La vida està feta de ximpleries sense les quals no podria existir

A alguns ens salva la poesia. La poesia entesa no pas com aquesta mena de show mediàtic de la indústria que juga amb els egos, i que fa servir les jerarquies del sistema, si fa no fa com qualsevol altre espècie animal de la selva. Parlo de la poesia en essència. Aquell racó de casa de poble en un pati ajardinat una nit d'estiu quan la lluna governa, entre les fulles del arbre vell, la taula del nostre sopar de família. Les melodies de Cole Porter en aquest mateix pati, amb el rerefons del vent movent els boscos de Masriudoms. Parlo de dues frases esgarrapades en un tovalló que mai cap editorial comprarà, que mai cap admirador de fum coneixerà. Parlo del somriure de la meva filla aquella mateixa nit. Parlo d'un vaset de priorat, d'una ball sota un fanal en aquest mateix pati. Parlo d'una intimitat intransferible, amb un valor poètic incalculable, que no es pot compartir mai ni que es vulgui. Parlo de mots escrits amb una rauxa que manifesta un poder superior al d'aquest pobre mono que tecleja. Parlo de la vida, de la mort, de l'amor, de la por, de l'angoixa i de l'esperança. Parlo de la sang que corre dins nostre, que fa bategar els òrgans, que sosté el nostre nexe amb l'univers físic. Parlo d'uns instants que són eterns, que encara hi són, i no pas en el record, sinó en la realitat de la vida que la nostra ment esmicola en segons, però que és una, tota sencera, feta de la mateixa poesia d'aquella nit, com la de tantes nits.
Alguns, sense aquesta poesia, no ens salvaríem. I no parlo de salvacions religioses; ni de la supervivència del cos; em refereixo a salvar l'essència de la vida, allò que els anglesos en diuen el "core", la polpa de la vida, el que fa que la vida sigui alguna cosa més que no morir-se. Sense aquests instants de debò, allunyats dels càlculs de poder i de l'estratègia miserable dels protectors dels regnes de taifes a l'àmbit que sigui, alguns no podríem viure. 
Alguns vivim de les caminades pels carrers del centre de la nostra ciutat, del color de les seves façanes, de la olor de la pluja a les voreres, del goig de saludar els alumnes quan ens els creuem, del quinto del social, del vaset de vi del dissabte a la Plaça Salvador Espriu, de l'estiu que s'acosta i al qual pertanyem com si en ell militéssim, de la nuesa de la platja i l'esperança d'una humanitat més lliure, de la tossuda i perpètua revolta contra els poders que esclafen les persones. Alguns només estem vius si ens aboquem a això ni que ens costi la vida. La poesia ens salva, no pas els llums de la fama, la glòria dels estrategues, els premis del màrqueting, els drets adquirits, els murs i les portes amb pany. Pertanyem a un racó de bosc, en un pati de poble, una verbena una nit d'estiu quan els nens es banyen al safareig i el veí els persegueix en pijama. La vida està feta de ximpleries sense les quals no existiria. Tenim els poderosos pactant parcel·les de poder, maldant repressió, o normativitzant privilegis, i no s'adonen que la vida passa per un safareig, una cançó en un terrat, un matí arran de mar, unes rialles amb els més propers, i la dolça mort que quan arribi ens sentirem tan plens d'haver viscut que la convidarem a unes copes abans d'anar-nos-en amb ella.
.
.
.

Tots som iguals en cossos diferents.

Rere els teus ulls hi veig algú com jo,

un rostre jove, un somriure bla.

Si penso el que s’hi amaga, més enllà,

em trobo a mi mateix i a qualsevol.

Rere els teus ulls hi ha somnis, lluita, por,

inseguretat i fam d’amics, terror a tant!

El fort i intens desig de ser estimat,

la vergonya pel ridícul que pots fer.

I això que tens, ho sento a dins també;

tots som iguals en cossos diferents.

Temps de resistir, de crear, de creure, d'esperar, d'empenyer...

