El mar no és blau

.

Són a la platja.
Tots els nens desfilen uniformats; els més forçuts fan tentines mentre porten el baiard amb el professor al damunt, assegut en un tron.
En Vicenç va l’últim, ja hi està acostumat; la malaltia ditxosa que tothom diu que té i que ell no acaba d’entendre... més aviat li semblen babaus els seus companys que no l’entenen.
Des de ben amunt, l’home comença el monòleg; els alumnes prenen anotacions.
Ben bé, ben bé... en Vicens no sap què diu el seu mestre; el noi, si fa no fa, escolta el mateix que ha percebut durant tot el curs:
-Ho sentiu...? A la vida, les coses han de ser clares i la xocolata espessa! Queda entès? Als nens els agraden les nenes, a les nenes els nens. Les dones són sensibles, els homes forts. Els passeigs marítims són bonics. Benidorm sí que val la pena, i no els quatre rocs del Cap de Creus. Els bons passegen pel carrer, els dolents són a la presó. El raïm, per cap d’any, ens el mengem escoltant les campanades de “La Puerta del sol”, tal com ha de ser. Els salvatges van despullats, la gent de seny vestida. Els drogoaddictes fumen porros. Els immigrants ens vénen a robar la feina, i són tots uns delinqüents. El meu cotxe és el més net del món. Els arbres són verds. El mar és blau.
L’home els escruta. Observa les anotacions ràpides i precises dels més llestos. S’admira de com absorbeixen les veritats de la vida.
Commogut per la laboriositat dels nens, i com si de la concessió d’un monarca generós es tractés, els permet de banyar-se a la cala, advertint-los efusivament que vigilin amb les meduses, que n'hi ha moltes i piquen. Tots els nens, amb el banyador oficial de l’escola, que gairebé els arriba al genoll, es llencen a l’aigua, gaudint del seu merescut premi després de tantes veritats apreses.
Sobtadament, el mestre descobreix en Vicenç assegut en un racó, amb el bolígraf encara a les mans.
-Jove! Què escriu? –li diu. I d’una revolada li agafa la llibreta i tracta de desxifrar-li els mots:
“Hi ha nens a qui graden els nens i nenes a qui agraden les nenes; hi ha homes que ploren quan contemplen una posta de sol o els ulls d’un infant, i dones que treballen les vint-i-quatre hores sota del sol. Els passeigs marítims representen la mort de la regeneració biològica de les platges. Benidorm és una mostra de la destrucció de la tradició marinera d’un poble mediterrani. El Cap de Creus és allò que era Catalunya quan encara no l'havien encimentada de cap a peus. Al carrer n’hi ha molts de dolents que tenen prou diners per no anar a la presó, i a la presó molts de bons que van haver de fer-se dolents perquè tenien gana. El raïm del Cap d’any fou una estratègia econòmica del segle XX. Els petrolers que destrueixen la selva van molt ben vestits; els Huaorani, que estan desapareixent masacrats pels petrolers, van despullats. El meu professor fuma, i quan beu massa vi em diu coses que no m’agraden. Espanya, no fa gaire, va espoliar les terres de la gent que avui fuig de la misèria cercant un futur. El meu professor llença els papers del seu cotxe al carrer. El mar no és blau; és bigarrat, de molts colors. Verd turquesa ben a prop de les roques; atzurat, quan el fons de sorra és blanc; i si navegues endins, cap a la ratlla on s’ajunten el cel i la terra... les aigües es fan lívides, moradenques, del color del lapislàtzuli. El mar és gris quan el cel s’encapota; i es vesteix de crespons blancs quan bufa el vent. I tots aquests colors titil·len, no són pas quiets... són guspireigs que ningú no pot retenir”
El professor estripa el paper i amb un renec ordena a en Vicenç que es banyi. El nen, davant l’estupor de l’adult, es despulla completament i se'n va cap a l’aigua.
-Qui em manaria acceptar com a alumne un autista! –fa el professor corrent darrere el pobre Vicenç, que no sap el que es fa ni el que es diu.

