Un petit i rudimentari video de la lluna fa una estona.

Heus aquí les meves primeres imatges en video de la lluna; després de vint-i-cinc anys de tenir telescopi, ja tocava. És la lluna fa una estona, que està començant a créixer. Heu de tenir en compte que estan preses amb càmera digital, sense adaptador (una càmera que em va costar 60 euros), i amb un telescopi reflector de Newton. És per això (per la meva precària infraestructura) que fa l'efecte de lot que va il·luminant els craters.

Una mica més amunt de la lluna, apareixia la fase d'un planeta que per la pinta que feia, i pel fet de no tenir satel·lits, crec que era Venus. Mai no l'havia vist tan a prop; es veia ben bé com una petita lluna nítida. Venus no surt al video; ho he provat però no m'ha quedat bé.

La lluna té un no sé què de punt de partida, d'inici d'un viatge vers una negror infinita on un munt de consciències ens esperen. Segurament l'univers evoluciona multidireccionalment, però sens dubte una d'aquestes direccions és la comunicació de les consciències supervivents en un moment llunyà del futur. Només les supervivents arribaran a la tecnologia necessària per a comunicar-se. Bé, no us enredo més, mireu el vídeo, que dura poc, i és de molt mala qualitat, com tot el que comença. D'aquesta manera faig la meva primera contribució a l'any de l'astronomia, que també és l'any Darwin.

.

El paradís no costa diners. El paradís exigeix no ser comprat amb diners.

.

Aquesta imatge m'ha fet recordar uns apunts que vaig escriure fa alguns estius i que més avall us poso.
.

"Vaig a la platja. Agafo una bosa de tela que tinc fa cinc anys. La vaig comprar a uns peruans en un mercat de l'Hospitalet de l'infant. No necessito, en absolut, cap motxilla de fibra sintètica, amb cremalleres, butxaques i elements llampants que s'hi afegeixen més per atraure la meva atenció que no per a fer-me servei. De fet, tampoc no cal que dugui gaire embalum: un mocador de la grandària del meu cos, que doblegat gairebé m'hi podria caber dins la butxaca; un pot de crema protectora factor cinquanta; tres pomes, una ampolla d'aigua, i res més. M'assecaré amb el sol. No faré servir vestit de bany. M'estalvio el pes de la tovallola, els diners i la contaminació generada durant la fabricació de la tovallola i del banyador. Aniré a la platja en bicicleta. Pujaré la bicicleta al tren, a Terrassa. Faré transbordament a la Plaça de Catalunya i agafaré el tren que va en direcció a mataró. Baixaré a Calella, i pedalaré fins a un racó de Costa entre Sant Pol i Canet. Serà genial fer una mica d'exercici abans de remullar-me. Tot i que el trajecte és tan curt que no em caldria ni tan sols la bicicleta. Podria baixar a Sant Pol i caminar vuit minuts. A la platja no hi ha dutxes, ni passeig marítim (de moment), ni res de res. No cal res per a gaudir. Cal “res” per a gaudir. Com més hi afegim, menys gaudim. Acabem necessitant el que és absolutament innecessari i ens fem més dependents. La sal de la mar no ens farà pas cap mal pel fet de no marxar de la nostra pell fins arribar a la dutxa de casa. Un cop a la platja, no cal menjar patates fregides, ni llaminadures, ni refrescs; no són sans i acaben representan un jou. Res millor que la fruita. No cal lluir marques a les motxilles, ni a la roba. No cal viure pendents de l'aparença, de quina imatge oferirem als que ens envolten, de si anem massa pobres o massa informals. L'obsessió per la imatge ens encadenarà a una falsa necessitat, la d'impressionar, la de mostrar-nos poderosos o autosuficients, la d'amagar-nos les peculiaritats que ens podrien fer vulnerables perquè no les tenim prou assumides. Resumint: no ens cal res; o, en tot cas, ben poca cosa. Més encara, ens cal no tenir res per a poder assaborir la llibertat. Una de les llibertats més grans és necessitar poquíssim per a gaudir molt. Els millors elements de gaudi de la vida gairebé no costen diners."

.

El mal, des d'un punt de vista científic.

.

