Poema críptic sobre les pàtries i les persones.

.

Hi ha cops que alguna cosa dins meu m'empeny a maleir les pàtries, qualsevol pàtria, quan veig la transparència de la mar, el gemat dels prats, les serralades idèntiques i salvatges arreu del planeta, on no hi ha escrita cap frontera al llom de cap carena si no és la que han pintat els pobres Homo sàpiens.
Després, però, miro la meva petita Catalunya, i veig que sí, que tinc pàtria i que tinc nació, i que l'haig d'estimar perquè és la meva.
Però passa el temps, i torno a sentir la força de l'univers que em mena a estimar una Terra que és una, i una humanitat que és una, i un temps que és “present” per a tots, i un planeta que és petit i gros alhora per a tots. Un puntet blau que se'n va quan jo m'endinso univers enllà; un puntet petit que em pinsa el cor i em fa veure que no tinc pàtria; i que si la tinc és el meu planeta, saba de la vida que porto a dins, llum de les imatges que dibuixa la meva ment, traç d'aigua de mar transparent ran de les roques sota dels pins, fasomia de pell color d'aram, de llet pigada o taboll d'oliva lluent sota d'un cel esbandit, sota d'un Sol esclatant; estel petit entre els estels.
Llavors torno a mirar la meva petita Catalunya, i veig que sí, que tinc pàtria i que tinc nació, i que l'haig d'estimar perquè és meva. Però passa el temps i ploro quan veig una mare que és de lluny i que viu aquí i que es desagna per un avortament; la seva cap la renya perquè “a qui se li acut de tenir fills, amb la despesa que això representa per als empresaris, amb les molèsties que això provoca als dignes emprenedors que aixequen el pais” ( i aixequen el país perquè aixequen les empreses del país, perquè aixequen el capital del pais, les estadístiques del país, el consum del pais...) I vinga cremar petroli pel pais, i vinga fer girar les turbines a Tarragona o a Vandellós o a qualssevol central tèrmica del país, pel país; i visca el país; i el Millet i els seus quatrecents amics del Liceu, del Palau i del Barça. I visca el País! I torno a maleïr les pàtries, qualsevol pàtria, quan veig la transparència de la mar, el gemat dels prats, les serralades idèntiques i salvatges d'arreu del planeta, on no hi ha escrita cap frontera al llom de cap carena si no és la que han pintat els pobres Homo sàpiens. Després, però, miro la meva petita Catalunya, i...

.

Poema críptic sobre els temps contemporanis, escrit per un Churchill intrahistòric.

.

Hi va haver un dia (alguns ho saben bé) en què el cel de Roses va voler encendre's. El mar va emmirallar l'explosió dels vermells, i un oreig lleu ens regalà les últimes calideses d'una tardor que ben aviat es refredaria.

Avui m'ha vingut de gust recordar-ho, per a no oblidar que la vida sempre és bellesa i que no hem de permetre que la limitació de l'esquelet de l'utilitarisme s'autoerigeixi com a mag de la tranquil·litat dels cors i de les vides. No passaran, cregueu-me; no passaran. Ens espantaran alçant el dit amb el seu posat seriós i elegant (disfressa de profundes mancances emocionals i de limitades capacitats vitals); però es quedaran amb les xifres, amb les estadístiques, amb les corbes d'increments percentuals i amb les tendències. La vida és un miracle inabastable que brolla arreu i que ningú no atrapa. L'acció il·lusionada de l'amor que actua amb l'eficiència de qui sap que tracta amb els seus fills, amb els seus germans, amb el proïsme estimat, vola més lluny i més alt que les estadístiques, vers una eficiència que sempre serà més amunt que qualsevol eficàcia.

