Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Saturday, July 25, 2009

Gibraltar. Punta Paloma. Viatge a la província de Càdiz (V)


En deixar el cotxe a la carretera, a prop de la zona militar,
aquest és l'aspecte que presentava el bosc.


A cops tocava pujar



Però la mar semblava que no arribava mai.





Darrere la duna aparegué la primera cala.



Ara unes quantes imatges de Gibraltar:











Avui sí, avui toca Gibraltar. Amb els DNI gairebé a la boca ens plantem a les dotze davant la reixa. El policia espanyol es mira les fotos dels carnets i després ens mira la cara. La noia policia britànica es mira els carnets i després ens mira la cara. Fem una mica el pallasso i cantem “God save the queen” i “She wants you yeh yeh yeh”. Avancem per aquesta mena de territori que se'ns feia difícil d'imaginar i deixem el cotxe al pàrquing ICC, a la cinquena planta d'un edifici de rampes on es circula per l'esquerra. Sortim al carrer i descobrim els signes identitaris urbans britànics: les cabines de telèfon d'un vermell pujat amb un disseny força clàssic, l'oficina de correus, els cascs dels Bobbies, el panotxa dels cabells dels escolars uniformats, anglès aquí i anglès allà, banderes, edificis britànics, rètols... A banda dels aromes del Foreign Office, hi trobem també una mena d'Andorra xafogosa: aparadors curulls de begudes alcohòliques, tabac, rellotges, perfums, cosmètics.
Dinem amanides d'uns tuppers, asseguts a terra en una plaça força senyorial, davant del Hall City. El meu fill pregunta per les mones, però es veu que estan a dalt de la Roca, i ens hem de conformar amb una moneta de peluix que si li prems la panxa riu i diu “hello”. NO pugem al telefèric que puja a la roca perquè fa molta calor, però molta... molta calor. Caminem una mica per uns carrerons estrets, amb edificis antics de façanes blanques, potser l'únic racó que evidencia un passat medieval hispànic o musulmà.

Tornem a Espanya i ens n'anem a Punta Paloma, la continuació de la platja de Bolònia, a Tarifa (ho recordeu d'ahir?). Deixem el cotxe a la carretera, prop de l'entrada a una zona militar, en un espai atapeït de boscos. Entrem dins el bosc, sense saber ben bé on anem, una mica intuint la direcció del mar; quina meravella de natura: arbres, obagues, sorra, dunes que pugen i tornen a baixar, més arbres, i sempre baixant i baixant. Ens fa una mica de basarda la tornada (¿Serem capaços de tornar al cotxe o ens perdrem?) Tampoc no sabem, en aquest moment, on sortirem; potser a una zona rocosa inaccessible, o el que és pitjor... a una platja tradicional i consumista (aquesta última possibilitat no era gaire probable donada la virginitat natural del paisatge). A l'últim arribem a un reguitzell de cales de sorra fina, dunes, parets de fang amb propietats terapèutiques, harmònica convivència entre nuesa i banyadors. Com més cap a Bolònia s'avançava, menys banyadors, com més cap a Valdevaqueros, menys nuesa.
Ens instal·lem. El Marc caça deu crancs i després els torna a deixar a anar perquè puguin viure. Un pescador treu un pop immens. Hi ha gent que es cobreix el cos de fang.
Tornem al cotxe, i el camí ens resulta més fàcil de trobar del que pensàvem; però això sí, tot és pujada.A les deu, com gairebé sempre, som al Bungalow sopant; i després a dormir que estem esgotats.
.

Friday, July 24, 2009

Tarifa. "PLaya de Bolonia" Posta al Far de Trafalgar. Viatge a la província de Càdiz (IV)

.

Platja de Bolònia, amb la gran duna al fons,
a l'altra banda de la badia. Fixeu-vos com n'és de solitària
quan camines una mica cap a Tarifa.



El far de Trafalgar a la posta.



Pintada anunciant la platja naturista
amb la cara del Bob Marley.

Foto presa amb els peus dins l'aigua a la platja de Bolònia.
Observeu la transició entre la natura del bosc i la natura de la platja.



Primer racó de la platja de Bolònia després de la pintada;
nosaltres vam seguir molt més enllà.



Cantó mediterrani de la Punta Marroquí a Tarifa.




Carrers de Tarifa



La carretera que uneix l'illa de Tarifa (la punta marroquí)
amb la ciutat de Tarifa. A la vostra esquerra, l'oceà Atlàntic,
a la dreta la mar Mediterrània.





