Sobre la IA, i respostes a alguns comentaris privats.

                                                                 IA image

A l'entrada d'avui, respondré a preguntes que em fan per privat alguns usuaris. 

De primeres, no publicaré comentaris d'usuaris que tinguin en el seu nom d'usuari o en el contingut del missatge enllaços "http", en comptes de l'enllaç xifrat "https". Sí que estic disposat a publicar comentaris anònims si són respectuosos i civilitzats sempre que no tinguin enllaços estranys.

D'altra banda, els relats de ficció que publico són de la meva autoria tots sempre que no digui el contrari; cap d'ells no està fet ni totalment ni parcial amb IA. La majoria estan publicats al web de relatsencatala.cat, ja sigui a l'espai personal dels meus relats o al fòrum a través del vell i entranyable concurs del "repte", amb la qual cosa es pot comprovar la data de publicació. La majoria dels que publico aquests dies en aquest blog estan escrits entre el 2005 i el 2010, època en què no existia la IA, almenys a escala d'usuari de base. 

L'ús de la IA per generar ficció literària el trobo insuficient; la seva qualitat literària és força fluixa, el fibló argumental no té verí. Acostuma a produir resultats previsibles i sovint censurats. Una altra cosa seria fer servir la IA com a font d'idees en una hipotètica pluja d'idees, però fins i tot en aquest cas, la tasca humana és clarament superior ara per ara. És cert que la capacitat generativa de la IA augmenta espectacularment en els treballs literaris si se li dona mastegat l'argument i un bon prompt d'estil, esdeveniments, segones idees, etc. Però en aquest cas la feinada és tal que surt més a compte escriure-ho tu mateix.

L'ús d'IA per corregir faltes d'ortografia i gramaticals és altament inadequat, almenys en català. Hi ha faltes que no les veu, i veu faltes que no són tals. En l'àmbit de l'anàlisi literari o de la crítica, diu el que convé que sentis. Si no li dius res, et fa la pilota quan li preguntes que opina sobre un text teu. Si li demanes que sigui dur criticant, et destrossa encara que no tingui raó ni una base objectiva, i si li fas veure que la seva crítica no és encertada, et dona la raó i posa com a excusa que tu li has demanat de ser dur.

Per tant, l'ús de la IA per a generar textos no és pràctica, i se m'acut que només podria servir per guanyar temps si el que necessites és que a partir de molta informació en redacti un text, però tal iniciativa requereix també d'un temps en què tu com a usuari hauries de dedicar a corregir la mediocritat de la IA.

La IA l'he fet servir per generar alguna de les il·lustracions o imatges que acompanyen els textos, ja que permet crear-les a la carta. Intento d'alguna manera especificar que la imatge s'ha creat per IA quan és el cas. Tot i això, em trobo amb uns nivells de censura que recorden als pitjors temps del tardofranquisme.

La IA ara per ara és una joguina per fer investigació i provocar somriures. L'he investigat més a fons en la creació de recursos visuals per al cinema, però veig que les versions gratuïtes ofereixen molt pocs segons de seqüència, i tornem a tenir el problema de la censura histèrica i exagerada.

De debò que no hi ha res com fer les coses per un mateix.

La jaqueta

                                                                          IA image

M'esperava dret a l'església de Sant Josep; necessitava silenci.

Hi acabaven de celebrar un funeral; i dos homes introduïen, amb
lentitud, un taüt dins d'un cotxe fúnebre. Quan van marxar, vaig entrar al temple.

Una noia plorava.

-En vols un? -vaig fer, oferint-li un mocador.

-Gràcies.

Semblava sorpresa.

-Era parent teu?

-Més o menys... -començà a bramar -. No he tingut forces per anar al cementiri, a l'enterrament.

El seu plor em flagel·lava el cor.

-Anem a fora?

La vaig portar a una cafeteria. Ella demanà una infusió, jo vaig prendre una cervesa.

Xerràrem llargament, es deia Marta.

Em demanà si la podia acompanyar a casa seva.

Vivia en un edifici antic, i tant sí com no, em va fer entrar amb ella.

-Vius sola?

-Amb els pares.

-I on són?

-No ho sé.

Vam asseure'ns al sofà.

-Vols una copa? -em demanà.

-No. Marxaré de seguida.

-No te'n vagis, si us plau -i va tornar a plorar.

-Doncs posa'm la copeta.

M'ensenyà el pati; un jardí abrusat, atapeït de zitzània seca. Repartits, sense ordre ni concert, hi havia pollancres, desmais de branques denses, cirerers despentinats...

La vaig mirar a poc a poc, i em va semblar preciosa: els cabells d'atzabeja; la pell blanca, com una satalia; les mans petites, amb les ungles arreglades; els ulls, ametllats i foscos.

No recordo si fou ella, que se m'abraçà, o si vaig ser jo, que primer li vaig acaronar la galta. Vam fer l'amor sota la lluna, amb el brum dels espiadimonis acompanyant els seus esgarips.

-Ves-te'n. Els meus pares arribaran. -em digué després.

Un cop a la porta del meu pis, em vaig adonar que m'havia descuidat la jaqueta amb les claus a la butxaca.

Vaig tornar a casa de la Marta.

Em va obrir una senyora madura.

-Vostè deu ser la mare de la Marta. Miri... l'acabo d'acompanyar a casa i...

-Quina mena de broma és aquesta.?

-Perdó...?

-Aquesta tarda hem enterrat la Marta. Faci el favor de deixar-nos tranquils.

Vaig empal·lidir.

La dona se n'adonà, i em va allargar una esquela amb la fotografia de la Marta i el nom de l'església de Sant Josep.

Vaig anar al cementiri.

