Llegir i escriure

Si no llegim ni escrivim, tenim una altra vida; no diré pas que no sigui una vida, però li falta cos, li falten fonaments, li falta una realitat invisible feta d'una substància sagrada que no té res a veure amb doctrines o asseveracions inqüestionables. Llegir i escriure és viure moltes vegades més; tenir la porta oberta a altres existències que ens fan descansar ni que sigui una estona de la nostra mateixa existència.

Em recordo amb deu anys, penjat d'una hamaca entre dos pins al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt amb un llibre de Tom Sawyer a les mans, i totes les hores per mi; només per mi. Vaig viatjar molt amb aquelles lectures, vaig sentir molt, vaig viure moltes vides, vaig conèixer molta gent que havia mort moltes dècades abans que jo nasqués, i va entrar dins meu una mica de la filosofia de Samuel Langhorne Clemens. El bo de llegir, en contra del que es pensen els censors, és que les filosofies es proposen, no s'imposen, i és la mateixa ment la que discerneix on és l'absurd i on la saviesa. Potser per això els sectaris prohibeixen alguns llibres, perquè saben que el "discerniment" corca les bigues de la seva imposició tramposa. El discerniment és un dels enemics de les cadenes.

Fer que la lectura i l'escriptura formin part de la nostra vida és decidir que el nostre cervell sigui diferent,  fins i tot des del punt de vista físic. I allò que tenim a dins configura sorprenentment el nostre aspecte extern i l'efecte que produïm en els qui ens envolten. Llegir un llibre no significa estar-hi d'acord, pot ser precisament l'esperó que estimula la vacuna contra els possibles errors del llibre, sempre que s'hagi desenvolupat en nosaltres la capacitat del discerniment i la sana actitud escèptica del mètode científic i del mateix seny humà.

Llegir és comunicar-se amb persones d'altres èpoques i d'altres llocs, per aprendre o per dissentir, per gaudir, per construir-nos, per posicionar-nos. Els missatges erronis ens ajuden a reflexionar i a reforçar la nostra capacitat de crítica i d'oposició. Llegir és l'antídot de la societat contra les diferents tiranies que segle rere segle intenten subjugar les persones humanes als interessos particulars d'uns quants.

Bruts de sang

Capítol X de la novel·la "Els peus dins l'escuma", que vaig acabar d'escriure al 2002. Té un estil una mica naïf però forma part de la història de la meva vida.

El temps ha passat i ens hem fet grans.

L'Anna no va arribar a acabar periodisme; a tercer curs de carrera, va començar a treballar en una botiga de roba i, de mica en mica, es va anar allunyant de l'estudi. A la feina, hi va conèixer un noi de qui es va enamorar. Ja fa tres anys que són casats.

La Raquel treballa de metge, a Sevilla. De tant en tant ens escrivim. Pel que m'explica, encara no ha trobat l'amor de la seva vida. Mantenim l'amistat i recordem sovint els anys dels ideals, dels quals ella encara en conserva una espurna. Avui, mirant fotografies, n'he vist una que m'ha fet volar fins aquell ahir en què ens sentíem germanes. Hi sortim ella i jo, amb quinze anys, en pijama, dins del llit, a casa seva, abraçades i rient com lloques.

He recordat d'aquell cap de setmana que vam passar juntes amb els seus pares. Havíem d'enllestir un treball de socials i vam fer més gresca que altra cosa. En aquella ocasió vaig tornar a percebre la diferència de tarannà d'una casa a una altra: la pressa, la faisó, l'estil, les mirades. Cada família és un món, cada món una manera diferent d'entendre la vida.

-Va nenes! Una mica d'esma, que arribarem tard a l'església!

I a corre cuita a pentinar-se, perfum i raspall per damunt de l'abric.

-Agafa monedes per quan passin la bossa! Que sempre se t'oblida!

I es netejaven les sabates fins que brillaven com patenes.

El senyor Garcia es posà la corbata, la seva muller un barret, i ens seguiren acuitant mentre badàvem amb el suplement dominical de "La Vanguàrdia".

A l'església ens arrossegaren fins als bancs del davant, i eren els qui cantaven més fort. Em feia vergonya.

-Si vinguessis cada diumenge, t'hi acostumaries. Als meus pares els torna boigs de cantar a missa -em va dir la Raquel en adonar-se que em torbava. Haig de reconèixer que cantaven bé; i, tot plegat, la unió de les veus de la gent impressionava i encoratjava; però els senyors Garcia semblaven voler ser sentits a les missions!

Després de missa ens van fer anar a saludar el Mossèn.

-Mossèn Tomàs... li presento la Laura; una amigueta de la Raquel -digué la senyora Garcia al sacerdot amb una cantarella melodiosa. El capellà em donà la mà, bo i mirant-me fixament als ulls, mentre la dona li anava comentant les excel·lències de les notes de la seva filla, la gran bondat que brollava de totes dues, la nostra tranquil·litat i serenor; no com tantes altres joves, que amb quinze anys ja tenien xicot. I que si el món està ple de maldat... i que si on aniríem a parar. El Mossèn l'anava tranquil·litzant amb ironia fina.

-No pateixis, Esperança; que, a la teva nena, ja li estem preparant la fusta per quan la facin santa!

-Ai Mossèn, no em digui això, que no vull que se'm mori.

-Tranquil·la, Esperança; la teva filla serà la primera santa canonitzada en vida. I tots podrem dir que la coneixem.

A la porta de l'església un captaire estenia el braç i sotjava amb ulls de súplica. Els senyors Garcia ni se'l van mirar. La Raquel l'observà amb ulls perduts; i jo, com sempre davant d'aquestes situacions, no sabia què fer.

