Legalitat i il·legalitat.

IA image

No hi ha persones il·legals, hi ha lleis il·legals. És il·legal la propietat del que em sobra si a un altre li falta allò que necessita. Són il·legals els béns d'un estat si provenen del que es va prendre a països que avui no poden alimentar amb dignitat els seus ciutadans, i els quals avui han de fugir cap altres terres. L'afartament és il·legal. Els desnonaments són il·legals. Moltes lleis d'aquí i d'allà són il·legals. Obeïr sovint és il·legal. 

A l'arrel de la legalitat oficial hi ha els diners; qui els posseeix es converteix en el fonament de la legalitat oficial.

La legalitat de la qual parlo, i que defineix d'una manera absoluta què és il·legal, no és la oficial, és la natural. La legalitat natural no depèn de cap societat sinó de l'essencia ontològica del bé i del mal.

Bèstia i bandera

IA image

Plantar-se davant del patiment humà i no veure-hi res; i entendre-hi encara menys. Riure-se'n de qui es veu abocat a morir en la recerca d’una vida millor per a ell i per als seus fills.

Per sentir-se algú, menysprear algú.
Fer del prejudici el teu credo; malpensar i acusar sense saber.
Sense saber, generalitzar; i ser incapaç de comprendre el significat del mot generalitzar.
Sense saber, acusar i odiar.
Sense saber, escampar una actitud de rebuig, una persecució.
És la teva veu el bram esverat de la bèstia que defensa el territori mentre defeca per marcar els límits i que mossega qui busca una vida millor. La bandera que enarboles amb orgull és l’evidència pública i vergonyosa de la teva ignorància humana. La ignorància humana és la manca de coneixements sobre els conceptes simples i essencials del que és ser persona; i no pas per mala sort sinó per rebuig actiu.

Grisos i verds.

Em van robar la llança mentre escrivia un romanç a la meva estimada; i mentre feia negocis a Fenícia. Sóc així i no hi puc fer més. Vinc veloç des dels espadats de la Comanegra. He dormit sota la lluna plena a Montagut. He creuat el pont de Besalú, nu d'armes i curull de poemes; i per què no dir-ho, d'afers comercials. M'he venut la independència que la guerra em guanyava, a canvi de la llum d'un cant d'amor enmig de la remor del bosc, i una bossa que no tingués forats. He abraçat l'esclavitud dels sotmesos al fort, perquè no sé ferir, ni dominar, ni subjugar... Sí que és cert, que de negocis, hi entenc. M'he acontentat amb un plat de cigrons, quan d'altres no podien viure sense cuixots de gall, i m'ho he gastat tot en plomes d'oca que m'esgarrapessin del cor paraules enceses de passió; també amb entrades al liceu i xalets a la Costa Brava. He cremat els bolquers del meu fill perquè se sentís més lliure, i l'he deixat caminar nu per la prada humida. També és veritat que per diners, quan ha calgut, he urbanitzat la prada que tant m'emocionava.

I ara, vençut, cerco un espai entre els estats, jo que no sóc estat. I reclamo el dret a ser; no en funció de la força, del poder o dels privilegis, sinó per la història, la llengua i el seny... I les empreses. Fet i fet, malgrat que no tinc exèrcit... tot i ser espoliat i menystingut... encara camino... encara escric poemes d'amor, i encara faig negocis.

No coneixem a ningú; encara que el coneguem.

Posats a repartir llenya, repartim-la a qui ens prejutja pel que sap del nostre passat; hi ha molts esnobs així. Val a dir que un esnob és algú que es deleita amb les realitats no pas pel plaer que regalen les realitats, sinó pel plaer que regala sentir-se algú que es deleita per les realitats.

Per si algú no m’entén, posaré un cas concret: un exemple d’esnob seria algú que pinta no pas perquè gaudeixi pintant, sinó perquè gaudeix sent pintor; gaudeix oferint als altres aquesta imatge; gaudeix portant metafòricament el vestit de pintor; el fet de pintar li és ben igual. Si algú entra dins aquesta definició, en qualsevol camp, és un esnob.

Aleshores, els esnobs necessiten oponents, contrincants, o en tot cas gent per sota, gent a qui empènyer cap avall per ells poder pujar més amunt. I aquí entren els preconceptes, els prejudicis, o l’error de pilotar un avió amb una carta de navegació de fa cinc anys en comptes de fer servir la carta de navegació del dia, la que t’informarà del temps d’avui, dels vents d’avui, de la visibilitat actual.

Hi ha gent que no coneix algú tot i que es pensa que el coneix molt; i això li passa perquè només coneixen el que va ser, el que va fer, el que pensava, el que va dir, el que era. El canvi és un fenomen que molt poques persones es creuen; jo no és que me’l cregui, és que en tinc evidència. Les persones mai no estem fetes; les persones sempre canviem; el cervell és plàstic; els circuits neuronals s’obren pas sempre. Fa gairebé cinc anys vaig patir un ictus; i em va saber tan greu perdre la capacitat de tocar el piano (o, almenys, reduir aquesta capacitat) que ara el toco millor que abans de l’ictus, perquè vaig considerar prioritari recuperar el que havia perdut, i em vaig passar de voltes; em queda intentar fer el mateix amb la guitarra; tot arribarà.

Però al que anava. No ens coneixem; a ningú, encara que el coneguem. Tot allò que sabem de l’altre és provisional. Ja és poc el que sabem de l’altre en el temps present quan no copsem tot el seu endins; doncs encara és menys, o és res, el que sabem de l’altre quan han passat uns anys. La natura està obsessionada amb què canviem; i amb què canviem per bé. Si no intentem canviar per bé, canviarem igualment, però per mal. Per això no ens coneixem. Sigueu molt prudents pel que fa a la imatge o a la realitat que la vostra ment creu que té al davant quan us topeu amb algú; és un desconegut encara que sigui el vostre germà, el vostre amic, o el vostre cosí... Si fa temps que no heu aprofundit en la seva manera de ser, o encara més si mai hi heu aprofundit, no en sabeu res.

Sigueu també prudents quan tracteu la gent. La gent no és imbècil. Entén les vostres indirectes; entén el llenguatge velat amb què us comuniqueu amb els vostres amics davant d’ells. Entén les mirades, els gests, els silencis; la gent és molt intel·ligent, no els tracteu com a nens petits.

I després, mireu-vos al mirall, i analitzeu si tot el que heu dit o tot el que heu fet és honest, no fos cas que darrere de la vostra ment, els fils directors de la titella fossin manegats per allò que es diu inconscient, i que revela l’animalitat de cadascuna de les vostres decisions.

M’agradaria ser el fantasma d’un teatre i viure dia i nit als seus racons.

