La imatge

Ni una pedra simètrica. Ni una posta igual que una altra. Cap gra de sorra repetit. La imatge de la la Terra i de l’univers és atzarosa i lliure, no subjecta a cap estil, salvatge en el sentit més literal de la paraula, i infinitament bella.

Els humans tenim la tendència a la uniformització. Uniforme, que ve de “Una Forma”. Però a la natura no hi ha una sola forma, perquè no és reduccionista ni té traces d’autisme com la nostra ment humana.

Diuen que hi va haver una època, fa desenes de milers d’anys, en què els humans, com a espècie, teníem, tots, traces d’esquizofrènia. Quan passava això, l’esquizofrènia no era considerada una malaltia, sinó una manera de ser, un do; significava la capacitat de parlar amb déus i d’escoltar oracles. 
Diuen també que la humanitat amb els milennis va canviar, i que les traces d’esquizofrènia es van fer residuals dins la població; i que les traces que la població va experimentar a continuació, i que encara experimenta, són de quelcom similar a l'autisme; l’obsessiva necessitat d’assolir una única forma, estil, línia, harmonia… en els objectes elaborats: els camals dels pantalons iguals, una cama de l’altra; els mitjons iguals, un peu de l’altre; el cabell, pentinat; l’estil, el majoritari. La decoració, el disseny, les formes del dia a dia… totes elles dins la línia majoritària de l’època i del lloc.

Però el cert és que la natura sempre va per damunt de la reducció humana, i és diversa, sovint imprevisible, caòtica en les formes. Des de Schrödinger i Planck, també és indeterminada… i sobretot, sobretot… immensament bella. Tambés és antropocèntricament parlant, imperfecte… en el sentit que genera individus diversos, amb mutacions i variabilitats que provoquen una selecció genètica cruel, però real. La realitat és diversa, i conté en ella mateixa una bellesa difícil, però enorme. 

D'altra banda, el perfeccionisme és la mort de la creativitat. Exigiu-li a algú la perfecció abans de poder dedicar-se a alguna activitat, i aconseguireu que mai no progressi i que l'acabi abandonant. Qui de nosaltres parlaria si de nadons ens haguessin fet callar perquè no parlàvem prou bé?

La meva imatge és la terra i la pedra mòlta; l’onada i la nuesa; la satisfacció de no amagar-me com a principi identitari; el viure sense por; el goig d’expressar el que penso i el que estimo i no ocultar-ho; el gust de caminar satisfet del que he après, del que he sentit, del que he viscut, i no dissimular-ho. La meva imatge és una cançó d’esplai, l’olor de suarda després d’una excursió al Collsacabra, una cabana feta amb palmes en una platja deserta de Tarifa, arrossegar-me pel fang i rentar-me amb la mar, la llibertat de parlar (com diuen els americans) "freedom of speech", el dret a ser diferent o igual pel fet de ser jo, la convicció que els diners i el preu de les coses no les dignifiquen, el plaer i l’honor de fer el que faig perquè m’agrada fer-ho, i fer-ho bé, i no per cobrar. Aquesta és la imatge tal com jo l’entenc; una conseqüència d’una manera de fer les coses, no pas una línia uniforme, ni una marca comercial, ni una aparença. Quan la imatge és aparença, llavors és una disfressa, i una mentida. La imatge ha de ser el besllum d’una realitat que brolla de l’interior i que és tan lliure que fins permet l’anarquia. I que és tan lliure, que no s’amaga, que no té por, que no se sotmet.
.
.
.

L'oximoron de la justícia

Com una estàtua de marbre blanc,

el tacte fred, la textura suau;

gèlida i eternament dura.

L’àngel cruel, lent i inhumà de la justícia injusta.

Llavis fins.

Simulació d’una ànima que és sols un codi.

Oxímoron que tem la gent normal,

perquè en mirar l’estàtua, se saben cap de bestiar,

aliment de voltors.

La toga va estudiar amb orgull,

una doctrina que es vesteix de pau i practica la guerra.

Avui,

els fruits del seu estudi són el dolor de les famílies,

l’empresonament de més de dos milions de lliures voluntats polítiques,

l’execució freda, i en diferit, d’un país sencer;

genocidi invisible de milions d’esperances.

Blancs cabells de marbre fred,

mirada buida, orgull silent que es devora a si mateix.

El discret pas de la mort;

figura fosca esbossada en oli odiant;

oli fet protocol, llei i sentència;

oli elegant, gris, repulsiu, llefiscós, inhumà.

Et mastego i ets pedra amarga.

Et miro i ets llum negra,

foc que glaça,

somriure que menteix.

Necessites un vestit que atorgui dignitat;

tu n’has foragitat la teva.

Mai no podràs estimar cap infant,

perquè, en benefici de la teva estàtua,

has esquinçat l’ànima d’uns quants infants.

El teu servei és la sembra del dolor,

per fer créixer l’espiga de la ignonímia,

i segar, al juny, la collita de l’imperi del mal.

Ets el mal sense ni tan sols sospitar-ho.

