A algun antic professor, o professora, que em va ajudar molt.

M'ajudes molt. 

A no ser com tu. 

A no creure com tu creus en el càstig com a eina de millora de la societat i de les persones. 

A no empassar-me dogmes de pedra que algú va trenar fa anys, pintant-los d'or i argent. 

M'ajudes a no fer com tu, i a no riure sense tenir ganes de riure perquè envegin la meva suposada felicitat. 

A no donar la mà si no em surt de dins. 

A no anar vestit amb l'uniforme dels poderosos sinó com a mi m'agrada anar vestit. 

A no perseguir el poder com un addicte el seu vici. 

A no ser miserable i semblar noble. 

A no viure per tenir i manar i poder i lluir. 

M'ajudes molt, sí, a no ser com tu, cada vegada que llegeixo les teves paraules fastigoses amb les quals trepitges i destrueixes el nom i els fets dels qui consideres enemics i als qui, encara que no ho diguis, voldries morts o a la presó. És molt fàcil imaginar un món millor, imaginant només com seria si les persones no s'assemblessin gens a tu. M'ajudes molt a definir com hem de ser si volem millorar la vida i la societat, i com ho hem de fer si volem construir un món lliure i en pau pels nostres fills i filles.

M'ajudes molt a no ser com tu; gairebé l'exercici de contemplar-te podria representar un curs sencer, una carrera universitària, o encara millor, un aprenentatge iniciàtic i vital de com ser lliures, de com viure lliures de les cadenes invisibles de l'esclavatge del poder i dels diners. 

Mirar tot el que la realitat seria sense tu, és com contemplar un paisatge meravellós, ple d'esperança, a on els antics monstres devoradors de vides i d'il·lusions han desaparegut per sempre.

Frases sense importància...

Imatge de David Monniaux a la Wikipedia. CC-BY-SA-3.0

Per descansar al final del món, cada vegada hem d'anar més lluny del món.

La velocitat que els ordinadors atorguen a la nostra vida cada vegada és menor, i cada vegada anem més lents, perquè hem d'esperar que s'actualitzin.

Els ordinadors ens donen molta llibertat; tanta que tot allò que fem amb ells queda registrat i pot ser públic i ho pot fer servir qualsevol per enfonsar-nos la vida.

No tenim temps de mirar les fotos que hem fet fa dies, ni d'arxivar-les, perquè necessitem temps per a fer fotos del que ara estem vivim no fos cas que en un futur no les poguéssim mirar, ens perdríem per sempre aquests records.

Apa, ecologista, de què et queixes. Hi ha molts parcs!

Apa! Amb tants ordinadors, de què et queixes! Ha tardat vint-i-tres minuts a engegar-se per què no has volgut dedicar 30 minuts a actualitzar el software; un software que, per cert, no és tan ràpid com hauria de ser perquè fas servir el programari lliure en comptes del bo, que és de pagament.

Apa, victimista! de què et queixes? Només has de pensar el que el Tribunal Suprem diu que has de pensar i ja no aniràs a la presó!

Apa! Victimista! De què et queixes? Que mai estàs content! Només has de vestir-te com la majoria diu i ja no et posaran multes ni et denunciaran per banyar-te en boles en aquest riu!

Apa! Victimista! De què et queixes? Només has de renunciar a fer el que vols fer, i a partir d'aquí ja ets lliure per a fer tot el que vulguis!

Apa! Inconformista! Cul de mal seient! De què et queixes? Renuncia a ser llop, sigues vaca! Fes cas del pastor que et porta el pinso i l'herba fresca! I no tindràs necessitat d'anar demanant llibertat.

Agrair, a l'existència, els estels a les nits més fosques.

Paraules negres mentideres que embruten vides. Mirades negres mentideres que brollen de la foscor dels desigs inconfessables per intentar fer l'impossible: convertir el mal en bé i el bé en mal. A l'últim, la llum més clara del dia s'endurà la victòria, perquè el no res representa la pròpia feblesa del mateix no res.

Què és sin no el temps de l'ésser humà damunt la terra? Destrueixen la seva ànima per un instant tan breu que l'immensa importància que el pobre humà li atorga al seu temps fa una mica de llàstima; com el goril·la que es copeja el pit, ignorant l'infinit ordre que l'envolta i que l'ha creat. 

Per què dedicar aquest temps tan breu, tan d'excepció, tan de privilegi, en enquistar-se en el mal per posseir allò que no és lícit de posseir?