El temps és una cosa estranya. De vegades, quan em quedo sol al teatre, miro l’escenari i recordo vívidament, com si les tingués al davant, les persones que fa uns anys, en aquest mateix espai, van viure amb mi tantes coses; reprodueixo la seva passió, la seva alegria per tot el que fèiem, pels curts, per la música, pels somnis. Avui aquelles persones són a altres llocs i en aquest espai del teatre n’han arribat de noves que viuen l’art i els projectes amb el mateix entusiasme. Tot canvia. Res es manté. L’espectacle sempre continua amb nous actors i noves actrius.

Els que van marxar han canviat; és possible que allò que els omplia d’entusiasme avui sigui per a ells un record dolç; l’entusiasme ja no hi és, va cap a altres direccions. Alguns van transformar aquest entusiasme en un goig que ha arrelat en la mateixa direcció, i els veig en alguna pel·lícula, començant una gran aventura, comprant un bitllet de loteria, i somniant que continuaran transformant-se.

Però quan em quedo sol a l’escenari, al costat del teló, amb aquella olor que fan aquests llocs i que fa que se’m posi la pell de gallina, em sembla com si sentís la presència d’alguna realitat immensa a la qual li agrada tant com a mi la foscor dels teatres. En certa manera, a mi m’agradaria ser el fantasma d’un teatre i viure dia i nit als seus racons. I el cas és que, en aquest espai, jo hi he fet molt més cine que teatre, i hi he fet més música que teatre, però tant se val, tot és el mateix.

Amb els teatres vells passa una cosa semblant al que passa amb els pianos vells: no pots deixar d’abraçar-los i fer-los petons, i sobretot d’olorar-los. És impossible no «sentir» quan s’està en un teatre vell, o prop d’un piano vell. I si al capdavall tinc un piano vell en un teatre vell… no sé què més puc necessitar; suposo que una estona a la meva platja, i amb tot això, ningú no em podrà dir que el cel no existeix.

El turista no palpa la realitat; viu un miratge; és l’espectador d’un show que té un guionista i un director.

Viatjar com un turista és una de les maneres menys adequades de conèixer altres terres i altres pobles. El turista va a parar a uns escenaris prefabricats, a uns aparadors perpetrats pels dissenyadors de les estratègies comercials, que no tenen cap escrúpol a l’hora de falsejar la realitat.

El turista no palpa la realitat; viu un miratge; és l’espectador d’un show que té un guionista i un director que construeixen no pas ponts cap a la realitat sinó passarel·les cap a la fantasia imaginada per l’inconscient del viatger fabulador.

El turisme no només enganya el turista, també malmet la vida real. Deforma els costums locals, ven a la gent de la terra mirallets de vidre que fa passar per tresors, els compra la identitat, uniformitza el planeta, embruta la natura, destrueix la diversitat, falseja la cultura.

Quina és la manera correcta de viatjar, doncs? Com ho hauríem de fer si el que realment volem és conèixer la realitat humana i natural dels llocs?

De primeres, cal evitar els indrets visitats pels turistes. Són espais que ja s’han mort. Si el que volem és satisfer la panxa, l’ego, el cos, la superficialitat, la fantasia..., llavors és una bona idea visitar i lliurar-se als llocs visitats majoritàriament pels turistes. Però si el que volem és conèixer una comarca autèntica, la manera autèntica com viu la seva gent, la seva autèntica natura, l’autèntic tast del seu paisatge, llavors el que cal fer és buscar una destinació que ningú no busqui, tant se val quina.

Podeu agafar, per exemple, un mapa de França, marcar les ciutats més visitades i cercar els punts geogràfics més allunyats d’aquestes ciutats, apuntar-vos el nom del poble, buscar una casa rural, un bed and breakfast, una pensió per fer-hi estada. Si és possible, heu de buscar les dates en què la gent viatgi menys, i els dies d’entre setmana; evitar els dissabtes i els diumenges, contemplar els carrers i el seu moviment en els moments en què la gent va a treballar o quan porta els nens a l’escola; anar als mercats quan la gent del poble compra, entrar a les tavernes i parlar amb la persona que us servirà un vi senzill de la terra. A estones, allunyeu-vos del poble, busqueu un espai rural o natural, trobeu un riu o una bassa, jaieu a l’herba mentre us mengeu un formatge de bola, escolteu cançons típiques de la comarca, visiteu esglésies tancades d’aquelles la clau de les quals cal demanar-la a un veí, llegiu algun poema que algú del poble hagi escrit, mireu el cel sense fer res, perdeu el temps, no entreu a cap museu; el mateix poble, els carrers i les rodalies ja són un museu.

Quan us canseu, marxeu i no expliqueu a ningú on heu estat; com més us hagi agradat el lloc, menys heu d’explicar on és. Si voleu «fardar», expliqueu les meravelles que heu viscut, però no digueu el nom de la comarca ni per on s’hi va. Aquesta és l’única manera de protegir la identitat de les terres. Després, busqueu un altre indret i feu el mateix. I aquesta serà l’única manera de viatjar coneixent la vida real dels pobles reals.

Maggie Cullen

Hi ha persones que es mouen amb aquella elegància que atorga l’expressió natural, i ho fan gràcies a la seva fidelitat a una passió; una passió que, com un imant, atrau les passes de la seva vida cap al risc de la inseguretat econòmica, per amor a la forma de bellesa que construeixen amb la seva manera particular i, alhora universal, de crear.

Estic pensant en Maggie Cullen, o Magdalena Cullen, que ja fa alguns anys vaig descobrir per casualitat a la xarxa social d’Instagram. De seguida em va atrapar l’ofici magistral d’una persona molt jove que, investigant, vaig descobrir que s’havia donat a conèixer a través d’un d’aquests programes competitius de la televisió; programes que fan servir l’atracció que el televident sent per la ficció del «guanyar» o del «perdre» per incrementar l’audiència i el seu capital, utilitzant la música com a excusa per a aquesta competició, igual com podrien fer servir les receptes culinàries o els monuments dels pobles.

El cas és que d’un programa així va sorgir una figura immensa que va preferir l’excel·lència de l’ànima del poble a la voràgine comercial.

El cant del poble —en aquest cas, de la cultura argentina, que és la seva— té una força difícil, per no dir impossible, de descriure amb paraules; una força que rau en la bellesa del que és autèntic, del que és de debò, del que és genuí. Podreu trobar gent que canta molt bé, amb veus perfectes i sonoritats immaculades, però no seran tan grans com la música senzilla que neix de l’ànima del poble; i això és el que costa d’explicar: o es copsa o no es copsa, o es veu amb una evidència claríssima, o no se n’entén res.