-Cada dia hi ha més gent així -vaig dir a la Raquel. La seva mare em sentí i afegí:

-Però sempre n'hi ha hagut, de gent pobre, filla meva. Per a ells, és com un ofici, una manera de viure. Ofereix feina a un d'ells i veuràs com se't posa a córrer! I si els dónes pa, el llencen. L'altre dia, una senyora que conec va donar cinc-centes pessetes a un captaire; al cap d'una estona se'l trobà al bar, bevent vi. Ja ho va dir Jesús a l'Evangeli: "Als pobres sempre els tindreu…"

Em costava de creure que aquell pobre home, amb una barba que li arribava al pit, la roba bruta i vella, prim i trist, fos un comediant. I si ho era, encara em semblava més pobre per aquest motiu. Quina pobresa tan gran la del que capta sense necessitat, o per no treballar. No podia ser veritat! A més, la senyora Garcia no havia comprovat allò que deia; repetia les paraules que sempre es diuen, els tòpics, la cantarella de cada dia, que ens permet de tranquil·litzar la consciència i continuar vivint d'esquenes als problemes socials.

A la plaça de davant de l'església, hi havia una paradeta de "Taizé"; demanaven voluntaris per acollir joves d'Europa que venien de convivències per Nadal. Els senyors Garcia s'hi acostaren.

-M'han dit que això de Taizé és un berenar de negres... expressà el senyor Garcia -. Tot plegat, nosaltres ja tenim l'Església... per alguna raó som catòlics.

-Que no són catòlics, ells? -preguntà la Raquel.

-Són gairebé tots protestants. I van predicant la unió de totes les esglésies, o què sé jo. Però si volen treure'ns el Papa, no podran pas. N'hi ha que han mort per defensar-lo!

-Sí, però també n'hi ha que han matat per ell! -afegí la Raquel amb acarnissament.

-Qui t'ha ficat aquesta bestiesa al cap? I no em parlis de l'edat mitjana, que aquella era una altra mentalitat. Nosaltres tenim la sort d'haver nascut al cor de l'Església, i n'hem d'estar agraïts. Molts d’altres es trobaran amb grans dificultats per a salvar-se per la mala sort d'haver nascut a països no catòlics.

-Però això no és just! -vaig exclamar.

-Com que no és just? Déu és just! Ell sabrà per què ho permet!

-Però això que diu vostè no pot ser així -insistia jo esverant més el senyor Garcia.

-I tant que és veritat! És ben veritat! Ja cal que us preocupeu de formar-vos bé. La formació és el més important. Avui dia hi ha una gran falta de formació. Si Déu no entra per la intel·ligència, no entrarà per enlloc.

-Doncs a Cadaqués jo coneixia un Mossèn que no pensava així.

-No m'estranya. El fum de Satanàs està entrant a l'Església.

Vaig callar. Em va semblar com si un cinturó de cuir em pressionés el cor i premés amb força. Freturava de dir més coses, però m'ofegava la timidesa o la manca d'expressivitat. No hi entenia, de religió; però tot allò que deia aquell home em semblava molt fosc. La imatge que jo tenia de la divinitat era tan diferent! Tampoc no n'estava segura, de tenir la veritat, però m'aterria aquella arbitrarietat de Déu que el senyor Garcia proclamava.

Abans de tornar al pis de la Raquel, vam entrar en una pastisseria a comprar un tortell. Em vaig recordar del pobre de l'església. Els diners que ens vam gastar en el tortell em van semblar bruts de sang. La idea em va semblar romàntica i revolucionària, i la vaig xiuxiuejar a la Raquel a cau d'orella:

-Raquel, aquests diners estan bruts de sang, de la sang del pobre de l'Església. Ens estem gastant el seu dinar en el tortell. Els ulls de la Raquel van passar de la tristesa, en recordar aquell home, a una misteriosa brillantor. Vaig entendre de seguida el perquè:

-Pare, saps què penso? Que aquest tortell està brut de sang.

-Què dius ximpleta?

-Sí, pare; de la sang del pobre que tu has ignorat.

-Escolta! Vols que et venti un mastegot? Em sembla que ja hem deixat ben clara la qüestió del mendicant!

Havent dinat, la senyora Garcia feia punt de creu asseguda al sofà. La Raquel i jo també hi érem, mirant un programa que exhibia la vida íntima del famosos. El senyor Garcia escoltava els nostres comentaris adolescents i barroers.

-I aquesta noia... ja és una bona cristiana? -inquirí amb insolència l'home, dirigint-se a mi. La seva filla, però, saltà:

-Ai pare! Tu creus que és moment, ara, de parlar-nos d'això? A més, és un problema d'ella!

-No hi fa res -vaig fer -, a mi m'agrada fer tertúlia. La veritat és que ara, a l'escola, estic aprenent molts punts de la doctrina que no coneixia.

-I et confesses?

-No.

-Com és això?

-No hi estic acostumada. Suposo que algun dia ho faré.

-És molt important confessar-se. Jesús ho ha dit en una de les aparicions que hi ha hagut aquests dies.

-Aparicions?

-Sí. No te n'has assabentat?

I m'allargà un llibre gruixut: "Encuentros con María". Mirant-me amb cara d'examen, em continuà explicant:

-Concretament, es va aparèixer als Estats Units. Li va dir a un pres que si deixàvem de confessar algun pecat mortal, aniríem a l'infern sense remissió!

-I vostè s'ho creu?

-I és clar que m'ho crec! De fet, no és res més que el que diu l'Església.

-Em costa de creure en l'infern. El trobo tan brutal!

L'home posà cara d'esverament i exclamà:

-I tant que existeix!

-Però com pot Déu castigar per a sempre més, amb turments inimaginables! Si... ni el pitjor dels homes no ho faria!

-No intentis d'entendre Déu; ell és més savi que tu.

-I més bo! - vaig exclamar.

-I just, també!

-Però aleshores no podem estimar!

-Per què ho dius, això?

-Perquè si estimem de debò, ho hem de fer per amor pur... sense pensar en recompenses o en càstigs. I l'infern és tan monstruós que qualsevol pensament que tinguem ens restarà lligat per la seva amenaça. Ja no podrem obrar amb llibertat.

El senyor Garcia enfosquí el rostre, semblava confús. Li devia estranyar que una nena de quinze anys li raonés una qüestió doctrinal.

-És cert que costa d'acceptar, però aquesta és la nostra llibertat: escollir o rebutjar Déu -expressà, suavitzant el to de veu.

-Però com podem escollir o rebutjar allò que no coneixem del tot.

-L'Església ens el dóna a conèixer -afirmà, endurint el to.

-I si no estic segura que l'Església tingui raó?

