Saut deth pish. Vall d'Aran (II)

Al pas de les vaques, s'arriba a Saut deth Pish. 

Més aigua espoltrida enduta per la gravetat en la seva naixença pura. 

Totes les naixences són pures. Les aigües, com els humans, neixen netes i diàfanes. Besllumen tots els colors del sol i del paisatge. Es desboquen amb il·lusió vers un destí que sembla que escullin. Ho omplen tot de vida. Expliquen la vida i el seu sentit. Últimament he llegit que l'ésser humà viu a la recerca d'un sentit per a la seva vida. Mirar aquestes aigües, i les muntanyes, i el gemat de l'herba, i els ulls tranquils de les vaques... explica aquest sentit. No és cert que el sentit s'escapi. Tot és clar. Tan clar com el silenci de les muntanyes. El misteri de l'existència crida tan fort en aquest silenci que fóra impossible, per a mi si més no, no sentir-lo. Eixorda el que sóc, aquest misteri, que aquí ja no ho és i que em fa respirar. És com si, rere tot això, percebés l'explicació de tot, i allò que veiés fos d'una naturalesa tal que em fes dir: "no us amoïneu, no us atrafegueu gaire, que el que ens espera és grandíssim". No cal fer trampes per arreplegar res, ni un bocí de plaer, ni un cèntim, ni un euro, ni una casa, ni un milió d'euros, ni el triomf més gran en qualsevol empresa. Allò que hi ha, rere el vel del misteri, és tan bo, que no cal fer trampes per a res. Per contra, qui sigui que ho ha establert mereix tot el meu agraïment i tota la meva fidelitat.

Era Artiga de Lin. Arriu Joèu.

Baixen les aigües de la glacera de l'Aneto, cap a la Vall d'Aran. Desapareixen sota terra. Tornen a aparèixer quilòmetres enllà. Alimenten un bosc que canvia amb l'alçada. Eixorden en trencar-se. Amplis temples descoberts canten a la Terra i fan que tot sigui petit i llunyà. Triomfa l'estètica del cosmos. Resta ridícula la línia dels petits micos que escriuen dogmes sobre l'elegància. Un matalàs gemat i il·limitat resulta més còmode que els de disseny ergonòmic. Els colors de la tardor matisen els caps del bosc. La llum travessa les fulles dels faigs i deslliga un besllum maragda. Continuarà. 

Necessito un crit incívic des d'una finestra

I ara a Roma diuen que volen prohibir menjar i beure pel carrer. No m'imagino havent de renunciar a aquells gelats tan bons dels voltants de Piazza Navona, ni als hot dogs, ni a les racions de pizza mentre observo els carrers de Trastevere. Maleïda excel·lència que ho torna tot asèptic; tot igual a tot arreu, sense olors ni batecs d'humanitat imperfecte, sense matisos de poble ni identitat de carrer i de sang. Els primmirats gestors de l'excel·lència somnien en uniformes, en marbres, en formes i formes copiades d'algú que les ha copiat d'un altre que era poderós, i que com que era poderós, tot allò que feia esdevenia elegància.

Necessito un crit incívic des d'una finestra cridant “Àngela” “Àngela” mentre una nena amb la cara bruta i la roba estripada salta dins d'un bassal i s'enxopa les sabates, i mira amunt, cap a la finestra, i respon a la seva mare, també cridant, que ja puja, que fa molt bon dia, i que vol aprofitar l'aigua de la pluja que ahir va caure. Necessito cadires velles, taules velles amb gravats de lustres de classes i amors entre parets gastades. Necessito que quedi clar que el valor de les infraestructures són les persones que les habiten, les seves ganyotes, les asimetries naturals dels seus rostres gastats per l'alegria. Lluny l'excel·lència que quan parla excessivament d'ella mateixa és perquè és només imatge i perquè el que de debò li importa és la imatge i només la imatge. L'excel·lència de debò mai no pronuncia la paraula excel·lència; pronuncia la paraula amic, amor, germà, infant, servei, passió... L'excel·lència de debò té potser una llauna de coca cola damunt del pupitre; però a dins del cap i del cor, l'anhel apassionat d'aprendre, de crear, de triomfar, d'avançar... sense uniformes, ni escuts, ni prestigis balmats, fets de fum de vanitat i lluor fàtua. Que torni, si us plau, a les ciutats la llibertat, el dret a ser imperfectes i a conservar la identitat; no hi ha res com el dolç regust de la llibertat, de menjar, de vestir, de saltar, de cridar, de ser... Per què fa tanta por la llibertat?  

