Serena simfonia del Vallès que s’endormisca.
I el vent sec i glaçat que alena aromes i sentors.
Estels fidels vigies i el silenci de la fosca.
I els plecs de Sant Llorenç com un mantell de rei diví.
Des del record dels segles dibuixat a cada fulla,
a cada bri de bosc entre la molsa i el fonoll,
udola el cant sagrat i gemegós de la muntanya,
cridant als seus plançons perduts en selves de ciment.
Els fills de mare verge, revenuda i maltractada,
romanen exiliats a un país fet de sensacions,
on tot és fals i és fàcil i fugaç i fabricat;
falaç fenomen fútil que enfastija i exhaureix.
Ben lluny, plantada i noble, la paret dempeus s’esper;
llaurada per la pluja, el vent i el glaç, la neu i el sol;
gastada i enrogida, orejant el temple màgic
d’un paradís ocult als ulls d’un món massa enfeinat.
Ressonen pels avencs, de les entranyes de la terra,
els trons dels antics déus que enyoren càntics passionals;
amor a la fredor dels peus sobre una argila humida;
i per vestit la pell que és el més bell de tots els dots.
No comments:
Post a Comment