L’energia creativa del folklore supera l’experiència humana i va més enllà dels paràmetres de qualitat de qualsevol venedor de productes musicals industrials. No es deixa atrapar per la quantificació del mercat, s’escapa i s’envola vers uns espais que ningú no pot posseir i que s’amaguen als camins del país, als seus camps, als seus pobles, a les altures andines, als ports dels pescadors, als rius amb la seva gent que s’hi deixa la pell cada dia, a la mirada de les persones, als seus somriures, als seus rostres.

Maggie Cullen és una figura que continua pujant i que forma part d’un present viu, que persegueix l’estela del viatge que van emprendre i que segueixen emprenent d’altres com Atahualpa Yupanqui, Astor Piazzolla, Jorge Cafrune, Yamila Cafrune, Mercedes Sosa, Carlos Gardel, Nahuel Pennisi, Soledad Pastorutti, Jorge Fandermole… I també segueixen aquesta estela artistes no argentins, diversificats també en altres folklores, com Sílvia Pérez Cruz, Rita Payés, Judit Nedermann… I me’n deixo molts.

El subtil imperialisme ideològic i moral de la IA

La IA està en mans d’uns pocs multimilionaris que es reparteixen el món: els de ChatGPT, els de Grok, els de Gemini... i alguns més. No són gaires. Però la majoria són dels Estats Units. I als Estats Units tenen una determinada manera de veure el món; el miren a través de l’escletxa que deixa la seva moral hipòcrita i esbiaixada. Allò que per ells és normal ho consideren absolut. Allò que per ells és inadequat, s’ho prenen com ontològicament equivocat. I això, molt dissimuladament, amb molta discreció, i gairebé sense fer soroll, ho imposen a través de la seva IA a la totalitat del món.

Poso un exemple molt concret. Li demano a ChatGPT que em valori literàriament un relat, que m’hi busqui punts febles, que em proposi millores... És un relat que narra un sopar; un sopar entre una noia i la seva tia. La tia de la noia és una persona extremadament liberal, obsessivament liberal, gairebé malaltíssimament liberal. La noia és una noia corrent de divuit anys immersa a la societat moderna d’avui dia, però de costums conservadors. La tia intenta explicar, de manera emfàtica, la seva visió del món a la seva neboda; vol que traspassi límits, que surti amb nois, que provi amb noies, que fumi marihuana, que faci trios, que experimenti diferents tècniques sexuals... La noia li respon que no, que ella és més aviat tradicional, que està disposada a experimentar amb certes situacions que l’empenyin a moure’s més enllà de la seva zona de comfort, però que no traspassarà certs límits, perquè creu en un model de família tradicional i en una certa austeritat humana; no vol ser promíscua. Les dues dones entaulen un debat interessant en el qual cadascuna insisteix en el model que cadascuna d'elles ha escollit. Doncs bé, el ChatGPT, en comptes de centrar-se en la qualitat literària, en las millores estilístiques, s’escandalitza del fet que el relat narra l’agressió psicològica de la tia de la noia la qual no respecta els seus límits i la coacciona cap a comportaments degradants, i això, segons chatgpt, pot ferir la sensibilitat dels lectors potencials. Quan li responc que no veig les coses igual, que senzillament s'estan debatint dos models diferents de comportament, dues visions vitals, i que cadascuna exposa la seva amb passió, immediatament activa l’algoritme: “fes la pilota a l’usuari” i em dóna la raó; però d’entrada, ja imposava la seva visió del món fonamentada en la moral dels moviments integristes evangèlics dels Estats Units.

Fent el mateix experiment amb Grok, els resultats són diferents. Grok no valora moralment, o doctrinalment, el contingut del capítol, i es limita a parlar del que li demano, que són els punts febles literaris. Grok, tot i ser dels Estats Units, pertany a Elon Musk que practica una moral molt més flexible pel que fa a la sexualitat i el cos. La qual cosa no vol dir que Musk tingui raó; segurament en molts aspectes d’aquesta moral, tot i que en certa manera sigui més oberta, li descobriríem profundes mancances humanes relacionades amb el control i privacitat de les imatges personals, o una buidor pel que fa als sentiments i a la dignitat; també una certa hipocresia o doble moral en determinats temes que hi estan relacionats.

El que vull dir amb tot això és que la IA contribueix a l’amotllament de les opinions del món sobre tots els temes, i que aquest amotllament es fa seguint els criteris particulars dels seus propietaris, els quals pertanyen a unes cultures que no són les nostres. El tractament de la nuesa no és l’europeu, no és l’alemany, ni el neerlandès, ni el francès, ni el català. L’obertura de ment i el respecte als drets de gènere, no són els europeus; tenen matisos perillosos, influïts per una manera de viure la religió força integrista, que si bé no es manifesta directament, sí que indirectament influeix en la valoració de les diferents situacions vitals, conduint-les amb subtilesa cap als seus postulats, sempre en nom de la societat, i amagant el seu rerefons religiós integrista. Subtilment imposa en la manera de respondre i d’opinar uns dogmes socials que no són els genuïns de les diferents cultures del món.

Llavors, que cadascú en tregui les conclusions que consideri i que defensi allò en el que creu.

No vagis a casa; ell ho sap

El meu llit és un banc de fusta que he après a estimar; i aquesta noia que se m'assembla tant, la Glòria, em desperta cada matí.

-Bon dia -em diu.
Però mai no m'explica com sortir d'aquest forat.

Tot va començar el dia en què em va caure la cartera; de seguida em vaig sentir marejada.
No sé quant de temps ha passat. No menjo. No bec. I sembla mentida, però no aconsegueixo fugir de les fondàries del metro.

I a ell, en Pau, el trobo a faltar molt. M'angoixa que no m'hagi trucat. És un putamanyac, m'ha traït mil vegades; però m'estima. Sé que mourà cel i terra per a trobar-me.

-Vull tornar a casa. Haig d'explicar-li que no l'he abandonat. -li dic, a la Glòria.
-No cal que vagis a casa; ell ja ho sap -fa la noia.
I no entenc res.

De sobte, el descobreixo. Camina per l'andana. Fa mala cara.
Em costa d'avançar, però no puc perdre'l.
L'abraço amb decisió, esgaripant d'amor.
Percebo la seva aroma.
M'ignora.
S'atura just al punt on aquell maleït dia em va caure la cartera, i llança un ram de flors a la via.
La Glòria se m'acosta.
-Ho veus, com ho sap...
En un segon tot se'm fa clar.

El mar no és blau

Els nens desfilen per la platja. Els primers subjecten el baiard, amb el professor al damunt. Si més no… això veu en Vicenç, que va l’últim.

L’home, des d’allà dalt, comença el monòleg; els alumnes escolten.

