La pols blanca

.

Em pregunten si vull pollastre amb patates o salmó amb pèsols. Ni el pollastre ni el salmó no acabaran de digerir-se. Jauran al taüt amb mi; no tinc prou diners per a pagar-me la incineració. ¿Per què haig de sopar, si d'aquí a una estona me n'aniré? Per la mateixa raó per la qual tothom sopa i dina, em diria el meu pare si fos viu i si no s'hagués mort de pena. Tots hem de morir, em diria, i bé sopem. I tu te n'aniràs abans que ningú, però pensa que no mengem pas per altra cosa que per a donar un gust al paladar. De la digestió, se'n fa responsable el cos, no pas tu. Però... ¿què sóc jo sinó un cos? ¿què, sinó un munt de molècules capaces de pensar? Si fos una bèstia i no sabés que em moro!
Després em porten la roba; es veu que m'haig de vestir bé; d'aquesta manera s'estalvien veure un cos nu, fred i enterc, i guarnir-lo com si ho fessin amb un porc a l'escorxador. Si el mort es vesteix tot sol abans de morir-se, una feina menys! Però ben mirat, ¿quina necessitat tinc de vestir-me? Es preocupen de la dignitat del meu cadàver i no tant de la dignitat que tinc com a viu. Si, com diuen, no mereixo viure, ¿per què pressuposen que mereixo vestir-me?
I ara em pentinen! Per què? ¿Que és que volen que els cucs em trobin guapo? Però si fins i tot em posaran una caputxa per a no veure el blanc dels meus ulls quan m'engeguin el tret de gràcia. Qui gaudirà amb la meva clenxa xopa de colònia?
I em llegeixen la sentència, la llei, la sagrada norma de la societat que m'envia al no res, a l'infern o a onsevulla que el fat ens enviï quan deixem de respirar. ¿Què en trauré d'escoltar-la? ¿Els ho agrairé quan ja no respiri?
Sigui com sigui, no em podran fer fora de l'univers. Les fulles s'envolen a la tardor endutes per un vent cada vegada més gèlid; no trien les voltes que fan, ni el ball del seu caure. Seré una fulla verda, arrencada d'un castanyer abans de temps. Faré giragonses involuntàries pels espais d'un bosc que ha crescut com la molsa damunt d'una roca, i s'esborraran els records del meu cervell per a sempre. I en el moment en què s'esborrin seré innocent com un nadó que no sap on va ni d'on ve, que no sap res, que plora i prou.
És estrany, però resta mitja hora perquè passi tot i recordo els passeigs pels boscos de Sant Llorenç com si fos ahir, que els feia de la mà del pare. Sento, fins i tot, la flaire del seu cos, de la seva roba, l'olor de tabac de pipa, la colònia de lavanda, la mà premuda amb força, la trepitjada ferma cap a la Mola, el vent de l'hivern que bufava, efluvis de romaní i de farigola quan jo encara no havia matat a ningú perquè era un criatura. Anys després tot s'esvaí. L'atur ens mossegà. El bosc fou substituït pel carrer d'un polígon de Barcelona. Vaig descobrir el plaer de la pols blanca que ningú no va saber dir-me que foradava l'ànima; ningú no va tenir temps de dir-me res. La mare, un escarràs, massa hores netejant cases. El pare plorant, o vaguejant mig begut per la zona franca per si algú li donava unes monedes a canvi de descarregar un vaixell o d'escombrar un magatzem. El pis de Terrassa embargat. El dia a dia a casa de la cosina de Barcelona que ens mirava de trascantó i deia que fèiem pudor. L'aigua era freda. La casa no era nostra. La nostra casa no era nostra. La nostra vida no era la nostra. I la pols blanca se'm barrejà amb la sang. I la sang m'embrutà la ment. I un dia em vaig veure amb una pistola a les mans davant d'un adroguer. L'adroguer em mirava amb pànic i jo no recordava què hi feia allà. I la pols blanca a la meva ment em va dir que premés el gallet i que foradés el pit d'aquell home que tenia els bitllets necessaris per aconseguir-la. I l'home morí, igual com moriré jo ara, igual com vaig morir aquell dia dins d'aquella botiga de lleixius i pintures.