El vent gemegava; les branques dels xiprers es movien lleugerament. Darrere la reixa que em barrava el pas, la lluna travessava la foscor i platejava les làpides marmòries.

Penjada a la porta del silenciós jardí, hi brandava la meva jaqueta. 

J.S.

Carretera 61

                                                                                            IA image

Ja en tinc prou. Em sap greu per la mama, però que ella hagi decidit de viure sotmesa, no vol dir pas que jo l'hagi d'imitar. Em cou l'ànima. Em fa mal el cos. És massa dur que t'obrin a la força des dels tretze anys, i que qui ho faci sigui el teu pare. Ni que després et cobreixi de bitllets verds, et sadolli de capricis, et faci sentir com si fossis la princesa de Mississipi.

Giro full. Marxo quan el sol encara no s'insinua. Ressegueixo la riba del gran riu. M'enduc tan sols un farcell amb quatre peces de roba de recanvi, un parell de llibres d'en Miller i l'harmònica.
Plou, i quedo xopa com una gallina. Deixo la flonjor del sòl herbat dels prats, i surto a la carretera seixanta-u. Rere la cortina de raigs del xàfec, intueixo l'esbós d'una figura humana a la cruïlla de Smithville.
-No se t'espatllarà la guitarra amb aquest aiguat? -li pregunto assenyalant l'embalum que carrega a l'esquena. Em mira amb indiferència. És jove i guapo. Una mica deixat.
-Mai no he tingut cap problema d'aquesta mena -fa.
Gairebé a l'instant, el cel retruny. -. La lona aquesta aguanta bé -afegeix, palpant la tela.
-Cap on vas? -li demano.
-Enlloc. I tu?
-Enlloc, també.
La carretera és solitària. De tant en tant, els llamps tenyeixen el paisatge de blau elèctric. Ens cansem de fer dit i comencem a caminar cap a Friars Point. M'explica que es diu Bill i que es dedica al rock. Abans feia blues, però la Patty, la seva companya el va deixar, i d'ençà d'aquell moment no ha recuperat les forces pel blues. Li pregunto que per què el va deixar, i m'etziba que en va trobar un que la tenia més grossa. Estrafaig una rialla nerviosa i li dic que no sigui sarcàstic. Em mira amb curiositat i es limita a confirmar-me que no ironitza, que ella mateixa li va dir que el deixava per aquest motiu.
Decidim de fer nit a Jonestown; un llogarret de mala mort que bàsicament són quatre cases de fusta i una benzinera. Entrem a l'hamburgueseria del poble i en Bill li diu al cambrer que no tenim ni un centau, però que pot cantar. El jove sembla que dubta. Se'n va a la rebotiga i torna de seguida amb un altre tipus més vell, que fa cara de ser el propietari. Mira en Bill, em mira a mi, i em pregunta si jo també canto. Quan estic a punt de respondre que no, en Bill s'avança i diu que sí, que formem un duo. El vell ens diu que si engresquem els camioners, tenim plat i llit gratuïts.
Pugem a una tarima atrotinada de fusta ennegrida, i, mentre desembolica la guitarra, li pregunto que com pensa sortir de la situació. Em mira amb la seva habitual expressió de babau i em respon molt serè que com sempre ha fet, cantant; i afegeix que jo també cantaré. Li explico que no em sé cap cançó, i diu que no s'ho creu, que alguna n'haig d'haver escoltat al llarg de la meva vida. Li dic que només em sé les que em cantava el meu pare mentre em banyava. Em demana títols, i li parlo de "Pennies from heaven", i de "On the sunny side of the street", que no són pas de rock. Em fa saber que li semblen perfectes.
El bar s'ha emplenat de gom a gom. Un individu de galtes vermelles assegut ben bé al davant de l'escenari, gras com un toixó, em mira com si jo fos un plat de carn crua i ell un tigre afamat. No trigo a adonar-me que no és l'única fera salvatge que se'm cruspeix amb els ulls.
En Bill frega el primer acord. Deslliga un ritme trepidant que no té gaire a veure amb la carrincloneria del pare a la cambra de bany. El swing és harmònic, adrenalític, alienant. La por i els nervis se m'esvaeixen. Començo a cantar. Endevino per instint on va cada mot, on s'amaguen els cops d'efecte. Tinc la sensació que en Bill està tocant per a mi. Aplaudiments, xiulets d'admiració, crits d'eufòria. Continuem amb "Pennies from Heaven" i m'alegro que els diners que plouen del cel no siguin els mateixos que entonava el pare mentre em banyava. Mentre canto juro que mai més no em tornarà a banyar, que ni tan sols em tornarà a veure. Es repeteix l'ovació. En Bill s'aixeca de la cadira, saluda i em fa saludar. Els explica que per avui hem acabat. Protestes. Renecs.
-No fotis, xicot! Ara que la cosa s'animava!
-Sí, i a més la panotxa està molt bona!
-Hòstia, toqueu-ne alguna altra!
En Bill em mira.
-Bé... -titubejo -... en sé una altra. Però és un blues... i no sé si podràs...
-Quina?
-Whole Lot of Shakin' Going On -li responc. I veig com s'asseu i sospira. Al llarg d'uns instants la indiferència habitual de la seva expressió es converteix en dolor contingut.
-Què collons! -exclama a l'últim.
I ens aboquem a la cançó com si ens hi anés la vida.
El públic vibra. Els aplaudiments i l'eufòria sembla que hagin d'ensorrar el bar d'un moment a l'altre.
El vell ens dona la clau de l'habitació. Pugem, i sense intercanviar-nos cap mot, follem com desesperats, mentre a la gramola torna a sonar el "Whole Lot of Shakin' Going On". I haig de dir que, encara avui, no comprenc l'absurda excusa que va posar la Patty per deixar en Bill.
L'endemà ens despertem amb l'alba i m'adono que en Bill prepara el farcell.
-Què fas? -li demano.
-Continuar el meu camí.
-Quin camí? Si ahir em vas dir que no anaves enlloc.
-Exacte. Aquest és precisament el meu destí.
-Però aquí tenim feina.
-Haig de seguir el meu camí.
Enfilem de nou la carretera seixanta-u. De sort, que avui no plou, i que el sol desferma guspireigs a les panotxes de blat. Queden cinquanta quilòmetres per Friars Point, però en Bill no en fa cas, no vol pensar en el futur.