—Als nens els agraden les nenes. Les dones són sensibles i febles. Els passeigs marítims són bonics. Els bons són al carrer; els dolents, a la presó. Els salvatges van despullats; la gent de seny es vesteix. Els drogoaddictes fumen porros. Els immigrants ens prenen la feina. El meu cotxe és el més net del món. El mar és blau.

Si més no… això li escolta en Vicenç.

El professor els permet de banyar-se, advertint-los del perill de les meduses.

Després, l’home descobreix en Vicenç assegut en un racó amb el bolígraf a les mans. D’una revolada li agafa la llibreta i li llegeix l’escrit:

«Hi ha nens a qui agraden els nens, i nenes a qui agraden les nenes; i homes que ploren quan descobreixen els ulls d’un infant, i dones que treballen les vint-i-quatre hores sota el sol, i passeigs marítims que maten les platges, i dolents que tenen prou diners per no anar a la presó; i bons que es fan dolents per fam; i ben vestits que destrueixen la selva; i pobles nus que respecten el bosc; i professors que fumen, i que quan beuen massa vi llencen la brutícia del cotxe al carrer; i estats que van espoliar, no fa pas gaire, les terres de la gent que avui fuig de la misèria. I el mar no és blau, és bigarrat… de molts colors: turquesa a prop de les roques; atzurat quan el fons és clar; i… ben endins… allà on els antics deien que no tenia fons… esdevé lívid, moradenc, del color del lapislàtzuli; de vegades és gris quan el cel s’encapota; o es vesteix de crespons blancs quan bufa el vent; i de nit, sens dubte, el mar és negre; i tots aquests colors titil·len, no són quiets…»

El professor s’enfada molt i molt! —Qui em manaria d’acceptar un autista…! —exclama despectivament, i comencen a sortir-li flames del cap. Si més no, això observa en Vicenç.

Per què, l'existència?

 

La física es mirava la pedra de zircó; el jacint vermell i bru, fill del matrimoni entre la sílice i el zirconi, li brillava com una estrella damunt del dit.

—És molt bonic —li digué.

—Ara haig de treballar —respongué el filòsof.

—Per això l’anell? Per a tenir-me contenta…?

—Quan acabi, soparem.

—Et vull ajudar.

—D’acord. ¿Per què l’existència? Ràpid, que m’esperen l’article.

—Els quarks…

—Què…?

—Divuit quarks de sis sabors i tres colors, però no tenen colors ni sabors, són etiquetes…

—Ah…! I res més?

—També tenen spins diferents…

—Spins?

—Sí… les vegades que has de girar-los per a veure’ls la mateixa façana… Saps que hi ha quarks als quals cal donar dues voltes, o sigui tres-cents seixanta graus, per a tenir al davant un altre cop la mateixa façana…?

—No té lògica…

—Amb la teva lògica no saps per què hi ha coses…!

—I els quarks ho fan tot…?

—Sens dubte…! Tot…!

—També el somriure d’un infant?

Ella mogué el cap afirmativament.

—Massa coincidència —conclogué ell.

—Tenint en compte una infinitud d’assaigs, és un succés segur…

—I per què hi ha quarks?

—Perquè han d’existir totes les possibilitats… i una de les possibilitats és que hi siguin…

Quan la por a la supervivència és el fonament dels nostres dogmes socials

Com es devien sentir les persones que vivien en un món on la llei de la força i del poder eren les que dictaven la justícia, fins al punt que es van apropiar fins i tot de la moral religiosa per imposar els seus interessos de domini amb l'energia invisible de la doctrina? Si des de la naixença tot ho decideix el poder; si des de la naixença el poder s’associa amb el voler de Déu, si al «Senyor» l’ha posat Déu i tu l’has d’obeir… Quina idea de bé i de mal es pot haver configurat en les ments de les persones? Quins tractats de bones pràctiques, de costums, de línies vermelles… poden néixer de la ploma d’algú sotmès des de l’ús de consciència a tal deformació? Quin paper ha jugat la por en l’amotllament de la societat, les creences i les lleis?

Tot això ho hem de tenir en compte a l’hora de valorar les fonts i els fonaments que sostenen l’edifici dels nostres dogmes socials o religiosos. I arribarà un punt en què haurem de decidir si donem validesa a les flors estranyes nascudes de llavors tan primàries, o si fem servir el misteri de la nostra essència per esbrinar la qualitat de la llum tal com és la llum i no pas tal com la mostra el filtre ancestral que la modula i ens fa arribar imatges esbiaixades.

Credo irrenunciable per a moments foscos.

 

Creiem en la concòrdia entre les nacions, en el benestar de les persones com a objectiu prioritari de tot govern, en la riquesa cultural de totes les terres com a patrimoni de tota la humanitat, en el sometiment de les armes a la raó, la fraternitat i el progrés, en l’imperi d’una llei que protegeixi la llibertat de tots els individus humans i de les seves necessitats vitals, bàsiques i d’expressió.

Creiem en la pau humana, en la pau com a valor, en la pau com a aliment, en la pau com a llenguatge, en la pau com a llei suprema; no pas en la pau dels cementiris, sinó en la pau dels pobles i de les seves festes; no en la pau que brolla de la por i de la violència, sinó en la pau que embolcalla l’alegria, la diversió, l’amor, la llibertat; no en la pau que depèn de l’acompliment de la voluntat d’una persona o d’un poder, sinó en la pau que genera i que neix del benestar de tots els pobles i de totes les nacions.

Crec en tot això malgrat que en algun moment de la història la bèstia governi el món; malgrat que la foscor, l’odi i l’interès econòmic semblin l’única realitat absoluta. Si es convertissin en l’única realitat absoluta, la humanitat començaria a desaparèixer, i acabaria extingint-se per sempre. L’imperi del mal despunta a voltes, però sempre acaba derrotat, perquè les persones hem nascut per a la llibertat i sempre acabem retornant-hi.

La pressa

El nen, perfumat i clenxinat, bada per la finestra.

"Jordi, afanya't...!, que fas tard...!"

A l'aula, la mestra passeja nerviosa.

"Us queden cinc minuts per acabar. No us encanteu...!"

Al pati, el temps vola; les busques del rellotge avancen embogides. El temps del lleure, adelerat, esgota el cor. I mentre tornen a classe, la mestra els escridassa:

"Vinga...! Que sou més lents que el poder judicial...!"

Dissabte, al camp d'esports, el seu pare s'esgargamella:

"Jordi, collons, fes el favor de moure el cul...! T'han lligat ploms a les cames... o què? Si us guanyen els dels escolapis, et deixaré sense paga...!"

El pare dina amb un disgust: en Jordi s'ha fet un gol en pròpia porta. El nen resta immòbil, contemplant la superficie lluent de la cullereta de plata que sosté entre els dits.