Quinze minuts i torno a sentir la mà del pare, i l'oreig del massís rogenc del meu Vallès, i el temps de la infantesa quan tot era pau, quan la pluja era benigna, quan la llar de foc ens reunia als germans, al pare i a la mare.
Deu minuts i el cor se m'accelera. Per què? Si tampoc no sóc viu. Si la vida que tinc no és la meva. Una estranya recança m'empeny vers la vida ni que la vida sigui tan esquerpa com la que em resta.
Cinc minuts i cloc els ulls i veig la molsa del torrent després de la pluja. I sé que tot és no res, i que tant se val si sóc fulla que gira i que cau; algun vent se m'endurà cap al sòl d'algun bosc perdut de la natura. La mà del pare és forta i freda, i em tiba cap amunt.
-Va! No tinguis por! No tinguis por! Tornem a casa, fill, tornem a casa!

I avanço vers el patíbul sense saber que ho faig. La muntanya s'alça al meu davant. Són allà, tots quatre. La mare, el pare, la meva germana i el meu germà petit. Tornem a tenir la casa. La pols blanca s'ha desfet. L'adroguer em mira i em somriu.
-No passa res! -exclama, i sento un tret.
M'aixeco de terra i continuo caminant cap a tots quatre.

.

Ardipithecus ramidus. Impressionant troballa analitzada aquests dies per la revista Science.

.

La prestigiosa revista “Science” publica aquests dies un ampli recull d'articles que parlen dels recents descobriments de restes de “Ardipithecus ramidus”, un hominid que va viure a Àfrica fa 4,4 milions d'anys. La importància d'aquest hominid rau en el fet que és l'espècie més propera cronològicament i filogenèticament al punt de separació entre ximpanzés i humans.

Dit d'una altra manera, els ximpanzés, els goriles i els Homo sàpiens, descendim d'una mateixa espècie. D'aquesta línia evolutiva (com si d'un arbre geneaològic es tractés), primer se'n van separar els goriles, i fa uns sis milions d'anys els ximpanzés. Doncs bé, l'Ardipithecus ramidus va viure fa 4,4 milions d'anys, és a dir en un punt molt proper als seus (nostres) avantpassats de fa 6 milions d'anys (que són comuns a totes tres espècies). Aquesta proximitat ens aporta moltes dades de com devien ser aquests avantpassats comuns, i sorprèn verificar que en alguns aspectes s'assemblen més a nosaltres que als ximpanzés o als goriles, fet que voldria dir que els ximpanzés i els goriles s'han modificat molt al llarg de la seva evolució des que van abandonar la línia de la qual els Homo sàpiens descendim.

L'Ardipithecus ramidus mesurava 1,2 metres d'alçada i pesava uns 50 quilograms; compartia el costum dels avantpassats comuns de pujar als arbres amb les quatre extremitats, però baixava a terra i quan ho feia caminava dret, tal com ho fem nosaltres. Tenia les mans molt hàbils per a manipular objectes. Era un ésser poc agressiu, amb el cervell no gaire gros. Hi havia poca diferència de grandària entre els mascles i les femelles; tenia una cara petita i era poc agressiu socialment; se sap per l'absència d'un ollal gros i afilat que tenen els simis (ximpanzés i goriles) més agressius. Segurament els conflictes entre els mascles eren menys habituals. Alguns científics han desenvolupat la hipòtesi del fet que les femelles van aconseguir ocultar els dies d'ovulació (per alguna mutació o adaptació genètica), aconseguint que les relacions sexuals no es limitessin als períodes de zel, sinó que (igual com en els Homo sàpiens) l'activitat sexual s'estengués a la totalitat dels dies de la vida. D'altra banda és possible que els mascles, amb el temps, perdessin la capacitat olfactiva de detectar l'ovulació, i en conseqüència els comportaments de col·laboració entre mascles van anar substituïnt progressivament les lluites per l'aparellament, que tindrien més sentit si el període de relacions sexuals fos més curt i més dificultós.

Les femelles van deixar de triar els mascles més forts per a reproduir-se i van passar a escollir els més generosos (els que els proporcionaven més aliments). Els ximpanzés mascles, actualment, només van a buscar menjar per les femelles quan aquestes estan en el període d'ovulació.

I ara jo podria fer com els de l'anunci i dir: “Ya lo sabia!”, donat que la hipòtesi del canvi d'elecció de les femelles la vaig predicant fa anys, podeu llegir el meu relat

“Quan la passió va substituir la violència”

Però de fet aquest relat només és un símil, i no deixa de ser una hipòtesi, tot i que a mi se'm presenta com una evidència.