L'aigua de Tarifa és molt transparent.




Una cantonada de Tarifa



Porta de tarifa


Fem via cap a l'Estret, amb la intenció de passar a Gibraltar, però en arribar a Tarifa ens adonem que ens hem deixat els carnets de identitat.
Ens quedem a Tarifa, i realment l'oblit ha valgut la pena; el més probable és que si avui haguéssim anat directes a Gibraltar, ens hauríem perdut aquesta meravella de poble.
Com us podria descriure Tarifa? Edificis colonials, murallams, cases blanques, carrers estrets d'estil àrab, portes d'agulla, frescor d'oasi enmig d'una calor indescriptible, parterres de flors davant la blancor enlluernant de les façanes, pobresa i carisma, antiguitat i barreja de cultures: Àfrica, Europa, Anglaterra, l'Islam i la Cristiandat, l'idealisme humà dels hippies, el surf i els mercats marroquís, els caçadors d'imatges de balenes, el mar profund i obscur, immenses platges de dunes que es perden nord enllà, la punta marroquí i a l'altra banda el Marroc, immens i seductor.
La punta marroquí és una illeta, unida a Tarifa per una carretera estreta que té mar a banda i banda; mirant al Marroc, a l'esquerra de la carretera hi ha el Mediterrani, i a la dreta l'Atlàntic. L'illa és ocupada del tot per una fortificació militar que té al dessota petites cales d'aigua cristallina. Ens fa riure un rètol on s'indica que està prohibit portar el cavall a la platja.
Al port de Tarifa hi veiem un ferry enorme que promet viatges de 35 minuts fins a Tanger. L'aigua del port, malgrat la profunditat, és sorprenentment transparent. Sabem, pels mapes, que ben a prop de la costa, mar endins, les profunditats es fan vertiginoses; som a frec del fons del mar. Sabem també, que a pocs quilòmetres cap al sud-est, mar endins, hi ha enfonsat, des de fa tres segles, el Sussex, amb deu mil milions d'euros en llingots d'or. Sembla que hi ha una empresa caça-tresors que el té localitzat i que està esperant els permisos internacionals, i les disposicions legals, per recuperar-lo. A banda del Sussex hi ha un feix més de vaixells enfonsats per aquesta zona; llàstima que amb les ulleres de bussejar no puc arribar gaire avall.

