Decidir des d'un despatx no costa tant, i segons diuen, Hitler era molt sensible i no suportava veure maltractaments (de fet, era vegetarià), però prendre la decisió d'eliminar massivament una societat sencera sense haver de contemplar-ho directament, amb el convenciment que tal decisió era un servei a la història, no és tan inversemblant i no deixa de ser una de les maneres en què la banalitat del mal apareix. Uns ordenen sense mirar, i uns obeeixen autoconvencent-se que obeir ordres és correcte encara que les ordres siguin les que són. I el diable (metafòric o real) fa la seva festa. En l'entremig, sense cap dubte, hi ha mediadors psicòpates, individus sàdics, odiadors... que gaudeixen amb el fenomen. També hi ha humans (els menys) que prefereixen morir que matar.
Definir a Hitler com un dimoni o com un malalt és una manera de convèncer-nos que nosaltres no actuaríem mai com ell; i aquesta idea és perillosa, perquè si no estem alerta, pot arribar un moment en què ja estiguem actuant com ell, que es rentava les mans, es pentinava i es posava perfum. Suposo que no cal que concreti més; en l'actualitat, aquest no mirar per eludir els escrúpols, donar ordres asèptiques, i deixar que facin de botxins uns altres, a un nivell no tan explícit com als anys quaranta (o sí), ja està succeint.
Als temps que vivim, la llei de Godwin, o fal·làcia de la "Reductio ad Hitlerum" deixa de ser en molts casos una fal·làcia i deixa de provocar la derrota en determinades discussions. La maldat hitleriana és un fenomen més comú del que ens pensem encara que no arribi sempre a les pitjors conseqüències, tot i que comença a arribar-hi. El mal no és un fenomen extraordinari sinó banal i ens l'hem de treure del damunt cada dia com qui s'afaita o es renta les dents.
