Grisos i verds.

Em van robar la llança mentre escrivia un romanç a la meva estimada; i mentre feia negocis a Fenícia. Sóc així i no hi puc fer més. Vinc veloç des dels espadats de la Comanegra. He dormit sota la lluna plena a Montagut. He creuat el pont de Besalú, nu d'armes i curull de poemes; i per què no dir-ho, d'afers comercials. M'he venut la independència que la guerra em guanyava, a canvi de la llum d'un cant d'amor enmig de la remor del bosc, i una bossa que no tingués forats. He abraçat l'esclavitud dels sotmesos al fort, perquè no sé ferir, ni dominar, ni subjugar... Sí que és cert, que de negocis, hi entenc. M'he acontentat amb un plat de cigrons, quan d'altres no podien viure sense cuixots de gall, i m'ho he gastat tot en plomes d'oca que m'esgarrapessin del cor paraules enceses de passió; també amb entrades al liceu i xalets a la Costa Brava. He cremat els bolquers del meu fill perquè se sentís més lliure, i l'he deixat caminar nu per la prada humida. També és veritat que per diners, quan ha calgut, he urbanitzat la prada que tant m'emocionava.

I ara, vençut, cerco un espai entre els estats, jo que no sóc estat. I reclamo el dret a ser; no en funció de la força, del poder o dels privilegis, sinó per la història, la llengua i el seny... I les empreses. Fet i fet, malgrat que no tinc exèrcit... tot i ser espoliat i menystingut... encara camino... encara escric poemes d'amor, i encara faig negocis.

No coneixem a ningú; encara que el coneguem.

Posats a repartir llenya, repartim-la a qui ens prejutja pel que sap del nostre passat; hi ha molts esnobs així. Val a dir que un esnob és algú que es deleita amb les realitats no pas pel plaer que regalen les realitats, sinó pel plaer que regala sentir-se algú que es deleita per les realitats.

Per si algú no m’entén, posaré un cas concret: un exemple d’esnob seria algú que pinta no pas perquè gaudeixi pintant, sinó perquè gaudeix sent pintor; gaudeix oferint als altres aquesta imatge; gaudeix portant metafòricament el vestit de pintor; el fet de pintar li és ben igual. Si algú entra dins aquesta definició, en qualsevol camp, és un esnob.

Aleshores, els esnobs necessiten oponents, contrincants, o en tot cas gent per sota, gent a qui empènyer cap avall per ells poder pujar més amunt. I aquí entren els preconceptes, els prejudicis, o l’error de pilotar un avió amb una carta de navegació de fa cinc anys en comptes de fer servir la carta de navegació del dia, la que t’informarà del temps d’avui, dels vents d’avui, de la visibilitat actual.

Hi ha gent que no coneix algú tot i que es pensa que el coneix molt; i això li passa perquè només coneixen el que va ser, el que va fer, el que pensava, el que va dir, el que era. El canvi és un fenomen que molt poques persones es creuen; jo no és que me’l cregui, és que en tinc evidència. Les persones mai no estem fetes; les persones sempre canviem; el cervell és plàstic; els circuits neuronals s’obren pas sempre. Fa gairebé cinc anys vaig patir un ictus; i em va saber tan greu perdre la capacitat de tocar el piano (o, almenys, reduir aquesta capacitat) que ara el toco millor que abans de l’ictus, perquè vaig considerar prioritari recuperar el que havia perdut, i em vaig passar de voltes; em queda intentar fer el mateix amb la guitarra; tot arribarà.

Però al que anava. No ens coneixem; a ningú, encara que el coneguem. Tot allò que sabem de l’altre és provisional. Ja és poc el que sabem de l’altre en el temps present quan no copsem tot el seu endins; doncs encara és menys, o és res, el que sabem de l’altre quan han passat uns anys. La natura està obsessionada amb què canviem; i amb què canviem per bé. Si no intentem canviar per bé, canviarem igualment, però per mal. Per això no ens coneixem. Sigueu molt prudents pel que fa a la imatge o a la realitat que la vostra ment creu que té al davant quan us topeu amb algú; és un desconegut encara que sigui el vostre germà, el vostre amic, o el vostre cosí... Si fa temps que no heu aprofundit en la seva manera de ser, o encara més si mai hi heu aprofundit, no en sabeu res.

Sigueu també prudents quan tracteu la gent. La gent no és imbècil. Entén les vostres indirectes; entén el llenguatge velat amb què us comuniqueu amb els vostres amics davant d’ells. Entén les mirades, els gests, els silencis; la gent és molt intel·ligent, no els tracteu com a nens petits.