J.S.

Ells, tots sols, ja s'espavilen.

                                                                                                                IA image

-Papa... me l'he trobat...! -el monstre petit fa veu d'espinguet i m'abraça contra la seva pitrera.

-Acarona-li el cap. Així. Sense por, que no fa res.

I el monstre gros agafa la mà del monstre petit i li posa damunt del meu cap mentre tremolo immòbil de terror.

M'agafa les orelles amb força, i esgaripo de dolor -. Mira papa, les orelles són tovetes. Si n'hi arrenco una, li tornarà a créixer?

-No ho facis, filla. Pensa que totes les bestioles de Déu tenen sentiments.

-Però potser li torna a sortir -m'arrenca una orella i sagno com un porc.

-Nena! Que li has fet mal!

-Ja no ho faré més, papa. Ara el vaig a banyar. Puc?

-No és que puguis, és que ho has de fer. Ara és teu, i tu n'ets la mestressa; altrament dit, la responsable.

I l'animalot m'arrenca la roba i em submergeix dins d'una massa llefiscosa de color marró xocolata.

-No, nena, no. -fa el monstre gros -. Aquests animals no es banyen en els seus excrements com fem nosaltres. Els agrada l'aigua!

-Ai! No ho sabia, papa.

M'agafa pels collons i em treu de la merda. Veig les estrelles. M'endinsa en una piscina d'aigua verdosa.

-Nena! -fa el monstre gros -, que l'estàs agafant pels testicles. No ho veus que pateix?

-Ai! -fa el monstre petit, tapant-se la boca amb una urpa, i rient amb els ulls oberts com plats -. Després li hauré de donar menjar.

-És clar! I has de ser curosa i pensar en els aliments del seu hàbitat.

El monstre petit m'entafora a la boca un pardal amb plomes incloses, una rata de claveguera i el cadàver d'un rat penat que troba al carrer. Després em fa un petó.

-Va, nena! De pressa, que hem de marxar -diu el monstre gros -. Hauràs de deixar aquí l'animaló.

-És meu, papa. Me l'emporto!

-Estàs carregada de romanços! Deixa'l aquí, que segur que algú se'l trobarà i l'acollirà. I si no, creixerà salvatge... com la resta d'humans. Ells, tots sols, ja s'espavilen!

Pugen al plat volador i s'enlairen cap als estels.

El déu de Venècia

                                                                                                                                IA image

M'escrutà amb uns ulls fixos, com de vidre, clavats enmig d'un rostre marmori, glaçant una expressió impertèrrita que em regirava l'ànima. Suposo que era normal que un nen de vuit anys tingués por en la presència d'aquell porprat que semblava de pedra.

-Orgullós t'hauries de sentir, quin futur t'espera, criatura!

I començaren a esculpir-me la veu a cops d'escarpa.

Mesos més tard, quan ja havia esgotat totes les llàgrimes, avisaren el barber, m'ajagueren a l'altar de les ofrenes pures, i per l'engonal m'extirparen els testicles, com qui lleva els ous d'un niu de pardals, per la glòria del Senyor i la seva Santa Mare. Em calmaren els esgüells amb una màrfega d'aigua gelada, fregues de làudan, i plantofades piadoses acompanyades de sagrats renecs que m'anomenaven desagraït.

Dues setmanes de llit, i el parrac de la bosseta buit i desinflat com una pansa.

Acabava de néixer el serafí de la catedral de Sant Marc; un àngel més, que se sumaria als quatre mil cinc-cents vint-i-set castrats consagrats a tota la península italiana només aquell any.

La mare no s'havia equivocat quan m'havia parlat de les llenties de cada dia, i del pa, i del vi, i de la cuixa de perdiu rostida a la cuina del palau del cardenal; ni l'havia errat tampoc en lloar-me la refulgent blancor de la túnica que em guarniria, i la besllum verda, vermella, morada, groga i blavissa dels vitralls de la basílica reflectits al meu rostre pur, que mai no seria tacat pel pecat de la carn. Càntics divins m'emanarien del cor tothora, i arribaria tip i innocent als últims dies de la vida, a punt per entrar al cel amb la pompa d'un sant.

I enllà de la pubertat, els ossos se m'engrandiren com els d'un bou; em vaig engreixar i vaig créixer alhora com un sant Pau. La pell se m'estirà, sense cap pèl, blanca i suau com el pètal d'una satalia. Vaig esdevenir un monstre amb veu de sirena, un androgin rialler i ximple, tip i orgullós de ser escoltat pels reis i les marqueses.

Però un dia gris d'un hivern maleït, la veu se'm convertí en ronc, i el ronc revelà l'odi silenciós dels menyspreus ocults. M'expulsaren del palau d'aquell déu que fruïa amb les ofrenes pures dels mascles transmutats en infants perpetus, i em convertiren en àngel caigut per l'eternitat. D'ençà d'aquell moment Venècia fou el cau d'un dimoni que tan aviat pidolava com robava, que es refugiava en soterranis mig negats per l'aigua dels canals, que violava donzelles amb pals, incapaç de sentir un plaer que mitificava.