Mana de debò el que és obeït perquè és estimat

 Necessitem un altre ritme.

 .

.

Fora de petits tastets d'estiu, he passat un període llarg allunyat de l'escriptura de ficció, una mica per desintoxicar-me, per recuperar les ganes de tornar a imaginar vides i mons, i també perquè necessitava allunyar del meu cap la incertesa d'un diagnòstic que posava en perill la meva supervivència. Aquest diagnòstic s'ha resolt a favor de la vida física, i, malgrat que mai no tenim assegurat que demà continuarem vius, no hi ha cap ombra a l'horitzó, tan sols el goig d'un dia a dia apassionant fet de conflictes que se superen i de vides que s'empenyen endavant.

Potser algú se sorprendrà que no hagi dit res d'aquesta espera del diagnòstic, però... ¿quina necessitat hi ha d'espantar els familiars i els amics sense motiu? Al capdavall, tot ha sortit bé i no ha calgut generar angoixes en ningú. Hi ha qui, quan li passa alguna cosa seriosa, o quan tem que li pot estar passant, corre a explicar-ho a familiars i amics, es recolza damunt d'ells, els espanta, i així li fa l'efecte que la seva por és menor; no ho jutjo, cadascú és com és i no sempre s'hi pot fer més. Però... quin goig que fa no haver de molestar ningú amb les meves pors, que al capdavall em serveixen per a demostrar-me a mi mateix que sóc feliç ni que la meva vida estigui en "jaque", i que la felicitat persisteix quan tot sembla que arriba a la fi.

També he passat un període de vents professionals huracanats, a on feia l'efecte que les exigències professionals m'ensulsiaven la creativitat. Les exigències continuen, no han canviat, però jo he canviat. L'espera del diagnòstic m'ha ajudat a assignar a cada problema la importància que mereix. Ni la crisi, ni la pobresa, ni l'austeritat forçada, ni els errors inevitables en una feina excessiva, ni el futur incert d'un país amenaçat pels colpistes de torn que tornen i que tornaran, ni la duresa de la vida... podran més que la passió per la vida i el goig d'assaborir-la en tota la seva essència. 

Els mestres d'aquesta actitud són els més joves, els preadolescents, sovint tan incompresos. La majoria d'ells posseeixen una visió clara i objectiva de la realitat; una visió que aviat perdran enduts per les ambicions i les pors. Els preadolescents, que per qüestions professionals em toca tractar, saben que dur gorra no és pecat, supliquen ser tractats amb amabilitat perquè no són inferiors. Ningú no és inferior, i ells ho saben; els adults ho oblidem. Hi ha adults que, per raons de càrrec, per inseguretat, o per la necessitat de ser obeïts... es tornen autoritaris, i a voltes tirans, quan es relacionen amb els més joves; magnifiquen els instants de retard, prejutgen, practiquen la presumpció de culpabilitat, fan servir l'agror i el despotisme per a posar distància entre ells i els nens i nenes que els han d'obeir i als qui no saben manar sense ofendre. Els preadolescents ens ensenyen als professors que és important riure, que és essencial viure, que és fonamental tractar-nos amb dolçor els uns als altres; amb tolerància i amb comprensió. Segurament, a causa de l'edat, estan plens de defectes, han de créixer, han de madurar, han de mitigar la crueltat de grup que més que crueltat és inconsciència. Però posseeixen una frescor a la mirada que malauradament perdran per culpa del cervell Homo sapiens al qual l'evolució fa ser, quan creix, violent, conservador, malfiat, ambiciós... 