Hi ha un mal que va vestit amb l'uniforme dels savis; un mal que pretén passar per bé fent servir el caràcter absolut dels pobres convenis humans amb voluntat d'eternitat i de justícia, però que no són si no acords presos per monos amb instints tribals i molt d'ego, sobretot molt d'ego. 

No oculta el teu patetisme el teu uniforme de senyoria; i el teu poder no fa que tinguis més raó. La raó no depèn del poder que tinguis, ni del teu grau de popularitat, ni dels anys que hagis estudiat, ni de la por que et tinguin. El poder no et fa tenir raó, el que aconsegueix el poder és que, encara que no tinguis raó, els teus criteris miserables siguin obeïts i adorats; però això et fa molt de mal encara que no te n'adonis, perquè t'estàs convertint en l'antítesi del que representes, i en allò que de jove vas jurar que mai no series.

Arriba un punt a la vida en què un ja no té por de les mentides que puguin dir d'un; arriba un punt en què l'únic que de debò importa és allò que és veritat, allò que un sap que és cert i que a un l'omple d'una pau profunda i d'una sensació de satisfacció impossible d'expressar amb paraules. La força de la convicció, de la consciència tranquil·la... La força que brolla de donar la vida sense especulacions ni càlculs de guanys o de pèrdues; donar la vida per les persones que tenim al nostre abast, tan febles de vegades, tan infinitament valuoses, i tan poc nostres, gens nostres, perquè han nascut per marxar i seguir el seu camí lluminós cap a la llibertat i la felicitat de l'existència. 

Em pregunto com s'ho fan per sostenir la seva crueltat, els cruels, si tenen fills. 

Em pregunto com ho fan per fonamentar la seva vida en la violència de la disciplina i el càstig, els botxins, els executors i els qui castiguen la gent, si tenen fills. 

Com poden instrumentalitzar la il·limitada dignitat d'una persona, els qui tenen fills. 

Em pregunto com poden viure amb normalitat o rutina els qui tenen fills, com poden viure com si viure no fos infinitament més gran que la loteria més gran de l'univers. 

Qui té fills i és dur amb qui sigui només ho pot ser per culpa d'una disminució empàtica, o d'una incapacitat humana profunda. 

Diuen que quan algú diu que no té por ho diu perquè té por i perquè no vol tenir-la, o perquè té por i no vol que la por influenciï les seves accions. En el meu cas crec que no és així; normalment quan tinc por no ho dic; la por em mou a callar. La por no hauria de fer vergonya a aquell qui la sent, sinó a qui la provoca. Qui força algú a canviar les seves idees fent servir la por no és excessivament intel·ligent, perquè la gent no pot canviar les idees per res que no sigui el convenciment; la por mou a mentir i a dir que es canvïen les idees, però la consciència interior de la persona, allò que la persona sap que és veritat, no pot negar-s'ho a si mateixa. La persona no pot canviar d'ideea a causa de la por; només els pensaments poden canviar els pensaments.

Afirmo, aquí, que hi ha molt poques coses que em facin por. No em fa por la meva mort. No em fa por que pensin malament de mi o que em critiquin. No em fa por la mort social; si fa no fa, jo mateix vaig triar la solitud social, o, si més no, una certa solitud social, per a poder ser independent. És així. No nego a ningú l'amistat; estimo els meus amics; agraeixo que existeixin, i puc dir que hi són; però ho són precisament perquè respecten fins a límits lloables la meva independència ideològica i d'estil. Els amics que m'han intentat convèncer de la seva estètica o de la seva doctrina han anat caient pel camí, i queden dins el meu cor com un record bell del passat. La independència personal és una exigència a la qual ningú no pot renunciar, perquè sense aquesta independència mental no es pot estimar. Estimem quan ens acostem a algú perquè volem fer-ho, no pas perquè ens calgui fer-ho. Estimem si som capaços de deixar marxar qui necessiti fer-ho; altrament, si no ho permetéssim, seríem els presoners i no pas els amics d'aquesta persona. No em fa por res més que deixar de treballar per allò que estimo com a la pròpia vida.  Servir i desaparèixer, amb tot l'amor que sento ara, i que hauré donat des de la invisibilitat. Passar desapercebut. Deixar llavor senser que ningú recordi qui l'ha llençada dins la terra. Descobrir l'obra d'algú més gran en els pobres moviments de mà que fa algú com jo manifestament incapaç de reproduir allò que la meva mà reprodueix guiada per no sé qui i no sé com. Agrair a l'existència, els estels a les nits més fosques, la claror de l'alba que promet un nou dia quan la nit sembla que no s'acaba mai, i haver estat copejat com un animal sense morir, tot i que la mort semblava més dolça, i aixecar-me de nou més per amor als qui serveixo que a mi mateix. Servir.