Vet aquí l'obra del déu de Venècia, creador de l'univers i de tot el que és bell.

(Relat escrit fa molts anys a relatsencatala.cat sota el pseudònim de Thoreau)

La dèria d'un boig i d'un ignorant

Tot el que existeix és la flor d’un instant. La serralada de cents de milers d’anys és l’esclat d’escuma momentani d’una onada per alguna realitat que visqui centenars de milers de milions d’anys. I si pensem en la civilització sàpiens, les comparacions fan riure; tot això que evidenciem absolut és tan fugaç que pretendre retenir-ho és la dèria no pas d’un boig sinó d’un ignorant.

Mirat sota aquests paràmetres, la vida no pot ser retenir ni conservar; ha de ser crear potser l'únic que, vist dins del seu instant, es percep etern. Cadascú que pensi què és. Què és allò que, mirat dins del seu instant fugaç, allò que, contemplat canviant i potser finit en el temps, se’ns presenta alhora etern, essencial i immens. Doncs això és el que val la pena.

Fent mal, no val la pena viure.

                                                                                                                                IA image

Fent mal, no val la pena viure. 

Ho dic pels que consideren que matar les persones d'una terra és una necessitat vital, que cal fer-ho per sobreviure. 

Repeteixo: fent mal, no val la pena viure. Si la nostra vida només se sosté perquè fem mal algú; jo no la vull. 

Això es pot aplicar no només en política internacional, també en l'àmbit de les persones. Si faig mal a algú per aconseguir un avantatge, un benefici, un plaer, un dret... directament o indirecta, no em serveix de res aquest avantatge. No vull aquest benefici, aquest plaer ni aquest dret, perquè la vida que desenvoluparé haurà perdut la raó de ser. No puc ser feliç si faig infeliç algú.

La meva vida no té raó de ser si no és deixant viure, ajudant a viure; si, per ser, necessita impedir viure algú, esclafar la vida d'algú, enfosquir l'existència d'algú, ignorar les necessitats d'algú... llavors no la vull. 

XESCO BOIX! No us perdeu l'exposició del Social

He passat una estona magnífica tornant a llegir fets, anècdotes, idees... Tornant a veure imatges, tornant a escoltar cançons d'aquesta persona única que un dia va viatjar als Estats Units i va descobrir un món de llibertat de la mà de persones que cantaven, es manifestaven, escrivien i lluitaven per fer el món una mica millor de com l'havien trobat.

Un cop va tornar a Catalunya va desenvolupar una tasca de promoció de cançons de lluita en català, sempre molt a prop dels nens, al carrer, a una distància curta, sense massa tarimes ni escenaris, i sense cap protocol estelar o comercial.

Jo el vaig veure de ben a prop el 4 d'abril de 1979 als meus deu anys en uns Carmelitans que tinc entès que eren un xic diferents a com són ara. De fet, el món, en alguns aspectes, està més adormit avui, més espantat, és més pessimista, és més comercial i més adorador dels diners, la infantesa dura menys que abans, el paisatge no és tan salvatge, la nostra ment és més cobdiciada i manipulada avui; increïblement avui hi ha més censura i autocensura i tot en nom de la llibertat la qual cosa fa més difícil desemmascarar-la. 

Ens faria falta un Xesco Boix que ens fes cantar i ballar sense mòbils, ni aplicacions, ni llistes de més venuts... Déu, com desitjo que torni!

No us perdeu l'exposició del Social!

El que estem vivint ara és tan real, tan de debò, tan bonic, tan intens, tan diví…

                                                                                                                                IA image

¿Saps? No tinc por.

És tan bell el teu cos; tan bell el mar; i aquest sol que escampa granellons de llum.

Dius que potser tot desapareixerà? Dius que t’obligaran a amagar el cos en nom d’un suposat respecte a l’horror de l’ocultació, d’un idolatrat respecte al gest de demonitzar allò que és tan bell i que ha creat aquest univers que fa caure d’esquena…?

Pots dir el que vulguis… El que estem vivint ara és tan real, tan de debò, tan bonic, tan intens, tan diví… que encara que només visqui a l’oasi d’un instant abandonat en el present, la seva senzilla existència ja fa que tot pagui la pena.

¿Saps? No tinc por, i estic content. Tot ha esdevingut com havia desitjat. El paisatge, el mar, el sol, els amics, la música, la poesia, els llibres, el cinema, el teatre, la nuesa, els fills, els somnis… El que semblava impossible ha succeït; fins i tot tinc la feina que somiava. Fins i tot puc llevar-me cada dia amb l’objectiu de fer felices unes quantes personetes menystingudes pel sistema, que només gasta per allò que li sembla productiu.

He aconseguit tots els somnis d’infantesa. Ni que se n’anessin tots ara mateix, jo ja els he tingut; i quan s’ha tingut tan de debò una realitat tan gran, mai no es deixa de tenir.

Saps? A dins de la meva ment sóc on vull, amb qui vull, com vull… I tot encara és més bell del que és. I agraeixo a aquest esperit misteriós tants dons immerescuts. I ho espero tot. I no tinc por.

L'escola no ha de ser un espai per a les creences sinó per als sabers

                                                                                                                        IA image

L’escola no és un espai per a les creences sinó per als coneixements, per als sabers. Les exigències morals de les religions no haurien de tenir cabuda a l’escola, sobretot quan esperonen la demonització de les formes del cos, la segregació de gèneres, l’assignació de rols tradicionals establerts, la por al cos, la por a la sexualitat.

Les exigències físiques dels dejunis no han de ser contemplades ni protegides per l’escola perquè això seria reduir, limitar o sotmetre l’aprenentatge d’uns sabers, o l’exercici d’uns processos constructius, a les pràctiques d’una religió que no ha d’entrar a l’escola.