És curiós com les forces misterioses que mouen les societats, els inconscients col·lectius, els instints grupals d'espècie, es conxorxen i actuen en una sinèrgia inquietant per abocar la humanitat, el món humà de l'actualitat, cap a una etapa fosca, ultraconservadora, moralista, consumista, amb grans desigualtats, amb una creixent disminució de les llibertats individuals, començant per les d'expressió. Tot en nom d'una puresa legal, d'una major seguretat de supervivència, d'un major control de les finances per part dels poders reals, d'un sadollament més gran dels anhles de venjança o d'esclafament del diferent per part del poble adormit per la tele. S'associa qualitat, perfecció, millora, amb repressió, censura, control, vigilància, jou... El paisatge es torna a embrutar de ciment; quan l'opinió pública crida una mica es congela la decisió d'encimentar la Costa Brava en espera que l'opinió miri cap una altra banda, potser d'aquí a un any. La gran bèstia de fer diners és astuta com una lleona que té gana, i no té cor, i no li amoïna res més que el seu objectiu depredador.

Això no ho para ni un nou Crist. El món va cap a la nova edat mitjana vergonyant; vergonyant vol dir que mai no ho reconeixerà i que exhibirà el seu fals progrés amb la recurrent manipulació dels mots i dels mitjans. Però la nova edat mitjana, la nova escolàstica, la nova inquisició sovint laica, actua amb la mestria d'un Torquemada, amb la intel·ligència d'un Maquiavel, amb l'instint destructor d'un dictador europeu dels anys trenta. Tornen els temps de tapar els mugrons, de fer callar els joves, d'espantar per educar, d'alliçonar en la resignació, d'escampar la por dels mils terrors que sempre han existit, però que ara es publiciten per controlar el cicle de foscor que sense remei ens abraça.

No és un cicle negre que vingui de fora com una conquesta; és dins de cadascú. Cadascú és l'artífex de la repressió que executa, que recolza, o que ignora incrementant el seu poder. El cicle medieval neix dels instints d'espècie despertats pel clima social, i els instints estan dins de cada individu. Resta només una acció digna a engegar: resistir, crear, creure, esperar, empenyer... una nova humanitat que naixerà rere la tempesta de negror que ens comença a abraçar; una nova humanitat de flors i cançons, de llum i tolerància, d'imperfecció i pobresa alliberadora, de rius i camps i platges sense formigó ni rajoles, de cossos alliberats, de ments buides de qualsevol "isme" (qualsevol!)... Ens toca resistir, no pas per canviar el món, sinó perquè mentre hi hagi una sola persona que cregui en la llibertat, l'esperança de la nova renaixença persistirà i es farà efectiva.

Cada instant, en si mateix, és vida.

Com més passa el temps, més m'adono que les coses tenen valor no pas per la seva utilitat, sinó per elles mateixes. Podria dir que cada instant s'ha de justificar per ell mateix si realment calgués justificar-lo, però és que "justificar" és una falsa exigència humana, que no té un sentit absolut. Cada instant s'ha de viure per ell, defugint el seu paper de graó o d'empenta cap a qualsevol altre objectiu.

De fet, les angoixes del món, moltes d'elles, són això; el pèndol que tracta de sostenir-se en una posició allunyada del seu equilibri, cap al passat, o cap al futur, defugint el present. El pèndol del cor humà oscil·la i oscil·la, i mai s'atura. La malaltia de la utilitat, del "mor avui per viure demà" condemna milers de vides a no arribar a viure mai; demà hi haurà alguna altra raó per posposar la vida, per continuar existint per un temps que ha d'arribar, i que mai no acaba ni acabarà d'arribar.

Cada instant és un regal. Cada instant, en si mateix, és vida. Sigui de feina, d'estudi, de contemplació, de festa, d'exploració... cada instant és intensitat de vida. Cada instant és un temps nou que ens fa nous. Tenim la capacitat màgica d'esdevenir nous a cada nou instant, però el món fustiga i demonitza el canvi com si signifiqués la renuncia a l'honor o als principis, la traició als ideals. El canvi és l'única possibilitat de salvar la persona de les forces que la volen convertir en un mitjà, en un instrument.

N'hi ha que voldrien fossilitzar el temps perquè els qui ells consideren el seu enemic mai no pogués canviar; el canvi els espanta, potser perquè la necessitat instintiva d'odiar qui els ha fet mal tem haver d'acceptar un canvi a bé en el seu enemic. Necessiten, destructivament, que el seu enemic tingui sempre el rostre horrorós del mal per a justificar un odi que no volen abandonar. Són enemics del canvi que es produeix a cada instant de la vida, que cal que es produeixi. S'acaba un temps per començar-ne un altre; i el canvi és una realitat objectiva, natural, imposada per l'ordre ontològic. No ho és el recompte del mal ni el fals concepte tribal de justícia que les societats sapiens eleven al rang de diví.     

Certamen Literari Ciutat de Vila-real 2008

RECORDANT...