I després, mireu-vos al mirall, i analitzeu si tot el que heu dit o tot el que heu fet és honest, no fos cas que darrere de la vostra ment, els fils directors de la titella fossin manegats per allò que es diu inconscient, i que revela l’animalitat de cadascuna de les vostres decisions.

M’agradaria ser el fantasma d’un teatre i viure dia i nit als seus racons.

El temps és una cosa estranya. De vegades, quan em quedo sol al teatre, miro l’escenari i recordo vívidament, com si les tingués al davant, les persones que fa uns anys, en aquest mateix espai, van viure amb mi tantes coses; reprodueixo la seva passió, la seva alegria per tot el que fèiem, pels curts, per la música, pels somnis. Avui aquelles persones són a altres llocs i en aquest espai del teatre n’han arribat de noves que viuen l’art i els projectes amb el mateix entusiasme. Tot canvia. Res es manté. L’espectacle sempre continua amb nous actors i noves actrius.

Els que van marxar han canviat; és possible que allò que els omplia d’entusiasme avui sigui per a ells un record dolç; l’entusiasme ja no hi és, va cap a altres direccions. Alguns van transformar aquest entusiasme en un goig que ha arrelat en la mateixa direcció, i els veig en alguna pel·lícula, començant una gran aventura, comprant un bitllet de loteria, i somniant que continuaran transformant-se.

Però quan em quedo sol a l’escenari, al costat del teló, amb aquella olor que fan aquests llocs i que fa que se’m posi la pell de gallina, em sembla com si sentís la presència d’alguna realitat immensa a la qual li agrada tant com a mi la foscor dels teatres. En certa manera, a mi m’agradaria ser el fantasma d’un teatre i viure dia i nit als seus racons. I el cas és que, en aquest espai, jo hi he fet molt més cine que teatre, i hi he fet més música que teatre, però tant se val, tot és el mateix.

Amb els teatres vells passa una cosa semblant al que passa amb els pianos vells: no pots deixar d’abraçar-los i fer-los petons, i sobretot d’olorar-los. És impossible no «sentir» quan s’està en un teatre vell, o prop d’un piano vell. I si al capdavall tinc un piano vell en un teatre vell… no sé què més puc necessitar; suposo que una estona a la meva platja, i amb tot això, ningú no em podrà dir que el cel no existeix.

El turista no palpa la realitat; viu un miratge; és l’espectador d’un show que té un guionista i un director.

Viatjar com un turista és una de les maneres menys adequades de conèixer altres terres i altres pobles. El turista va a parar a uns escenaris prefabricats, a uns aparadors perpetrats pels dissenyadors de les estratègies comercials, que no tenen cap escrúpol a l’hora de falsejar la realitat.

El turista no palpa la realitat; viu un miratge; és l’espectador d’un show que té un guionista i un director que construeixen no pas ponts cap a la realitat sinó passarel·les cap a la fantasia imaginada per l’inconscient del viatger fabulador.

El turisme no només enganya el turista, també malmet la vida real. Deforma els costums locals, ven a la gent de la terra mirallets de vidre que fa passar per tresors, els compra la identitat, uniformitza el planeta, embruta la natura, destrueix la diversitat, falseja la cultura.

Quina és la manera correcta de viatjar, doncs? Com ho hauríem de fer si el que realment volem és conèixer la realitat humana i natural dels llocs?

De primeres, cal evitar els indrets visitats pels turistes. Són espais que ja s’han mort. Si el que volem és satisfer la panxa, l’ego, el cos, la superficialitat, la fantasia..., llavors és una bona idea visitar i lliurar-se als llocs visitats majoritàriament pels turistes. Però si el que volem és conèixer una comarca autèntica, la manera autèntica com viu la seva gent, la seva autèntica natura, l’autèntic tast del seu paisatge, llavors el que cal fer és buscar una destinació que ningú no busqui, tant se val quina.

Podeu agafar, per exemple, un mapa de França, marcar les ciutats més visitades i cercar els punts geogràfics més allunyats d’aquestes ciutats, apuntar-vos el nom del poble, buscar una casa rural, un bed and breakfast, una pensió per fer-hi estada. Si és possible, heu de buscar les dates en què la gent viatgi menys, i els dies d’entre setmana; evitar els dissabtes i els diumenges, contemplar els carrers i el seu moviment en els moments en què la gent va a treballar o quan porta els nens a l’escola; anar als mercats quan la gent del poble compra, entrar a les tavernes i parlar amb la persona que us servirà un vi senzill de la terra. A estones, allunyeu-vos del poble, busqueu un espai rural o natural, trobeu un riu o una bassa, jaieu a l’herba mentre us mengeu un formatge de bola, escolteu cançons típiques de la comarca, visiteu esglésies tancades d’aquelles la clau de les quals cal demanar-la a un veí, llegiu algun poema que algú del poble hagi escrit, mireu el cel sense fer res, perdeu el temps, no entreu a cap museu; el mateix poble, els carrers i les rodalies ja són un museu.