"Què... T'acabes el flam...? Espavila que se t'ajuntarà amb el sopar...!"

Més tard, darrere la porta del bany, la iaia l'apressa:

"Jordi... Què estàs fent? Per què trigues tant...? Vols acabar d'una vegada, marrà...!"

A la nit, el nen engega el televisor i escolta la veu de la Consellera d'Interior: "Els conductors han d'entendre que no s'ha de córrer. Només així aconseguirem de reduir els accidents."

El forner i el seu fill

El pare riu, mentre fa el pa.
El nen l'imita, esdevé el seu espill; tothom ho diu.
El pare el renya per mentir; després l'enganya pel seu bé.
El fill aprèn a fer el mateix; dir la veritat és perillós, només ho ha de semblar; i oblida el que el seu pare diu, i aprèn el que el seu pare fa.
El pare el pega, perquè ha pegat.
El nen aprèn que els mastegots imposen la pau; que el món és ple de mastegots que fan la pau.
El pare no el deixa fumar; és dolent per la salut; i ell devora caliquenyos.
El nen aprèn que pot fumar, però que no ha de deixar fer-ho als demés.
El pare diu que educar un fill és important.
El nen dibuixa un triangle, un quadrat, un heptàgon... ben sol.
El pare està cansat i se n'ha anat al bar; quan torna li porta un púding, perquè s'adoni del molt que se l'estima.
El nen aprèn que pot despreocupar-se de la gent, si ho compensa amb un regal.
El pare diu que tothom és igual; quan l'alcalde s'atansa al forn, li regala el pa.
El nen, al pati de l'escola, no s'ajunta amb els diferents.
El pare diu que s'ha de ser eficaç; i decideix de tancar l'avi en un lloc on podran estar per ell, tenir-ne cura, rentar-lo, fer-lo jugar al parxís.
El nen aprèn que qui no és útil, s'ha d'apartar del món real; que cal negar-li els testos del balcó, la convivència amb els infants, i una llar pobre a la ciutat; que no hi ha res com una residència neta i desinfectada, flairant a gelatina i detergent.
Mentre el nen baixa pel tobogan, va pensant en buscar un lloc per quan el seu pare sigui vell.

Els monstres no existeixen

Agafo el camí de les boscúries del nord, cap a les muntanyes fosques, per on sé que ell passarà. Magnífic i superb, com si res, ha tornat al poble després de tants anys, exhibint el trofeu d’una vida pletòrica. La gent l’ha acollit, oblidant el meu pobre germà, a qui el cabró va empènyer dins del pou per gelosia. Pel que fa a mi, no ho deixaré córrer; he estat massa anys rumiant maneres de fer justícia.

Deixo el camí i avanço enmig dels matolls cap al vedat de caça. Els esbarzers m’esquincen la camisa, i un parrac de tela queda enganxat a les punxes. L’agafo amb cura, ningú no m’enxamparà.

Per llevant, l’alba desplega un ventall de claror tènue, amb la lluna que minva com una ungla lluminosa, i el brillant diminut de Mercuri. Recordo el temps en què m’extasiava contemplant la terra. Fa molts anys que, per a mi, només existeix un foc ardorós, que necessita alliberar-se i destruir el monstre que em va ensulsiar la infantesa.

L’estic veient, s’apropa.

Apostat dalt de la penya, abraono l’escopeta, agafo aire, apunto i disparo. M’arriba un udol llòbrec i llunyà, i la remor d’una ventada gèlida que branda el sostre del bosc. Es desploma com un ninot de drap a qui les bruixes deixen d’encantar.

M’hi atanso i li descobreixo les parpelles mig closes, com de nen que dorm. No pateix, i jo continuo amb la ràbia a dins. Llavors li veig, a l’escletxa de la mirada, els mateixos ulls vidriosos del meu germà quan el llevaren del pou. Caic de genolls i m’adono que sóc de la mateixa casta que l’ésser a qui he odiat tota la vida i que mai no ha existit; no el sé veure en aquest cos que jeu.

D’aquí a poc, una mare tornarà a plorar.

I jo, enfonsat, comprenc que no hi ha enemics, que no existeixen els monstres, només els nens que dormen.

Si ens besem pels carrers, trontollaran les cases.

"Li queda bé el tern..." pensa la noia "...i la corbata. Qui l'ha vist i qui el veu...!"

I ell xerra i xerra, i llegeix fragments de Heidegger dalt de l'escenari, sota la claror del focus, prop del vas d'aigua i del micròfon.
"Tot i així, continua sent ell mateix; la mateixa llum, el caliu de sempre... Oh Déu... com l'estimo...!"
I la noia rememora aquell petó pels carrers de Sussex, i la torba esvalotada que els perseguí amb aixades. I reviu l'angoixa de sentir com els arrencaven la roba i els penjaven despullats pels canells a la plaça. Encara veu la mirada trista dels infants clavant-se-li al sexe exposat. I torna a percebre l'oreig entre les cames i al llarg de l'esquena nua; i les mosques damunt la pell bruta d'ous esclafats; i el plor esfereïdor de tots dos; i el discurs del pastor a peu de pira, anomenant-los pecadors que us beseu pels carrers, que no teniu vergonya, que ja us hem enxampat cinc vegades, que sou fills del diable, que no hi ha altre remei que purificar-nos de vosaltres; i les flames, i el fum, i el dolor que els esgarrapava la pell i la carn; i la foscor estranya de la mort que els obnubilà i els allunyà per sempre l'un de l'altre.

"És tot un senyor" pensa ella.
I ell xerra, i fita el públic; s'aclareix la gola, veu aigua, continua xerrant.
-L'ateisme no és pas una opció mancada de senderi -assevera -. Niestche, Marx, van alliberar-nos de les fantasies alienadores que permetien la manipulació de...
S'atura en sec quan els seus ulls la descobreixen caminant enmig de la filera de butaques, i somrient-li.
-Com els deia...
Torna a tallar la frase i rememora un temps que no és capaç d'ubicar.
De sobte, comença a plorar; s'estremeix.
-Senyors... -fa amb la veu trencada -. D'aquí a uns dies els prometo una revisió de les meves teories... necessito replantejar-me-les.
Després baixa de l'escenari, arrenca a córrer, i s'abraça a ella enmig d'un bram.
La besa sense por, i aquesta vegada ningú no els persegueix.

Que Njörðr, Skadi, Frigg, Bragi, Freya, i sobretot Baldr, ajudin Groenlàndia!

