No som nostres. Pertanyem a la natura.

Nebulosa de l'Hèlix o Ull de Déu. Les nebuloses són boires de gas que hi ha entre les estrelles. La lògica que governa les relacions entre les ones i les partícules és la causa invisible de la bellesa; i al meu parer una de les veus de déu.

Avui he llegit el capítol del llibre "Jesucrist 2.0" de Francesc Torralba que du per nom "És una renúncia a pensar?". I val a dir que potser és un dels capítols a on més matisos diferencials trobo respecte la meva fe. Un dia parlaré també d'aquells capítols amb els quals coincideixo plenament.

“Creure contradiu les conclusions de la raó?”, pregunta Torralba. Al meu parer, creure segons què contradiu les conclusions de la raó. La lògica és present a tots els fenòmens de la natura. De l'ordre que s'abstrau dels fenòmens naturals, en deduïm les lleis de la lògica, que probablement siguin una sola llei, la qual s'expressa de maneres diferents segons les circumstàncies. Com que no ho percebem tot, ens apareixen diverses lleis, quan en realitat probablement només n'hi hagi una.

Si Déu existeix, la lògica és un petit reflex de la paraula de déu. La meva opinió és que l'única revelació divina, a banda de la bellesa de la natura, és la lògica; tot i que en realitat bellesa i lògica són el mateix. La bellesa és l'efecte que es produeix al nostre interior quan contemplem el govern de la lògica a la natura; aquesta contemplació, sovint, és inconscient, ens quedem amb l'efecte i prou.

Penso que, a la fe catòlica i cristiana, li sobre doctrines i teologies. El contingut de la fe que va predicar Jesús és molt més reduït; i fins i tot essent reduït, el mateix Jesús ja va dir massa (jo ho puc dir perquè segons la meva opinió, Jesús només fou un home, i com a home no era perfecte). Quan enduts pel que sigui, arribem un punt més enllà d'allò que sabem segur, ens equivoquem. L'essència de la fe, de la fe en alguna realitat anomenada déu, és molt reduïda. Si intentem descriure déu, o la seva suposada doctrina, l'espifiem. Escriuré l'essència de la fe al final d'aquest post; tot allò que passa d'aquesta essència, erra. L'aparent característica de “no racionalitat” de gran part de la doctrina (i de la teologia) cristiana, que reconeix Francesc Torralba, es té, com a causa, a sí mateixa, ja que aquesta gran part de doctrina (i teologia) cristiana no racional no és cristiana, és a dir no fou predicada per Jesús, sinó afegida al llarg dels segles posteriors pels que varen intentar raonar a partir dels dogmes (la racionalitat dels quals no es discutia).

“La fe no és mai la conclusió lògica d'una meditació sobre el sentit de l'existència o el misteri de la realitat” diu Torralba; i jo penso que certament la fe catòlica no ho és, però la fe en una realitat anomenada déu, sense entrar en més detalls, per alguns de nosaltres sí que es pot arribar a presentar com una evidència que brolla de la contemplació de la lògica i de la bellesa de la natura, a la qual percebem i la qual sabem que existeix.

“Confiant en les forces d'un mateix, no s'arriba a la fe”, diu Francesc Torralba. Jo diria que en realitat no existeixen les forces d'un mateix. Res és nostre. Les anomenades “forces d'un mateix” no són estrictament d'un mateix; han estat rebudes de la natura. Cadascun de nosaltres som un regal per a nosaltres mateixos, rebut de la natura. No som nostres; pertanyem a la natura. Confiar, doncs, en les anomenades “forces d'un mateix” no és una actitud de supèrbia perquè en realitat estem confiant en un do, o força, que no ens pertany, que no és nostre, i que tenim l'obligació natural de fer servir. La natura, a través de la selecció natural, ens ha donat unes capacitats (algunes conegudes i d'altres desconegudes encara) que hem de fer servir i en les quals hem de confiar. Tot el que fem, i tot el que podem, prové dels dons i de les capacitats naturals rebudes. Fora de la natura, res no actua. I això no és humiliar l'existència a la matèria, perquè la natura és molt; molt més del que veiem i del que entenem avui dia. La natura és una de les veus de déu; de les altres veus de déu no en sabem res, ni tan sols les podem imaginar, perquè no són aquí.

Diu Torralba referint-se al procés de creure: “Cal que es produeixi o que passi alguna cosa: ser tocat per déu i la seva paraula”. La meva opinió és que és difícil no trobar déu en una natura que és el seu reflex, la seva veu, el seu batec, el seu alè. Rere la forma de la natura, hi ha déu. És impossible no ser constantment tocat per déu si partim del fet que nosaltres formem part d'aquesta natura. I tot això passa sense que succeeixi res sobrenatural.

A alguns l'experiència ens porta espontàniament a la fe. I, de fet, per alguns, l'experiència de la natura, i de les persones, és l'únic que ens porta a la fe; però no a la catòlica, ni a la cristiana tradicional. I aquesta experiència que ens du a la fe no és una experiència abassegadora, sinó l'experiència de cada instant, la quotidiana: cada mirada, cada gest d'un rostre, cada feblesa en un germà petit, cada llàgrima, cada somriure, cada posta, cada pluja... A poc a poc, sense lluors ni eufòries, la fe es presenta com una onada lenta que besa sense neguit la sorra d'una cala, la conseqüència d'una força còsmica creadora de tota la bellesa. En aquestes circumstàncies “no creure” se'm fa impossible

Si la fe catòlica no és una doctrina (com diu Torralba que no és) què hi fa la doctrina dins la fe catòlica?

Si la fe catòlica no és una doctrina, ¿per què no es reconeix la meva fe dins l'església quan manifesto que no em crec cap doctrina?

¿Si la fe catòlica no és una doctrina, per què se m'anomena heretge quan proclamo que no em crec ni un bri de la teologia ni dels dogmes que la teologia intenta quadrar?

El problema de la fe catòlica és l'excés de mots i la manca de contemplació. L'excés de mots és conseqüència de la supèrbia i de l'instint tribal de les primeres esglésies. En canvi, la contemplació de la lògica i de la bellesa de la natura condueix a l'amor i a la felicitat.

“La fe exigeix confiança en el mestre i l'acceptació prèvia d'uns esquemes culturals en els quals situar-se”, diu Torralba. Jo penso que la fe exigeix “mirar” i no témer la lògica que amara la natura i els seus fenòmens. Aquesta lògica esdevé la raó invisible de la bellesa; els matemàtics ho saben. La gran mancança de les persones que dirigeixen, i que han dirigit, majoritàriament les grans religions és el seu habitual analfabetisme científic (a excepció d'alguns casos de vegades notables i d'altres inaudits). La manca de formació matemàtica, científica, racional... ha conduït la fe de les principals religions vers les valls fosques de la intolerància, la fantasia imposada, les pulsions ancestrals convertides en justícia divina, i altres irracionalitats més o menys greus.

I ara el que he promès al principi del post; l'essència del contingut de la fe de Jesús:

“Veniu, beneïts del meu pare, rebeu en herència el regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vàreu vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm.”