Els valors no són patrimoni exclusiu de les religions, són un tresor de la humanitat, i cal transmetre’ls des de la societat civil diversa; valors humans, alliberadors, oberts, acollidors, fonamentats en els sabers científics i en el respecte a totes les maneres de pensar; respecte que no existeix a totes les religions, i que tampoc ha existit durant moltes dècades a les religions de les nostres contrades.

Tota l’acollida que defenso i que exigeixo per a les persones que fugen de països en guerra i de territoris on la fam és devastadora no és pas contradictòria amb tot el rebuig que em produeix percebre una condescendència pavorosa vers imposicions doctrinàries que em recorden els pitjors temps del cristianisme integrista.

Acollidors en tot allò econòmic, amb regularitzacions i integració; però defensors a la societat dels valors de la república, de la llibertat, la igualtat i la fraternitat en tot allò moral, de la llum, l’aire fresc i el coneixement; de la ciència, l’escepticisme i l’estat social; de la llibertat d’indumentària, l'amor i la nuesa lliure, l’educació sexual i la llibertat d’estimar qui es vulgui, l’acceptació natural del cos i el rebuig a totes les formes de censura, ocultació, segregació o imposició de rols de gènere.

Si els partits democràtics no tinguessin por de defensar els valors republicans davant la imposició obscurantista de les religions a la societat, els partits feixistes deixarien d’alimentar-se dels vots de les persones espantades per aquesta condescendència destructora dels valors laics de l’Europa de la il·lustració, la democràcia i la ciència.

Estar en contra dels genocidis i del racisme no vol dir pas estar a favor de les religions integristes a l’escola, vinguin d’on vinguin, siguin d'aquí o siguin d'allà.

I jo soc creient; crec en Déu i en una visió de la vida fonamentada en els valors i la trascendència; però no demanaré mai que s'imposi la meva visió a l'escola, ni que s'adapti l'aprenentatge dels sabers a les meves necessitats personals o rituals particulars.

Avorreixo els feixistes d'Espanya i de Catalunya; els partits racistes i els que prioritzen els seus privilegis econòmics a les necessitats de supervivència de les persones; però ni un pas enrere en els valors republicans, en els drets de les persones, en la ciència i en la llibertat.

The orchestra plays

                                                                                                                            IA image
 

The orchestra plays, the orchestra that celebrates privilege. A man laughs, wearing a clown’s red nose, while children leap across the sand dunes.

The waves roll in and out as the sun sinks low, painting the whole landscape red.

Someone is dying. But before life slips away, he dances with the person he loves most.

They move awkwardly to the melody of a young man with dreadlocks who strums a guitar and sings an old John Sebastian song:

“And then all that I know I’ve learned, assuming my kid. And all my deepest worries must be true historical cartoons…”

They dance badly, but they know the sweetest moments in life are the ones we never had to learn.

Wherever you walk— between the forest and the shore— the air carries a mix of scents: salt, pine, grass, seaweed…

And when you feel like it, you can sit, or keep walking.

And you realize that simply being here, existing, is already a beautiful thing— even though tomorrow you’ll be gone.

J.S.

He pretends to be an angel

                                                                                                                                IA image

He pretends to be an angel

and truly believes he is,

but he's merely a little puppet,

a slave wrapped in bliss.

His happiness is fine dust

scattered on the wind;

a mirage inside his fragile mind,

born of tribal din.

Cruel jabs disguised as kindness,

cloaked in robes of peace—

beneath the shining surface,

he stings just like a bee.

He serves only his hive,

obeying one central will:

the pull of slender strings

that guide his every swing.

J.S.

Creadors per naturalesa

                                                                                                                            IA image

No podem viure sense crear. L’individu sapiens és un ésser creador; creatiu i creador. La voràgine de la supervivència de vegades el pot convertir en un ésser pragmàtic que oblida aquesta capacitat de creació i fantasia; aquest oblit, sovint, acaba en un atrofiament. De fet, la majoria d’éssers humans viuen amb les seves capacitats creadores malmeses, i ho solucionen amb un «Jo no serveixo per pintar» o «Jo no serveixo per la música» o «A mi no se’m dóna bé escriure»… Aquest gest fins i tot els regala la sensació de ser humils, la qual cosa els fa sentir molt dignes; però el problema és que són asseveracions falses, que, o bé ells han deduït, o bé els han fet creure els mateixos obrers de la societat pragmàtica, àvida d’insectes obrers i silents, conformistes amb un sou digne que els permeti fugir: fugir d’ells i fugir de la realitat.
La tristesa és que fugir de la realitat vol dir fugir de totes les seves belleses i potencialitats; i fugir d’ells vol dir viure en una constant insatisfacció que, en el menys dolent dels casos, se soluciona comprant, i, en el pitjor, amb les addiccions. I les addiccions no són només les drogues; les addiccions poden ser la infidelitat, la feina, el sexe…
El desenvolupament de la nostra capacitat creadora, defugint el pessimisme i el desànim dels qui sense dubte ens intentaran frenar amb una buidor d’estratègies de les quals ni ells mateixos se n’adonen, és el secret per vèncer totes les foscors de la vida que ens allunyen de qui som, de com som i del que estem dissenyats per fer.

Every person is our truest God, our greatest chant.

                                                                                                                                IA image

There will come again the leprechauns, 

the fairy rings, the Morrigan, 

beyond the hills, beneath the clouds, 

when rain returns and dew lies pure. 

We will reclaim the pace of freedom, 

free from death’s machines of fear.

Our god is green, born of the land; I’ve seen its face in every man, in every woman, every child, in every song, in every smile.