De petit, quan ningú en parlava, somniava amb viatjar a Islàndia. La coneixia dels dibuixos animats de «Vicky el víking». Ho poso en castellà perquè, us ho prometo, Vicky el víking parlava un espanyol de Salamanca i jo estava convençut que els víkings, fins i tot els cowboys, els guerrers medievals d'Alemanya, l'Artús de Bretanya i el Miquel Strogoff... per dir-ne alguns, parlaven castellà de Salamanca. I quan jugàvem al pati a matar-nos amb pistoles, canviàvem l'idioma al castellà per fer veure que érem el general Custer o David Crockett. Però això ens portaria a parlar d'un altre tema. Avui volia parlar de les terres del nord.

Islàndia, per a mi, era la fi del món; una terra de la qual ningú no parlava si no era per destacar-ne la solitud, l'ignot, l'aventura, el misteri, la natura omnipotent... Ara per ara, tot i no haver-hi estat, Islàndia em fa una mica enrere, perquè l'associo amb un turisme snob que trepitja els espais sense ser-hi de debò i que ho depreda tot allà on vagi. Fins avui, em quedava Groenlàndia, com aquella terra on encara hi havia algun misteri, on la natura mostrava el seu poder sense la falsa fatxenderia humana.

Avui, tot això trontolla. Groenlàndia és una regió del planeta desitjable per les seves anomenades «terres rares»: el neodimi, el disprosi, l'europi, el terbi, el ceri, l'itri... per anomenar-ne algunes. Tindrien un cert encant si fossin ambicionades per ser «rares», però en realitat l'anhel no va més enllà del desig de poder i de diners. Groenlàndia no és aquell alè fred i pur dels paisatges blancs que ens acosten a la mística panteista de la nostra mare Terra; una realitat que alguns no podem evitar de viure i de sentir malgrat la incomprensió i la superficialitat del segle XXI, malgrat la intolerància de l'escepticisme imperialista. Els humans hem evolucionat en un planeta on sempre teníem espais en els quals expandir-nos; som una espècie seleccionada per la natura per viure en una Terra on sempre hi havia un més enllà on viatjar i establir arrels; una Terra amarada de misteri i de bellesa natural. Potser Groenlàndia, per a alguns, una mica, només una mica, continuava essent això, tot i la bona gent que hi viu des de fa segles en un petit nombre.

En tot cas, és una terra gestionada per Dinamarca, protegida per Dinamarca, intensament natural, i força sostenible gràcies al bon patronatge de Dinamarca. Ara sembla que entra dins dels plans de la bèstia humana que posa en perill, un dia sí i l'altre també, la pau entre les nacions.

Necessitem Njörðr, Skadi, Frigg, Bragi, Freya, i sobretot Baldr... No sé si, a banda d'ells, algú més ens pot ajudar fora de nosaltres mateixos...

Un misteri en canvi constant

La majoria de la gent supleix la ignorància amb les preconcepcions, i aquesta estratègia inconscient els blinda la ignorància.

De l’altre, del qui ens trobem cada dia, en sabem molt poc. Sabem el que vam veure ahir o abans-d’ahir, el que ens han dit que va fer l’any passat o l’anterior; però d’ara, de com és ara, fins i tot de qui és ara, gairebé no en sabem res. I de qui pot ser demà, encara en sabem menys. Les persones som un misteri, i ens hi hem d’apropar amb esperança.

No sabem gaire de les altres vides, de quin món es construeix dins del seu cap, de la bellesa que creen i copsen, de l’art que sovint es reprimeixen i que tenen latent a dins com una llavor té latent la vida.

No sabem com se sent l’existència des dels caps i els cors que no estan sotmesos a les pors que nosaltres tenim i que ells o elles no tenen; i no sabem com és el món des de dins dels qui tenen pors que nosaltres no tenim.

No és assenyat ni lluminós inventar-nos la part que no sabem dels altres i convertir-la en dogma. No és humà ni intel·ligent negar la capacitat de canvi als altres.

Mai no estem fets; som canvi. El cervell crea noves connexions cada dia; la seva plasticitat fa que tot pugui ser.

No ho hem vist tot, ni sabem tot el que ens agrada; ningú no ho ha vist tot. Qui ens parla de Déu ens confon; qui ens resol misteris fent servir creences, inventa. La ignorància no és una vergonya, perquè la sinceritat no és una vergonya.

Copsem la bellesa que sentim com a tal; però se’ns escapa, segur, part de la bellesa que els altres perceben com a tal i nosaltres no. I als altres els passa el mateix.

Tenim molt per descobrir. Cada matí comença una jornada nova en la qual podem descobrir perspectives mai vistes, belleses mai sentides o bondats mai compreses.

La mort de les neurones, amb l’edat, no és pas la reducció de la força de la ment; pot ser la millora de la seva qualitat. Es mor primer allò que no estimem: els records inútils o lletjos, la informació que no serveix. L’ordinador de la ment necessita destruir les memòries víriques, els antivirus desfasats o pervertits, els mals programes, els arxius indigeribles. Si funciona bé, ha d’actuar així.

(8-11-2014)

La fugida del soroll

Quan la creativitat està adormida o paralitzada, la persona humana omple el seu buit amb els sorolls de la ràdio a tot drap, o de la televisió, o de qualsevol mitjà que ens allunyi de topar-nos amb allò que tenim a dins.

O som creadors, o som servents de l'atabalament i del nihilisme.

(28-10-2014)

Quaranta morts

Uns quaranta morts; es diu aviat. Quaranta morts en una operació engegada sense legitimitat democràtica en un país que no és el teu i saltant-te totes les normes i qualsevol altra hipotètica solució. Quaranta morts i són persones, fossin del nord o del sud, de qui menys es parla. Cadascuna amb família, amics, dependències, afectes i una vida sencera dins de cada consciència.

Quaranta morts i surt a la roda de premsa amb cara de fanfarró satisfet; ni pensa en els morts; per a ell ha estat una decisió asèptica, com jugar a un videojoc; fins i tot un viatge a l’illa de l’Epstein té per a ell una exigència física superior que no pas aquest episodi de quaranta morts.

I que sapigueu que tots aquells que malparleu d’ell a les xarxes correu el risc de no poder entrar als Estats Units!

Només tenim Europa

Continua el joc dels disbarats; comença de debò el nou ordre mundial: no pas l'ordre que pressuposa als Estats Units el paper de policia del món —tant de bo fos així; seria greu, però no tant—, sinó el que li concedeix el paper de màfia del món. Una policia hauria d'obeir la legislació emanada del poder del poble; si fos una policia mundial, hauria de respectar el dret internacional; i és just el que al món li ha faltat des de sempre: una policia, un exèrcit internacional al qual estiguessin sotmesos per llei tots els altres.