Dinem en un restaurant italià. Menjo lassagne, massa forta en tomàquet. Prenem després un cafè en un bar del nucli vell de Tarifa.
Ens dirigim tot seguit a una de les platges del terme municipal de Tarifa. Per arribar-hi agafem la carretera de tornada, la que va de Tarifa cap a Cádiz, i ens desviem en una cruïlla que té un gran senyal anunciant la platja de Bolònia. La carretereta s'enfila per un turó clapat d'arbusts i alguns pins. De tant en tant, vaques i braus. Al capdamunt del turó, unes roques de formes estranyes. Un cartell ens informa que ens trobem al “Parque Natural del Estrecho”.
La carretera arriba al punt de màxima alçada, i comença a baixar en direcció a l'oceà. Arribem a la “pedania” de Bolonia, amb la platja del davant mateix de la carretera atapeïda de gent. A la dreta, mirant la mar, una duna gegantina de sorra groga s'enfila per un turó uns quants metres, potser cent o dos-cents. Ens desviem cap a l'esquerra, mirant la mar, fins al final del camí asfaltat, seguint les indicacions d'una guia elaborada amb l'ajut d'internet setmanes abans de començar el viatge. Deixem el cotxe en un pàrquing; un senyor amb gorra ens ven un tiquet (voluntari) per un euro. Agafem el camí que va del pàrquing (una esplanada de terra) cap a la platja.
El camí travessa mates de figueres de moro, arbusts baixos, alguns ginebrons, munts de sorra, terra, roques. En arribar a la platja, una gran pintada damunt d'unes runes anuncia que l'excel·lentíssim ajuntament de Tarifa autoritza el nudisme en aquesta platja. I certament, des d'aquest punt cap a l'esquerra en direcció a Tarifa, gairebé no hi ha banyadors. Ens donem un petit ensurt perquè al costat nostre hi apareix un brau negre, amb unes banyes enormes, passejant tranquil·lament ran de la platja. L'ignorem i afortunadament ell també ens ignora.
Caminem arran d'aigua, en direcció a Tarifa, i a partir d'aquí la platja adquireix unes característiques virginals: no hi ha guinguetes, ni cabanes, ni edificacions de cap mena. La sorra és finíssima i puja cap a la muntanya en forma de dunes. Sovint, un bosc de pins baixa fins a la platja; per damunt, sempre el turó immens, amb les roques belles i estranyes.
Caminem tant i tant, que gairebé ja no hi trobem ningú a la platja. Estem en una platja bellíssima, edènica, només per a nosaltres sols. Podríem continuar caminant. El mapa ens indica que si avancéssim cinc quilòmetres més, arribaríem a Punta Paloma i a la "ensenada de Valdevaqueros", que estan dins del “Parque Natural de l'Estrecho” i que probablement no hi trobaríem ningú, o ben poca gent. Potser un dia d'aquests ens hi atansarem. La costa, dins la mar, dibuixa a voltes figures capricioses amb les roques, que plantades enmig de la sorra semblen escultures d'algun artista contemporani.
Ens sorprèn el galop d'uns cavalls; ens girem i descobrim uns genets cavalcant vers nosaltres. Veiem, poc després, una parella que s'acosta passejant per la riba; van nus i amb el cos cobert de fang de cap a peus. Ens expliquen que uns quilòmetres enllà hi ha un penya-segat del qual es pot extraure fang, i que és bo per la pell. Ens proposem d'anar-hi un dia d'aquests, perquè en aquest moment cau un sol abrusador i els nens estan cansats.
Ens instal·lem aquí mateix, en aquesta platja preciosa, i només per a nosaltres; amb Àfrica al davant i envoltats de natura. I esdevé un d'aquells moments estranys, capaços de definir unes vacances senceres; unes hores escadusseres que es fan eternes en el bon sentit de la paraula. L'instant s'apodera de la percepció del temps i ens regala un benestar que el llenguatge no pot transmetre.
Recollim petxines de formes curioses, caragols força diferents als mediterranis, restes d'una biologia desconeguda per a nosaltres. Juguem una estona a pilota.
Cap a les 20:00 deixem la platja i resseguim la carretera que va de Tarifa a Azahara de los Atunes i a Barbate. Restem impressionats davant els quilòmetres ii quilòmetres de zona natural ran de la costa, sense ni una edificació, amb la carretera força lluny de la platja: boscos, prats ramaders, dunes...
Ens aturem a Barbate a comprar uns entrepans freds. Continuem fins a caños de Meca, i d'allà al Far de Trafalgar.
Contemplem la posta de sol arran d'aigua, al far de trafalgar, damunt d'una duna. A sota nostre, la musiqueta hippy d'un Chill Out i el xicot de les bombolles de l'altre dia, venedors de braçalets de cuir, un fum sospitós, gairebé una fragància, i el far de Trafalgar enrogint davant nostre. Havent sopat, els nens juguen a rodolar per les dunes. En Marc fa el pallasso; la Martina se'l mira i riu.

.

Thursday, July 23, 2009

Viatge a Càdiz. (III). Cala del Frailecillo. Faro de Trafalgar. Caños de Meca.

.


Far de Trafalgar, i la platja del far.

La platja del far, vista des del far, cap al tard, quan ja marxàvem.


Vista de l'Atlàntic des del far de Trafalgar.
Un munt de vaixells descansen sota aquestes aigües.


Far de Trafalgar (el nou) i restes del far originari.



Camí que travessa els penya-segats, damunt les cales de Roche.