Above the homeland of my soul, we’ll worship life once more, deeply, and proclaim that every person is our truest God, our greatest chant.

J.S.

El vestidisme; una neurosi col·lectiva i invisible.

                                                                                                                                            IA image

Anem enrere en molts aspectes. L'americanització de l'estètica i de la moral s'obre pas lentament; tan sigil·losament que els bens no se n'adonen. A poc a poc ens comencem a esgarrifar de realitats naturals i humanes que la voràgine de la manera com vivim dogmatitza com a vulgars.

L'altre dia una ianqui protrump, obsessionada contra el comunisme, demonitzadora de la immigració, adoradora de les nòmines elevades i ridiculitzadora de les vides que decideixen seguir el seu cor, em discutia el nudisme tot intentant convèncer-me que els nens no ha de veure genitals, ni els seus genitals han de ser vistos. No em va entendre la resposta quan vaig intentar fer-li veure que és precisament la nuesa en entorns naturals i quotidians la que fa que els genitals no es vegin. 

Si hi ha nuesa integral habitual, els genitals adquireixen el mateix valor que el nas o que les orelles, i no es veuen com a genitals; és a dir, no es veuen amb la potència morbosa i eròtica amb què els veuen i assenyalen aquelles persones que els tapen sempre i obsessivament. 

No em va entendre. 

La nuesa habitual desfà la nuesa. 

L'ocultació obsessiva constant, fins en els moments de banyar-se i prendre el sol, produeix que l'inconscient situï els genitals en un pla més enllà del natural, i que les persones vestidistes els vegin com a "genitals", amb tota la força que la tradició "vestidista" de les societats els han atorgat.

És per això que aquesta ocultació en el període de creixement de la persona és una forma de perversió educativa que contribueix a construir les societats tal com són avui, amb totes les neurosis invisibles que campen pel món. 

Una neurosi, quan és compartida, no és vista com a neurosi sinó com a costum de les bones persones. I a una part del cos tan natural com qualsevol altre l'anomenen "vergonyes", "Tapa't les vergonyes!". La neurosi entra dins les formes de la societat i passa fins i tot a formar part de la moral, robant-nos el plaer i la felicitat del sol a la pell; i el que és més greu, desfigurant-nos la capacitat d'assaborir la bellesa del disseny que la natura ha establert per als nostres cossos. Només tenim la capacitat de veure correctament un cos si no patim la neurosi provocada per l'ocultació; una neurosi col·lectiva i invisible.

 

Acceptar que som diferents

                                                                                                                                     IA image

Acceptar que els altres no veuen ni entenen les coses com tu les veus, i que no senten, davant dels mateixos estímuls, allò que tu sents.

Acceptar que hi ha maneres de sentir que no entens, i que no has d'entendre necessàriament, i que habitualment això no et fa ni millor ni pitjor, ni superior ni inferior.

Dubtar, relativitzar, prescindir, viure independent de la normalitat establerta, seguint el teu criteri i evitant servilismes.

Acceptar que els altres són diferents; per ells mateixos i pels inputs rebuts, i evitar, per tant, fer valoracions segons els teus paràmetres, sempre ignorants de la seva realitat.
Acceptar el molt que no saps, el molt que no entens, el molt que no pots, i agrair el molt que has rebut.

La recepta de la pau

                                                                                                                                        IA image

Tractar bé la gent.

Respectar la llibertat.

No imposar creences.

Fer servir la paraula tranquil·la i clara, en comptes de la manipulació o la por.

Ajudar a qui ho necessita.

Pensar bé dels altres mentre no es demostri el contrari.

Saber marxar.

Saber deixar marxar.

Saber no saber coses.

No etiquetar.

No reduir les opcions possibles per simplificar la realitat.

Acceptar la realitat com és, inabastable, amb totes les seves incògnites i possibilitats il·limitades; acceptar que no la coneixem del tot.

No encasellar les persones.

Acceptar que qualsevol persona pot canviar.

Acceptar que podem aprendre lliçons de tothom sempre; fins i tot en els camps en els que ens considerem experts; fins i tot de persones a qui no considerem expertes; fins i tot dels nostres adversaris.

Assumir que necessitem canviar alguna cosa en nosaltres contínuament.

Acceptar que sempre estem canviant, vulguem o no.

Assumir que ens morirem i que això serà natural.

Agrair el viscut; agrair-ho tot als qui hem tingut a prop.

Assaborir fins l'últim raig de sol, fins la besllum de l'últim estel de l'última nit, mentre ens quedi un bri d'alè de vida.

I think you’ve got me mixed up

                                                                                                                                                        IA image

I think you’ve got me mixed up when you tell me to let die the sweet, deep longing for wind and sand, for wildness and those pure desires that shine beside the waves and foam under the burning sky of fire. I think you’ve got me mixed up.

Further down the water, along the line of dreams, my heart is born again at noon. I’m just a child, naked and free— only a man standing by the sea. Further down the water, along the line of dreams.

Where are you fellows taking me? I don’t come here often enough. Your road is bright, empty, and hard. All I need is a little love. Where are you fellows taking me?

I’m pushing for a better life— poorer, perhaps, but clear and true. I won’t let any dice decide my steps, my thoughts, my words, my mood. I’m pushing for a better life.

I think you’ve got me mixed up. Further down the water, along the line of dreams. Where are you fellows taking me? I’m pushing for a better life.

J.S.

Un diumenge de 2005 a la Cala Boadella, (quan encara existia com a tal).

Vencem el diumenge com es venç la vida: xuclant la saba invisible que s’escampa arreu, aturant l’instant, capbussant-nos en l’ara, sense abans ni després, sense demà ni ahir.

