Molt poca gent es considera racista; ni tan sols els racistes. La major part de les persones són capaces d'improvisar un discurs en què t'explicaran que tots hem de tenir els mateixos drets encara que siguem diferents, que cal respectar, que cal estimar... Però en un moment en què els agafaràs despistats, t'etzibaran que tots els gitanos són iguals, que tots van bruts, són ganduls i... coses pitjors.
I tu els diràs que no han de generalitzar, que hi ha gitanos de tota mena, igual com hi ha paios de tota mena; i no et donaran la raó. I et parlaran de males experiències dels quals ells n'han estat testimonis; i tu els diràs que en algun moment de la vida també deuen haver tingut males experiències amb paios, i et diran que no tantes; i els diràs que ni s'han fixat en les persones gitanes amb qui no han tingut problemes, que probablement viuen en pisos bonics i ben arreglats, i que tenen professions correctes i constructives... Podria passar fins i tot que no s'hagin assabentat que són gitanos, perquè les seves ments només identifiquen aquest poble a partir de prejudicis socials molt arrelats, i la generalització, l'atribució d'una característica a la totalitat d'un grup sense cap prova, adquireix per a les ments gens científiques el caràcter de prova científica; i ja tenim el prejudici establert, i en conseqüència, la injustícia i la desconfiança.
I el mateix passa en el tracte amb persones de diferents grups determinats per la raça, la nacionalitat, l'orientació sexual, la família, la professió, la ideologia política, l'estètica, la religió, els costums... Aquells qui no es consideren racistes, ho són, i molt.
Òbviament, encara ho són més els qui es proclamen racistes, i els justifiquen el rebuig, la diferència de drets, la prioritat en l'assistència, en funció de la raça, nacionalitat, etc.
L'antídot contra aquesta plaga és la convivència. Conviure amb una persona és comprendre la riquesa de la seva identitat, sigui quina sigui; és adonar-se de fins a quin punt som semblants; iguals no, perquè no hi ha dues persones iguals; però totes les persones estem fetes de la mateixa pasta i en conseqüència tenim si fa no fa el mateix per dins.
He conegut gent que estaven convençuts que els xinesos no ploraven si un ésser estimat se'ls posava malalt o se'ls moria. Ens fan mal les mateixes tristeses; ens alegren, també, les mateixes alegries. Les diferències en els matisos o l'expressivitat d'una persona a una altra o d'una cultura a una altra no impliquen diferències en allò que és essencial dels sentiments humans.
Tenim també els qui es pensen que totes les noies musulmanes que es tapen els cabells ho fan obligades per la seva família. Sens dubte, hi haurà casos en què sí que passa això; però jo sé que moltes vegades, no és així. Sé que en molts casos, en tots els que conec jo personalment, es cobreixen els cabells perquè ho han vist fer als seus referents, per motivacions religioses, perquè els Sàpies som animals tradicionals, perquè ho senten així... Podríem entrar en la qüestió de si tot allò que aparentment triem lliurement no és altra cosa que una imposició no concretada en un imperatiu, i que els sentiments poden estar manipulats pel que s'ha escoltat tota la vida. No és impossible que passi això, però passa en molts temes diversos, en moltes qüestions, en moltes cultures (també en la nostra), i no podem fer altra cosa que agafar-nos a la llibertat manifestada per cada persona, i deixar que la vida i les seves vicissituds empenyi a cada ésser humà vers allò que vol realment. Jo soc plenament conscient de l'absurd de fer servir banyador; sé del cert que quan visiones de manera crònica, i durant tota la vida, la nuesa integral de les persones de totes les edats i sexes en un entorn com la platja o el càmping, aquesta nuesa deixa de ser xocant, deixa d'excitar perquè sí, o de pertorbar a ningú, i que la llibertat que s'experimenta sense teles humides arrapades a la pell susceptibles de provocar cistitis, banyadors mullats, productes arrapats a la cintura... és impossible de descriure... Però no se m'acudiria prohibir el banyador a qui no vegi o senti les coses com jo i com les persones que viuen com jo... Si ho fes, seria la manera de posar-les en la meva contra i contra la llibertat que defenso. Per mi, el natural quan em banyo, es treure'm la roba, no pas anar vestit per ficar-me a l'aigua; i se'm presenta com una evidència, no com una opinió; però només soc senyor del meu cos, no tinc dret a obligar a qui no vegi les coses igual com jo (sempre que no estiguem parlant d'un espai reservat al nudisme, evidentment).