Adorar les xifres implica el cru i fred preu de menysprear les persones; ni que el menyspreu arribi rere un silenci protocolari; ni que el menyspreu es disfressi de modernitat i de tecnologia. Quan no som capaços de posar-nos en el lloc de l'altre, el menyspreem profundament. Quan no som capaços de sotmetre els plans a la realitat de cada instant, estem perdent la batalla. No passaran. El temps i l'existència estan de la nostra banda. La quàntica governa l'univers, res és determinat, res no durà sempre, l'imprevisible és el senyal del progrés i del futur, i les nostres capacitats són infinites.

L'amor incondicional ens transporta a tots els racons de l'univers, als racons perduts de tots els universos.

No passaran, la guerra ja comença a caure de la nostra banda, les forces tornen a revifar-nos els braços i les cames, el crepiteig de la llenya a la llar ens recorda que som a casa i que la força que empeny tots els universos és dins nostre.

.

.

(Dedicat a tots els Millets que emplenen la contemporània societat dels Homo sàpiens, als economistes sense ètica, als banquers sense humanitat, i als qui no veuen persones allà on hi ha persones)

.

Sobre Déu. Sobre Dios. Words about God. Les mots à propos de Dieu. Worte über Gott. عبارة عن الله. 關於神詞. מילים על אלוהים. Woorden over God.

.

M'estava dutxant i m'ha vingut al cap tot això que escriuré ara. És una idea, no és una teoria, ni tan sols una hipòtesi. Són elucubracions que fa temps que em volten, i aquest matí, mentre em dutxava, han agafat més forma.
De puntetes, i ni que sigui porugament, sento la necessitat de parlar de Déu.
De puntetes, per moltes raons. Perquè sóc un dels Homo sàpiens més imperfectes que actualment caminen sobre la Terra; imperfectes en el sentit més “moral” de la paraula, en el sentit més tradicionalment religiós i ètic de la paraula. No vull aprofundir més en el tema perquè algú em podria considerar pitjor del que sóc, sense ser-ho. El que intento transmetre amb força malaptesa pel que veig fins al moment, és que em disposo a parlar de Déu, conscient que no sóc prou bo per a fer-ho, però ho vull fer, i ho faré.
Les persones acostumem a descobrir realitats que són o que no són, realitats falses (i que per tant no són realitats) i realitats veritables, que per tan són. Els éssers són o no són (ho va dir Shakespeare). Doncs bé, Déu no pot ser un ésser més. No és un ésser comparable a qualsevol altre, ni tan sols és un ésser més gran, més perfecte i més poderós. No es pot quantificar, perquè no és un ésser. L'ésser que han dibuixat les religions, primer de pedra, després d'aire, més tard d'esperit, no existeix. El fet que nosaltres només poguem percebre el que “és” i el que “no és”, no vol dir que no hi hagi més opcions. Els éssers que “són”, són superiors en "ordre" als que no són, tenen menor entropia (per dir-ho així), el màxim desordre, seria “no ser”. Hi ha (o no hi ha per pròpia natura) els éssers que “no són”; hi ha els éssers que “són”; i hi ha Déu que és més que un ésser que “és”. La seva natura ontològica és superior a “ser” (i per descomptat superior a “no ser”). Per tant, la meva modesta opinió de miserable, és que Déu “més que existeix”. Si fos un ésser més, seria un demiurg, un monstre poderós, però sempre imperfecte, només pel fet que la seva obra està plena de dolor i injustícia al costat d'una gran bellesa i d'un amor intens. Si l'única opció per a Déu fos ésser un ésser més (ni que fos més gros, més poderós, més savi...) no podria existir, i si existís, no seria Déu, seria una causa més, una simple causa infinitament poderosa i intel·ligent, però una simple causa; i en conseqüència Déu no existirira i tindrien raó els qui no creuen en Déu. L'únic Déu possible és aquell que és alguna cosa més que un “ésser”, és aquell que “més que és”.
Alhora penso en el contrari de Déu. ¿Algú ha pensat alguna vegada què és el contrari de Déu? El contrari de Déu “no existeix”, perquè la seva natura (pel fet de ser contrària a la natura de Déu) és “no existir”; per això totes les coses que “són” no poden ser per natura contràries a Déu, perquè si no, no fóren. Per això, totes les coses que són, acabaran més tard o més d'hora, dirigint-se cap a allò que és més encara que la seva pròpia natura, a allò que “més que és”.

