barcelona; però insisteixo, com més lluny del nucli urbà, més solitud.
Ens quedem a la platja fins a les 20:20, i el sol, en aquesta hora, encara pica amb força.
D'aquí al càmping, a sopar i a dormir, que nosaltres som de costums francesos, i demà ens espera un altre dia preciós.

.