.

Les veus del Pàmano

.

"Les veus del Pàmano" és la prova de com una bona novel·la triomfa malgrat les dificultats que pugui patir als seus inicis. És una obra que té la particularitat de no avorrir, d'absorvir al lector, d'endinsar-lo completament dins del món que descriu, de jugar en dos temps, de caminar del passat al futur i a l'inrevés exigint al lector la capacitat de viatjar en el temps, de comprendre els matisos de les paraules i de les construccions. Els personatges van cap allà on han d'anar, cap allà on la seva natura els guia, al marge de la voluntat de l'autor, que s'ha de limitar a descriure el que les seves criatures viuen perquè el fat i la seva pròpia essència els ho mana així.
Recordo quan van donar com a guanyadora a aquesta novel·la al Premi Pin i Soler de Tarragona. Després la van desqualificar per un legalisme injust. Jo hi participava amb una obra infinitament més modesta que la d'en Jaume Cabré. En aquell moment no comprenia l'abast de “Les veus del Pàmano” i haig de dir que els dos o tres dies en què el jurat va haver de decidir si declarava el premi desert o nomenava un altre guanyador les meves esperances de victòria es van revifar. Ara, des del futur, agraeixo que declaressin el premi desert, i encara lamento més que no proclamessin guanyadora a “Les veus del Pàmano”. Estic convençut que cap de les novel·les que competien amb “Les veus del Pàmano” no li arribaven ni a la sola de la sabata; el temps ho ha confirmat. I avui m'he convertit en un entusiasta de “Les veus del Pamano”. Crec que és el llibre que més he recomenat; i gairebé tothom qui l'ha llegit per recomanació meva també s'hi ha entusiasmat.
En aquests moments “Les veus del Pamano” ha venut 250000 exemplars de la seva traducció alemanya, aconseguint en aquest país, pujar fins a la desena posició dels més venuts.
En fi, només us puc recomenar que el llegiu, ho passareu molt bé, i si sou aficionats a escriure, aprendreu nous recursos i s'enriquirà la vostra expressió.

.

Chillida-Leku

.

.

.Vam tenir sort aquell hivern del 2006 d'arribar al Chillida-Leku just després d'una nevada. Les imatges austeres del metall, en contrast amb la serenor i el silenci de la neu ajudaren força a sentir la seva obra.

http://www.eduardo-chillida.com/

Un petit i rudimentari video de la lluna fa una estona.

Heus aquí les meves primeres imatges en video de la lluna; després de vint-i-cinc anys de tenir telescopi, ja tocava. És la lluna fa una estona, que està començant a créixer. Heu de tenir en compte que estan preses amb càmera digital, sense adaptador (una càmera que em va costar 60 euros), i amb un telescopi reflector de Newton. És per això (per la meva precària infraestructura) que fa l'efecte de lot que va il·luminant els craters.

Una mica més amunt de la lluna, apareixia la fase d'un planeta que per la pinta que feia, i pel fet de no tenir satel·lits, crec que era Venus. Mai no l'havia vist tan a prop; es veia ben bé com una petita lluna nítida. Venus no surt al video; ho he provat però no m'ha quedat bé.

La lluna té un no sé què de punt de partida, d'inici d'un viatge vers una negror infinita on un munt de consciències ens esperen. Segurament l'univers evoluciona multidireccionalment, però sens dubte una d'aquestes direccions és la comunicació de les consciències supervivents en un moment llunyà del futur. Només les supervivents arribaran a la tecnologia necessària per a comunicar-se. Bé, no us enredo més, mireu el vídeo, que dura poc, i és de molt mala qualitat, com tot el que comença. D'aquesta manera faig la meva primera contribució a l'any de l'astronomia, que també és l'any Darwin.

.

El paradís no costa diners. El paradís exigeix no ser comprat amb diners.

.

Aquesta imatge m'ha fet recordar uns apunts que vaig escriure fa alguns estius i que més avall us poso.
.