.

Àgora, del director Alejandro Amenabar

.

Hypatia (Charles William Mitchell, 1855)

L'absurd de les ideologies que mai no posen en dubte les seves creences. La mistificació de la fidelitat a unes creences, per absurdes que puguin semblar, com si aquesta fidelitat fos el símbol de la dignitat humana, quan en realitat és senyal de poca intel·ligència i d'immaduresa racional. La violència generada pel fet de divinitzar les creences i els grans personatges religiosos. El masclisme convertit en doctrina sagrada per les imaginacions místiques d'un fanàtic anomenat Saulo de Tarso. La constant animalitat de l'Homo sàpiens; habitant d'un planeta lluminós que flota enmig del cosmos. L'Homo sàpiens, sotmès als instints més primitius, als quals disfressa de divinitat, sacralitat i trascendència. La bellesa de la ciència, la bellesa de la dura i fascinant tasca d'esbrinar els misteris de l'univers i de la natura; l'endavant i l'endarrere en l'avanç vers el coneixement de les causes dels éssers i dels fenòmens. La indiferència esborronadora d'alguns vers la inquietud de les respostes que l'univers amaga i de les preguntes que ens suscita. La insuportable levitat de l'origen de les grans religions que avui han estat reinterpretades per a fer possible la seva supervivència (de vegades tristament no reinterpretades, continuen immerses en la foscor de l'edat mitjana amb la seva esbiaixada divisió entre bons i dolents, sants i pecadors, errats i encertats, submisos i amos, condemnats i salvats). La contradictòria societat esclavista, capaç del més elevat i del més baix. Els crits esgarrifosos de les batalles lliurades per qualssevol contra qualssevol, sense importar la bandera religiosa; crits amarats d'un rerefons de silenci, sense bandes sonores dignificadores del que és impossible dignificar.
La pel·lícula Àgora és un viatge realista al passat, que hauria d'atorgar humilitat a aquells creients que encara avui dia gosen caminar pels viaranys de l'integrisme. Em pregunto si els professors de religió de les escoles cristianes catalanes s'atreviran a recomenar aquesta pel·lícula. Convindria. No pas per destruir o desfer la fe, sinó per a tenir el coratge de dubtar, de qüestionar-se els dogmes, i d'abraçar l'essencial i prou; d'abraçar allò que és comú a totes les persones de bona voluntat sigui quina sigui la seva opinió sobre moral, doctrina o cosmologia.

No puc fer altra cosa que recomenar-vos veure la pel·lícula, sense esperar grans intrigues, passions o girs argumentals. És una obra mestra senzillament perquè és realista, i perquè desfà la beatífica i falsa visió dels cristians que les típiques pel·lícules de "setmana santa" s'han inventat al llarg del primer segle d'història del cinema. És especialment recomenable per als amants de l'astronomia, del cosmos, de la ciència, del pensament racional, de la llibertat de pensament... Seria (i deixeu-me que ho digui) una pel·lícula que encarna els valors i el missatge del blog Nuesa Literària. No us la perdeu.

.

Lliçó (per a adolescents) sobre l'amor. Pensaments sobre l'amor VI.

.

El problema de la confusió respecte el significat de la paraula “Amor” és que donem molts significats diferents a una única paraula.

Quan diem amor, sovint i confusament podem voler dir:

a.- desig
b.- interès
c.- atracció.
d.- necessitat.
e.- ganes de posseir.
f.- admiració.
g.- sentiment.
h.- voler el bé de l'ésser que estimem.

En allò que anomenem amor, i que experimentem amb més o menys intensitat, hi acostuma a haver una barreja perfecta d'alguns d'aquests significats.

Per exemple, el que un pare sent pel seu fill: g + h , o el que un marit sent per la seva esposa: a+c+g+h .