La teva missió és obediència;

el teu pensament, el mecanisme tendenciós del poder;

i el teu nom, legió.

Quant tens gelosia, jo ho noto, ho sento. Tu no ho saps, però ets una titella del teu inconscient.

La ignorància d'algunes persones pel que fa al funcionament de la ment, de la seva ment, i del poder de l'inconscient, del seu inconscient, en relació a la fabricació dels pensaments, provoca que siguin titelles, els fils de les quals estan moguts pels seus instints més primitius.

Molts pensaments que aparentment desenvolupem de manera lliure i voluntària, estan suggerits, alimentats, fabricats... sense que ho sapiguem, per la part de la ment de la qual no som conscients (inconscient), però que té capacitat per raonar, calcular, decidir, parlar amb la nostra ment...

Si ho saps, l'inconscient ho té més difícil. Tu deixes de ser impulsiu, analitzes perquè t'ha vingut aquesta idea, dubtes d'ella, t'esforces a ser objectiu encara que allò que la teva raó dedueix en ser objectiu, et molesti. Fas un exercici d'humilitat, i descobreixes en tu mateix aquella misèria tan comuna a tots els humans, fruit dels instints de competició, o conseqüències de males experiències infantils. Llavors, quan et descobreixes, l'inconscient es declara derrotat, i els pensaments que acaben apareixent no són els que fabrica ell, sinó els que tu saps que són certs.

Si no ho saps, ets una titella del teu inconscient, i esdevens envejós, gelós, malfiat, venjatiu, rancuniós, violent... i com a conseqüència de tot això, infeliç.

Si expliqués això a una persona de la qual estic convençut que és una titella del seu inconscient, no m'entendria, ni ho acceptaria, perquè té un títol universitari important... i és clar... amb aquest nivell, no cal que li expliquis res. Una persona que té un títol dels grossos, ho sap tot, té un nivell, i si alguna cosa no entén, vol dir que aquesta cosa és falsa, perquè una persona amb títol gros gros... ho entén tot.

En conseqüència... qui no és humil... és una titella del seu inconscient.

La humilitat ens permet gaudir amb les lloances que reben els altres, i que quasi sempre són merescudes, i agrair a l'existència haver pogut compartir un temps amb aquestes persones merescudament admirades. Ens alegrem de la seva alegria, i gaudim el doble, perquè la seva sort és motiu d'alegria per nosaltres, igual com la nostra sort és motiu d'alegria per nosaltres, per tant, doble alegria.

He conegut les vostres pors.

Interpretació trobada a YouTube de l'Escola de Música de Tàrrega

He conegut les vostres pors, i ha brollat l’amor espontàniament com l’aigua d’una deu. Fills de l’espècie, de la cultura ancestral que generació rere generació ha deixat en herència l’ambígua força humana, a mig camí entre la negror i la llum. Cada naixement és una aposta de la vida per l’amor; l’amor que arriba rere cada evolució, rere qualsevol espurna d’intel·ligència.

Necessitem, els humans, una mà damunt l’espatlla; una carícia al darrere del coll; un amor que sigui de debò.

Què és un amor de debò? Un amor de debò és un amor incondicional: “T’estimo encara que erris, encara que t’equivoquis, encara que fracassis, encara que cometis errors. Estic aquí per tu, no pel que fas, no per com ho fas, sinó perquè existeixes. T’ajudaré sempre, encara que no t’ho mereixis; quan no t’ho mereixis, és quan més amor necessites.”

Els fills necessiten un amor incondicional, que, sense renunciar a assenyalar el que està malament, no abandoni la tendresa, el suport, l’ajut, l’afecte… a canvi de res, perquè sí. Aquest amor atorga la força, la confiança, l’alegria, la fe en l’existència… necessàries per a créixer emocionalment. Els adolescents supliquen en silenci aquest amor amb cada menyspreu que dirigeixen a la persona a qui més estimen. Necessiten, inconscientment, maltractar qui més estimen per a sentir que tot i així continuen sent estimats. Bona part del conflicte de l’adolescència neix de la necessitat de l’amor incondicional que sovint no es troba. Els educadors ens ensenyen normalment a negociar, a fer bondat sota amenaces, a oferir un comportament adequat a canvi de no ser castigats, a canvi de ser estimats… i és un error, perquè l’amor, com la respiració, com l’aliment, com la vida… no és moneda de canvi, és una necessitat vital.

He conegut les vostres pors, i són com les que tenia jo a la vostra edat: sovint insuportables, injustes sempre, angoixants… Però malgrat aquestes pors, l’esperança és un poder encara més fort, i la trobareu; enmig de la nit, us guiarà la llum de la vida que brolla arreu. Quan us sentiu esgotats de buscar el Sol, sigueu vosaltres llum, i l'amor existirà.
.
.
.

Dedicat als adoradors de la Gran Puta

Divinitzeu la llei. La poseu per damunt de la persona humana. “Si la llei no és bona es pot decidir canviar-la, però cal obeir-la fins que la canviïn”, dieu, amb trampa, ocultant que no voleu canviar-la, perquè gaudiu amb el sofriment dels qui per ser dolenta se l’han saltada.