Cala del Frailecillo


Ens llevem tard, passades les nou (aquí tot va més tard), i el càmping encara es troba dins el silenci de la matinada, gairebé tothom dorm.
A les deu ens acostem al Far de Roche, que es troba a uns tres quilòmetres del càmping. Aparquem el cotxe i reseguim el camí que travessa el capdamunt dels penya-segats de les cales de Roche (les que ahir no tenien sorra per la marea), en aquesta hora hi ha un xic més de tros de platja, devem tenir mitja marea (i pujant). De tant en tant, a la nostra dreta, apareixen unes escales de gran pendent que baixen fins alguna calanca mig solitària. Al capdamunt de cada escala, el nom de la cala: “El aspero” “El Pato” “El tio medina” “El frailecillo”... Caminem un quilòmetre i mig i arribem fins al final dels penya-segats; queden tallats per un hotel. Més enllà de l'hotel, una urbanització bastant luxosa. La informació que tenia (de fa set anys) parla de l'hotel en projecte, i també que les cales eren racons de difícil accés (avui tot està més arreglat i ja comencem a veure riuades de gent amb la nevera, les cadires, les taules, etc). És evident que la “bona voluntat” d'alguns per tal de facilitar els accessos converteix un racó mig solitari en una platja més de tantes com n'hi ha. El naturisme habitual i abundós que ens deia la guia, és a hores d'ara i en aquests espais, esporàdic. Domina, en aquests indrets, un perfil d'usuari més aviat consumista, enganxat a totes les possessions possibles. Ens quedem a la Cala del Frailecillo on observem algunes traces de naturisme, que s'incrementen notablement després d'instal·lar-nos-hi nosaltres; la natura crida la natura.
Ens estem a la cala fins a les dotze i deu. Tornem pel camí del penya-segat, fins al cotxe. Escrutem la mar, intensament blava, on diuen que sovint s'hi observen balenes. Ens estem una estona al far, fent fotografies. Observem la costà d'enllà de la Cala del Aceite, fins a Conil. Amb la marea mig baixa encara, la platja és gairebé contínua dessota els penya-segats. Dues noies que baixen d'unes bicicletes ens demanen que els fem una foto amb el mar de fons.
Havent dinat ens dirigim a Caños de Meca, un dels objectius principals del nostre viatge. Abans d'arribar al nucli de la població ens desviem cap al Far de Trafalgar. Deixem el cotxe lluny del mar, i caminem dessota un sol de justícia en direcció a la gran torre, envoltada d'una costa sorrenca capriciosa, que fa ziga-zagues, i que ens evoca antigues batalles navals portades a terme davant d'aquestes platges. Quants vaixells hi reposen enfosats des de fa segles! Aquests pensaments alimenten la imaginació dels més petits (i dels menys petits).
Hi ha gent, però no està massificat i la majoria de visitants no van a la platja, sinó que hi arriben fent turisme històric; pugen al far, i se'n tornen a anar.
Ens situem a la platja de la dreta del far (mirant al mar), en un petit nucli naturista (molt escadusser). La platja és gairebé solitària. El mar està esveradíssim, i sabem que no ens hi podem ficar, és extremament perillós; ens mullem amb l'escuma que pica contra la riba. Juguem a pilota. Llegim la crònica de la batalla de Trafalgar, dessota el far i mirant de tant en tant la blavor obscura de l'Atlàntic. Un quilòmetre mar endins, les profunditats arriben als cent metres. Pensem en els 459 morts anglesos, en els 4300 morts francesos i espanyols, en el tret de gràcia a Nelson, que va morir aquí al davant mateix.
A les 20:00 deixem la platja i pugem al far.
De tornada al cotxe, travessem les dunes, contemplem les barraques dels venedors d'artesania, els Chill Outs, els bars bohemis, difícils de descriure, un noi amb rastes, molt bru, que fa bombolles gegants... un món que va arribar amb força a la dècada dels seixanta del segle passat i que en aquest racó sembla que encara revifa
Després ens atansem a Caños de Meca i continuem contemplant el món Hippy.
Ens en tornem a Conil i sopem a l'Almadrava: una mena de local on tries el peix cru, i te'l fregeixen al moment. Molt peix, molt bé de preu, i amb una cervesa fresca que aixeca els ànims.
Acabem de sopar a les deu, quan gairebé encara és de dia i la gent comença a tornar de la platja.
Nosaltres, per avui, ja en tenim prou i ens n'anem a dormir; demà serà un altre dia.
.

Wednesday, July 22, 2009

Viatge a la província de Càdiz. (II). Cònil. Far de Roche. Cales de Roche. Playa de los Bateles.

.

Cala del Aceite

Un carrer de Conil.



Far de Roche


Pub el Pirata





Platja de Los Bateles, amb Conil al fons.