Propòsits per al 2018

Gaudir del goig d’intentar servir millor que bé els alumnes que m’han estat encomanats a la meva tutoria i a les meves classes. Estimar-los sense que es noti gaire.

Escollir, a la meva feina, la professionalitat i la lleialtat a l’educació, abans que no pas la popularitat; quan aquesta tria es faci necessària.

Aprendre a tocar un nou instrument musical

Compartir més temps i més activitats amb els meus fills. Fer collarets de ceràmica amb ells.

Identificar els meus errors personals i rectificar-los.

No tenir por dels esdeveniments atzarosos del futur. Acceptar la mort, si cal, amb un somriure.

Viure de manera que, si m’arriba la mort, em pugui sentir satisfet del que he estimat, del que he gaudit, i del que he donat de mi.

Continuar gaudint sense roba, a l’estiu i a la platja del Torn, de la naturalesa del mar i de la Terra en el seu estat més salvatge.

Penjar cada mes una cançó mínimament digna al meu canal de YouTube.

Aprendre una cançó nova cada setmana, només si és una cançó que em posa la pell de gallina.

Continuar fent pel·lícules, i envoltar-me de gent que estimi fer-les, més que no pas pensar en egos, fama, protagonisme, èxit...

Continuar escrivint ficció, i tornar a presentar-me a premis literaris com fa alguns anys.

Continuar abocant al meu blog, en aquest onzè any de la seva existència, tot allò que em passa pel cap i pel cor, malgrat els atacs dels intolerants i els intents de censura.

Continuar escrivint cançons, treballant-les, i mostrant-les quan estiguin madures.

Continuar parlant amb aquest déu que està per damunt de totes les religions, i que ens estima a tots, siguin quins siguin els nostres actes i els nostres pensaments; el déu de la llibertat que no hi entén de morals ni de repressions.

Menjar tot el que m’agradi sense passar-me. Fer exercici. Caminar per la muntanya. Deixar-me de mandangues de règims i gimnassos dels nassos.

Recordar que no sóc el millor en res, però que això no importa, perquè faig les coses el millor que puc, només perquè m’agrada fer-les així i no pas per ser millor que els altres.

Continuar enamorat de la llengua anglesa. Llegir-la, escriure-hi, escoltar-la, parlar-la. Amarar-me de la profunditat dels pensadors i poetes Nord-americans dels segles XVIII, XIX i XX.

Rebutjar qualsevol proposta professional que impliqui algun càrrec de responsabilitat, incompatible amb la llibertat mental necessària per fer bé la meva feina i per lliurar-me a les meves tasques creatives.

Escoltar més sovint Israel Kamakawiwo‘ole.

Procurar, de tant en tant, encendre una llar de foc, beure un vas de priorat, escoltar les onades, caminar per la sorra sota la lluna plena, cantar arran d’aigua, plorar recitant poesia, i dir coses boniques a les moltíssimes persones que estimo i que deixo lliures, perquè s’allunyin de mi sense manies quan ho necessitin fer.

Agrair tantes coses bones que tinc i que no és habitual de tenir, i acceptar amb curiositat i esperança el final de tot, com una porta a una vida desconeguda i potser millor, bo i que costa creure que pugui ser millor que aquesta Terra que trepitjo i que la companyia de la gent que m’envolta.

Treballar, lluitar i caminar cap a la llibertat, la meva i la de tothom, igual com he fet tota la meva vida.
.
.

No fareu que el mal sembli bonic, ni que el plor dels infants es vegi just

Avergonyiu-vos, els qui pinteu el món de por. Enfosquiu amb les vostres lleis de pedra el Sol immens que daura el mar de llum. Nosaltres el veiem amb les onades enceses de foc i amb tot l'esclat de llibertat. La vostra veu funesta que pretén dominar el món no pot apagar el goig d'allò que és bell per dret natural.

Avergonyiu-vos de la vostra intolerància els qui voleu el món igual i gris; sotmès a la petitesa que us abasta; per poder-lo entendre i encabir-lo al niu dels petits espais del vostre cor, tan ple d'ambició i de menyspreu.