"Vaig a la platja. Agafo una bosa de tela que tinc fa cinc anys. La vaig comprar a uns peruans en un mercat de l'Hospitalet de l'infant. No necessito, en absolut, cap motxilla de fibra sintètica, amb cremalleres, butxaques i elements llampants que s'hi afegeixen més per atraure la meva atenció que no per a fer-me servei. De fet, tampoc no cal que dugui gaire embalum: un mocador de la grandària del meu cos, que doblegat gairebé m'hi podria caber dins la butxaca; un pot de crema protectora factor cinquanta; tres pomes, una ampolla d'aigua, i res més. M'assecaré amb el sol. No faré servir vestit de bany. M'estalvio el pes de la tovallola, els diners i la contaminació generada durant la fabricació de la tovallola i del banyador. Aniré a la platja en bicicleta. Pujaré la bicicleta al tren, a Terrassa. Faré transbordament a la Plaça de Catalunya i agafaré el tren que va en direcció a mataró. Baixaré a Calella, i pedalaré fins a un racó de Costa entre Sant Pol i Canet. Serà genial fer una mica d'exercici abans de remullar-me. Tot i que el trajecte és tan curt que no em caldria ni tan sols la bicicleta. Podria baixar a Sant Pol i caminar vuit minuts. A la platja no hi ha dutxes, ni passeig marítim (de moment), ni res de res. No cal res per a gaudir. Cal “res” per a gaudir. Com més hi afegim, menys gaudim. Acabem necessitant el que és absolutament innecessari i ens fem més dependents. La sal de la mar no ens farà pas cap mal pel fet de no marxar de la nostra pell fins arribar a la dutxa de casa. Un cop a la platja, no cal menjar patates fregides, ni llaminadures, ni refrescs; no són sans i acaben representan un jou. Res millor que la fruita. No cal lluir marques a les motxilles, ni a la roba. No cal viure pendents de l'aparença, de quina imatge oferirem als que ens envolten, de si anem massa pobres o massa informals. L'obsessió per la imatge ens encadenarà a una falsa necessitat, la d'impressionar, la de mostrar-nos poderosos o autosuficients, la d'amagar-nos les peculiaritats que ens podrien fer vulnerables perquè no les tenim prou assumides. Resumint: no ens cal res; o, en tot cas, ben poca cosa. Més encara, ens cal no tenir res per a poder assaborir la llibertat. Una de les llibertats més grans és necessitar poquíssim per a gaudir molt. Els millors elements de gaudi de la vida gairebé no costen diners."

.

El mal, des d'un punt de vista científic.

.

Hi ha uns quants científics als qui la paraula mal els dibuixa un somriure; no pas perquè siguin engendres de les tenebres, sinó perquè consideren que el concepte de mal no es pot definir, o explicar, des del punt de vista de la ciència. Penso amb sinceritat que s'equivoquen.
Podrien dir que el mal no es pot considerar com una realitat absolutament objectiva, que depèn d'un punt de referència, d'un mètode de mesura, que no es pot explicar sense apelar a la consciència humana. Però igual com la consciència humana s'haurà d'arribar algun dia a explicar científicament; el mal, també. No hi ha cap causa de cap percepció que no pugui arribar a tenir una explicació racional; presa com a percepció, com a valoració mental. L'exercici de supèrbia d'alguns científics de menysprear la idea de mal, obeeix més a exigències del subconscient, relacionades amb la defensa del territori o amb la superioritat del grup, que no pas a pensaments elaborats a partir de la lògica.
Dit això m'atreveixo a definir científicament el mal; i a qui no li agradi que s'hi posi fulles.
El mal és la presència simultànea, a la consciència d'un organisme viu i intel·ligent, de l'empatia i del seu contrari. Essent les pulsions instintives causants a l'inconscient de l'elaboració dels pensaments substància del contrari de l'empatia. Essent l'empatia conseqüència de l'exercici de la raó i igualment de les pulsions generadores de pensaments a l'inconscient. Essent tant l'empatia com les pulsions conseqüència de l'evolució de les espècies. Els pensaments generats per l'inconscient passen sovint al conscient sense coneixement de la consciència. Els pensaments empàtics i els contraris a l'empatia produeixen una contradicció que és el que les ments conscients anomenem “mal”. Sovint, quan l'empatia, ens fa entrar en contradicció subjectiva amb el que observem, també ho anomenem mal (per exemple quan veiem la mort d'una persona per l'erupció d'un volcà).
De manera resumida es podria dir que el mal és o són el conjunt de pensaments conscients (i els actes generats per aquests pensaments) d'origen instintiu contraris a l'empatia; essent l'empatia una activitat mental fruit de l'evolució de les espècies.