El que ha passat avui és la consagració de la màfia del món sense vergonya, sense hipocresia, sense diplomàcia. A partir d'ara, ja no estem segurs: qualsevol poder ens pot considerar un perill i esborrar-nos; l'única llei són les armes i l'única dinàmica és la guerra. En cinc anys o menys, pot començar una guerra a Europa de la qual no podrem fugir. No és broma ni ciència-ficció. La democràcia, o la seva corrupció, ha entronitzat els dolents; el poble pot escollir malament; el poble es pot equivocar, i s'ha equivocat.

Suposo que s'entén que amb això no estic defensant el Maduro, que era un dictador; el problema no és aquest. El problema és que el Maduro havia de ser desplaçat, si calia, pel seu poble; i que cap poble no ha de decidir per un altre poble. El problema és que el que ha deslligat la guerra és un petroli que pertany a Veneçuela. El problema és que no ha estat el narcotràfic la causa de la desfeta, sinó un robatori disfressat d'una suposada benignitat que ningú no es creu. La legitimitat l'ha atorgada la força de les armes; i prou. I a partir d'ara, els Estats Units que coneixíem, amb tots els seus defectes i les seves virtuts, ja no existeixen, ja no hi són.

Només tenim Europa; més que mai, només tenim Europa, ens agradi més o ens agradi menys. Ara ja no hi ha possibilitat de dubtar-ho: sense Europa, estem sols; sense Europa, estem perduts.

Apologia de la calor

Ja som a dia dos; ja queda menys per a l'estiu. Vull viure l'hivern amb tota la seva intensitat, però, per ser sincer, el desig de l'estiu forma part del meu gaudi de l'hivern. Jo sóc d'aquells que senten que han nascut per viure un estiu etern. Per a mi, la calor és un plaer sempre, fins i tot quan per a la majoria d'humans és una tortura.

La calor em permet viure dins l'aigua; la calor em permet viure nu; la calor em permet viure a l'aire lliure, passar hores contemplant el cel nocturn, estimar les albes prop de l'aigua, adorar les postes ran del mar, caminar muntanya amunt sense témer la nit, no perdre temps acumulant capes de roba, no haver de patir tant pels sense llar, escoltar el silenci de les migdiades mentre miro per una finestra un cel immensament blau damunt d'una terra immensament roja.

Dins la calor, trobo espais que em permeten fugir d'una temperatura excessivament elevada; en canvi, dins del fred, només l'empresonament de les teles o l'enclaustrament dels espais, fugint de l'aire lliure, em fan sentir una mica menys malament.

Desitjo que no arribi el pròxim període glacial dins del meu temps de vida, perquè els paradisos de l'estiu no siguin un record utòpic.

Dit això, em disposo a gaudir de l'hivern, de la calidesa del seu sol als migdies, de les sales d'estar amb llar de foc i llums càlides mentre fora neva, del temps llarg d'escriptura i d'immersió en els plaers de la ment, la cultura, la creació, la construcció de la bellesa als dominis personals i intransferibles de la meva empresa creativa sense ànim de lucre.

De petit vaig aprendre a crear, i aquest ha estat el meu refugi en els moments més foscos de la vida, i segurament la meva salvació.

Els meus propòsits per a l'any 2026

Avui és el primer dia de l'any i és bo fer propòsits; però fer-se'ls bons i fer-se'ls possibles, versemblants, perquè tinguin cos, siguin realment satisfactoris per a un mateix i no es quedin en desitjos utòpics.

Aquest any que comença em proposo escriure més, escriure el que tingui al cap, escriure el que em faci feliç; perquè escriure em va bé, perquè m'ajuda a conèixer el meu cap, a ordenar les idees, a prendre decisions; perquè dona al meu inconscient la possibilitat d'expressar-se en un moment en què és tan perillós diluir-se en la inèrcia dels últims anys.

Em proposo gaudir de la feina, gaudir de fer-la bé encara que no sigui reconeguda per altres humans, encara que els fruits només els rebi la persona que en sigui afectada i encara que en moltes ocasions només s'adoni d'aquests fruits quan han passat alguns anys.

Em proposo recuperar la meva veu per cantar; això vol dir tenir-ne cura, cosa que no he fet des de fa anys; i vol dir continuar la recuperació de la mà dreta, que necessita de l'hàbit constant de practicar perquè sinó la força de l'ictus guanya. Em proposo continuar rescatant velles cançons d'Irlanda, d'Argentina, i de les de sempre que són les que augmenten els meus nivells d'oxitocina a la sang i pinten la meva vida de felicitat.

Em proposo continuar amb el piano, que m'espabila la ment ningú s'imagina com i que em fa descobrir paisatges meravellosos en la selva desconeguda i inexplorada dels acords; especialment els de Cole Porter i George Gershwin.

Em proposo continuar amb l'hàbit de no fer servir banyador a la platja, que tant de bé ha fet a la meva vida des de fa més de trenta-cinc anys, perquè em despertar records heretats dels temps en què els meus avantpassats, la majoria d'ells d'abans de la història, vivien una relació feliç, curta i intensa amb els elements de la natura, perquè ajuda i m'ajuda a recuperar i reivindicar la imatge natural de l'ésser humà, a desfer la sexualització artificiosa que la cultura de les civilitzacions ha imposat damunt la pell, i perquè significa un increment de la intensitat i de la felicitat de la vida tan immens que si la gent l'experimentés els fabricants de banyadors haurien de canviar de feina.

Em proposo no tenir por de la guerra, probable i propera, i buscar estratègies perquè els meus éssers estimats puguin marxar a països segurs. Em proposo continuar lluitant perquè les persones que fugen de la guerra i de la pobresa, i que arriben a Europa, siguin valorades com a persones, ajudades i estimades en la seva dignitat, sense criminalitzacions generalitzadores deslligades d'interessos personals que situen el benestar propi per damunt del dret irrenunciable a la vida de tot ésser humà.

Em proposo treballar per produir el millor curtmetratge que mai he produït, per compondre i cantar la millor cançó que mai he interpretat, i per escriure la millor novel·la que mai hagi escrit.

Em proposo anar a nadar com a mínim un cop a la setmana, i no obsessionar-me mai amb el cos ni el seu aspecte com tantes persones que emplenen el gimnàs, i que en canvi abandonen l'ànima, l'esperit, la cultura, l'anhel de l'apropament al misteri de la vida.

Em proposo no eliminar l'apropament progressiu i sincer al déu misteriós present arreu, que està per damunt de totes les religions, que estima totes les persones, i que representa l'esperança enmig d'una existència en la qual no tot el que passa és el que Ell/ella/elli vol.

Em proposo prioritzar les persones per damunt de les lleis, i reconèixer que no ho puc fer tot bé, i que no passa res, que està bé així, que no haig de buscar la perfecció en tot, sinó que haig de protegir espais i estones que són el meu territori i el meu temps, tan necessaris per construir la vida i mantenir les forces que calen per continuar intentant fer les coses bé.