En general, el problema de la humanitat és un problema d'excessiva exigència; des que som petits, el sistema malda per esborrar-nos la creativitat; ens volen fer a mida; dogmatitzen sobre el que és lògic o no en qüestions purament estètiques on la lògica no juga cap paper; odien les coca coles damunt de la taula, les gorres al cap, les taules velles, les cadires gastades, les riallades dels infants, la llibertat als rostres... En realitat, mana de debò aquell que per manar no necessita gairebé mai enfadar-se, i encara menys ofendre. Quan eduquem, no estem només preparant les persones per a una societat que és una selva i que obliga a dur uniformes de moltes menes; estem, sobretot, educant persones per a millorar aquesta societat gris i freda, tan sovint inhumana. Si uniformem per la dèria d'adorar el pragmatisme, estarem forjant una societat uniforme i pragmàtica on s'anomenarà lògic allò que no és més que tradició irracional i costum imposat. Mana de debò el que és obeït només perquè és estimat.

Res... que des d'avui, torno a l'escriptura i als premis literaris.

La felicitat no és un viatge al Carib o a la Polinèsia, sinó un passeig per la rambla del nostre poble

Cel de Terrassa el 14 d'abril del 2012.

Les vacances i els dies de festa no han de ser els fars que ens ajudin a suportar el dia a dia; cada dia ha de ser, per si mateix, un far; cada dia ha de ser una raó per a sentir-nos motivats, il·lusionats, plens de projectes i d'idees. Si vivim només per les vacances, les vacances se'ns convertiran en un període tens, el temps del qual correrà com el vehicle més ràpid. No podem gaudir d'allò que té un temps escadusser, limitat i pactat, i que, a més, s'acaba tan de pressa; un temps que sovint malgastem amb miratges consumistes que algú ens fa creure que són paradisos. La llavor de la felicitat rau a cada jornada de la nostra vida. Els dilluns i els dimarts poden ser dies gloriosos. Cada matí ens pot proposar un repte; el que cadascú trii, el que cadascú senti al seu interior: fer feliços els qui ens trobem; aturar-nos, amb una mica més de pausa, a contemplar l'expressió dels ulls de les persones, endevinar allò que els cal, convertir-nos en allò que necessiten; solucionar les qüestions pendents que fa dies que arrosseguem; dedicar més estona a aquells que normalment no tenim temps d'atendre; mirar el Sol com s'amaga; perdre una mica el temps; gaudir del goig de no fer ni cas a aquell que s'enutja amb nosaltres sense raó i sentir-nos intensament plens en adonar-nos que no aconsegueix destorbar la nostra pau; pensar que potser demà ens morirem i viure de manera que, si així fos, tot estigués bé, tot fos correcte, i ens enduguéssim un bon feix d'experiències viscudes i d'agraïment; confiar en l'existència a cada embat del destí. 

Després, podem, igualment, anar de vacances; podem gaudir amb delir del cap de setmana; però aquests espai no seran petits permisos carceraris enmig d'una condemna perpètua, sinó la continuació d'una vida lliurada al goig i a la passió. La felicitat no és un viatge al carib o a la Polinèsia, sinó un passeig per la rambla del nostre poble. Tenim l'oportunitat d'existir, i això és inèdit i sorprenent; aprofitem-ho mentre duri, i quan arribi el final, malgrat les marrades inoportunes i els errors, podrem dir que tot ha estat molt i molt bé.

 

El gran misteri de l'existència només pot estimar-nos

Sento, ara, i en cada instant, la felicitat de tots els moments viscuts amb felicitat a la vida. Quan era petit, només em sentia feliç en determinats períodes de temps; un cop passaven els esdeveniments que em feien feliç, entrava en una mena d'estat d'espera un xic angoixada; m'omplia la incertesa, els dubtes, els interrogants sobre la vida i els seus misteris. Em faltava alguna realitat que desconeixia. Tenia, llavors, moments intensíssims de felicitat, que coincidien amb les estades a la natura, especialment a Sant Llorenç del Munt; però un cop passaven aquests moments, passava a enyorar-los i la meva vida era moderadament tensa; com la vida que veig als ulls de molts infants. Penso, potser, que l'evolució de la vida consisteix a adonar-se que l'existència és un privilegi, i que no hi ha moments bons, als quals hàgim de desitjar, ni moments dolents, que hàgim de témer o evitar, sinó que cada moment, sigui millor o pitjor, ofereix infinites possibilitats de benestar, sota les boires o sota el sol.

Ara que sóc gran, gaudeixo, a cada moment, inclòs l'actual, de cada moment de felicitat que he viscut a la vida, com si en viure-los, s'haguessin quedat en mi. 