Deixem la televisió, la ràdio, el món i els seus déus enfurismats; i malgrat que l’estiu quedi enrere, ens atansem a la Boadella i absorbim el sol. La nuesa absoluta ens permet assaborir l’enigma d’una llibertat difícil de descriure.

En Marc i jo entrem dins del blau fluorescent de la mar, mentre la Mercè, a la sorra, ens mira. La flaire dels pins ens arriba des del roig dels penya-segats. La platja, mig buida, esdevé el premi pels qui fugim del temps; aquí no és diumenge, ni matí, ni tarda: aquí és brum de mar, salabror i vertigen.

En un racó, una parella amb un nen i una nena, nus tots ells, preparen les brases per a una calçotada.

Enmig d’una Catalunya taxada i venuda, descobrim un paradís que ens permet abandonar totes les possessions, totes les morals i complexos; i aprenem que el millor de la vida no costa diners.

Mentre ens sigui possible unir-nos a la mar només amb el que som, mentre puguem contemplar el blau entre els arbres… veurem sempre al nostre entorn suficient bellesa com perquè l’existència valgui la pena.

21 d'octubre de 2005

Ens ho hem trobat.

(Image in unsplash by Max Böhme )

Em fa feliç, avui, la tranquil·litat de mig milió de persones que podran normalitzar una mica més la seva vida. La majoria són gent que compten acuradament els euros per pagar una habitació o un lloguer, comprar menjar, els llibres dels fills, l'escaire i el cartabó, la roba, i tot el que poden perquè els seus no se sentin malament. De vegades són persones que es veuen abocades a treballar moltes hores fora de casa, de manera que els seus fills estan sols pràcticament tot el temps en què no són a l'escola; amb tot el que significa això.

No sempre som conscients del sofriment que ens envolta; ens preocupem del preu de les coses quan probablement, nosaltres en concret, les podem comprar sense haver de fer trucs de màgia, sense angoixar-nos. Hi ha qui pateix pel seu estatus, per la pèrdua de poder adquisitiu; aquest patiment mai no serà tan digne com el qui pateix per poder pagar un habitatge, o les llibretes dels nens. 

Sé que el que escric a alguns els hi cau com una puntada de peu a l'estómac, però és el que sincerament penso. Hi ha qui es queixa pel fet que cada dia és més pobre, però si es para a pensar, no és això el que passa; el que passa és que cada dia és menys ric. 

La riquesa i la pobresa són conceptes molt relatius, i he vist tanta misèria i tant dolor que no puc fer altra cosa que considerar-me ric. Sé que m'hauria d'enfadar per les meves condicions laborals, protestar, i probablement ho faré, i demanaré i exigiré... Però no té una importància tan essencial com qui pateix perquè no treballa en unes condicions dignes a causa de no tenir papers; la nacionalitat marca a les persones, decideix qui sí i qui no com si fos una condició ontològica. 

La inseguretat, la vulnerabilitat, la por, la solitud, la fam metafòrica i literal, el carrer... són paraules que per a algunes persones tenen gust d'angoixa. Les fronteres ens regalen un paradís amb el qual mai no estem contents del tot, i sempre volem més. Jo també vull més; però allò que les fronteres protegeixen és un privilegi, no ens ho hem guanyat més que altres que no ho tenen; ens ho hem trobat. Abans d'exclamar-se contra aquesta frase que he escrit, cal pensar-la a poc a poc: ens ho hem trobat. 

Ens hem trobat el país, l'estat, el sistema, les oportunitats, la família, la possibilitat de formar-nos... Si no haguéssim nascut on hem nascut, no ens ho hauríem trobat. Patim una confusió sobre allò que és nostre i allò que no ho és; i sobretot, sobre allò que hem aconseguit i allò que ens ha estat donat. Tot el que hem aconseguit, ho hem aconseguit perquè hem tingut per naixença l'oportunitat d'aconseguir-ho. Molts, la majoria, de fet, la gran majoria del món, no ha tingut aquesta sort. 

M'importa molt poc el cabreig dels que només es preocupen dels seus problemes. "No és el meu problema!" diuen... 

Si només em preocupessin els meus problemes, seria una merda de persona i la meva vida no valdria la pena de ser viscuda.

Només se senten les cadenes de qui es mou.

                                                                                                                                            IA image

No tot és fruit de l'esforç, primer hi ha la mirada i l'entusiasme. I hi ha moltes maneres de ser; no som iguals. No tothom és com nosaltres.

Les nostres opinions sobre els altres sovint tenen més a veure amb com som nosaltres que no pas amb com són els altres; i sobretot amb si ens pensem o no que els demés són com nosaltres.

Les normes i les lleis gairebé sempre es fabriquen amb un objectiu; aquest objectiu no sempre és encertat.

Hi ha maneres de ser que el sistema no té capacitat d’ajudar; no es pot introduir una mà de vuit dits en un guant que en té sis. En aquests casos és preferible que la mà no es posi el guant si realment no fa fred, encara que estigui mal vist; o bé és preferible demanar que es fabriquin guants de vuit dits. I si no fa fred, potser acabem descobrint que no calen guants ni de sis dits ni de vuit dits.

És injust que les mans de vuit dits puguin ser felices sense guants quan de fet les mans de cinc dits han hagut de posar-se un guant de cinc dits per ser felices? Potser a les mans de cinc dits no els calien realment els guants.

La mediocritat del sistema està sostinguda per la mandra i la indiferència d’aquells que no canvien el sistema perquè a ells aquesta mediocritat no els perjudica. Per això el sistema és ideal per a aquells que no necessiten combatre’l. Només se senten les cadenes de qui es mou. Anar contra el sistema, algunes vegades, és una virtut i un deure. No es pot ser bona persona si no se sap desobeir, quan cal, la llei. L’ésser humà, amb cinc o vuit dits, és més important i té més dignitat que el conjunt de les lleis.