Aquest Ardipithecus ramidus és un milió d'anys més antic que la “Lucy”, l'Australopithecus afarensis que va poblar Àfrica i que fins ara era el primer homínid conegut (pròpiament com a homínid, és a dir capaç de baixar dels arbres i caminar dret). Amb la qual cosa, la història dels homínids va un milió d'anys més enrere.
L'Ardipithecus ramidus té una barreja de detalls primitius que comparteixen els seus (nostres) avantpassats, i detalls derivats que comparteix només amb homínids posteriors.
“Quan el mires des del cap fins a la punta dels peus, veus una criatura mosàic que no és ximpanzé ni és humana. És Ardipithecus”, ha dit Tim White de la Universitat de Berkeley.
L'antiguitat de l'Ardipithecus ha estat determinada a partir de les cendres de les laves on s'han trobat les restes. Aquestes restes s'han trobat només a 60 quilòmetres del lloc on al 1974 es van trobar les restes de Lucy (l'Australopithecus afarensis del qual abans he escrit).

A la imatge de dalt, podeu veure la situació de l'Ardipithecus ramidus, de l'Australopitecus afarensis, de l'Homo sàpiens, dels ximpanzés i dels goriles, en el que podria ser un esquema molt simplificat de l'arbre geneaològic de la línia dels homínids.

.

.

La dama del bosc

.

Vellut d'argent a la fresca dels astres,
fosforescent negritud sobre el llac.
Vol fins a l'alba pel roig de les branques;
si cloc els ulls se m'endú lluny el fat.
Negra es marceix la tenebra del rostre,
de la foscor tan terrible i tan nostre,
lliure la llum desenrotlla l'atzar.

Ball mut de gent que fa gresca, i sapastres
esmarriments al llaud d'un vell mag.
Sol fins a l'alba pel goig de les tranques,
anques dels rulls d'algun bosc encisat.
L'heura endolceix la façana i el sostre
del casalot on la dama se'ns mostra.
Riure de fum ben a prop de la llar.

Sóc a la veu de l'oreig i les ombres,
als tous de fulles del terra del bosc,
al rovellat de les branques marcides
de la tardor del meu nord estimat

Sóc el poema del fred i la pluja,
la boira baixa ben a prop del mar,
el crit de goig de la donzella nua
a les obagues de la llibertat.

Sóc el ressò del nadó que respira,
guspira lliure d'instants regalats.

Sóc la cançó de la neu adormida,
l'eterna crida del temps que se'n va.

.

Josep Maria Bosch descobreix l'asteroide 2009 ST19 que passarà molt i molt a prop de la Terra (potser massa a prop)

.

El professor de Lleida Josep Maria Bosch ha descobert un asteroide d'un quilòmetre de llargada que passarà a frec de la Terra a l'any 2038, se suposa que a una distància de dues llunes (uns 638.000 quilòmetres), tot i que qualsevol imprecissió o variació, ni que sigui de petites dècimes, en el càlcul de la seva posició actual pot fer que aquesta distància sigui molt menor o molt superior; el perill d'impacte no és nul, i sembla que fins d'aquí a unes quantes setmanes no es coneixerà amb exactitud la seva òrbita.

L'asteroide ha rebut el nom de 2009 ST19, i forma part dels anomenats “Apolo”, que són aquells asteroides l'òrbita dels quals es creua en algun moment amb la de la Terra. Segons la probabilitat, sembla que tard o d'hora impactarà amb el nostre planeta a causa de la seva freqüent proximitat. És questió de temps que això passi. Fins que no es conegui la seva òrbita amb precissió, no es pot descartar del tot la possibilitat que al 2038 es produeixi un impacte que tindria unes conseqüències similars a les de l'asteroide que va impactar contra la Terra fa seixanta-cinc milions d'anys, a la península del Iucatan, i que va provocar l'extinció dels dinosaures.

Aquest asteroide, fins que en Josep Maria Bosch l'ha descobert, romania desconegut per l'espècie humana, igual com va passar al març d'aquest mateix any, quan l'asteroide 2009 DD45 va passar a una distància similar de la Terra.  

Aquest desconeixement ens fa profundament vulnerables davant la possibilitat d'extinció de la nostra pròpia espècie, o davant el risc d'un cataclisme que ens obligui a canviar radicalment la nostra manera de viure; dit d'una altra manera, que ens faci retrocedir uns quants segles quant a comoditats i societat del benestar.

.

La república de Josep Guardiola, o un canvi de règim en el futbol.

.

. ¿Es pot parlar de futbol des d'un punt de vista científic o filosòfic? Quan es parla del futbol de Josep Guardiola, sí. El sistema introduït per l'actual tècnic del Futbol Club Barcelona és alguna cosa més que un sistema; no és una manera de jugar més, no és una altra proposta estratègica de les moltes que al llarg de la història d'aquest esport s'han posat de moda; és, sens cap mena de dubte, un canvi de règim en la manera d'entendre la manera de jugar. Jugar senzill, jugar ràpid, jugar precís, jugar efectiu, jugar creatiu, triangular, avançar, no perdre pilotes, no fer passades a l'atzar, fer-les bé, fer-les de pressa, fer-les al lloc, al punt precís, no confiar en les grans curses de les estrelles mediàtiques (bo i que si en algun moment convenen, benvingudes siguin).