Conil és un poble de cases immaculàdament blanques, amb els rètols dels carrers estranyament còmics; amb una naturalitat, però, entranyable, perquè no es busca la comicitat sinó l'autenticitat: “Maria la Morita” “Antonio el Tumba”.
Compte, però, amb recolzar-se a les façanes, perquè de tant en tant hi ha algú que buida la galleda amb l'aigua i el sabó des de la seva finestra, i el líquid escumós regalima per la paret fins a la vorera.
Aquí, a Conil, les places de pàrquing del Mercadona són enormes si les comparem a les de Terrassa.
A la piscina del càmping ens fan gràcia tot un reguitzell de normes, que si hi són segurament és perquè alguna vegada s'han transgredit: no abocar escombraries a la piscina, els més petits no poden fer les seves necessitats a l'aigua (els grans sí?), no hi pot entrar gent amb malalties infeccioses, o prohibit entrar-hi amb roba.
La platja de “los Bateles” de Conil, la que està més enllà del Rio Salado, des d'on es veuen nítides les façanes blanques de les cases, és increïblement ampla i llarga; les dunes s'han conservat, i la visió es perd tant pel nord com pel sud.
A Conil, hi ha un pub que es diu “El Pirata”. Sobten les cases blanques i les cases baixes (ni un bloc de pisos), els carrers costeruts, els cistells, l'accent de la gent que parlen com si cantessin, amb entonació; una entonació que expressa una bona part de la significació de la frase, la que potser seria molt costós elaborar amb mots.
A la tarda, cap a dos quarts de quatre, traiem el cap a la “Cala del Aceite” que segons totes les guies havia de ser una cala naturista; la realitat, però, ens mostra un racó atapeït de gent, massificat, i tothom amb banyador, nevereta, i gairebé equip de música.
Reseguim les cales del nord del far de Roche, i ens adonem que en aquest moment estan sense sorra a causa de la marea. Continuem més enllà fins al mirador de ginebrons, que està tot just passada la urbanització que hi ha més al nord de les cales de Roche. Del mirador, travessant les dunes, arribem fins a la platja, i la descobrim massificada, atapeïda de gent d'hàbits tradicionals i consumistes.
Finalment ens acostem fins a la platja de “los Bateles” la de Conil, la de més enllà del Rio Salado; i malgrat ser una platja gairebé urbana (tot i que el poble és tan lluny que no és pròpiament urbana), hi trobem els primers vestigis de naturisme en estat pur. Com ja he explicat, aquesta és una platja molt ampla, amb dunes, la llargada es perd fins a l'infinit. Com més lluny del nucli urbà, més solitària, més bella. Sorra finíssima. L'únic problema és la gran quantitat de gent que hi passeja; sembla ben bé la Diagonal de Barcelona; però insisteixo, com més lluny del nucli urbà, més solitud.
Ens quedem a la platja fins a les 20:20, i el sol, en aquesta hora, encara pica amb força.
D'aquí al càmping, a sopar i a dormir, que nosaltres som de costums francesos, i demà ens espera un altre dia preciós.
.

Un bon noi

.



Sabia que en deixar el Columbia en òrbita, a 100 km de la superfície de la Lluna, i baixar amb l'Eagle al costat del seu company Buzz Aldrin, tindrien tots dos, només, un 50% de possibilitats de poder tornar.
I quan eren ja a prop del sòl, els llums d'alarma de l'Eagle es van disparar, i ell, en Neil, sospitant que havia estat un error electrònic, no en va fer cas i no va avortar la missió; avortar la missió hauria significat el fracàs. La va encertar, ja que els llums s'havien disparat probablement per un soroll electrònic.
A l'últim moment, quan ja veien amb els ulls i enmig de la penombra, la superfície de la Lluna, en Neil es va adonar que al lloc on es disposaven a aterrar hi havia una roca enorme (qualsevol accident significaria no poder tornar al Columbia i morir a poc a poc davant les càmeres de televisió). D'altra banda no tenien gaire marge de maniobra perquè el combustible s'acabava. Malgrat tot, va fer servir el control manual per desviar la ruta de l'Eagle vers una planúria on va poder aterrar sense problemes. Si hagués trigat 25 segons més a maniobrar, el combustible s'hauria esgotat, i s'haurien quedat allà per sempre.


Després va passar el que tothom sap, el petit pas per un home, i l'enorme pas per la humanitat.


I va tornar a la Terra.

I el van voler convertir en una mena de mite, en un Cristofol Colom del segle XX, en l'heroi de la humanitat.

I per decisió pròpia, va desaparèixer. Va dir que no el busquessin, que volia viure com una persona normal. Gairebé mai no va acudir a actes públics, fora d'aquells que haurien deixat coixa la NASA, o que clarament contribuien a un bé científic. No va signar autògrafs. No va regalar fotos ni gairebé entrevistes. No va explicar a quasi ningú on vivia.

Al 2004, es va jubilar, es va comprar una granja i va continuar vivint tranquil prop de la natura.
Fa un parell de dies el vaig veure pel televisor a la celebració del quaranta aniversari de la gesta. Em va semblar, malgrat l'edat, un bon noi.