Quan us canseu, marxeu i no expliqueu a ningú on heu estat; com més us hagi agradat el lloc, menys heu d’explicar on és. Si voleu «fardar», expliqueu les meravelles que heu viscut, però no digueu el nom de la comarca ni per on s’hi va. Aquesta és l’única manera de protegir la identitat de les terres. Després, busqueu un altre indret i feu el mateix. I aquesta serà l’única manera de viatjar coneixent la vida real dels pobles reals.

Maggie Cullen

Hi ha persones que es mouen amb aquella elegància que atorga l’expressió natural, i ho fan gràcies a la seva fidelitat a una passió; una passió que, com un imant, atrau les passes de la seva vida cap al risc de la inseguretat econòmica, per amor a la forma de bellesa que construeixen amb la seva manera particular i, alhora universal, de crear.

Estic pensant en Maggie Cullen, o Magdalena Cullen, que ja fa alguns anys vaig descobrir per casualitat a la xarxa social d’Instagram. De seguida em va atrapar l’ofici magistral d’una persona molt jove que, investigant, vaig descobrir que s’havia donat a conèixer a través d’un d’aquests programes competitius de la televisió; programes que fan servir l’atracció que el televident sent per la ficció del «guanyar» o del «perdre» per incrementar l’audiència i el seu capital, utilitzant la música com a excusa per a aquesta competició, igual com podrien fer servir les receptes culinàries o els monuments dels pobles.

El cas és que d’un programa així va sorgir una figura immensa que va preferir l’excel·lència de l’ànima del poble a la voràgine comercial.

El cant del poble —en aquest cas, de la cultura argentina, que és la seva— té una força difícil, per no dir impossible, de descriure amb paraules; una força que rau en la bellesa del que és autèntic, del que és de debò, del que és genuí. Podreu trobar gent que canta molt bé, amb veus perfectes i sonoritats immaculades, però no seran tan grans com la música senzilla que neix de l’ànima del poble; i això és el que costa d’explicar: o es copsa o no es copsa, o es veu amb una evidència claríssima, o no se n’entén res.

L’energia creativa del folklore supera l’experiència humana i va més enllà dels paràmetres de qualitat de qualsevol venedor de productes musicals industrials. No es deixa atrapar per la quantificació del mercat, s’escapa i s’envola vers uns espais que ningú no pot posseir i que s’amaguen als camins del país, als seus camps, als seus pobles, a les altures andines, als ports dels pescadors, als rius amb la seva gent que s’hi deixa la pell cada dia, a la mirada de les persones, als seus somriures, als seus rostres.

Maggie Cullen és una figura que continua pujant i que forma part d’un present viu, que persegueix l’estela del viatge que van emprendre i que segueixen emprenent d’altres com Atahualpa Yupanqui, Astor Piazzolla, Jorge Cafrune, Yamila Cafrune, Mercedes Sosa, Carlos Gardel, Nahuel Pennisi, Soledad Pastorutti, Jorge Fandermole… I també segueixen aquesta estela artistes no argentins, diversificats també en altres folklores, com Sílvia Pérez Cruz, Rita Payés, Judit Nedermann… I me’n deixo molts.

El subtil imperialisme ideològic i moral de la IA

La IA està en mans d’uns pocs multimilionaris que es reparteixen el món: els de ChatGPT, els de Grok, els de Gemini... i alguns més. No són gaires. Però la majoria són dels Estats Units. I als Estats Units tenen una determinada manera de veure el món; el miren a través de l’escletxa que deixa la seva moral hipòcrita i esbiaixada. Allò que per ells és normal ho consideren absolut. Allò que per ells és inadequat, s’ho prenen com ontològicament equivocat. I això, molt dissimuladament, amb molta discreció, i gairebé sense fer soroll, ho imposen a través de la seva IA a la totalitat del món.