-Però nena... això és història. Hi ha una successió en els papes.

-De vegades em sembla que els papes han estat sovint al servei dels països i dels homes poderosos.

-Per què dius això? Qui t'ho ha ficat al cap? Algú ho hagut de fer!

Em va fer l'efecte que l'home es tornava a enfadar. Vaig intentar de reconduir el tema cap a una altra direcció:

-Miri, jo quan faig alguna cosa que està bé, la intento fer per ajudar alguna persona, per amor pur, sense pensar en recompenses o en càstigs.

-L'amor pur no existeix, nena; som miserables. Si Déu no ens dóna la gràcia, no valem res, no podem estimar.

Avui, en recordar aquestes paraules, m'escandalitzo com no vaig saber fer-ho llavors. Tenia al davant un home de fe que afirmava que l'Amor no existia, que l'ésser humà era incapaç d'estimar. Si deia això, volia dir que ell reconeixia la impossibilitat que l'estimació brollés del seu interior de manera espontània. ¿És l'infern el recurs inventat per aquells que no troben amor en ells i cerquen una raó per ser bons?

-Jo sí que soc capaç d'estimar -li vaig assegurar.

-No, preciosa. Pensa-hi bé i descobriràs que sempre busques una compensació: sentir-te a gust amb tu mateixa, veure't superior a aquell qui ajudes... Sempre hi ha una contrapartida. Som pols.

-No hi estic d'acord. Jo estimo perquè vull que aquell qui estimo estigui bé. Vull que sigui feliç.

-Qui creu això és un fantasiós, s'enganya a ell mateix. L'amor només pot venir de Déu. A la vida tot és foscor i sofriment.

-Això no és així; la vida és bonica; fràgil i bonica.

-Només si es viu amb Déu. L'home ha vingut a patir per ser purificat i estimar Déu.

-No hi estic d'acord. El mossèn de Cadaqués…

Em tallà:

-Deixa'l estar, el Mossèn de Cadaqués. Deu ser un d'aquests melenuts que van amb la guitarra penjada al coll.

Aquest comentari em ferí i vaig decidir d'abandonar la conversa.

-No.. no toca la guitarra; és un vellet molt simpàtic -

I girant-me cap a la Raquel, li vaig proposar d'anar a passejar.

El senyor Garcia, quan ja sortíem per la porta, em va escridassar des del saló:

-I vés amb compte, a l'escola, amb els de la Fundació; que en el fons, són tots uns progres.

Em va sorprendre, perquè després d'aquella conversa havia començat a dubtar que aquell home no fos també de la Fundació. Vaig preguntar-ho a la Raquel i m'ho va desmentir:

-Uf! No! El meu pare no els pot ni veure, als de la Fundació Dominus. Ell pertany a una organització que es diu "Los neobautismales..." o alguna cosa així. És un grup que dirigeix un mossèn de Toledo, només per a pares de família.

-I com és que t'han portat a Carena?

-Perquè és una escola de prestigi. Al meu pare, li va aquest rotllo.

Tot i respondre al pare de la Raquel d’aquella manera, en aquells dies no tenia res clar. Era una adolescent amb ganes d'enfrontar-me al món adult, de plantar-li cara. Amb els anys, m'he adonat que la vida diu poques coses; però que les que diu, les diu ben fort. I aquestes coses són esperançadores. Aquest és un pensament que moltes vegades em surt del cor contemplant el massís de Sant Llorenç del Munt. El miro: alt, ample, fort, una mica ennuvolat pel damunt; amb una boira de color gris, blau, o plom, que no té fi. S’hi pot contemplar el bosc, d'un verd fosc, i no costa gaire d'imaginar la flaire dels racons obagosos. Tanta bellesa em parla de tolerància. Em diu que, en realitat, la vida per si mateixa no explica gairebé res, però que allò que ens revela és bell. Ho vaig entendre un dia, des d'un telecadira d'Arinsal, a Andorra. Em trobava tota sola, i pujava cap a la muntanya, asseguda al telecadira. De sobte, la màquina s'aturà, i vaig restar gronxant-me, suspesa en el buit. Tan sols se sentia el soroll del gel que es desfeia; el gotim caient damunt la neu pols d'un blanc intens, sota el verd brillant dels avets. Per damunt, el cel blau i la muntanya, aixecant-se cap a la glòria; i el silenci, i la solitud. Vaig entendre que allò era tot el que hi havia; l'únic que de debò sabia que existia. Les doctrines religioses, que pretenien explicar-ho tot, eren pura paraula humana, soroll de veus orgulloses que creuen saber allò que ignoren. Davant d'aquella bellesa, percebia l'única paraula que sabia de cert que provenia del Déu veritable, fos qui fos aquest Déu. Una sensació de Pau immensa em sadollà del tot, perquè em vaig adonar que el Déu veritable sempre seria millor que els falsos déus predicats pels pedants. Tolerància. Tolerància em canta la terra, l'univers i la vida. Tolerància em dansen els arbres, lents i elegants. Davant la brutal resposta de l'infern, si jo fos Déu, respondria amb la dolçor del perdó absolut, de l'Amor que desfà l'odi i que el transforma en Amor, de l'omnipotència capaç de convertir en tendresa qualsevol violència. Ara veig clars els arguments que llavors tan sols eren armes d'adolescent. El verd del bosc, entre els penya-segats, em parlà de la bellesa de l'existència. El blau del cel i la fredor pura del vent m'ho varen dir tot sobre l'Amor. No ho sé, si hi ha Déu; no en sé tant. Si digués que ho sé, mentiria. Ho espero; és cert. Fins i tot ho intueixo. Però si hi ha Déu, i és un Déu just, no em pot pas castigar per no saber si existeix; ni tan sols per no fiar-me de la paraula de les persones que asseveren tenir infal·libilitat. ¿Per què me les haig de creure? ¿En nom de quina justícia resto obligada a sotmetre la meva raó i les meves idees al jou d'una institució que es considera ella mateixa infal·lible? Si Déu és un Déu just, no pot pas enfadar se per la manera com penso; no pot rebutjar-me pel fet que em limiti a dubtar i a contemplar. Enfront del misteri i de la foscor... Quina altra posició honesta puc prendre?