De vegades, cal aprendre a creuar alguns semàfors en vermell, perquè, si alguna vegada se’ns fa necessari fer-ho, sapiguem fer-ho amb seguretat. Aprendre a creuar alguns semàfors en vermell és important per no convertir-nos ni en genocides ni en còmplices d’un genocidi a causa de l’obediència a unes lleis injustes. 

Alex Pretti. Morir protegint persones dels executors de Trump.

Potser la manera més noble de morir per un infermer és protegint vides, protegint persones de la violència de les bèsties humanes.

Potser el món se salvarà gràcies a tots aquells que consideren el problemes dels altres com els seus propis problemes. 

Potser l'amor per la llibertat, la democràcia i els drets humans, de tantes persones dels Estats Units, que aquestes últimes setmanes viuen exiliats dels ideals amb els que han crescut, esdevindran la llavor d'un demà lluminós, que farà que en mirar enrere, en mirar el present on som ara, s'avergonyeixin generacions senceres. 

Alex Pretti, un infermer de 37 anys, va perdre la vida a mans dels agents de l'ICE mentre intentava defensar dues dones durant una manifestació. Els fets, capturats en diversos vídeos, mostren com Pretti, desarmat i amb un telèfon a la mà per documentar l'acció policial, va ser sotmès i tirotejat en qüestió de segons.

Les imatges analitzades, i difoses públicament, mostren com un agent va empènyer una dona al carrer, enmig dels crits i dels sorolls de la multitud. Pretti, que es trobava a prop gravant l'escena, va intervenir posant el seu braç al voltant d'ella per protegir-la. Moments després, un segon agent va empènyer una altra dona, i Pretti es va interposar entre ella i l'oficial. En resposta, l'agent li va ruixar una substància irritant directament als ulls. Pretti va girar el rostre i va alçar una mà oberta, mentre sostenia el dispositiu mòbil amb l'altra. En cap moment no es percep cap objecte amenaçador a les seves mans.

Les gravacions des de diferents perspectives revelen com l'agent va agafar Pretti pel braç, i com ràpidament s’hi van unir més oficials. L'home va ser llançat a terra, amb almenys mitja dotzena d'agents a sobre. En una de les seqüències, es veu un oficial colpejant-lo al cap. Gairebé immediatament, un company seu va obrir foc. Es van escoltar fins a deu trets en cinc segons. Els agents es van retirar mentre l'home jeia immòbil.

Pretti, originari d'Illinois i criat a Green Bay, Wisconsin, era conegut per la seva dedicació als altres. Durant els seus anys d’institut, va destacar en esports com el futbol americà, el beisbol i l'atletisme al Preble High School, i va participar en activitats com els Boy Scouts i un cor local. Després de graduar-se en biologia, societat i medi ambient a la Universitat de Minnesota el 2011, va treballar inicialment com a investigador científic abans de formar-se com a infermer.

En el moment de la seva mort, exercia a l'hospital de veterans de Minneapolis, on els companys el recorden com algú amb un humor contagiós i una passió inquebrantable per la cura dels pacients, especialment dels exmilitars.
Vivia sol en un petit complex residencial a poc més de tres quilòmetres del lloc dels fets, on els veïns el descriuen com un home pacífic i sempre disposat a ajudar. En el seu temps lliure, gaudia de la natura i del ciclisme, equilibrant les llargues jornades laborals amb moments de relaxació a l'aire lliure.

La implicació de Pretti en les protestes va sorgir de la seva profunda indignació davant les operacions de l'ICE i de les polítiques del govern de Trump, especialment després de la mort de Renée Good, que va desfermar manifestacions arreu del país. Alex Pretti se sentia destroçat per les injustícies creixents, com les detencions arbitràries i la separació de famílies; en un clima que cada vegada s’assembla més al del Berlin dels anys trenta a l’Alemanya nazi, amb la caça de persones i la violència que se salta tots els paràmetres de la democràcia nordamericana. Setmanes abans, la família li havia advertit sobre els perills de les marxes, aconsellant-li que es mantingués prudent.

L'alcalde de Minneapolis, Jacob Frey, va condemnar durament l'acció en una conferència de premsa, acusant l'administració federal de sembrar el terror a la ciutat. "Quant de temps més haurem d'esperar perquè aquesta bogeria s'aturi? Quantes vides més s'hauran de perdre?", va qüestionar, exigint el final immediat de les operacions.

Aquest succés ha generat un clam per la justícia i ha posat en relleu les tensions entre les forces federals i les comunitats locals, en un context de protestes creixents contra les pràctiques migratòries.

La família de l’Alex Pretti ha emès un comunicat que ha donat la volta al món:

Comunicat de la Família

Estem desconsolats, però també molt enfadats.
L’Alex era una persona de bon cor que estimava molt la seva família i els seus amics, i també els veterans estatunidencs als quals cuidava com a infermer d’UCI a l’hospital de veterans de Minneapolis. L’Alex volia marcar la diferència en aquest món. Malauradament, no estarà amb nosaltres per veure l’impacte que va tenir. No faig servir la paraula «heroi» a la lleugera. Tot i això, el seu darrer pensament i acte va ser protegir una dona.
Les mentides repugnants que l’administració ha dit sobre el nostre fill són reprovables i fastigoses. L’Alex clarament no tenia cap arma quan va ser atacat pels matons covards i assassins de l’ICE de Trump. Tenia el telèfon a la mà dreta i la mà esquerra buida aixecada per sobre del cap, intentant protegir la dona que l’ICE acabava d’empènyer a terra, mentre li ruixaven gas pebre.