Entra el mar, com un torb, com una mare. Bateja el tros de riba lluminosa. S'eleva i alça l'argentat mocador d'escuma. Sota la superfície, una vida immensa borbolleja maldant per viure.
Entra el mar, bo i l'estupidesa de tants que tenen l'empatia adormida, d'alguns que només la senten quan algú des de sota els fa sentir necessaris i importants. Hi ha qui sols sent empatia vers aquells que se'ls sotmeten, que se'ls reconeixen inferiors i dependents. Hi ha qui té una malaltia terrible, que mai no es diagnostica com a malaltia, que és la de ser incapaços d'estimar res dels altres que no els afecti poc o molt a ells. Tot allò dels altres que no els elevi a ells en el pla del domini o de la importància, els resulta invisible. Terrible disfunció psicològica dels qui no poden o no saben enamorar-se de les realitats alienes que no els afecten; enamorar-se amb tot el sentit d'aquesta paraula.
Si no ens enamorem de les vides alienes que ni ens van ni ens vénen... o no estimarem, o el nostre amor serà un pur exercici de militància altruista, feixuc, costós i exòtic. Des del silenci i la discreció, podem deixar-nos seduir per les persones i les seves vides; encara que aquestes persones mai no arribin a conèixer la nostra vida interior; i tot això, malgrat els nostres defectes i misèries.
Us imagineu un vi sense força? Una amanida sense vinagre? ¿Es pot deixar d'estimar un fill si aquest fill és defectuós, miserable o feble? ¿Hem d'esperar a trobar algú perfecte per a començar a estimar-lo? ¿Haig d'admirar menys Hemingway perquè fos caçador, perquè se suïcidés, o perquè participés de la sagnia de les curses de braus? ¿Haig de renunciar a l'art d'Elvis Presley per culpa de les seves addiccions o del seus excessos amb les dones? ¿Necessito que Truman Capote sigui honest, sant, virtuós... per a gaudir amb la seva obra, o per a estimar-lo com a persona? ¿Necessito que determinada persona tingui importància a la societat, sigui famosa, o em pugui aportar algun benefici per a interessar-me per ella?
Entra el mar, bo i l'estupidesa de tants que tenen l'empatia adormida, d'alguns que només la senten quan algú des de sota els fa sentir necessaris i importants. Hi ha qui sols sent empatia vers aquells que se'ls sotmeten, que se'ls reconeixen inferiors i dependents. Hi ha qui té una malaltia terrible, que mai no es diagnostica com a malaltia, que és la de ser incapaços d'estimar res dels altres que no els afecti poc o molt a ells. Tot allò dels altres que no els elevi a ells en el pla del domini o de la importància, els resulta invisible. Terrible disfunció psicològica dels qui no poden o no saben enamorar-se de les realitats alienes que no els afecten; enamorar-se amb tot el sentit d'aquesta paraula.
Si no ens enamorem de les vides alienes que ni ens van ni ens vénen... o no estimarem, o el nostre amor serà un pur exercici de militància altruista, feixuc, costós i exòtic. Des del silenci i la discreció, podem deixar-nos seduir per les persones i les seves vides; encara que aquestes persones mai no arribin a conèixer la nostra vida interior; i tot això, malgrat els nostres defectes i misèries.
Us imagineu un vi sense força? Una amanida sense vinagre? ¿Es pot deixar d'estimar un fill si aquest fill és defectuós, miserable o feble? ¿Hem d'esperar a trobar algú perfecte per a començar a estimar-lo? ¿Haig d'admirar menys Hemingway perquè fos caçador, perquè se suïcidés, o perquè participés de la sagnia de les curses de braus? ¿Haig de renunciar a l'art d'Elvis Presley per culpa de les seves addiccions o del seus excessos amb les dones? ¿Necessito que Truman Capote sigui honest, sant, virtuós... per a gaudir amb la seva obra, o per a estimar-lo com a persona? ¿Necessito que determinada persona tingui importància a la societat, sigui famosa, o em pugui aportar algun benefici per a interessar-me per ella?
Preguntes retòriques que per a mi tenen una resposta clara. Necessito persones reals, de carn, de sang, de nervis, d'ossos, d'amígdales, amb neurones, amb pulsions i amb somriures. Necessito éssers contradictoris, confusos, errants... que tinguin gust de vida i deixin un traç d'autenticitat.
.
.
Entra el mar, i demà tornarà a marxar, deixant al seu darrere un paisatge net i nou, una nova riba, un nou guspireig del Sol i de la vida.
..
No comments:
Post a Comment