Un parell de videos de la Platja de Bolonia que reprodueixen alguns instants d'aquest estiu. Al de dalt, l'oceà i el Sol. Al de baix, la sorpresa d'uns cavalls galopant cap al tard, quan ja marxàvem.
.
I arriba l'últim dia d'estada a les terres de Càdiz.
Decidim prendre'l com un relax i gaudir dels espais i de les activitats que més ens han omplert al llarg d'aquests deu dies.
El matí el passem a la Cala del Frailecillo.
Al migdia dinem en una plaça de Conil, sota l'ombra d'una palmera, la pasta bullida d'uns tuppers força bonics i útils. Ho arrodonim amb unes postres en un bar típic.
A la tarda ens apropem a la Platja de Bolonia de Tarifa, i gaudim de la seva tranquil·litat familiar i natural (és dilluns). Contemplem la costa del Marroc, que avui es veu força clara perquè bufa el vent.
De tornada a l'aparcament de Bolonia, ens arriba la melodia d'un saxo que una noia toca dins d'una furgoneta que té un gran girasol pintat. És la persona que de tant en tant passeja per la platja venen braçalets de cuir.
Sopem en un bar de la platja, a l'aire lliure, amb poquíssima gent i força tranquils mentre el sol es va amagant i el mar agafa tonalitats liles.
Tornem al bungalow i a dormir, que demà partim cap a casa.
.
La desembocadura del Guadalquivir
La terra de l'altra banda del riu és Doñana
Una de les platges de la ciutat de Càdiz
La Catedral de Càdiz
Dins del que és la visita a la ciutat de Càdiz, vull dedicar un capítol al què són els rètols, els escrits urbans, les imatges insòlites que un mai no sospitaria trobar-se i que de vegades semblen impossibles. El bon humor i la imaginació de la gent d'aquesta terra fa que et trobis perles que mereixen atenció i respecte. Per exemple aquest paper, penjat dins d'un pàrquing, que demana si us plau no alimentar els gats.
O la porta d'aquest antic taller d'electricitat, al casc antic de la ciutat. Mirant-la, un té ganes d'entrar-hi i de remenar vells artefactes, els arxius dels clients, les factures de color esgrogueit, les eines...
O aquest cafè antic, sense esnobismes balmats, amb la senzillesa de tot el que és autèntic: l'anís, la ratafia, les cartes, l'olor de cafè, les parets de pintura bufada...
O aquesta pissarra de menú. Fixeu-vos en la salsa oli-oli. ¿Sabeu quina és aquesta salsa i de quina terra ve?
Vejer de la Frontera
La platja de Bolonia, amb la gran duna al fons
Un altre racó de la platja, amb els ròdols de pedra 
El camí que recorre les cales de la 
Azahara de los Atunes és plena de racons similars a aquest.
Posta a Azahara de los Atunes
Al matí visitem Vejer de la Frontera. Hi arribem cap a les 11:30, i hi descobrim un poble màgic, amb racons cuidadíssims, façanes blanques, fantasies de ceràmica a les teulades, plaques, fonts, palmeres, jardins... L'ajuntament obliga els propietaris a mantenir la façana de color blanc i en bones condicions, i promociona la bellesa urbana amb concursos de carrers i de façanes. La calor, però, es fa insuportable.
Cap a les 13:30, després d'un refrigeri a Vejer i de comprar el diari (fa una setmana que no sabem res del que passa al món) ens en tornem a la Platja de Bolonia, que en ser diumenge està atapeïda de gent. Malgrat la massificació, el naturisme continua existint amb normalitat gràcies a l'autorització clara i manifesta de l'excel·lentíssim ajuntament de Tarifa (tot i que rep la visita d'un munt de gent vestida i a cops poc respectuosa; només a cops, la majoria de vegades el respecte i l'harmonia hi són). Dinem sota el para-sol en un indret ideal per bussejar. La marea és baixa i tenim al davant una llengua de sorra clara de no gaire profunditat envoltada de dues bandes de roques. Hi veiem molts peixos. A la riba l'aigua és prou càlida; en endinsar-nos mar endins es fa més freda.
Després de dinar, mentre la família fa la migdiada, camino en direcció a Tarifa uns dos quilòmetres i arribo a la zona dels fangs (una zona diferent a la de Punta Paloma de l'altre dia). El camí fins arribar-hi, ran d'aigua, és espectacular: dunes, esculleres dins l'aigua, el bosc que baixa de la muntanya i arriba a la sorra... M'empastifo sencer. El camí de tornada al para-sol serveix perquè el fang se m'assequi. Sento la pell tibant per la pressió del fang sec. Descobreixo novament braus a la platja i cavalls al lluny.
Quan vespreja, anem a sopar a Azahara de los Atunes. Abans, però, al mateix Azahara contemplem la posta de sol a la platja prop d'unes barraques.
I això és gairebé tot fins demà.
.
