L'invisible

L'invisible m'ha acompanyat tota la vida; sovint penso que és la força que em mou a l'esperança. L'invisible és allò que et passa pel cor i per la ment quan veus una fotografia; és allò invisible que els qui miren la fotografia no veuen en tu, però que existeix i és més real que la fotografia. L'invisible és allò que envolta l'ordre i el ser de les coses; allò que fa que algú sigui puntual quan no li obliguen a ser-ho. És aquella realitat que mou a recollir un plàstic de terra quan saps que ningú et veu fer-ho, però ho fas perquè l'invisible et convenç de fer-ho. L'invisible és el misteri que fa que no t'avorreixis quan estàs sol, que de fet no estiguis sol quan estàs sol. L'invisible et sosté quan t'enfonses i quan potser desitjaries desaparèixer. L'invisible fa que algunes ciutats siguin per a tu santuaris quan per molts altres es presenten insulses i aspres. L'invisible encén la llum fascinant dels dies de pluja quan sembla que tot canta i entens perquè val la pena ésser viu. L'invisible és aquella realitat que fa que tot allò que veus tingui sentit, que sigui bell, que valgui la pena, que ho puguis estimar, i que tot plegat t'encengui l'esperança. L'invisible et fa mirar la mort i no veure-hi un punt i final sinó un motiu per l'alegria. Si tot desaparegués, saps que romandria l'invisible, més enllà del no res, més fort que la por, més real que la mateixa justícia, més poderós que qualsevol cosa que et pugui espantar... Saps, que al final de tot, quan no hi hagi res més, hi serà l'invisible que et regala la vida, que et sosté, que t'estima.

De 'invisible, no en pots dir gairebé res, perquè no el veus ni en saps res; només el perceps, només el sents, més real que tu mateix. Intentar descriure'l o explicar-lo seria una falta d'humilitat i de sinceritat; no en sabem res, només que hi és.

Voldria ser capaç d'aconseguir que tothom percebés l'invisible tothora.

La tensió sexual incontrolada no s'incrementa amb l'absència de roba, sinó precisament amb el seu contrari: l'ocultació obligada i perpètua.

A l'estiu, perquè l'estació és propícia, m'agrada sempre escriure sobre la nuesa. Gairebé sempre escric el mateix de diferent manera; l'evidència que la tensió sexual no s'incrementa amb l'absència de roba, sinó precisament en el seu contrari: l'ocultació obligada i perpètua.

És un concepte simple que vaig descobrir fa anys. 

A la meva adolescència, i per influència de la meva educació judeo-cristiana, estava convençut que la força, l'agulló, la febre, la rauxa de l'atracció sexual, s'encenía amb la nuesa, i que l'ocultació del cos protegia la ment de la força insuperable de la pulsió. Quaranta anys després, tinc evidència del contrari; no és una opinió, és una evidència, un fet contrastat, un descobriment progressiu. La convivència en nuditat absoluta amb grups humans diversos de totes les edats, sexes, gèneres, formes, cultures, estils... produeix, en molt poc temps, l'absoluta assumpció de la totalitat del cos com una realitat natural neutre, que no té una relació directa i irrefrenable amb l'estimulació sexual, o que en tot cas la té en la mateixa mesura com la té el cos vestit. Aquest breu temps d'adaptació dependrà de la decisió de l'usuari, de la seva educació, del grau de repressió a la qual hagi estat sotmès... però en tot cas, és un temps concret després del qual aquella morbositat que anys d'ocultació social han anat amuntegant als racons conscients i inconscients de la ment humana s'esvaeix com la boira baixa en un dia calurós d'estiu quan el Sol es fa senyor d'una volta del cel immaculadament blava,.

És per això que la por que determinats grups religiosos conservadors li tenen, al cos nu i a la seva visió, no té sentit. El que han de fer, si volen que el cos humà no sigui per a ells un fetitxe, és incorporar-lo al conjunt de visions nobles de la vida, recuperar per a la vida asserenada del dia a dia el cos humà nu, aconseguint que la part material de l'essència humana no esdevingui una maledicció ni un enemic, i que l'educació dels infants no estigui esmonyonada ni condicionada per l'ocultació i per la por. Res humà natural és motiu de vergonya. L'abandonament de l'ús del vestit de bany a les platges i piscines seria el triomf de la recuperació de la innocència, malmesa per l'ocultació, pel desconeixement del cos, per la por, per la morbositat... Tot plegat, llenya per a la tensió sexual incontrolada, i causa d'immaduresa i neurosi.

I on quedaria llavors l'atracció sexual? Ens convertiríem en asexuals? De cap manera. L'atracció sexual és un tresor; no és pas un fenòmen a combatre. Però la línia fronterera de l'atracció sexual serà allà on decidim que sigui, no pas a on decideixi el nostre inconscient reprimit; i convé, per a ser més lliures i per a viure més feliços, per a respectar-nos més els uns als altres, per a no deixar de veure persones allà a on hi ha éssers humans nus, que la guspira de l'atracció sexual no neixi impulsivament de la simple visió del cos, sinó que se sotmeti als trets i a les expressions més humanes de les persones, en relacions lliures i decidides pel cor i per la ment.

La nuesa no és un escàndol ni una provocació. La nuesa no és sexe. La nuesa és part de l'essència humana. La nuesa és precisament l'antídot contra la sexualització i la cosificació del cos.