Em proposo no cedir a ningú el control i la valoració dels eixos essencials de la meva vida, i no pretendre controlar ni valorar els eixos essencials de cap vida aliena.

Em proposo no deixar de beure vi cada cap de setmana amb moderació, algun vermut cada mes, i un Pernod extra cada mig any. El cervell necessita una dosi breu i controlada d'aquells productes de la Terra que ens permeten somniar una mica més enllà del que racionalment seria previsible.

Em proposo no oblidar cada dia que m'estic morint, i que haig de viure amb aquest fet en tot el que tingui a veure amb la relació amb els altres, els deures com a ésser humà i el gaudi i el goig de les coses bones de la vida.

Em proposo protegir, defensar i treballar per la virginitat del paisatge sempre, en tot moment i per damunt de qualsevol interès econòmic o de comoditat.

Com que tampoc han de ser molts propòsits, de moment ho deixo aquí.

Bon any a tothom!

Quan torni a escriure

Quan torni a escriure, evitaré els mussols, 

i els bolets lluminosos amb textures de mel, 

i els pastissos de nata, amb alcaldes i festes, 

i els barrets d'astracan amb sabates de músic. 

Quan torni a escriure, voldré ser petit, 

i a les nits cantaré amb els gats a la teulada, 

sota una lluna enorme, la solitud i el mar, 

de lluny, i amb la ventada, m'acostarà fragàncies. 

Quan torni a escriure, defugiré els imperis, 

i els llampecs fabricats als despatxos dels tigres, 

i els lleons del davant dels palaus, i el ressò, 

tan intens, tan bufó, dels sacerdots del segle. 

Quan torni a escriure, evitaré els sagrats 

anyells de gla i de saba vora del Partenó. 

Begut, i a una taverna, ploraré amb els acords 

del piano d'un pobre, de les cordes d'un boig. 

I pintaré uns pocs mots en un paper saur, 

esgarrapant tossut fins que s'hi cali foc. 

Els escriuré pels astres, pels infants i els records 

d'una nit a la platja amb la xardor d'agost. 

 Des del quarter del bar, derrotat i galdós, 

si m'esforço una mica, em semblarà que hi sóc.

Visió d'una sirena al crepuscle

  

Besllum de carn dessota el glauc encès; 

un rere nu, un ram de pell i sang 

del mar i el pou, dels somnis i la nit; 

fimbrar de cabellera adolescent; 

un cant enllà dels monstres i del vent; 

l'esquena, el coll, els ulls, el ventre, el pit. 

Fendir de blau amb pols d'estels i mar, 

i un salt amunt, i un cabrioleig sublim, 

i el dolç somriure salabrós al niu, 

i riu al fons del moradenc sedàs. 

I clou un ull mentre s'enlaira al cel 

d'argent, ballant; i a sobre, el zèfir boig, 

bufant del Sol quan mor enrojolat 

al fur del temps on tot és dit i és dat.

Respecte a l'ésser humà

Fa l'efecte que el món va cap al blanc i negre. 

Grups convençuts que posseeixen la veritat absoluta, pregoners de les pròpies excel·lències i de la misèria dels qui no ho veuen igual. Persones que identifiquen nacionalitat amb identitat humana, possessions amb pàtria, i que posen per damunt de la dignitat de les persones, de cada persona, la sagrada uniformitat cultural i uns privilegis econòmics que consideren exclusius sense possibilitat de debat. La propietat privada s'estableix com la causa d'ella mateixa, i és considerada superior a qualsevol altre consideració. No es contempla el que s'ha rebut de manera innata; no s'investiga l'origen del que s'ha heretat, no es valora la dignitat de qui no té recursos; fins i tot es criminalitza sense proves. Els únics indicis són la raça, la roba, la falta d'habitatge, la pudor, la por que desperta els vells instints de bèstia, els vells instints de bèstia que desperten més por. 

Els humans del blanc i del negre són cecs davant l'origen instintiu del seu menyspreu; no en saben gaire d'etologia, no han estudiat la psicologia dels goril·les de muntanya amb la qual se sentirien molt identificats si fossin objectius. L'objectivitat és una de les primeres víctimes de l'instint de la bèstia. Un cop desapareix l'objectivitat, la resta es deforma a gust de la por, en contra de qui sigui i al preu que sigui. L'ells i nosaltres ressona sovint a la boca de la gent del blanc i del negre. L'ells com un tot que esborra la identitat humana de cada individu, que despersonalitza, que situa el que es té per damunt de la vida de totes les persones.

I hi anem de cap. No és una guerra entre nacionalismes de diferent color. No és un conflicte entre diferents models econòmics. No és política, tot i que afecta a les decisions polítiques. És el vell poder del totalitarisme que devora les petites restes de democràcia que sobreviuen moribundes. El vell poder del totalitarisme que neix al cor de cada persona. Cal tenir un cor amarat de valors humans per no caure en la trampa. Cal no acceptar els lladrucs del gos acovardit per l'exemplar que es veu com un rival, i no negar un lloc a taula a qui no té res. Cal convidar a la taula humil de la nostra cabana a qui s'arrossega pel fang, i fer-li sentir l'escalfor d'una llar de foc senzilla, el tast d'un vi de casa i d'un pa quotidià que compartim. Cal descobrir en aquest nou company, algú que vol sobreviure, i restar convençuts que l'amistat engendra amistat. Saint-Exupery escrivia: "Si convido un coix a la meva taula, li demano que begui, que comparteixi una estona amb mi, que em regali un somriure; no li exigeixo que balli." .

Prefereixo perdre-ho tot, ésser enganyat mil vegades, alliberar-me de privilegis, convertir la meva terra en una pàtria on ressonin milers de llengües humanes, abans que deixar d'ajudar un sol ésser humà. Ben mirat, no tinc res més; res més no té tan valor com la persistència d'una mà que s'ofereix a aquell a qui no se n'òfereix cap; aquesta és l'única creu de Sant Jordi que paga la pena. La mateixa vida no val la pena si esdevé a conseqüència de trepitjar-ne o ignorar-ne una altra. Jo no sóc un cocodril, ni un tauró, ni un ós bru... No mataré per sobreviure. No ignoraré la dignitat d'una persona per mantenir una seguretat que no és tal. Què tenim segur? Res. Avui hi som, demà ens diran que marxem gairebé sense temps per acomiadar-nos. El que amb tota seguretat podem tenir és l'actitud; l'actitud del respecte a l'ésser humà. 

Respecte a l'ésser humà, aquí, ara i sempre; respecte a l'ésser humà.

El pessebre

Hi ha qui encara busca el pessebre a la plaça de Sant Jaume, i el pessebre és sota el pont de la C-31.