Infantesa

Immens jardí tardoral,
dins el greu udol del vent;
mentre cauen fulles mortes,
color d'or i roig roent.

Guspireig rere les branques,
amb la llum que neix del cel;
estrelletes errabundes,
des del sostre del noguer.

Els meus peus descalços corren,
vora els troncs dels ametllers;
pel talús de les castanyes,
vers la bassa dels til·lers.

Ara canten les granotes.
Ara el riu ja està content.
Ara el sol fa babarotes,
mentre l'encalço impacient.

Panteixant, guaito la casa;
robusta com un castell,
les parets vestides d'heure,
i a la teulada els ocells.

El vent obre i tanca portes,
jugant amb els pensaments
dels vells espectres que hi viuen,
confusos pel pas del temps.

Darrere els vidres vellustos,
rostres blancs em fan adéu;
s'arrapen a les finestres
amb un somriure de neu.

M'entrebanco a la baixada
de la molsa i els cairells,
rodolo fins la riera,
dins l'aigua de fang burell.

Amb un tremolor a les cames,
cerco recer als arbustells;
ofegat per la basarda,
de la mort als meus budells.

Per les capçades més altes,
s'escola el garbí rabent;
mentre el sostre del bosc dansa,
ballant les ombres silents.

Deso la roba mullada,
i em poso el vestit més bell;
les llagrimetes dels arbres
em rellisquen per la pell.

Amb el buf més dolç de l'aire,
branda nu el meu cos valent;
i em converteixo en l'oratge,
fins al mar, llunyà i potent.

J.S.

.

.

.

Si vols que el somni sigui realitat

Potser el teu amor lluitarà en va,

i la porta on truques no obriràs;

però que mai puguin dir

que no has donat

amb tot el teu cor

l'amor;

si vols que el somni sigui realitat.

Potser a estones tot sembla plorar,

i et sents tan sol que no ho pots suportar;

però que mai puguin dir

que no has buscat

amb els ulls ben nets

la flor;

si vols que el somni sigui realitat.

Mai no diguis que ja has estimat el suficient,

sempre hi ha un espai per avançar,

sempre hi ha un estel per descobrir, per caminar,

si vols que el somni sigui realitat.

J.S.

.

.

.

Raval

 

El vol del vent ballant pels llençols desbocats,

la vela d'un viatge

enllà de la xardor dels topants empedrats

al mar d'unes pupil·les.

Batec de sang bullint a la pell del carrer,

la casa i la botiga.

La vora del parrac, el grinyol del lleter,

la nena que s'ho mira.

El pa la por i el peix, la paraula i el pop,

el pap de la gallina.

El crit de l'eixerit, la cançó del begut,

la taula i la farina.

El fum i la ferum, la fortor i el desig,

el maluc i la figa.

El ball del botiguer, el xerric del metall

de la persiana antiga.

La cursa i el sarau, el gargall del gripau,

la casa de les nines.

L'ampolla i l'esgarip, el brivall adormit

dessota unes cortines.

L'eufòria i el neguit, el nèctar de l'oblit,

el gust de la malícia.

La fam el fem i el fong al rebost del forat

la nit que s'il·lumina.

El far del neó fred a rampeu de Colom,

la festa i la pastilla.

El fill que sent gemecs més enllà del seu llit,

la mare que somica.

El pare que no hi és, el budell que es contrau,

el germà que trafica.

El carreró moreu, el rellent del botorn

bufant per les sentines.

La llum del paradís al somrís de l'infant

quan torna a néixer el dia.

El plor que ningú sent als voltants del Liceu,

els déus que s'envestiguen.

El gat el gos i el jaç de cartró rebregat,

la gelor que barrina.

La baralla del boig, la besada del brut,

la malalta que crida.

La cassalla al quiosc, efluvi d'aiguardent

de cirera espoltrida.

La Criolla del Cid, els miralls i els valsets,

la minyona adormida.

Pols a Cal Sagristà, la "bombilla" i el flat

de la xarcuteria.

I a la Guàrdia el flamenc, al Juanito del sud

que el Dorado somnia.

A l'Asalto el taller, seminari de llums

per obrir les maries.

El Magrib i el romà, el color equatorià

del perfum de la Xina.

El renec i el rogall, la floreta i l'ullet,

el coco i la morfina.

La mandanga i Betlem, la beata i el ruc,

el ric i la "querida".

La pluja pels terrats, els ràfecs desbocats,

les escales antigues.

Les antenes i els nens, els amors clandestins,

el trontoll de les bigues.

Salabror de la mar pels rebrecs ennegrits

quan venteja el migdia.

El mercat i la mort, el sepeli i el goig

la ciutat adormida.

El tros de julivert de la iaia, al cabàs,

ran de la Boqueria.

La cançó del perdut, el clam de l'avorrit,

la foscor del turista.

El pit amb lluentons de llautó subhastat

de la princesa trista.

El tast del cabaret dels artistes vençuts,

el gall de la corista.

El brum el bram i el brou, la bonior i la bondat,

l'espècia de la vida.

J.S.

.

.

.

(Poema gunayador als Jocs Florals del Raval de l'any 2008)

L'experiència d'escriure una novel·la on line sense saber com acabarà

No havia provat mai d'escriure un relat llarg, o una novel·la, on line. M'estic estrenant amb "Uns dies als llacs de la Maragda". Tampoc no  havia escrit un relat llarg sense saber per avançat què li passaria a la persona protagonista. He posat un personatge en una situació vital, i he anat deixant que vagi fent el seu curs. Tot això té avantatges i inconvenients. 

L'avantatge principal és que publicar-lo on line en un blog per capítols t'obliga a atorgar interès argumental a cada capítol. Quan, en canvi, ho fas de manera planificada, i en privat, pots cometre l'error de construir transicions sense un atractiu prou intens per a un hipotètic públic. 