Sou hereus de Roma i els seus valors incívics. Nomeneu Roma com la mare de la qual hem heretat els valors de la nostra incivilització que vosaltres anomeneu civilitzada: propietat privada per damunt de la dignitat humana, posessió i persecució dels diners legals per damunt de la vida humana, l’imperialisme justificat per l’aureola mítica dels personatges sanguinaris del passat, la persona com a bèstia al servei del poder… Condemneu qualsevol altre civilització anterior a Roma, anterior al descobriment i genocidi d’Amèrica, sense ni tan sols conèixer els seus valors, perquè van ser cremats pels vostres. Anomeneu salvatges als indígenes precolombins i sou indulgents amb els poders eclesiàstics que bullien vives les persones només perquè no creien en el que la llei deia que s’havia de creure. Quan convé critiqueu el mal que veieu en els altres, quan el mal s’evidencia com l’essència i la normalitat dels vostres, el negueu, el disculpeu, el menysteniu.

Adoreu “la gran puta”, i en llegir això us esgarrifeu vosaltres sense saber que “La gran Puta” és una expressió bíblica escrita per Sant Joan quan es va referir a la vostra Roma adorada i els seus miserables contravalors que us exciten com a bèsties (molt formals, tocades i posades) narcisistes. I us vestiu per a fer-vos fotos que realcin la vostra creguda grandesa, com els reis que admireu i als qui perdoneu totes les crueltats. Feu apologia de “la Gran Puta” perquè l’adoreu, i el vostre narcissisme us impedeix reconèixer la profunditat de la vostra misèria; seria massa dolorós per vosaltres. Necessiteu ser admirats. Teniu sed de poder. Manipuleu, mentiu, emmascareu, deformeu… per aconseguir el caprici del vostre cor narcissista. Aplaudiu fins les orelles les condemnes a les persones pacífiques, que a més són bones persones, perquè el món pel qual ells treballen, i cap al qual caminen, resulta insofrible per vosaltres, desafia el vostre poder, és insubmís als vostres déus humans, irresponsables jurídics, plens de misèries i absolutament programats (per a ser allò que són) pels seus mentors. Els vostres déus no estan avesats a pujar al metro, ni a ser contradits, ni a que els considerin iguals… són, com vosaltres, malalts de la seva educació, trenada entre cotofluixos i mentides històriques.

La por

La por és pitjor que allò que es tem.

Tothom alguna vegada té por.

No es pot viure contínuament amb por, perquè llavors la funció protectora de la por no tindrà sentit, donat que protegirà una vida infeliç.

La por és una sensació provocada pel cervell per tal que ens protegim d'un perill.

De vegades, però, el cervell es descontrola i genera por quan no toca, o per raons insuficients.

"Por" també és una cançó molt bona d'un grup de Rock, que ha posat de moda ara una de les millors cantants del moment: Amaia Romero.

Dos temes: la dificultat de defensar l'indefensable, i la relativa literalitat dels conceptes lluny i a prop del espai que ens envolta.

Defensar la desigualtat de drets entre les persones és molt difícil i molt cansat, perquè, de fet, defensar falsedats és molt i molt feixuc. La persona que ho ha de fer acostuma a posar-se nerviosa, a col·lapsar-se, a defugir el diàleg, a respondre amb errors d'altra gent. "Sí, però ell va fer tal o qual cosa" "Sí, però ell és tal o qual cosa...".

La persona, com a fruit de l'evolució, ha desenvolupat la capacitat d'imitar els educadors, els grans, els caps de la tribu... Per això molta gent sosté opinions sense més profunditat que el fet de ser trets identitaris de la família o la classe. Algunes d'aquestes opinions a les quals s'hi ha arribat sense gaire catarsi, són profundament falses, a cops injustes; i els educats sota aquestes opinions les defensen com poden, però íntimament saben, ni que no ho reconeguin, que estan quadrant el cercle. Cal estudiar teologia per defensar que un ésser són tres persones, amb la física o la lògica això no se sosté. 

I el curiós és que la religió de la gent depèn del resultat de les guerres de conquesta del passat. Segons quines haguessin estat aquestes guerres, defensaríem una o altra fe, una o altra cultura. Realment, val la pena esverar-se gaire per unes creences que depenen del resultat de les guerres i de la imposició dels estats?

L'univers és molt petit o molt gran? Els conceptes petit o gran són descripcions d'un model que crea la ment per a comprendre l'ordre de les partícules. Gran seria la manera d'explicar que els extrems són tan llunyans que gairebé mai interaccionaran, que necessiten molt temps per relacionar-se. Però realment els extrems estan "lluny" o "lluny" és la imatge construïda pel model que la ment crea per tal que entenguem la dificultat de relació entre els punts. Petit? Gran? Passat? Present? Llunyà? Proper? Tenen una existència absoluta? O són dibuixos de la ment per a comprendre l'ordre i la relació entre les partícules?