Hi ha uns quants científics als qui la paraula mal els dibuixa un somriure; no pas perquè siguin engendres de les tenebres, sinó perquè consideren que el concepte de mal no es pot definir, o explicar, des del punt de vista de la ciència. Penso amb sinceritat que s'equivoquen.
Podrien dir que el mal no es pot considerar com una realitat absolutament objectiva, que depèn d'un punt de referència, d'un mètode de mesura, que no es pot explicar sense apelar a la consciència humana. Però igual com la consciència humana s'haurà d'arribar algun dia a explicar científicament; el mal, també. No hi ha cap causa de cap percepció que no pugui arribar a tenir una explicació racional; presa com a percepció, com a valoració mental. L'exercici de supèrbia d'alguns científics de menysprear la idea de mal, obeeix més a exigències del subconscient, relacionades amb la defensa del territori o amb la superioritat del grup, que no pas a pensaments elaborats a partir de la lògica.
Dit això m'atreveixo a definir científicament el mal; i a qui no li agradi que s'hi posi fulles.
El mal és la presència simultànea, a la consciència d'un organisme viu i intel·ligent, de l'empatia i del seu contrari. Essent les pulsions instintives causants a l'inconscient de l'elaboració dels pensaments substància del contrari de l'empatia. Essent l'empatia conseqüència de l'exercici de la raó i igualment de les pulsions generadores de pensaments a l'inconscient. Essent tant l'empatia com les pulsions conseqüència de l'evolució de les espècies. Els pensaments generats per l'inconscient passen sovint al conscient sense coneixement de la consciència. Els pensaments empàtics i els contraris a l'empatia produeixen una contradicció que és el que les ments conscients anomenem “mal”. Sovint, quan l'empatia, ens fa entrar en contradicció subjectiva amb el que observem, també ho anomenem mal (per exemple quan veiem la mort d'una persona per l'erupció d'un volcà).
De manera resumida es podria dir que el mal és o són el conjunt de pensaments conscients (i els actes generats per aquests pensaments) d'origen instintiu contraris a l'empatia; essent l'empatia una activitat mental fruit de l'evolució de les espècies.

.

Sobre la felicitat i les addiccions invisibles (o el plaer de no estar lligat a res)

.

“Qui no es posseeix ell mateix, esdevé extremadament pobre.”

Ramon Llull.

Si no ens posseim a nosaltres mateixos, pot passar per dues raons: per la ignorància del mecanisme que fan servir els instints per a dominar el nostre pensament aparentment “lliure”, o per les addiccions.

Sobre les addiccions:
Posseim. Tenim “coses”. Però si no vigilem, les “coses” ens acaben tenint a nosaltres. És fàcil parlar de drogues, de ludopaties, de casos extrems de submissió a les “coses”; situacions que arruïnen persones i famílies, que gairebé esdevenen pitjors que la mort. Perquè una mort serena, que arriba després d'haver lluitat per la vida, d'haver cercat obsessivament una espurna de bé, un bri de bellesa, un reflex de l'amor real, no representa ni la milèsima part de la tragèdia que deslliguen les addiccions extremes.
Però sense centrar-nos en els casos més greus, hi ha moltes menes d'addiccions, que no és convenient d'ignorar, perquè la vida real està feta de petites realitats.
Addictes a la feina. Addictes a la por. Addictes a comprar. Addictes a sortir els dissabtes al vespre. Addictes a l'ordinador. Addictes a l'enveja. Addictes als crits. Addictes a manar. Addictes a obeir. Addictes a incomplir la llei. Addictes a complir la llei. Addictes als grups. Addictes a menjar, a cuinar, a centrar l'existència en els àpats, a mesurar el temps amb àpats, a sotmetre la llibertat i les relacions personals als àpats i el seu estricte compliment... No acabaríem mai de parlar d'addiccions; i en sortirien de totes menes; i farien referència a realitats bones; per això són tan difícils d'identificar. És menys feixuc pensar quines actituds ens deslliuraran de les addiccions i ens permetran, en conseqüència, ser més rics i més lliures.
Fer servir els objectes, essent capaç de renunciar a ells tant de temps i tantes vegades com desitgem sense que això impliqui una disminució de la nostra tranquil·litat. Això és evident; el que no és tan evident és el que escriuré ara.
Renunciar a cercar la felicitat fora de nosaltres mateixos; perquè la felicitat no depèn de res ni de ningú exterior a nosaltres. Si acceptem el jou de l'enlluernament extern (la dependència d'un o d'uns altres) haurem convertit les persones en objectes de la nostra propietat, perquè restarem convençuts que la nostra felicitat depèn d'aquestes persones (i ens veurem empesos a posseir-les); i això és absolutament fals. Res exterior a nosaltres mateixos ens pot proporcionar felicitat; succedanis, a tot estirar, benestar fugisser, inestable, enlluernador. I cal acceptar aquest succedani, i gaudir-ne tant com poguem, sempre que no el confonguem amb la felicitat, sempre que no el convertim en l'eix de la nostra existència, perquè aleshores en serem dependents i en conseqüència addictes. Si se'n va el succedani, no passa res; mai no passa res. Res de fora, no ens cal. Si ho tenim, molt bé; si no ho tenim, ja arribarà un altre succedani; i si no arriba, tant se val, perquè el succedani no és la felicitat. No passa res mentre l'actitud que mantingui la flama de la felicitat interior no minvi ni es desviï.

