Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris odi. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris odi. Mostrar tots els missatges

divendres, 26 de juny del 2026

Quan descriure la vida es considera fer campanya electoral


                                  
IA image


Hi ha gent que diu que faig campanya electoral quan escric; no saben de què parlen. És l'exercici de viure una campanya electoral? Ho és, descriure la vida que observo? Del relat que vaig publicar dos posts enrere, per exemple, n'hi ha que asseveren que és propaganda en contra d'un partit polític, i això em fa gràcia, perquè és un relat basat en la vida real; és la descripció d'un fet verídic, amb algun element novel·lat. Si els fets verídics fan quedar malament determinada formació, en té la culpa qui els descriu? Si la realitat de la vida evidencia una mancança humana, on és la propaganda? On és la política? 

La vida de les persones no és política; ni el seu sofriment, ni el seu desemparament, ni la seva solitud... Parlar de la seva vida, del seu patiment, del seu desemparament, de la seva solitud... no és parlar de política. Quan algú desitja l'expulsió del país d'algú altre només perquè ha nascut en una altra terra, perquè no té papers, perquè li crea desconfiança o mala consciència... Pot exigir que ningú protesti, que ningú ho descrigui, que ningú ho relati? Pot acusar de fer campanya electoral a qui ho intenta convertir en literatura?

Una altra persona m'ha insinuat que exagero quan dic que la senyora Sílvia Orriols vol fer fora els immigrants il·legals. Bé... Jo em limito a llegir el que diu:

"Els immigrants il·legals no es moren, no, abans de cobrar l'ajuda..., els nostres avis, sí."

"Qui hagi entrat de forma il·legal, ha de ser expulsat"

I el que fa:

El partit de Sílvia Orriols, ara al govern municipal, ja ha començat a posar en marxa les seves mesures. Segons informen des del compte oficial del consistori, «aquest matí la Policia Local ha localitzat una persona dormint a la zona de Devesa del Pla. L’home, d’origen marroquí, ha manifestat que es troba en situació irregular». Segons l’ajuntament, els agents «han contactat amb el Cos Nacional de Policia, que un cop fetes les comprovacions, se l’han endut per obrir-li un expedient d’expulsió»L’ajuntament en mans de la formació ultradretana catalana acompanya la informació d’una foto de l’immigrant estès a la gespa. (Públicació al diari digital d'informació dels Pirineus "La Valira" el  19 de juliol de 2023)

Per tant, no crec que en el meu relat, el de fa dos posts, hagi fet ciència-ficció, ni política ficció, ni distopia, ni que hagi manipulat els fets, sobretot tenint en compte que, canviant algunes localitzacions i algunes descripcions, és un fet de la vida real.

És política? Cadascú pot anomenar a les meves paraules com li abelleixi; és una descripció d'un menyspreu real, d'un sofriment real, d'una ceguesa real... Una persona influïda per una ideologia determinada maltracta un ésser humà. Digueu-li com vulgueu.

Algunes vegades, defensar la il·legalitat és un exercici d'amor a la humanitat.

.

.

divendres, 23 de gener del 2026

Bèstia i bandera

IA image

Plantar-se davant del patiment humà i no veure-hi res; i entendre-hi encara menys. Riure-se'n de qui es veu abocat a morir en la recerca d’una vida millor per a ell i per als seus fills.

Per sentir-se algú, menysprear algú.
Fer del prejudici el teu credo; malpensar i acusar sense saber.
Sense saber, generalitzar; i ser incapaç de comprendre el significat del mot generalitzar.
Sense saber, acusar i odiar.
Sense saber, escampar una actitud de rebuig, una persecució.
És la teva veu el bram esverat de la bèstia que defensa el territori mentre defeca per marcar els límits i que mossega qui busca una vida millor. La bandera que enarboles amb orgull és l’evidència pública i vergonyosa de la teva ignorància humana. La ignorància humana és la manca de coneixements sobre els conceptes simples i essencials del que és ser persona; i no pas per mala sort sinó per rebuig actiu.

dilluns, 16 de gener del 2012

Credencials políticament correctes.

Escolto aquest diàleg:

-Opino que els assassins han d'estar tots morts.
-Llavors, ets com un d'ells.
-Pregunta-li què en pensa al pare d'algun assassinat
-No està en condicions d'opinar; el dolor i l'instint de venjança no li ho permeten.
-Quan algú et mati un fill ho entendràs.
-Si algú em matés un fill, seria incapaç d'entendre res.
-Allunya't de mi, no m'interesses, ets un desgraciat.

L'ombra de Camus em persegueix. La radicalitat de l'amor absolut i universal fa que qui el proclami es converteixi en un proscrit. La societat dels Homo sapiens obliga a odiar els assassins, els dictadors, els feixistes, els corruptes, els terroristes... Odiar els culpables es converteix en la carta de presentació social, en la tarja identitària dels qui volen ser tinguts en compte. Els qui es neguen a odiar ningú, sigui assassí o assassinat, bo o dolent, innocent o culpable... són persones que no interessen, que molesten, que incomoden, que ofenen... Hi ha qui diu que la seva opinió és menyspreable.

Desitjar la mort o l'infern a un assassí ens converteix en allò que més odiem d'ell.
.
.