Escriure amb una línia argumental que no està traçada prèviament simula millor la realitat de la vida, en la qual els esdeveniments no estan sempre previstos, i on sovint la realitat supera la ficció. El, o la, protagonista, potser un teu alter ego, algú a qui succeeixen fets semblants, o equivalents dins de la seva diferència, als que et van succeir a tu mateix en un entorn diferent i amb conseqüències similars o diferents. Escriure així és com viure un altre cop, perquè quan escrius, ho vius; hi ha estudis científics que han demostrat que quan imaginem una situació s'activen les mateixes zones de la xarxa neuronal que quan la vivim de debò; això és parcialment cert; la realitat n'activa més i pot fer més mal, o si més no, deixar més empremta.

Els inconvenients principals de deixar anar un personatge en un determinat entorn, sense rellegir gaire el que has escrit als capítols anteriors, pot dur a cometre errors de sincronització. Pots dir que fa dos dies que ha succeït tal esdeveniment quan en realitat només n'ha passat un. També pots cometre els errors típics de quan no has deixat reposar el text: repeticions de mots, expressions que en ser escrites et semblaven correctes i passat el temps veus que no. Però sempre ho pots corregir posteriorment. Escriure una sèrie escrita on line és com despullar el procés creatiu a ulls de tothom i no importar-te que es vegin els errors inicials ni les correccions posteriors.

Un altre inconvenient menor és que la història que escrius deixa de ser inèdita des del moment que neix, i això t'impedeix presentar-la als diferents premis literaris. Però aquest fet ja el coneixes abans de prendre la decisió, i l'assumeixes. No escrius per guanyar diners; escrius per viure una altra vida amb les seves tensions, tristeses i alegries; i per oferir-la a qui vulgui llegir-la.

Resumint, no us sorprengui que "Uns dies als llacs de la Maragda" aparegui un dia autoeditada, amb força correccions, canviant noms que hauré considerat inadequats, i potser fins i tot indrets.

I la història continua.

Uns dies als llacs de la Maragda (X)

XII

Aquell estiu va ser el més calorós que recordo. Barcelona bullia com una olla, i dins del pis, l’aire era espès, ple d’olor de fum i de menjar ranci. Cada matí em despertava amb la mateixa pregunta: tornarà a desaparèixer? Em deixarà sola una altra vegada?
La mare tot just acabava de tornar d’una altra absència de tres dies. Havia entrat per la porta amb els ulls vermells i una bossa de supermercat plena de coses que no necessitàvem per res: galetes barates, una ampolla de vi dolç, un paquet de tabac i una revista de cotxes que el Xavi havia demanat; ell també venia al seu costat. Em va abraçar fort, com feia sempre que se sentia culpable. “Perdona, reina, perdona. Ara tot anirà millor. Et prometo que no tornaré a marxar”. I jo vaig fer que sí amb el cap com sempre. No em creia res.
El Xavi es va asseure al sofà, va engegar el televisor i es va obrir una cervesa; de normal, no parlava gaire amb mi, només per fer-me bromes pesades; la major part de les vegades, quan la mare no mirava.

Pocs dies després, al matí, la mare va dir que sortien tots dos una estoneta a comprar coses per dinar.

-Tu queda’t aquí, amor, que tornem de seguida. No obris a ningú!

Eren les onze del matí, i jo em vaig quedar al sofà, mirant la porta tancada, comptant els minuts al rellotge de la cuina. M’esperava una nova desaparició; estava convençuda que tornaria a passar el mateix.

A les dues, encara no havien tornat. A les quatre vaig començar a tenir gana de veritat. A la nevera hi havia un iogurt caducat i mig paquet de galetes. Em vaig menjar les galetes, asseguda a terra, amb l’esquena contra la paret, i vaig plorar una mica, però no gaire. Començava a estar-ne acostumada. 

Vaig pensar, sentint-me ximple pel fet de pensar-ho, que potser havien anat al mercat i que es devien haver entretingut, que segurament tornarien abans de sopar.
A les vuit del vespre el sol ja baixava i el pis s’omplia d’ombres llargues. Vaig sortir al balcó i vaig mirar cap al carrer: gent que tornava de la feina, nens que jugaven a futbol, cotxes que passaven amb la música alta. Ningú no mirava cap amunt. Vaig trucar al mòbil de la mare; apagat. Vaig trucar al del Xavi; apagat. Em vaig asseure al terra del balcó abraçant-me els genolls. El vestit rosa del Tibidabo em va venir al cap, com un fantasma que em deia: “Ja ho saps, oi? Ja ho saps!”.
A mitjanit, vaig decidir que no m’esperaria més. Vaig agafar la motxilla de l’escola, i hi vaig posar un jersei vell, una ampolla d’aigua que encara quedava i les quatre monedes que tenia guardades en un pot. Vaig deixar un escrit a la taula de la cuina, escrita amb retolador negre en un full de llibreta: “Me’n vaig. No em busquis”. En realitat, però, volia que em busquessin, volia que algú s’adonés que jo no hi era.
Vaig sortir del pis a les dues de la matinada. El portal estava obert, com sempre. Vaig caminar sense destinació; primer cap al parc de l’Espanya Industrial, més tard cap a la plaça de Sants; després més enllà, cap a la Gran Via. Els carrers eren foscos i freds; només hi havia gent a les avingudes principals. Hi havia força taxis i algun borratxo que parlava sol. Vaig dormir en un banc del parc de la Ciutadella, tapada amb el jersei. Feia calor, però a la matinada baixava la temperatura; també tenia fred per dins. Al matí em vaig despertar amb els coloms espicossant al meu voltant i els ulls d’una senyora gran que em mirava preocupada.

-Nena, estàs bé? On són els teus pares?