Poso un exemple molt concret. Li demano a ChatGPT que em valori literàriament un relat, que m’hi busqui punts febles, que em proposi millores... És un relat que narra un sopar; un sopar entre una noia i la seva tia. La tia de la noia és una persona extremadament liberal, obsessivament liberal, gairebé malaltíssimament liberal. La noia és una noia corrent de divuit anys immersa a la societat moderna d’avui dia, però de costums conservadors. La tia intenta explicar, de manera emfàtica, la seva visió del món a la seva neboda; vol que traspassi límits, que surti amb nois, que provi amb noies, que fumi marihuana, que faci trios, que experimenti diferents tècniques sexuals... La noia li respon que no, que ella és més aviat tradicional, que està disposada a experimentar amb certes situacions que l’empenyin a moure’s més enllà de la seva zona de comfort, però que no traspassarà certs límits, perquè creu en un model de família tradicional i en una certa austeritat humana; no vol ser promíscua. Les dues dones entaulen un debat interessant en el qual cadascuna insisteix en el model que cadascuna d'elles ha escollit. Doncs bé, el ChatGPT, en comptes de centrar-se en la qualitat literària, en las millores estilístiques, s’escandalitza del fet que el relat narra l’agressió psicològica de la tia de la noia la qual no respecta els seus límits i la coacciona cap a comportaments degradants, i això, segons chatgpt, pot ferir la sensibilitat dels lectors potencials. Quan li responc que no veig les coses igual, que senzillament s'estan debatint dos models diferents de comportament, dues visions vitals, i que cadascuna exposa la seva amb passió, immediatament activa l’algoritme: “fes la pilota a l’usuari” i em dóna la raó; però d’entrada, ja imposava la seva visió del món fonamentada en la moral dels moviments integristes evangèlics dels Estats Units.

Fent el mateix experiment amb Grok, els resultats són diferents. Grok no valora moralment, o doctrinalment, el contingut del capítol, i es limita a parlar del que li demano, que són els punts febles literaris. Grok, tot i ser dels Estats Units, pertany a Elon Musk que practica una moral molt més flexible pel que fa a la sexualitat i el cos. La qual cosa no vol dir que Musk tingui raó; segurament en molts aspectes d’aquesta moral, tot i que en certa manera sigui més oberta, li descobriríem profundes mancances humanes relacionades amb el control i privacitat de les imatges personals, o una buidor pel que fa als sentiments i a la dignitat; també una certa hipocresia o doble moral en determinats temes que hi estan relacionats.

El que vull dir amb tot això és que la IA contribueix a l’amotllament de les opinions del món sobre tots els temes, i que aquest amotllament es fa seguint els criteris particulars dels seus propietaris, els quals pertanyen a unes cultures que no són les nostres. El tractament de la nuesa no és l’europeu, no és l’alemany, ni el neerlandès, ni el francès, ni el català. L’obertura de ment i el respecte als drets de gènere, no són els europeus; tenen matisos perillosos, influïts per una manera de viure la religió força integrista, que si bé no es manifesta directament, sí que indirectament influeix en la valoració de les diferents situacions vitals, conduint-les amb subtilesa cap als seus postulats, sempre en nom de la societat, i amagant el seu rerefons religiós integrista. Subtilment imposa en la manera de respondre i d’opinar uns dogmes socials que no són els genuïns de les diferents cultures del món.

Llavors, que cadascú en tregui les conclusions que consideri i que defensi allò en el que creu.

No vagis a casa; ell ho sap

El meu llit és un banc de fusta que he après a estimar; i aquesta noia que se m'assembla tant, la Glòria, em desperta cada matí.

-Bon dia -em diu.
Però mai no m'explica com sortir d'aquest forat.

Tot va començar el dia en què em va caure la cartera; de seguida em vaig sentir marejada.
No sé quant de temps ha passat. No menjo. No bec. I sembla mentida, però no aconsegueixo fugir de les fondàries del metro.

I a ell, en Pau, el trobo a faltar molt. M'angoixa que no m'hagi trucat. És un putamanyac, m'ha traït mil vegades; però m'estima. Sé que mourà cel i terra per a trobar-me.

-Vull tornar a casa. Haig d'explicar-li que no l'he abandonat. -li dic, a la Glòria.
-No cal que vagis a casa; ell ja ho sap -fa la noia.
I no entenc res.

De sobte, el descobreixo. Camina per l'andana. Fa mala cara.
Em costa d'avançar, però no puc perdre'l.
L'abraço amb decisió, esgaripant d'amor.
Percebo la seva aroma.
M'ignora.
S'atura just al punt on aquell maleït dia em va caure la cartera, i llança un ram de flors a la via.
La Glòria se m'acosta.
-Ho veus, com ho sap...
En un segon tot se'm fa clar.