 Avergonyiu-vos els qui empresoneu persones, pares, gent de pau, amics. I els qui aplaudiu les cadenes i mordaces que volen silenciar el món de dissidència. No fareu que el mal sembli bonic, ni que el plor dels infants es vegi just. No enganyareu la il·lusió de qui avança  entremig d'ombres cap a un món més bell. 

Avergonyiu-vos els qui reprimiu la magnífica imatge del nostre cos; vell o nou, madur o esponellant, terra de la terra revifada amb tones d'amor i d'ordre etern. Llavor d'un pensament preciós. No fareu lleig allò que és bell; ni agre, allò que és dolç. El bram que us surt és el bram de la bèstia, que escomet contra qui no té por. Temeu qui viu alliberat del monstre fabricat pel mite antic de la foscor. I no escolteu el vent que cada dia xiuxiueja tossut la mateixa tonada, feta de misteri i d'esperança; de vegades en silenci, d'altres amb sons.
Bon any per tothom!

Ja n'hi ha prou d'instints tribals; deixem lliures les persones, i deixem governar les urnes.

La convivència es trenca quan una idea política, legítima com qualsevol altra, és demonitzada. 
Es trenca la convivència quan el poder d'un estat, manipulant tots els mitjans al seu abast per pasturar el seu poble a la contra d'unes persones que pensen d'una determinada manera, condemna, proscriu, maleeix, persegueix... les accions legítimes, les manifestacions, els colors, els signes, els versos, les frases, els mots, els cants, les colles de gent... que identifiquen un moviment format per milions de persones pacífiques. 
La convivència es trenca quan un mateix acte, realitzat de vegades pels que pensen com el poder, i altres vegades com els que pensen segons la idea prohibida, és jutjat, i tractat de manera diferent, depenent de si qui el realitza forma part dels qui pensen com el poder, o dels qui pensen segons la idea perseguida. 
Es trenca la convivència quan el jutge crida a declarar algú per la forma d'uns mots que van a favor d'una idea prohibida, i quan, per contra, aquest mateix jutge considera una broma pueril els mots que expresen la idea contrària i favorable al poder, però expressats de la mateixa forma que va provocar la citació a declarar. 
Així, amb aquest sistema judicial tendenciós, als Estats Units el nombre de condemnats pertanyents a les minories racials és habitualment superior al nombre de condemnats blancs. Així, Adolf Hitler afirmava que si s'anaven reprimint molt a poc a poc les llibertats als individus de determinada raça o cultura, tan a poc a poc que cap canvi semblés excessivament fort, al cap de poc temps, la suma de la pèrdua d'aquestes petites llibertats, aconseguien que aquestes persones pertanyents a una minoria indesitjable pel dictador visquessin un autèntic infern. I no... no és veritat que el nazisme no es pugui comparar a res conegut, i no és veritat que no es pugui fer servir com a argument en un discurs o en un raonament; per desgràcia, la història té connotacions actuals i perpètues que es van repetint, cadascuna amb els seus detalls i circumstàncies. No cometem l'error de mitificar el nazisme fins al punt de creure que res tornarà a semblar-se al que va ser. Per desgràcia, els humans el duem a dins, i malgrat l'aversió que ens produeix, uns i altres, treuen gairebé sense ser-ne conscients la llavor instintiva de la persecució de l'enemic de la tribu per part del poder i de les lleis, que una vegada  i una altra surt com una mala herba, i que és capaç d'anomenar democràcia a la mateixa invenció de lleis arbitràries decidides per esclafar el dissident; i és capaç d'anomenar democràcia la interpretació fabulada i fantasiosa d'una llei per tal de poder destruir la vida dels adversaris ideològics.

La convivència es trenca quan s'ignora el resultat de les urnes, quan es considera més important una llei de pedra que la tossuda voluntat d'un poble que sap que és una nació, i que no deixarà de treballar mai per la seva independència mitjançant l'exercici de la pau, sense violència i amb un profund amor fins i tot vers aquells que el persegueixen i el pretenen destruir. 

La mateixa tossuda i noble determinació de George Washington, de Tomas Jefferson, de John Adams. La determinació dels herois d'Irlanda al 1916 amb l'Easter Rising, la determinació de l'Índia, o de Letònia, o de tantes nacions que han volgut decidir les seves polítiques en llibertat i convertir-se en nacions independents. I Catalunya no està disposada a fer-ho amb violència, ni amb rebel·lions, ni amb agressions... Passi el que passi, mai amb violència; mai, posant en perill la vida de cap ésser humà. De fet, l'única violència que hi ha hagut fins avui, ha estat la de l'estat. 
Només parlant, votant; parlant i votant; i estenent la mà a qui vota que no; i acceptant, tant el sí com el no, perquè el futur existirà si les grans decisions, els debats sobre les fronteres, els conflictes nacionals i internacionals... es tracten humanament, amb l'eina de la pau i del respecte a la dignitat humana.