Divendres passat vaig tenir el goig de guanyar el Certamen Literari Ciutat de Vila-real en l'apartat de Narrativa, amb una obra que vaig escriure al juliol del 2007 i que en el seu moment em va portar molta feina de documentació, ja que la vaig situar enmig del primer bombardeig de Lleida a la guerra cívil, al novembre de 1937. Gràcies a l'esforç d'escriure aquesta micronovel·la, he après molt dels Heinkel 111, de la psicologia i les circumstàncies dels aviadors de la legió Condor, de la vida a la Lleida republicana, dels estralls d'aquest primer bombardeig, de la geografia de la comarca a l'any 1937. Haig de dir que alguns dels personatges són reals. Els he agafat sencers, amb les seves circumstàncies històriques i personals, les seves idees, les seves experiències, els seus records; per a tot seguit obligar-los a participar en una ficció ( és a dir en una història no real) que els situa en una perspectiva de clarividència bastant dura, que revela la faç real i objectiva de la guerra i esvaeix idealismes genocides. Vull afegir que he modificat el nom real d'aquests personatges històrics per evitar molestar qualsevol dels seus familiars; fet i fet, foren individus similars a molts d'altres que en aquell mateix context jugaren un paper idèntic. El llibre serà editat l'any que ve.

Vaig tenir el goig de compartir el guardó amb la Teresa Serramià Samsó, companya del web de relatsencatalà, que va guanyar en l'apartat de poesia i a qui feia molt de temps que tenia ganes de conèixer personalment.

El Certamen, en l'apartat d'assaig, el va guanyar Onofre Flores, amb una obra sobre la història de la Banda municipal de Vila-real.

Estic, doncs. molt content per aquest triomf, que m'ha costat molt i molt; més del que pugui semblar des de fora.

Notícies relacionades:

http://www.elperiodicomediterraneo.com/noticias/noticia.asp?pkid=406556

http://desdevila-real.blogspot.com/2008/09/certamen-literari-ciutat-de-vila-real.html

A Lluís M. Xirinachs

RECORDANT...

Fou una sort trobar-te per les Rambles el dia de Sant Jordi. Et coneixia pels Esquirols, per les imatges en blanc i negre de la televisió, per les explicacions dels meus pares. Vaig sentir com si em retrobés amb una mena de mite oblidat i incomprès.
Em va sorprendre la teva alçada i la joventut dels teus ulls.
No puc estar d'acord amb la teva mort, que segons que he llegit, ja planificaves, ja portaves en ment. Crec en la vida per damunt de les causes; mai en una vida sense causes, però menys en una causa sense vida.
Bo i tot, encara que no estigui d'acord amb la teva mort, respecto la teva decisió, i estic convençut de la rectitud de la teva consciència. Fet i fet la teva vida va ser caminar lliure, propietari de les teves decisions, fidel al teu país, i absolutament alliberat de qualsevol jou.
Per tot això, continuo pensant, en aquests dies en què se't recorda d'una manera especial, que fou una sort trobar-te per les Rambles el dia de Sant Jordi i poder-te parlar de relatsencatalà, web que immediatament vas recomenar a la senyora que caminava agafada del teu braç.

"No és en va el teu gest, company,
quan es perd cobert d'espessa boira,
ni el teu crit, que es transforma en clam,
perquè en tu som tots com un sol home"

Colze amb colze (Esquirols)

.

Sounds from the space. Sounds from the past. May be sounds from someone.

I took the repeating extragalactic radio signal that Chime telescope detected from 1500 milions years light distance, and I got lower its speed and frequency to listen the sound more in detail. You can perceive a kind of arpeggio, or scale going down.

By my view, this gradation of tones are likely natural , like the rebounds of a ball when it falls only by the force of gravity. If it had a technological origin, the musical sounds wouldn't draw such a gradual scale or arpeggio.

Una espècie creguda que encara no és el que es pensa que és.

