El plor silenciós de qui és infant i està sol en un món desconegut per ell, i potser esquerp, és un crit de la divinitat conscient vers l'amor. Tots necessitem amor. Amor en el sentit real del mot, i no un succedani que fa servir la mateixa etiqueta lingüística, però que en realitat és un fenomen d'una altra natura; no dic pas que dolenta, dic tan sols d'una altra natura.
El plor silenciós de qui ho descobreix tot estranger, tot llunyà, tot fred...
El plor silenciós de qui percep que el seu món de sempre s'ha esvaït i que cal caminar per passadissos gèlids, i cercar mans i mirades noves per a sentir-se de nou a casa, si és que per a ell arriba a ser possible, algun dia, sentir-se de nou a casa. A la foscor més freda, a cops, s'hi amaga la llum més brillant.
El plor silenciós de qui ho descobreix tot estranger, tot llunyà, tot fred...
El plor silenciós de qui percep que el seu món de sempre s'ha esvaït i que cal caminar per passadissos gèlids, i cercar mans i mirades noves per a sentir-se de nou a casa, si és que per a ell arriba a ser possible, algun dia, sentir-se de nou a casa. A la foscor més freda, a cops, s'hi amaga la llum més brillant.
.
.
2 comments:
Que bien has descrito el llanto infantil ante lo desconocido, ante la inseguridad que produce la falta de amor. Hay mucha belleza en tu texto
En determinats moments de la vida sentim la por al desconegut i si, més aviat fa fred al cor. I ara parlo d'adults i no d'infants.
¿A qui estaríem disposats a acollir dins de la nostra estança confortable i ben temperada (material o imaginada? Perquè la tenim, cadascú la té. Acollim, doncs, nosaltres primer, fem el pas, i potser ens salvarem del temor.
Post a Comment