És per això que fa tanta vergonya la ignorància i la intransigència. Fa vergonya que es pensin que el seu propi poble és ruc. El podran enganyar un temps, però un dia la gent s'adonarà de qui és un agent de pau i de respecte, i de qui busca conflicte, impòsició, irracionalitat, i unilateralitat. De qui manipula la informació per inventar-se dimonis. De qui va a la presó per les paraules; i de qui per por a les paraules alça presons i forja cadenes i barrots.

Respecte a les urnes, només això. Que es canviïn les lleis injustes. Solucionem els conflictes parlant i raonant objectivament. No tinguem por de la democràcia. Expulsem els corruptes, que s'aprofiten del conflicte per desviar l'atenció de la seva vergonya. Encetem una nova i eterna primavera de llibertat. I deixem tornar a casa seva als qui mai no haurien d'haver estat empresonats per la partidista, forçada i agressiva interpretació de les lleis; unes lleis que a Bèlgica van dur a ser mereixedors de llibertat els mateixos actes que aquí mantenen a presó uns pares que no han pogut abraçar les seves famílies per Nadal. Ja n'hi ha prou d'instints tribals; deixem lliures les persones, i deixem governar les urnes. 

  

Injustícia

Guillaume Le Rouillé, IUSTICIE ATQUE INIUSTICIE (Paris, 1520)

CC BY 2.0

El so del metall quan es tanca de cop. La clau que gira al pany i les passes que s’allunyen. La riallada esquerpa del discapacitat empàtic. L’escopinada a la raó i a les paraules. La repressió dels mots. L’artesania de la por. L’orfebreria de la crueltat. La mentida al poble. La puntada de peu repetitiva i cíclica a la bancada de fusta. La cornamenta que escomet el vers. La ceguesa emocional de l’abduït pel poder. El bram del violent. L’infant sol al pis i orfe de pare. Les esposes tancades a la presó de la incertesa. La disfressa de l’hipòcrita. El somriure de cera de l’escombriaire de persones. La llengua esmolada de la manipuladora. La nit rere les reixes quan el fred forada. El silenci del temps als pobles esborrats. Els diners que silencien l’Europa de les tavernes i dels cafès. Els diners glaçats als discs durs dels ordinadors dels bancs. Les cases buides. Les portes esventrades. El negre del pou de rere els ulls quan l’absolut és la norma. El plor de la nena quan viu a la vorera en complir-se la legalitat vigent. El càstig general. El «no vas al lavabo» perquè ho dic jo. La disciplina que es recupera del magatzem de les eines rovellades. El «Qué dice tu DNI?». La boca mig oberta, i els ulls a mig camí entre l’odi i la burla. La irresponsabilitat jurídica per dret de naixença. La imputació del creador de idees. La impunitat del saquejador de famílies. La barba i la boca de la hiena quan respira la ruïna moral de la seva existència fallida. Les branques i els nius que no acaben de caure. Un nen que plora. El poeta mort en un banc de Cotlliure. El Liceu de Lleida esfondrat per les bombes. La mirada de la Krystyna Trzesniewska. El camp d’Argelers. Les dones rapades de la revenja franquista. La cabra, la cabra, la puta de la cabra. El pobre que vota al ric explotador i que estossina al més pobre per fer content al ric. Les files de dos en dos. Les bates de ratlles. La resignació de la dona espantada. La renuncia a la vida per a la supervivència. La por. L’olor de perfum pujat de Pedralbes amunt. La renuncia a l’esperança. La mar bruta. El cos demonitzat. La nuesa prohibida. El groc proscrit. Les cassoles denunciades. La crítica perseguida. El pensament retallat. La voluntat menyspreada. La llibertat il·legalitzada. L’escola dirigida. La televisió intervinguda. El ramat esporuguit. Les cunetes i els cossos colgats. El porpra que abraça el monstre. La ignorància. El gris. L’uniforme. Les finestres tancades i l’olor de resclosit. El camí de bosc asfaltat. El passeig marítim a la platja verge. L’embaf de joguines en un Nadal orfe. La cadira buida. El vertigen del no ser. La ràbia del tirà. La nit de la pàtria. «La mare una desferra, la casa i la neteja». I més.
.
.
.