Si tinguéssim un punt més de tendresa i humanitat, no ens farien por tantes coses. El món seria una llar segura, plena d'amics i amigues. No ens doldria perdre res, perquè sempre ens quedaria gent en un lloc o altre. Gaudiríem amb la pluja, convençuts que un dia o altre el sol lluiria. Viuríem a poc a poc, i marxar de la vida no ens seria tan esquerp, perquè fins a l'últim alè ens envoltaria gent amb un somriure.
Hi ha molta gent a qui això li embafa; avorreixen el sucre (diuen ells), però al meu parer són així a causa de les ferides del combat. Arreu del món, i des de les edats més tendres, hi ha un combat atroç vers la fortalesa de la perfecció, l'austeritat de la força, la lluita pel poder, o senzillament ferides... Aquest combat ens esgarrapa sovint sense adonar-nos-en, i ens minva el gust humà de la proximitat dels cors. Les ferides del combat espanten l'infant, l'escarmenten, l'ensinistren, el confonen... I com si d'una defensa natural es tractés, l'infant amb el temps acaba, més o menys en secret, menyspreant els tresors perduts de l'espècie humana, el somriure, la tendresa, les abraçades, les llàgrimes, els cops d'amic a l'esquena, les riallades, el joc, el cant, i a cops fins i tot els poemes, la dansa i les manifestacions artístiques menys pragmàtiques.
L'infant, quasi sempre, es creu l'engany i es converteix en l'adult competidor que pica abans no el piquin, que es malfia, que calla, que malda, que especula, que vigila, que no intervé, que resta indiferent, que s'allunya, que passa sovint desapercebut. Acabem sent en créixer especímens dignes d'una tribu competidora i poderosa anomenada societat.
Però... sempre ens falta alguna cosa... Quan pregunten qui és feliç, quatre ximples alcen la mà si és que arriben a ser quatre. Ens falta fins i tot creure que té algun sentit parlar de felicitat, tan poderosos i segurs com ens pensem que hem arribat a ser.
Necessitem abraçades, de les de debò, de les humanes, de les que no especulen ni amb el poder, ni amb la influència, ni amb l'interès material de cap mena. Necessitem, encara més, somriures sincers.
Sapigueu, des d'ara, que si sou simpàtics amb algú en la meva presència i, després, un cop aquest algú marxa, us quedeu sols amb mi, em mireu i me'l critiqueu o us en foteu, heu perdut, de moment i fins que torni, la meva confiança. Necessitem somriures sincers. Menys amenaces, menys pressions, menys complots, menys ambicions. Necessitem somriures sincers.
Som els inventors de la tendresa i alguns l'escometen com si fos un conte d'infants, però sense la tendresa la vida és un planta punxeguda que es defensa en un desert desagraït.
La por, qualsevol i quan sigui, es venç amb la tendresa, que no és sinònim d'extraversió, que conviu amb tímids i oberts, amb callats i xerraires; és una flor de colors bells, que no valora cossos ni en un sentit ni en un altre, que si té por, la té; però que estima i espera.
Només la tendresa ens pot salvar de la por. La por a estar sols en un món d'intèrprets cruels, el rostre verídic dels quals mai no es mostra. La por a marxar sols, no se sap a on, ni com, sense comprendre fins a quin punt hem estimat prou, hem rectificat prou o hem agraït prou. Només la dolçor humana ens pot salvar de la fredor d'una nit en solitud.