Fer d'oposició, com fer de fiscal, com esdevenir una veu obsessivament crítica només per ser una bona oposició... és deixar de ser humà. No hi ha més matisos. El sistema sostingut pels humans preveu i enquista la inhumanitat; s'ha resignat a ser la maquinària d'unes bèsties que simulen una civilització superior. La llavor del mal no és a cap diable, ni s'explica amb raonaments teològics o sobrenaturals, rau als gens, a cadascun dels gens, brolla de la força atàvica de l'espècie; el grup és una bèstia descarnada amb un vestit de gala. 
Les necessitats d'espècie no es comuniquen als individus de la mateixa, s'amaguen dins dels cops amagats de l'inconscient de cadascú com a conseqüència de la informació genètica. Per això el regidor de l'oposició de qualsevol ciutat busca punts febles, els exagera, els magnifica. Per això el defensor d'un grup ideològic, veu dimonis en els seus oponents, i els condemna sense judici, i els prejutja, i els sentencia sense ni tan sols ser jutge. Per això no deixarem de ser capitalistes, imperialistes, conqueridors, genocides, insensibles, xovinistes, cecs, arrogants, escèptics, orgullosos, ignorants inconscients, per això evito i evitaré les organitzacions sapiens, les juntes, les comissions, les directives, les plataformes... Qualsevol organització Sàpiens està en mans dels impulsos destructius d'espècie  mentre no aparegui un fenotip superior que ens faci humans de debò, em refereixo a humans com el que ens pensem que som, o com el que intentem ser, o com el que juguem a ser. Hi ha gent capacitada per a conviure amb aquesta mena de bèsties; jo no en sóc capaç,  prefereixo la companyia dels éssers estimats, i d'aquells altres éssers que per edat encara no han desenvolupat els fenotips agressius sàpiens, que són els que van exterminar els neandertals i la resta d'espècies humanes no sapiens.
.
.
.

Els guardians de la porta

El guardians de la porta són universals; protegeixen la puresa del que hi ha darrere la porta. Amb una espasa blanca i lluminosa, fan guàrdia ben ferms i amb rostre angelical; han d’evitar que la perversió del que és imperfecte embruti l’espai immaculat que ells estimen i del qual només ells, i uns quants escollits més, en són dignes. De guardians n’hi ha a tots els àmbits, a totes les disciplines, a totes les terres i cels, a totes les cases i palaus. S’entesten a distingir el bo del dolent, la palla del blat, l’aprenent del mestre. Es fixen en l’etiqueta, no van més enllà, perquè l’etiqueta els ho diu tot. De fet, valoren les etiquetes, la roba, els uniformes, els distintius… són el reflex dels mèrits que garanteixen la puresa. Ho tenen tot apamat, mesurat, legislat… No els importa gaire el de dins del rebost, la fusta i el diseny del rebost els ho explica tot. Els agraden els miralls, el maquillatge, els marcs que envolten els títols, la seguretat de les càtedres, les corresponsalies, les places, les resolucions, els punts, els drets adquirits, i la contundent defensa amb ungles i dents d’allò que un dia van aconseguir i que els permet conservar privilegis sense haver d’arriscar el seu prestigi amb experiments, investigacions, proves, apostes, progrés, inventiva, creativitat, iniciativa, emprenedoria, esforç voluntari no remunerat, altruisme o bogeria passional. La professionalitat els du a esquinçar bogeries i passions, i a defensar, com a vigilants que són, el seu territori conquerit. La il·lusió i la passió van morir fa molts anys quan eren joves, i quan van decidir vigilar el jardí secret de la puresa conquerida per als escollits, i apartar al poble, a la plebs, lluny, a on han d’estar els qui no en saben prou.

Les paraules no poden assolir el que aconsegueix una mirada amable.

La nit, quan el cor està trist, és com una presó insuportable. Quan la solitud no és buscada, quan esdevé enmig de la multitud, quan no albira una solució clara, quan es topa amb l'odi o la incomprensió... es converteix en una llosa, en un verí que ens atordeix i ens impedeix de veure-hi clar. Tots hem passat períodes d'aquesta mena; dies, setmanes, potser mesos en què ningú no ha tingut la capacitat d'il·luminar-nos. Algunes d'aquestes situacions, quan succeeixen, semblen tan absolutes que les considerem, obnubilats, el tot de la vida. Llavors, arriba algú i canta una cançó, o la cantem nosaltres; arriba algú i, sense dir res, ens mira amb afecte. Les paraules no poden assolir el que aconsegueix una mirada amable. Llavors som lliures i la tempesta irracional del mal s'allunya qui sap si per sempre.

Quan somrius...

Auld Lang Syne

Vaig tenir l'alegria d'acabar l'any veient com la família Gavin d'Irlanda em publicava, al seu espai Gypsy Channel TV, la segona de les cançons que vam gravar a Irlanda al més d'agost; un poema de Robert Burns en escocès del segle XVIII. 

Aquesta serà també la meva primera publicació de l'any 2019 al blog Nuesa Literària.

Bon Any!