Només podem assegurar que hi ha amor si en la barreja de significats d'allò que anomenem amor hi ha el component “h”; i si, a més, no hi és el “e”.

Així, un marit que maltracta la seva dona podríem dir que té: a+c+d+e+g, però com que no té “h”, no té amor.

Més exemples:

L'amor que té un pare o una mare vers un fill o filla de vegades pot tenir més components que els que he dit abans: d+f+g+h

L'amor que podria tenir un fill o filla vers un pare o una mare: d+b+f+g+h

L'amor de dos adolescents enamorats, quan realment és amor: a+c+d+g+h

El component "h" sempre hi ha de ser; si no hi és, no hi ha amor, encara que ho sembli, encara que tot plegat sigui intensíssim.

L'amor és fresc i bell com la font salvatge d'una muntanya. Quan no hi ha amor, tot és fosc i mecanicista, com les societats dels insectes.

.

"M'agrada molt el que fas" d'Edu Pericas, amb Cesc Casanovas, Mónica Pérez, Xavier Casan i Roser Batalla.

.

Em va agradar molt l'obra de teatre que ahir vaig anar a veure al Club Capitol: “M'agrada molt el que fas” d'Edu Pericas, amb Cesc Casanovas, Mónica Pérez, Xavier Casan i Roser Batalla. I és que un dels grans temes del blog en què ara us trobeu és la màscara que els adults Homo sàpiens sovint portem, les mentides amb què dibuixem la nostra sagrada imatge d'éssers falsament benignes vers els altres, amb la intenció de guanyar-nos-los, de fer-los nostres, de fer-los dels nostres, de ser acceptats, admirats, envejats, tinguts en compte. Vivim emmascarats, disfressant una afuada crueltat vers tot el que no som nosaltres o el nostre entorn. N'hi ha prou amb què algú no hi sigui present per posar-lo a “baixar d'un burro” com s'acostuma a dir. Avui, els adolescents en diuen “rajar”. N'hi ha prou amb sentir-nos protegits per la carcassa d'un cotxe per transformar-nos en antipàtics, violents, verinosos, agressius... ¿ potser el que som de debò quan ens llevem la màscara que amaga la nostra insuportable i vergonyosa levitat?
Per això, des d'aquest blog, us proposo la nuesa; la nuesa vital, la nuesa física quan us hi atreviu i sigui adequat, la nuesa literària quan escriviu, la nuesa essencial d'un somriure sincer, la nuesa d'una opinió franca que no busca ferir però que no afalaga falsament.
Si aneu a veure “M'agrada molt el que fas”, al Club Capitol, a la Rambla de Barcelona, riureu molt (i avui dia cal riure molt i molt) i comprendreu molt bé tot això que us estic explicant.

.

Llista de plaers no consumistes, gratuïts o poc cars.

.

No fa gaire vaig escriure una llista de realitats que no necessitava. Avui en faig una altra d'elements que em fan gaudir molt i molt, i que pràcticament no valen diners. No cal convertir-nos en corruptes per assolir-los, i estan tan a l'abast que només és necessari decidir-se per a assaborir-los; i si un ho fa amb il·lusió, percep tota la intensitat de la vida.

És una llista a ampliar contínuament, i diferent per cadascú.

LLISTA DE GAUDIS GRATUÏTS

Caminar pel bosc.

Caminar per qualsevol espai natural (que encara conserva el disseny original).

Contemplar una posta.

Contemplar la sortida del sol.

Llegir un bon llibre.

Escriure poesia.

Escriure relats.

Escriure qualsevol cosa.

Cantar.

Escoltar música amb la intenció d'escoltar-la.

Tocar un instrument.

Reunir-se amb la gent (sopars, dinars... No cal que sigui en restaurants)

Assaborir la pluja.

Gaudir de la neu.

Dormir.

Jugar amb els infants.

Pintar.

Fer figures de ceràmica.

Banyar-se als gorgs.

El mar.

Aprendre.

Treballar en un blog.

.

.

.