Aprofitant una pregunta llançada al fòrum de relats en català pel mestre Calderer, he reflexionat sobre com ho faig quan em poso a escriure una història.
La imatge és de Lanzarote, concretament d'un enginy de Manrique, que per la seva bellesa i complexitat em recorda al procés d'elaboració d'un relat.
Com escric?
1º Elaboro un guió de la història, de cap a peus i tan detallat com sigui possible. Si vull que em surti bé no ho puc fer en un dia, ni en una setmana; l'ideal és elaborar un guió, sense començar a escriure el relat, com a mínim al llarg de quinze dies, perquè a diferents hores del dia hi ha diferents idees, a diferents dies de la setmana hi ha diferents visions, com més temps, més idees, més detalls, més sorpreses. Les idees de quinze dies concentrades en un relat que al llegir-lo pot durar 30 minuts, dificilment decebran. Reconec, però, que no sempre compleixo aquest punt, sóc molt impacient.
Les idees es poden alimentar amb documentació històrica, música, poesia. De la vida diaria poden sortir detalls i idees. Es poden fer llistes d'analogies que després s'introduiran al relat. Llistes de contrastos. Es pot anar endavant i endarrere. Es pot tatxar el que ahir es va proposar. Em puc passar cinc dies sense idees noves i tot d'un plegat en mitja hora em surt l'essència del relat. Puc fer un relat que salti d'una època a una altra, o que sigui narrat per diversos personatges, o que no se sàpiga qui el narra fins al final. Hi ha molts recursos.
Aquest primer punt és el “sí” o el “no”. És en aquest punt on el relat guanya o perd, agrada o deceb. Aquest punt és una barreja d'intuició, raonament, art, màgia, i influències extrasensorials. Tot el que hi ha enllà del punt, 1 és només tècnica i artesania, que qualsevol amb treball pot assolir. El punt 1, en canvi, va una mica més enllà, i cal caçar-lo com es caça una papallona que vola ràpid. I de vegades t'has de resignar a deixar que s'escapi, i cercar-ne una altra.
2º Mirant el guió, i tots els seus capítols i subcapítols (ni que sigui un relat curt, ni que sigui un repte), em disposo a escriure cadascun dels apartats, havent decidit prèviament l'estil: ja sigui primera persona (pensaments, idees, sensacions, rapidesa); o bé tercera persona: austeritat, brevetat, economia de mots i de frases, poesia encoberta, si puc invisible, si sóc capaç, minimalista; si puc, objectivisme sense caure en la grolleria o en el llenguatge de baixa estopa (excepte en els diàlegs on mana el personatge). Si puc intento posar tanta informació com pugui en el mínim espai possible sense explicar res (si puc). Intento no explicar res (si puc), i tracto de deixar que el lector dedueixi allò que em moro de ganes d'explicar a través del que descric (si puc. De vegades no puc i ho faig malament). Intento prescindir del gust i la opinió dels altres sempre que considero que la meva opinió és millor; intento no agradar, sinó que m'agradi a mi; de vegades intento agradar algú que diu que no ho faig prou bé, però només si em convenç, si crec que no té raó prescindeixo de la seva opinió, perquè per gustos els colors. Aquest diumenge hi havia un article al dominical de "El País" que deia que era impossible agradar tothom i que un havia de centrar-se en agradar-se a un mateix, mentre tingués sempre la intenció de revisar si realment s'agradava prou. Intento prescindir de la destinació del relat (premi, publicació, etc) i centrar-me en el meu criteri, concretant com a única finalitat el relat en sí, i que em convenci, independentment que algú l'hagi de llegir o no. Escric per a mi. Estic disposat a ensenyar-ho a qui sigui, però és a mi a qui he de satisfer. De vegades faig servir l'opinió d'algunes persones per a veure si vaig bé: h ha determinades persones que si em diuen que no els agrada el relat vol dir que vaig bé; n'hi ha d'altres amb les quals em passa el contrari.
No amago que per sentir-me satisfet en tinc prou amb imitar dos escriptors: Jaume Cabré i Agustí Bartra (tots dos força relacionats amb Terrassa), imitant-los em surt una cosa que no s'assembla a res que escriguin tots dos, però que m'agrada, i que fins ara ha agradat a altra gent. No amagaré tampoc pas que de vegades intento imitar la frescor dels diàlegs d'altres escriptors, però el millor resultat l'he obtingut aprenent de l'estil de Bartra i de Jaume Cabré. Crec que cadascú ha de fixar-se en l'estil que li agradi per a descobrir el propi, que de fet, surt sol.
De vegades escric amb música, perquè m'ajuda a trobar el ritme adequat de les oracions i del to. La sonoritat és fonamental, per això llegeixo en veu alta el que he escrit. El que he escrit, si està bé, ha de fer-me sentir bé (relaxat, satisfet, contorbat...) quan ho llegeixo en veu alta.
Cal dir que de vegades, fent aquest punt “dos”, haig de tornar al punt “1”, perquè em ve al cap una idea argumental que m'impresiona, i refaig l'argument.
Aquest segon punt, com he dit, és tècnica i artesania, no arriba a ser art, o sí, no ho sé; és qüestió de pràctica, lectura, aprenentatge, i poca cosa més. No hi ha massa misteri.
3er Deixo reposar el relat (si puc) almenys una setmana, dues, o tres, intentant oblidar-lo del tot. No em costa gaire oblidar-lo, perquè sempre he tingut molt mala memòria a curt (i bona memòria a llarg). L'agafo després del repòs, i veig de seguida les nafres (no normatives) que quan tens la història a dins es fan invisibles. I evidentment les corregeixo.
4rt Correcció ortogràfica i normativa. Al final de tot, quan el relat és acabat, corregeixo les faltes i les incorreccions normatives amb ajut del que sé, del corrector automàtic, i del diccionari de l'IEC.
.