Quan l'estrella no és un nom sinó el joc d'un equip, el joc que acabo de descriure, no ens trobem davant d'una oligarquia de joves milionaris que s'exhibeixen, sinó davant d'una república d'artistes del futbol que es fan iguals al primer toc. Quan el futbol és el futbol de Josep Guardiola, les estrelles són tan efectives com els qui han pujat del Barça B, o com els qui no tenen el carisma dels "catxés" més elevats. El futbol ràpid els iguala a tots, els fa a tots grans i senzills alhora, déus i humils, perquè si els déus són de debò només poden ser humils, i la glòria de l'estrellat passa, de cop, de les figures vers el conjunt del grup, vers el grup de companys que treballen a l'encop per un únic objectiu sense protagonismes estèrils i banals. Aquest sistema, però, no frustra pas la qualitat individual que sovint es manifesta davant l'àrea del contrari quan de vegades cal una ziga zaga espectacular i efectiva dels solistes més virtuosos de l’orquestra. La república de Guardiola permet l'art dels qui quan cal han d'actuar sols, recolzats per un exercit de soldats (tots ells igual d'importants) que condueixen la pilota allà on ha d'anar, ni un mil·límetre més lluny, ni un mil·límetre més a prop, i ben de pressa. És per això que aquest nou canvi de règim dins del futbol és art, art major, tan valuós com la música, com la literatura, com l'arquitectura modernista. La república de Guardiola trena un futbol que com el jazz, el flamenc, o la dansa clàssica exigeix el misteri de la inspiració i la tècnica dels qui treballen molt, dels qui treballen cada dia, sabent que són mortals i que també poden perdre.

Felicitats i per molts anys!

.

El Laberint d'Horta

.

Feia molt de temps que em rondava pel cap la idea d'acostar-me al Parc del Laberint d'Horta, al costat del velòdrom; i ahir, diumenge, ens vam decidir.

Quina bona pensada! Mai no hauria dit que al voltant del laberint (de tanques vegetals molt ben cuidades i amb un disseny espectacular) s'hi estengués un parc urbà tan ple de racons "estranys" dotats d'una bellesa rara, de pel·lícula, de conte renaixentista, fins i tot de misteri.

No faré l'esforç d'explicar com és; és ben fàcil acostar-s'hi i perdre-s'hi.

És prou gran com per a no veure'l sencer, prou bell com per a inspirar un poeta, prou misteriós com per alimentar la imaginació d'un bon escriptor, prou divertit com per a fer passar una tarda deliciosa a un grapat d'infants, prou ple de vida com per a sentir-nos intensament vius.

Vam tenir, a més, la sort, d'acabar la nostra visita al Parc amb una tempesta de finals d'estiu: gotes gruixudes i pesades, ràfecs intensos, i un arc de Sant Martí per damunt del cel de Barcelona, des de la mar fins als primers contraforts del Vallès.

.

No tan sols venim dels micos, en realitat som micos. No triem com som. Últims pensaments arran dels mots de Carlos Belmonte (III)

.

Continuo, amb el vostre permís, comentant algunes de les asseveracions d'en Carlos Belmonte, en la seva entrevista a El País, del diumenge tretze de setembre.
Per exemple, va dir que l'important pel que fa al cervell, no són les neurones, sinó les connexions entre les neurones (els circuits neuronals). Tenim cent mil milions de neurones, i cadascuna d'elles forma mil connexions. L'obssessiu compulsiu (la persona que no aconsegueix apartar-se de la ment un pensament angoixant i normalment absurd o exagerat) té un circuit neuronal que funciona de manera anormal. Sembla que rebaixant l'activitat dels canals de sodi, el problema se soluciona. Igual passa amb la depressió (amb l'endògena, és a dir amb la que no prové de causes externes), s'administra un bloquejant de la recaptació de serotonina i problema arreglat.
¿Us adoneu de fins a quin punt l'estat mental, l'estat espiritual, depèn de la matèria? Un producte químic, o la seva absència, afecta profundament realitats de natura mental: la consciència i la seva tranquilitat, el poder del raonament dins d'un “jo” conscient, etc.