.

Sobre la felicitat i les addiccions invisibles (o el plaer de no estar lligat a res)

.

“Qui no es posseeix ell mateix, esdevé extremadament pobre.”

Ramon Llull.

Si no ens posseim a nosaltres mateixos, pot passar per dues raons: per la ignorància del mecanisme que fan servir els instints per a dominar el nostre pensament aparentment “lliure”, o per les addiccions.

Sobre les addiccions:
Posseim. Tenim “coses”. Però si no vigilem, les “coses” ens acaben tenint a nosaltres. És fàcil parlar de drogues, de ludopaties, de casos extrems de submissió a les “coses”; situacions que arruïnen persones i famílies, que gairebé esdevenen pitjors que la mort. Perquè una mort serena, que arriba després d'haver lluitat per la vida, d'haver cercat obsessivament una espurna de bé, un bri de bellesa, un reflex de l'amor real, no representa ni la milèsima part de la tragèdia que deslliguen les addiccions extremes.
Però sense centrar-nos en els casos més greus, hi ha moltes menes d'addiccions, que no és convenient d'ignorar, perquè la vida real està feta de petites realitats.
Addictes a la feina. Addictes a la por. Addictes a comprar. Addictes a sortir els dissabtes al vespre. Addictes a l'ordinador. Addictes a l'enveja. Addictes als crits. Addictes a manar. Addictes a obeir. Addictes a incomplir la llei. Addictes a complir la llei. Addictes als grups. Addictes a menjar, a cuinar, a centrar l'existència en els àpats, a mesurar el temps amb àpats, a sotmetre la llibertat i les relacions personals als àpats i el seu estricte compliment... No acabaríem mai de parlar d'addiccions; i en sortirien de totes menes; i farien referència a realitats bones; per això són tan difícils d'identificar. És menys feixuc pensar quines actituds ens deslliuraran de les addiccions i ens permetran, en conseqüència, ser més rics i més lliures.
Fer servir els objectes, essent capaç de renunciar a ells tant de temps i tantes vegades com desitgem sense que això impliqui una disminució de la nostra tranquil·litat. Això és evident; el que no és tan evident és el que escriuré ara.
Renunciar a cercar la felicitat fora de nosaltres mateixos; perquè la felicitat no depèn de res ni de ningú exterior a nosaltres. Si acceptem el jou de l'enlluernament extern (la dependència d'un o d'uns altres) haurem convertit les persones en objectes de la nostra propietat, perquè restarem convençuts que la nostra felicitat depèn d'aquestes persones (i ens veurem empesos a posseir-les); i això és absolutament fals. Res exterior a nosaltres mateixos ens pot proporcionar felicitat; succedanis, a tot estirar, benestar fugisser, inestable, enlluernador. I cal acceptar aquest succedani, i gaudir-ne tant com poguem, sempre que no el confonguem amb la felicitat, sempre que no el convertim en l'eix de la nostra existència, perquè aleshores en serem dependents i en conseqüència addictes. Si se'n va el succedani, no passa res; mai no passa res. Res de fora, no ens cal. Si ho tenim, molt bé; si no ho tenim, ja arribarà un altre succedani; i si no arriba, tant se val, perquè el succedani no és la felicitat. No passa res mentre l'actitud que mantingui la flama de la felicitat interior no minvi ni es desviï.

.