Oh Shenandoah

 

«Oh Shenandoah» (també coneguda com a «Shenandoah» o «Across the Wide Missouri») és una cançó tradicional folk americana d’origen incert, que data de principis del segle XIX.
Es creu que va néixer entre els voyageurs (trampejadors i comerciants de pells franco-canadencs i americans) que navegaven en canoa pel riu Missouri i els seus afluents. Aquests homes solitaris cantaven per alleujar la solitud i el treball. Més endavant, els boters del Missouri i els mariners del Mississipí la van adoptar, i es va convertir en una sea shanty (cançó de treball mariner), especialment de capstan (per hissar l’àncora).

La primera referència escrita apareix el 1876, quan el capità Robert Chamblet Adams va recordar haver-la sentit vers el 1850 amb el nom de «Shanadore». Les lletres es van publicar per primera vegada de forma més àmplia el 1882 a Harper’s New Monthly Magazine.

Les versions més antigues parlen d’un comerciant de pells que s’enamora de la filla d’un cap indígena oneida anomenat Shenandoah (John Skenandoa o Skenandoa, c. 1706–1816), que vivia a Oneida Castle (Nova York). El cap es nega a donar-li la filla, i el trader ha de marxar «across the wide Missouri». Algunes variants posteriors afegeixen elements més foscos (com un «Yankee skipper» que emborratxa el cap per endur-se la noia).

Amb el temps, la cançó es va transformar en una expressió de nostàlgia i enyorança de la terra natal, dels rius i de les persones estimades. El «Shenandoah» pot referir-se tant al cap indígena com al riu i la vall de Shenandoah (Virgínia/West Virginia), tot i que el Missouri no hi té cap relació geogràfica directa. L’etnomusicòleg Alan Lomax la descrivia com «una crida de la terra natal al mariner que vaga lluny, una crida no d’una estimada, d’una casa o d’un poble, sinó de la terra mateixa, dels seus rius i dels seus turons familiars i estimats».

Lletra (versió moderna habitual)

Com la majoria de cançons folk orals, no hi ha una lletra única. Una de les més comunes és:
Oh Shenandoah, I long to hear you,
Away, you rolling river.
Oh Shenandoah, I long to hear you,
Away, I’m bound away,
’Cross the wide Missouri.
Oh Shenandoah, I love your daughter,
Away, you rolling river.
For her I’d cross your roaming waters,
Away, I’m bound away,
’Cross the wide Missouri.

(I sol continuar amb versos sobre els set anys que fa que no la veu, etc.)

A la versió del vídeo, hi vaig afegir uns versos finals escrits per mi.

*

Font d'informació: La IA grok

Maggie Cullen

Hi ha persones que es mouen amb aquella elegància que atorga l’expressió natural, i ho fan gràcies a la seva fidelitat a una passió; una passió que, com un imant, atrau les passes de la seva vida cap al risc de la inseguretat econòmica, per amor a la forma de bellesa que construeixen amb la seva manera particular i, alhora universal, de crear.

Estic pensant en Maggie Cullen, o Magdalena Cullen, que ja fa alguns anys vaig descobrir per casualitat a la xarxa social d’Instagram. De seguida em va atrapar l’ofici magistral d’una persona molt jove que, investigant, vaig descobrir que s’havia donat a conèixer a través d’un d’aquests programes competitius de la televisió; programes que fan servir l’atracció que el televident sent per la ficció del «guanyar» o del «perdre» per incrementar l’audiència i el seu capital, utilitzant la música com a excusa per a aquesta competició, igual com podrien fer servir les receptes culinàries o els monuments dels pobles.

El cas és que d’un programa així va sorgir una figura immensa que va preferir l’excel·lència de l’ànima del poble a la voràgine comercial.

El cant del poble —en aquest cas, de la cultura argentina, que és la seva— té una força difícil, per no dir impossible, de descriure amb paraules; una força que rau en la bellesa del que és autèntic, del que és de debò, del que és genuí. Podreu trobar gent que canta molt bé, amb veus perfectes i sonoritats immaculades, però no seran tan grans com la música senzilla que neix de l’ànima del poble; i això és el que costa d’explicar: o es copsa o no es copsa, o es veu amb una evidència claríssima, o no se n’entén res.

L’energia creativa del folklore supera l’experiència humana i va més enllà dels paràmetres de qualitat de qualsevol venedor de productes musicals industrials. No es deixa atrapar per la quantificació del mercat, s’escapa i s’envola vers uns espais que ningú no pot posseir i que s’amaguen als camins del país, als seus camps, als seus pobles, a les altures andines, als ports dels pescadors, als rius amb la seva gent que s’hi deixa la pell cada dia, a la mirada de les persones, als seus somriures, als seus rostres.

Maggie Cullen és una figura que continua pujant i que forma part d’un present viu, que persegueix l’estela del viatge que van emprendre i que segueixen emprenent d’altres com Atahualpa Yupanqui, Astor Piazzolla, Jorge Cafrune, Yamila Cafrune, Mercedes Sosa, Carlos Gardel, Nahuel Pennisi, Soledad Pastorutti, Jorge Fandermole… I també segueixen aquesta estela artistes no argentins, diversificats també en altres folklores, com Sílvia Pérez Cruz, Rita Payés, Judit Nedermann… I me’n deixo molts.

Sílvia Pérez Cruz (II). Moments en què la llibertat es disfressa de melodia.

Moments en què la llibertat de fora de la presó entra a dins de la presó, i el que és a dins esdevé lliure, i el que és a fora voldria entrar un instant per a contemplar aquesta llibertat, abraçant persones tancades, sense jutjar fets, ni culpes, ni responsabilitats... només acollint persones, perquè són persones.

Moments en què la llibertat es disfressa de melodia, de veu, d'ànima, i els universos infinitament distants es fonen en un, i tots som iguals, i el mal no té el poder de separar ningú.

Repeteixo, avui, tema; ahir també vaig parlar de la Sílvia Pérez Cruz; últimament els posts els faig per parells, però la cosa va com va. Avui el fat ha volgut que torni a parlar d'ella. 

Escoltar-la m'estalvia píndoles antidepressives, i treu de mi el millor. Avui, els meus alumnes em sentien més proper; no sabien que era perquè m'havia amarat de la cançó de la Sílvia. S'haurien de muntar cursets de professors que consistissin només en escoltar-la, escoltar-la i escoltar-la, i plorar, plorar i plorar; ens acostaríem als nens amb una sensibilitat humana molt superior; només pel fet d'escoltar-la. Parlo per pròpia experiència.