Repeteixo el que ja vaig escriure que va dir en Carlos Belmonte relacionat amb el fenòmen de "veure" el que no existeix. L'electroestimulació cerebral es podria utilitzar perquè la gent tingués vivències tan reals com les de debò.

¿Explica això (pregunto jo, no pas en Carlos Belmonte) que determinades persones vegessin la mare de Déu, mentre que la majoria, per molt que miressin al mateix punt, no distingissin res més que el que de debò hi ha?

Hi ha moltes teories escèptiques vers l'aparicionisme. Hi ha qui diu que igual com nosaltres som éssers quasi divins pels escarabats; que podem jugar amb ells, transportar-los a distàncies increibles per a ells; fer-los entrar en circuits tancats fins a embogir-los; donar-los sucre del no res; tornar-los a treure el sucre... doncs igual com nosaltres fem això amb éssers que no ens perceben com a humans, que tenen una percepció sensorial de l'entorn molt més limitada que nosaltres i que per tant “no ens veuen” en el sentit com nosaltres ens veiem... hi pot haver d'altres éssers, tan superiors a nosaltres com nosaltres ho som dels escarabats, que juguen amb nosaltres, ens electroestimulen els circuits neuronals, ens fan veure el que volen, normalment relacionat amb els nostres mites i les nostres creences; i ho fan per plaer o per aconseguir alguna mena de benefici que nosaltres no comprenem. Bé, no és que jo em cregui això. És la hipòtesi d'alguns.
Tornant a repassar afirmacions d'en carlos Belmonte, recordo que va dir que actualment, observant com s'il·lumina un cervell quan una persona parla, es pot saber amb absoluta seguretat quan està mentint. Hi ha uns circuits neuronals que s'il·luminen quan qui parla és conscient que no diu la veritat. Una mica com la màquina de la veritat tan de moda a la televisió, però amb més eficàcia, ja que el sistema no consisteix en registrar vibracions nervioses, sinó en contemplar directament quins circuits neuronals tenen activitat elèctrica i quins no.

Un altre fenòmen apassionant: llancen una pregunta de caire moral a un individu, a la qual només ha de respondre amb un sí o amb un no, i observant al mateix temps la seva activitat cerebral, poden saber una dècima de segon abans que l'individu mateix ho decideixi, quina serà la seva resposta a la pregunta. Fins i tot, si hi hagués temps suficient, i coneixent per endavant la seva decisió, se'l podria estimular elèctricament per tal que respongués el que nosaltres desitgem. Un cop l'individu pren la decisió, sigui en un sentit o en un altre, sempre acaba donant una explicació racional posterior a la seva resposta. Això vol dir que les decisions suposadament lliures sempre es prenen en un 80% fonamentant-se en informació inconscient, i en elements emocionals que el propi individu ignora que té dins del cervell. La zona conscient és una part molt petita del cervell.

Tot això ens ha de fer replantejar-nos aquesta tremenda diferència que alguns moralistes descriuen entre l'ésser humà i els animals. Els animals actuen per instint, diuen, i es meravellen del que pot fer l'instint: panals d'abelles, nius de castors, horts de fongs als nius dels tèrmits... Els humans som racionals, expliquen, i descriuen inferns pels qui trien el camí ample. Doncs bé, resulta que els nostres sacralitzats pensaments també neixen dels instints, també són decidits (si no vigilem) pel poder inconscient de la nostra ment (el poder a l'ombra); i resulta que no podem escollir ben bé la nostra manera de ser, ni al cent per cent com pensar, ni com viure. Ens ho creiem, sí; proclamem la nostra superioritat com a espècie; escrivim poemes que lloen la nostra llibertat interior. Som, però, veles al vent de l'inconscient, a l'oreig de les experiències de la nostra més tendra infantesa, dels gens heretats dels nostres avantpassats; veles orgulloses que es pensen que s'inflen per pròpia iniciativa, però que van cap on bufa el vent, que acaben anant cap on la natura els porta.

Jo sempre he dit, però, que conèixer el poder de l'inconscient sobre el govern del nostre ésser ens permet d'identificar les seves estratègies, els seus enganys, i en conseqüència ens permet ser més lliures davant d'ell; potser no ser absolutament lliures, però sí que ens permet ser-ho una mica més. Per això, quan estic treballant davant de l'ordinador i de vegades em ve gana, sé que en realitat no tinc gana perquè no és hora de sopar i perquè fa poc que he dinat; la sensació "gana" me la produeix l'inconscient perquè m'aixequi de la cadira i descansi, i perquè d'aquesta manera deixi de gastar tanta energia amb l'activitat intel·lectual. De sort que conec prou bé el meu inconscient com per a no deixar-me enredar.

.

.