Em preocupa ser feliç perquè no ho mereixo. El normal és que siguin feliços els sants, les persones d'aura blanca, els bons, els que fan les coses bé, no pas els que són com jo, que en fan una de bona i una altra d'esguerrada... No mereixo sentir-me tan bé. Fins i tot enmig de les desgràcies atzaroses de l'existència, em sento immensament feliç. Quan l'angoixa per un diagnòstic em domina, sóc feliç. Quan pateixo pel dolor d'algú que estimo, malgrat el patiment, sóc feliç. Quan m'adono dels meus errors, de les meves foscors, i les detesto, malgrat l'abatiment per l'evidència del mal provocat, sóc feliç.

A cops intento recordar quan, les coses, van començar a ser així per a mi, i em costa escriure una data. Recordo períodes de la vida en què no he estat feliç, però no aconsegueixo determinar quan va començar aquest estat de felicitat constant. Fins i tot lluny, en el temps i en l'espai, de les experiències que m'han fet feliç, les sento i em sento igual que quan les vaig viure. 

El naixement dels fills? Crec que sí. Crec que des del 2002, moment en què va néixer el meu primer fill, sóc feliç en tot moment; fins i tot en els moments de dolor profund. És com si el naixement d'una vida, i d'una vida que surt de mi, em revelés que tot plegat va rotundament cap al bé, diguin el que diguin els integristes de qualsevol color. És com si la vulnerabilitat humana i el seu infinit valor, evidenciat en el petit ésser que neix sense decidir-ho, em fessin conscient de la responsabilitat que té déu vers nosaltres, del compromís no abandonar-nos en el no res, ni en cap infern. No existeixen els diables humans, som fills de la informació genètica i de l'entorn i el gran misteri de l'existència només pot estimar-nos.

A part del naixement dels fills, destaco els dies viscuts a la Waikiki, en nuesa, amb l'aigua pels turmells, i el sol deslligant granellons; només el so del mar, la llum de Tarraco, la cala salvatge amb els pins, la gent que estimo més al meu costat... Aquesta felicitat la tinc sempre a dins, fins i tot a l'hivern, fins i tot quan tot plegat, al meu voltant, sembla conxorxar-se per destruir-me. La meva felicitat en aquests instants és tan gran com la dels millors instants de la meva existència.

L'afany de perfeccionisme ens fa incompetents. Qui no perd el temps, acaba perdent la vida.

Cal perdre una mica el temps cada dia, mirant un paisatge, contemplant la gent, sense fer res en concret. Qui no perd el temps, acaba perdent la vida.

.

.

Casualment, dimecres passat, vaig publicar un post sobre els errors de gestió de moltes empreses i institucions, al qual vaig posar per títol “Cinc pinzellades de qualsevol feina a qualsevol racó del món”. I avui, a La Contra de la Vanguardia, trobo les paraules d'algú que va en la mateixa línia, i que subscric en la seva totalitat. Es tracta de Gabriel Ginebra, que ha estat professor a diverses universitats de prestigi, i que actualment treballa impartint “Habilitats directives” a la Universitat Rovira i Virgili.

Als que us sentiu ofegats pels detalls secundaris magnificats de la gestió de la feina, i pels excessius registres de la gestió, us recomano que llegiu l'entrevista amb atenció. Du per títol: "L'afany de perfeccionisme ens fa incompetents". Us anirà bé.

 L'excés de gestió ens porta a descarrilar, perjudica la feina i ens fa incompetents.

La filosofia de l'excel·lència fa que les empreses busquin professionals absolutament preparats que després deceben.

Cal reduir els objectius, no exigir més del que es pot donar.

Les empreses que tenen “Departament de gestió de la complexitat” estan més pendents del procés que del resultat.

Si sobre un assumpte es convoquen diverses reunions, aquestes acabaran sent més importants fins i tot que el mateix contingut de les reunions. Conec molts comitès de qualitat en què es parla de tot excepte de qualitat.

Hi ha autèntics especialistes a dir què s'hauria de fer o què s'hauria d'haver fet, que bloquegen qualsevol activitat perquè han de consultar-ho tot o demanar a algú que ho revisi.

L'excel·lència condueix a la incompetència i és perillosa.