Tal com el van definir els seus companys, en Neil Armstrong és aquell noi de poble, bona persona, que quan t'ha de fer un favor te'l farà, i que procurarà per tots els mitjans que no sàpigues mai que te l'ha fet, perquè no li hagis d'agrair.


Un dia, algú li va preguntar que perquè es negava a acceptar la glòria que el món li concedia, i ell va respondre que senzillament perquè no se la mereixia.


A la Lluna, es va sorprendre de poder tapar la Terra, lluent allà al cel, amb el dit gros de la mà. “Es deuria sentir molt gran, vostè!” li va dir algú, aquí a la Terra un cop ho va explicar. “De cap manera”, va respondre ell, “em vaig sentir molt i molt petit”


He pensat que era important parlar d'aquest personatge abans que em toqui fer-ho a causa de la seva mort (ja té 79 anys). Un bon noi, sens dubte; un ésser que va fer servir la seva fredor genètica en benefici de la ciència i dels objectius més nobles de l'espècie Homo sàpiens. Felicitats Neil!


.

Tuesday, July 21, 2009

Viatge a la província de Càdiz. (I). Albacete. Carretera de Jaén. El Colorado. Cámping Roche.

.


Sortim de casa a les cinc hores i trenta minuts del matí, amb molta son. La guia Repsol ens traeix, i l'itinerari que amb tant d'anhel havíem traçat, fa que a les dotze del migdia l'autovia que seguíem (i que havia d'arribar a les principals capitals d'Andalusia) quedi tallada per obres, i ens vegem desviats cap a Albacete. Un cop a Albacete ens perdem i acabem a la comisaria de la policia demanant si us plau com agafar la carretera de Jaen. El policia, molt amable, ens regala un plànol de la ciutat i ens explica fil per randa com trobar la nostra ruta. La carretera de Jaen resulta ser una meravella: una corda dins d'un sac, que travessa turons d'oliveres, boscos de pins, rierols, muntanyes... Ens aturem a dinar vora una mena de bar que sembla sorgit del no res i que realment és enmig del no res. Dinem a fora, a l'ombra del nostre propi vehícle, evitant un sol abrusador que enlaire les temperatures fins a límits inimaginables.

Entrem, després, a fer el cafè al bar. Tot d'un plegat arriba un home amb un nen d'uns set o vuit anys (deduim per la conversa que deu viure per les rodalies). El cas és que li diu al propietari del bar que ha portat el seu fill perquè jugui amb la seva filla. El cambrer, tot decidit, crida la nena, i quan aquesta baixa i resta palplantada davant del nen, se'l mira de dalt a baix i diu amb fredor que no el coneix de res. El nen fa cara com de dir “No hi ha qui entengui les dones”
Continuem el nostre viatge al llarg de tot el dia fins a “El Colorado”; un poble, si es pot dir així, prop de Conil de la Frontera. Estrictament és una “pedania”, un grapat de cases allunyades, les unes de les altres, que es comuniquen entre sí mitjançant uns camins anomenats "carrils".
Els carrils discorren entre eucaliptus, basses, camps... tot molt pla. En realitat és un laberint, i acabem arribant al Càmping Roche a dos quarts de nou del vespre, després de 1258 quilòmetres i 16 hores de viatge. El mar, de moment, no l'hem vist.
Anem a sopar al bar del càmping. Em porten un parell d'hamburgueses crues; bo i tot, considero de mal gust demanar que me les facin més, i prenc la decisió de menjar-me-les tal com me les han portat. ¿Tan difícil és molestar una mica el meu gust per evitar una mínima molèstia al cambrer?
Havent sopat, estem tan cansats que ens n'anem directes al bungalow. Dormim de gust. A les sis del matí, m'aixeco a veure aigua, i veig que els veins del davant encara són desperts. Me'n torno al llit, que el sol no trigarà a sortir. Segur que, demà, el dia ens oferirà experiències revifadores.
De moment res més.
Bona nit.

..

Tornem-hi!

.



Ja som aquí!
I aquest blog reprèn el seu viatge.
Confio, al llarg dels propers dies, explicar-vos, en diferit, la història i les aventures del descobriment de noves terres; descobriment dut a terme en un temps que no concretaré.
Podria ser un viatge d'abril, d'agost o de març. Podria esdevenir al 2008, al 2009 o al 2010.
És això sí, un viatge de la primera dècada del segle XXI.

Espero (a més d'explicar-vos un viatge atemporal) reproduir en aquest estrany espai universal de la xarxa, els pensaments que se m'han passat pel cap al llarg dels últims quinze dies.


Salutacions a tothom!
.