Vaig marxar corrents.
Els dies següents, dormia on podia: un portal, un parc, una casa okupa, la muntanya de Montjuïc. Menjava el que trobava: restes de pa del contenidor d’un forn, fruita que algú deixava a mig menjar, les restes de la taula d’alguna cafeteria. Vaig aprendre a evitar la gent que mirava massa, a córrer quan sentia sirenes. Vaig veure policies, però ells no em miraven; buscaven algú més perillós, algú més visible. Jo era petita, bruta, amb els cabells embullats, i la roba em feia olor de suor i de por. De vegades pensava que la meva por es podia olorar. Ningú no em veia com una nena desapareguda; em veien com una nena qualsevol que anava per la vida sense arreglar-se.
D’aquesta manera, va passar una setmana. Una setmana sencera sense que ningú em busqués oficialment; ho vaig saber després, quan tot va acabar. La mare no va denunciar la meva desaparició fins al vuitè dia. Ella va dir a la policia que es pensava que jo era amb una amiga, que jo de vegades marxava enfadada però que tornava. Era mentida. Fins aquell moment, jo mai no havia marxat. Ella sí. Va dir que no volia fer un escàndol per res. Va dir que estava malalta, que no podia pensar clar. Des que va denunciar la meva desaparició, la policia va activar la cerca: van posar el meu nom en una llista, van escampar una foto meva vella (una de l’escola, amb el somriure forçat), van preguntar als veïns.
Els últims dies abans que no em trobessin, vaig acabar al Raval, prop del MACBA. Allà vaig conèixer altres nens i nenes que vivien al carrer: un noi de quinze anys que es deia Marc, una noia de catorze que es feia dir Lila, i d'altres que no sabia ni com es deien ni quina edat tenien. Dormíem en grups, en racons amagats, compartíem el menjar que trobàvem o que ens donaven. El Marc em va ensenyar a demanar diners sense parlar gaire; i sobretot, a qui demanar-los sense que avisessin a les autoritats. La Lila em donava sovint trossets de xocolata. Eren els meus primers amics de veritat des del Marcel.
Un feia deu dies que m'havia escapat, vaig veure el meu nom en un cartell penjat en un fanal: “Desapareguda. Aurora, dotze anys. Vista per última vegada al barri de Sants”. Vaig sentir un nus a la gola. Vaig córrer cap a un portal i vaig vomitar. Ara em trobarien, i no sabia dir si ho desitjava o si ho temia; poser les dues coses.
Al final va passar, i la policia em va fer pujar en un dels seus cotxes en una plaça petita prop de la Rambla. Dos agents van venir cap a mi mentre jo seia en un banc menjant-me una poma que havia agafat d’una botiga.

-Ets l’Aurora?

Vaig fer que sí amb el cap. No vaig plorar. Només vaig dir que tenia gana. Em van portar a comissaria i una policia va demanar una hamburguesa per a mi; quan me la van portar em semblava que era al cel. Després van parlar-me molt, i amb molta amabilitat, i van trucar a la mare. Ella va arribar plorant, amb el Xavi al costat, dient que no sabia què fer amb mi, que estava cansada del meu comportament. Jo no vaig dir res. Ni tan sols la vaig abraçar.
La policia va interrogar molta estona en privat a la mare i al Xavi, i després ens en vam anar a casa. 

La mare feia molt mala cara, i em va prometre que canviaria. El Xavi va desaparèixer unes setmanes. Jo vaig tornar a l’escola, però no tenia ganes de fer deures ni d’estudiar. Pensava molt en aquella setmana al carrer, en aquells primers vuit dies en què la meva pròpia mare no havia denunciat la meva desaparició perquè encara no s'havia assabentat que havia fugit de casa.

Línia i llum

                                                 AI image

(...) Un diumenge vaig aconseguir d'acostar-les al Museu Picasso. De petita me l'havia recorregut tot sencer amb el pare; el qual m'havia explicat, a poc a poc, els secrets de cadascun dels quadres. Encara no sé com vaig aconseguir que m'hi acompanyessin, car les meves amigues eren de les que trepitjaven els museus a les excursions escolars i prou; però varen acceptar la proposta. Tal vegada estaven canviant.
Cap a les quatre entràrem al pati de l'edifici, tan senyorial, i començàrem per les primeres sales: la infantesa, els primers gargots, la mestria d'un infant que ja era un creador inquiet; tot plegat enmig de l'encís del lloc. Els colors parlaven amb el nervi del traç. Les cambres guarnien el geni. Ens sentíem com en un somni, fora del temps. Jo els explicava els records que custodiava dins del cor com a tresors:
-Fixeu-vos com la seva pintura és una recerca de la forma, no té tan sols una finalitat decorativa o d'exhibició de les qualitats personals... A més, Picasso mostra interès en el món que l'envolta: el retrata, el jutja, opina...
Em miraven amb sorpresa:
-Tia... com saps tot això...?
Jo seguia, amb indiferència:
-Picasso va trencar amb tot el que li havien ensenyat. Va desobeir. En el fons gràcies a molts pintors amics que ho havien fet abans... Ell sabia que si seguia unes normes estètiques determinades tindria molt de suport social... però tant li va fer... Enteneu?
-Sí... com l'audiència de la "tele".
-Això mateix... Ell va passar de l'audiència. Va escollir la llibertat de l'art, la creació, el trencament d'unes regles massa rígides, l'elecció de temes polèmics, escabrosos, crítics amb el món del temps que vivia... I tot això ho va aprendre aquí... a Barcelona...
-A Barcelona...? Sembla mentida... tan monstruosa com sembla aquesta ciutat...
-Barcelona, sí... I encara s'hi poden trobar racons especials... Aquest n'és un... -els vaig dir. - Barcelona a principis de segle era una ciutat màgica, com París, com Sinera...
-Sinera...?
-Sí... No coneixeu l'Espriu...?
-L'Espriu...? El de l'examen de l'altre dia...?
-Sí tia... L'Espriu va somniar Sinera, que és Arenys de Mar; però és més que Arenys... L'Espriu va tornar a imaginar Arenys de bell nou, i el va fer Sinera... Picasso vivia en una Barcelona inventada de nou pels artistes: Russinyol, Carles Riba, Gaudí... Dins de Barcelona hi havia moltes Barcelones... Avui succeeix el mateix... Cadascú viu a la Barcelona que els seus ulls miren...

Aquell dia m'havia posat una faldilla de color blau cel que m'arribava per damunt del genoll i un jersei rosa pastel. Els cabells bruns i arrissats em relliscaven pels muscles. Les amigues, en adonar-se de com m'havia vestit, van riure.
-No és el teu estil... -em van dir.-. Què t'ha agafat avui...?
-No ho sé... Ja sabeu que soc rara, jo...
-No dona... però sembles una nina.

