Gràcies Escòcia, per ser! Per les valls verdes, pels penya-segats damunt del mar! Per Robert Burns! Per lluita per ser lliures d'una manera pacífica i civilitzada, acceptant el joc i el resultat democràtic. Per defensar els perseguits. Per acollir la Clara, la seva saviesa i la seva profunda humanitat.
El meu accent escocés és dolent, però el meu amor a Escòcia és immens.
Les formigues tenen formigues esclaves. Les abelles tenen reina, i obreres, i mainaderes, i exploradores. La violència entre els insectes és freda i cruel com les paradoxes de la mateixa natura. Però les persones no som això; ens revoltem interiorment davant l'evidència d'aquesta violència; sobretot quan l'observem reproduïda a les societats humanes; a les lleis, al sistema judicial, als càstigs, a les tortures, a les desigualtats injustes i fonamentades en privilegis mancats de fonament ètic. Obrers, reis, esclaus, mainaderes, persones encadenades a una posició rebuda per atzar. I sense anar tan a l'extrem, observem aquesta violència dissimulada, amarada a les estructures de la societat, de les institucions. Insectes que somnien ser humans; o humans que enyoren el mecanicisme cruel de les bèsties invertebrades. Els humans sotmesos inconscientment al sistema adoren els engranatges de la disciplina, dels formularis, targetes, visats, permisos, protocols, registres, controls, estadístiques, les normes de les formigues i de les abelles; la violència freda dels engranatges; la màquina metàl·lica que grinyola quan gira sense pensar, sense sentir, funcionant, de funcionar, de funció.
La profunditat de l'ànima humana vola invisible per damunt de la fúria racional de les bèsties. La racionalitat, tota sola, sense carn, sense sentiments, sense pell... és patrimoni de les bèsties evolucionades a la civilització. Sense somriure, no n'hi ha prou amb funcionar. No n'hi ha prou amb la utilitat. Quina és la utilitat de la vida? No en té. És una finalitat. És tot. La vida de les persones ho és tot.