.

Darwin compleix dos-cents anys

.

"Qualsevol que cregui, com crec jo, que tots els òrgans corporals o mentals de tots els éssers (excepte els que no suposen cap avantatge ni desavantatge per al seu posseïdor) s'han desenvolupat per selecció natural o per supervivència del més apte, juntament amb l'ús o l'hàbit, admetrà que aquests òrgans han estat formats per tal que qui els posseeix pugui competir amb èxit amb altres éssers i créixer així en nombre."

Charles Darwin

Avui fa dos-cents anys que va néixer un geni que m'ha canviat la vida. El coneixement desfà cadenes, temors, i dolors. Impressiona fins a quin punt moltes de les seves intuïcions han esdevingut certes. El que ell va proposar, juntament amb els descobriments constants de la ciència, ens ajuden a comprendre cada vegada millor la realitat de la vida, i sobretot la realitat de la nostra pròpia espècie. I comprenent-nos millor, podem aprendre a perdonar-nos i a estimar-nos més.

El bust

.

Les mans i el cap; em falta això, sí. Li ho vaig dir de seguida que vaig veure la peça; bé... si és que se'n pot dir peça. En Marius en diu obra. L'obra mestra. El bust. El fet és que quan vaig queixar-me de no tenir ni cap, ni braços, ni peus, en Marius em va dir que jo no sabia res d'art. I això em va fotre. Un munt d'hores nua, immòbil, enterca, i el gamarús havia oblidat, entre d'altres òrgans, els meus ulls. Després, com fa a cada àpat, em va demanar que li posés el plat a taula, que callés una estona perquè necessitava silenci, i que m'encarregués de les criatures mentre ell buscava la inspiració ajagut al sofà. De nit s'abraçà al meu bust, al de debò, al de carn i d'ossos, i sense mirar-me em va envestir tant com va poder. No ho vaig suportar més i li vaig dir que s'abracés a l'estàtua, si volia abraçar-se a algú. I que mentre no li posés ni cap ni mans ni peus, fes el refotut favor d'oblidar-me; que jo també tinc cap, mans, peus i ulls, que caram!

.

Terrassa

.

Clamoreig de pardals a la copa d'un faig
vora el pont rubescent de Sant Pere al foscant.
Dansa Vallparadís amb l'oreig onejant
les capçades dels arbres encesos de maig.

Sobre el cel arrasit, rere els brancs titil·lants,
creus de ferro ennegrit, garranyic de gegants.
Ara balla el cendrós embalum de paper.
Ara plora la tarda d'estiu al carrer.

Environs trepidants, foradats i ferits.
Faroners estordits, albarranes creixent.
Xemeneies sotjant el desori brunzent,
les cadenes d'argent del desfici embogit.

L'argamassa arborant el progrés i la pols,
la hipoteca i la por, el cimbell i el parany.
El repic del trepant, l'orbetat del xampany,
l'emanació de l'or i el mefitisme dolç.

La ciutat dels senyors, el magnat pietós.
La nissaga dels braus, els banyuts i els saraus.
Els palaus exclusius dels rendistes gasius.
El xeviot dins del sac, el catric i el catrac.

L'uniforme, el quadret, el garrot de l'hockei,
o què hi forma, a la veu, el regust del rovell?
o què fa que llueixi tan llora la pell?
“Vaig fer cua a Baqueira ben a prop del Rei.”

Als afores, el ball neguitós del bressol;
la pastilla, la nau, el piquet, l'esvalot,
la paüra i l'angoixa, l'ampolla i el got;
la quitxalla a l'aljama jugant a futbol.

La muntanya vigila, dempeus nord enllà,
la catifa estriada estenent-se a la vall,
el gemat esblamant-se, l'esplín i el badall
de la terra somalla que no sap cridar.

El mestral esparpalla la flaira dels pins,
escolant-se pels boscos on riu Sant Llorenç.
Plora el drac, sanglotant, al morral indefens,
l'agiotista l'encalça per tots els camins.

Clamoreig de pardals a la copa d'un faig,
vora el pont rubescent de Sant Pere al foscant.
Dansa Vallparadís amb l'oreig onejant
les capçades dels arbres encesos de maig.

.

P.D. De vegades em surten rampells d'inspiració pensant en la meva estimada Terrassa. La foto és l'edifici de l'Arxiu Tobella de la Placeta de Saragossa.