M'havia vestit com quan era una nena, tal com anava durant les visites al Museu Picasso amb el pare; ho vaig fer de manera inconscient, sense pensar-hi. Portava les cametes a l'aire, sense mitges, i unes sabatilles blanques de tela prima.
Quan ens vam asseure a les escales del pati, abans de sortir del museu, mentre m'agafava als barrots de la barana, vaig sentir un ventet per sota les faldilles que em va recórrer el cos sencer, com si fos nua. Vaig sentir com el rostre m'envermellia, mentre el cel de la ciutat també ho feia amb un munt de núvols de textures màgiques. I allà, altra vegada, amb la fresqueta a les cames, els vaig tornar a parlar del gran pintor, i de París i la bohèmia...
Al davant nostre es dibuixava un portal antic, envoltat de sanefes de pedra, i parets de pedra, i arcs de pedra, bruta de regalims d'aigua. I més barrots de ferro a balcons closos on fa segles algú devia mirar, alertat pel clasc d'un cavall que entrava. Que segurs que hi devien viure els antics inquilins de la fortalesa...! Però ara ja no hi eren. La casa seguia dempeus, més bella encara, i la gent de llavors no era enlloc i ningú no els recordava.
I els turistes entraven i sortien dessota les palmeres del pati, entre les plantes amb flors. I un rosset que semblava alemany se'm va quedar mirant i em picà l'ullet, i el rostre em bullí de nou. I l'airet em tornà a acariciar les cames, enmig dels genolls...
-Línia i llum... línia i llum... Barcelona és línia i llum...

-T'has posat vermella... -m'interrompé la Raquel, i va riure. -. Fixa't...! Ara un altre cop... I quina carona de bona nena que fas... - i vinga a riure totes, i jo amb elles.
(...)

(ELS PEUS DINS L'ESCUMA, 2001, J.S.)

Sobre la IA, i respostes a alguns comentaris privats.

                                                                 IA image

A l'entrada d'avui, respondré a preguntes que em fan per privat alguns usuaris. 

De primeres, no publicaré comentaris d'usuaris que tinguin en el seu nom d'usuari o en el contingut del missatge enllaços "http", en comptes de l'enllaç xifrat "https". Sí que estic disposat a publicar comentaris anònims si són respectuosos i civilitzats sempre que no tinguin enllaços estranys.

D'altra banda, els relats de ficció que publico són de la meva autoria tots sempre que no digui el contrari; cap d'ells no està fet ni totalment ni parcial amb IA. La majoria estan publicats al web de relatsencatala.cat, ja sigui a l'espai personal dels meus relats o al fòrum a través del vell i entranyable concurs del "repte", amb la qual cosa es pot comprovar la data de publicació. La majoria dels que publico aquests dies en aquest blog estan escrits entre el 2005 i el 2010, època en què no existia la IA, almenys a escala d'usuari de base. 

L'ús de la IA per generar ficció literària el trobo insuficient; la seva qualitat literària és força fluixa, el fibló argumental no té verí. Acostuma a produir resultats previsibles i sovint censurats. Una altra cosa seria fer servir la IA com a font d'idees en una hipotètica pluja d'idees, però fins i tot en aquest cas, la tasca humana és clarament superior ara per ara. És cert que la capacitat generativa de la IA augmenta espectacularment en els treballs literaris si se li dona mastegat l'argument i un bon prompt d'estil, esdeveniments, segones idees, etc. Però en aquest cas la feinada és tal que surt més a compte escriure-ho tu mateix.

L'ús d'IA per corregir faltes d'ortografia i gramaticals és altament inadequat, almenys en català. Hi ha faltes que no les veu, i veu faltes que no són tals. En l'àmbit de l'anàlisi literari o de la crítica, diu el que convé que sentis. Si no li dius res, et fa la pilota quan li preguntes que opina sobre un text teu. Si li demanes que sigui dur criticant, et destrossa encara que no tingui raó ni una base objectiva, i si li fas veure que la seva crítica no és encertada, et dona la raó i posa com a excusa que tu li has demanat de ser dur.

Per tant, l'ús de la IA per a generar textos no és pràctica, i se m'acut que només podria servir per guanyar temps si el que necessites és que a partir de molta informació en redacti un text, però tal iniciativa requereix també d'un temps en què tu com a usuari hauries de dedicar a corregir la mediocritat de la IA.

La IA l'he fet servir per generar alguna de les il·lustracions o imatges que acompanyen els textos, ja que permet crear-les a la carta. Intento d'alguna manera especificar que la imatge s'ha creat per IA quan és el cas. Tot i això, em trobo amb uns nivells de censura que recorden als pitjors temps del tardofranquisme.

La IA ara per ara és una joguina per fer investigació i provocar somriures. L'he investigat més a fons en la creació de recursos visuals per al cinema, però veig que les versions gratuïtes ofereixen molt pocs segons de seqüència, i tornem a tenir el problema de la censura histèrica i exagerada.

De debò que no hi ha res com fer les coses per un mateix.

Carretera 61

                                                                                            IA image

Ja en tinc prou. Em sap greu per la mama, però que ella hagi decidit de viure sotmesa, no vol dir pas que jo l'hagi d'imitar. Em cou l'ànima. Em fa mal el cos. És massa dur que t'obrin a la força des dels tretze anys, i que qui ho faci sigui el teu pare. Ni que després et cobreixi de bitllets verds, et sadolli de capricis, et faci sentir com si fossis la princesa de Mississipi.

Giro full. Marxo quan el sol encara no s'insinua. Ressegueixo la riba del gran riu. M'enduc tan sols un farcell amb quatre peces de roba de recanvi, un parell de llibres d'en Miller i l'harmònica.
Plou, i quedo xopa com una gallina. Deixo la flonjor del sòl herbat dels prats, i surto a la carretera seixanta-u. Rere la cortina de raigs del xàfec, intueixo l'esbós d'una figura humana a la cruïlla de Smithville.
-No se t'espatllarà la guitarra amb aquest aiguat? -li pregunto assenyalant l'embalum que carrega a l'esquena. Em mira amb indiferència. És jove i guapo. Una mica deixat.
-Mai no he tingut cap problema d'aquesta mena -fa.
Gairebé a l'instant, el cel retruny. -. La lona aquesta aguanta bé -afegeix, palpant la tela.
-Cap on vas? -li demano.
-Enlloc. I tu?
-Enlloc, també.
La carretera és solitària. De tant en tant, els llamps tenyeixen el paisatge de blau elèctric. Ens cansem de fer dit i comencem a caminar cap a Friars Point. M'explica que es diu Bill i que es dedica al rock. Abans feia blues, però la Patty, la seva companya el va deixar, i d'ençà d'aquell moment no ha recuperat les forces pel blues. Li pregunto que per què el va deixar, i m'etziba que en va trobar un que la tenia més grossa. Estrafaig una rialla nerviosa i li dic que no sigui sarcàstic. Em mira amb curiositat i es limita a confirmar-me que no ironitza, que ella mateixa li va dir que el deixava per aquest motiu.
Decidim de fer nit a Jonestown; un llogarret de mala mort que bàsicament són quatre cases de fusta i una benzinera. Entrem a l'hamburgueseria del poble i en Bill li diu al cambrer que no tenim ni un centau, però que pot cantar. El jove sembla que dubta. Se'n va a la rebotiga i torna de seguida amb un altre tipus més vell, que fa cara de ser el propietari. Mira en Bill, em mira a mi, i em pregunta si jo també canto. Quan estic a punt de respondre que no, en Bill s'avança i diu que sí, que formem un duo. El vell ens diu que si engresquem els camioners, tenim plat i llit gratuïts.
Pugem a una tarima atrotinada de fusta ennegrida, i, mentre desembolica la guitarra, li pregunto que com pensa sortir de la situació. Em mira amb la seva habitual expressió de babau i em respon molt serè que com sempre ha fet, cantant; i afegeix que jo també cantaré. Li explico que no em sé cap cançó, i diu que no s'ho creu, que alguna n'haig d'haver escoltat al llarg de la meva vida. Li dic que només em sé les que em cantava el meu pare mentre em banyava. Em demana títols, i li parlo de "Pennies from heaven", i de "On the sunny side of the street", que no són pas de rock. Em fa saber que li semblen perfectes.
El bar s'ha emplenat de gom a gom. Un individu de galtes vermelles assegut ben bé al davant de l'escenari, gras com un toixó, em mira com si jo fos un plat de carn crua i ell un tigre afamat. No trigo a adonar-me que no és l'única fera salvatge que se'm cruspeix amb els ulls.
En Bill frega el primer acord. Deslliga un ritme trepidant que no té gaire a veure amb la carrincloneria del pare a la cambra de bany. El swing és harmònic, adrenalític, alienant. La por i els nervis se m'esvaeixen. Començo a cantar. Endevino per instint on va cada mot, on s'amaguen els cops d'efecte. Tinc la sensació que en Bill està tocant per a mi. Aplaudiments, xiulets d'admiració, crits d'eufòria. Continuem amb "Pennies from Heaven" i m'alegro que els diners que plouen del cel no siguin els mateixos que entonava el pare mentre em banyava. Mentre canto juro que mai més no em tornarà a banyar, que ni tan sols em tornarà a veure. Es repeteix l'ovació. En Bill s'aixeca de la cadira, saluda i em fa saludar. Els explica que per avui hem acabat. Protestes. Renecs.
-No fotis, xicot! Ara que la cosa s'animava!
-Sí, i a més la panotxa està molt bona!
-Hòstia, toqueu-ne alguna altra!
En Bill em mira.
-Bé... -titubejo -... en sé una altra. Però és un blues... i no sé si podràs...
-Quina?
-Whole Lot of Shakin' Going On -li responc. I veig com s'asseu i sospira. Al llarg d'uns instants la indiferència habitual de la seva expressió es converteix en dolor contingut.
-Què collons! -exclama a l'últim.
I ens aboquem a la cançó com si ens hi anés la vida.
El públic vibra. Els aplaudiments i l'eufòria sembla que hagin d'ensorrar el bar d'un moment a l'altre.
El vell ens dona la clau de l'habitació. Pugem, i sense intercanviar-nos cap mot, follem com desesperats, mentre a la gramola torna a sonar el "Whole Lot of Shakin' Going On". I haig de dir que, encara avui, no comprenc l'absurda excusa que va posar la Patty per deixar en Bill.
L'endemà ens despertem amb l'alba i m'adono que en Bill prepara el farcell.
-Què fas? -li demano.
-Continuar el meu camí.
-Quin camí? Si ahir em vas dir que no anaves enlloc.
-Exacte. Aquest és precisament el meu destí.
-Però aquí tenim feina.
-Haig de seguir el meu camí.
Enfilem de nou la carretera seixanta-u. De sort, que avui no plou, i que el sol desferma guspireigs a les panotxes de blat. Queden cinquanta quilòmetres per Friars Point, però en Bill no en fa cas, no vol pensar en el futur.

J.S.

No vagis a casa; ell ho sap

El meu llit és un banc de fusta que he après a estimar; i aquesta noia que se m'assembla tant, la Glòria, em desperta cada matí.

-Bon dia -em diu.
Però mai no m'explica com sortir d'aquest forat.

Tot va començar el dia en què em va caure la cartera; de seguida em vaig sentir marejada.
No sé quant de temps ha passat. No menjo. No bec. I sembla mentida, però no aconsegueixo fugir de les fondàries del metro.

I a ell, en Pau, el trobo a faltar molt. M'angoixa que no m'hagi trucat. És un putamanyac, m'ha traït mil vegades; però m'estima. Sé que mourà cel i terra per a trobar-me.

-Vull tornar a casa. Haig d'explicar-li que no l'he abandonat. -li dic, a la Glòria.
-No cal que vagis a casa; ell ja ho sap -fa la noia.
I no entenc res.

De sobte, el descobreixo. Camina per l'andana. Fa mala cara.
Em costa d'avançar, però no puc perdre'l.
L'abraço amb decisió, esgaripant d'amor.
Percebo la seva aroma.
M'ignora.
S'atura just al punt on aquell maleït dia em va caure la cartera, i llança un ram de flors a la via.
La Glòria se m'acosta.
-Ho veus, com ho sap...
En un segon tot se'm fa clar.