El relat dels dijous sobre nuesa i natura.
.
.
CAÑOS DE MECA
Quan l'Alfred arriba, elles ja són a la cabana. L'home les escolta xerrar i riure, i sent l'impuls de saludar-les, però decideix d'instal·lar-se primer a la construcció de la dreta, que és la que li han assignat.
Després, quan s'atansa a dir hola, se sorprèn que siguin mare i filla, gairebé semblen germanes. Es presenta jovial, exercint el do que sap té (que sabia que tenia... potser...) de seduir tots els qui l'escolten, especialment les dames.
-Bon dia! Sóc el vostre veí. M'estic aquí al costat mateix, i em sembla que passarem l'estiu junts! -ho diu amb un somriure resplendent -. Fa molt que heu arribat?
La Gemma se'l mira amb un punt de timidesa i li diu que ja fa un mes que hi són, que, de fet, han decidit de passar l'estiu sencer a Caños perquè ella està farta d'angoixar-se amb les tres botigues de moda que té a Barcelona, i perquè l'Ester (la seva filla, a la qual assenyala amb el dit mentre fa una ganyota de desesperació) necessitava allunyar-se una mica de tot.
-Hauríem pogut anar a un hotel de cinc estrelles, a Marbella, a Palma o a New York -afegeix -, però necessitàvem els Caños; necessitàvem no tenir res, res de res, desenganxar-nos de tot. Oi que m'entens?
L'Oi que m'entens destorba l'Alfred de la seva fixació en els cabells rossos de les dues dones; rossos com el blat de juny, rossos com la Lourdes. Bé... potser no tant com la Lourdes, però decideix no pensar en la Lourdes, perquè la Lourdes ara no hi és... Comença explicant a la Gemma i a l'Ester que ell està en una situació similar, que dirigeix tres empreses i que ha fotut el camp temporalment. Se n'ha anat de vacances, els ho ha dit així mateix. Necessita un “rest” (i diu rest pronunciant la “r” com si fos un americà d'aquells de Texas, i amb la boca mig oberta, posant cara de ximple). Després els fa els dos petons de cortesia i es meravella de l'olor de roses que fan totes dues, guarnides només amb el mocador gegantí de colors bigarrats i els collarets de ceràmica. L'Ester no deu tenir més de tretze anys, i la mare, la Gemma, (quin tros de dona la Gemma!) passa clarament dels quaranta.
Surt de la cabana de les noies. Totes les edificacions són rere les dunes, per això l'Alfred s'enfila al capdamunt de la muntanya de sorra i albira l'oceà Atlàntic, amb les crestes de l'escuma i la negror de les profunditats. Es tomba i es torna a mirar les cabanes; la seva, la de l'Ester i la Gemma, i cinc construccions més, de fusta fosca, que no valen ni tres duros; però és clar... no tenen dutxa, ni aire condicionat, ni enllumenat elèctric, ni... D'això es tracta, oi? De desconnectar. Doncs au!
Cau la nit, i a les cabanes, la foscor és com un mantell que ho cobreix tot. Rere les finestres, petites clarors tremoloses i esgrogueïdes d'espelmes de cera d'abella. A l'espai del davant de les barraques, que té forma de plaça quadrada amb sol sorrenc, un xicot amb rastes fa malabars amb torxes de foc. Va nu de cintura cap amunt, i du uns pantalons de campana de colors bigarrats, que amb la claror de la torxa es tornen més carabasses. Tres noies abillades amb tatoos i piercings diversos se'l miren amb expressió com d'adormides mentre fumen alguna mena de cigarreta que desprèn sentors estimulants. A sobre de la duna, un altre noi toca una flauta contralt; a l'Alfred, quan surt de la cabana i l'escolta, li sembla que la melodia que toca el xicot és el “Glad to be Unhappy” dels “Mamas and the Papas” però no n'està segur. Escala la duna i s'asseu al costat d'un vell d'aspecte xocant, que també s'escolta el flautista. El vell va gairebé amb tern i corbata i s'està assegut a la sorra com un jovenet.
-Ho fa bé oi? -diu a l'Alfred.
-Prou bé! -exclama ell, i examina el vell sense dissimulació -. També viu aquí, vostè?
-Fa quinze dies, noi... Però escolta... és mitja vida això eh... Olé! Olé! -va repetint mentre es fa un petó als dits tancats de la mà dreta , i tot seguit els obre cíclicament en un intent d'emfatitzar la intensitat de la seva satisfacció -. Això és més barat que res, i escolta, jove... és la glòria... la glòria... Sense televisió, sense males notícies, sense l'ibex 35... perquè has de saber, xicot, que jo tinc una constructora i estic de xifres fins aquí! -exclama, i es posa la mà dreta al front.
-Una constructora! -exclama, l'Alfred -. Mala època per les constructores, no?
-Per la meva no! -exclama el vell -. Resistim, xicot; resistim... -diu, i es fa dues vegades el senyal de la creu. Després trenca a riure amb una eufòria potser excessiva.
L'Ester i la Gemma surten de la cabana.
-Ja hem sopat.
-Ja hem sopat tots! -exclama el vell.
-Ja no et fa mal la panxa, avui, Jeroni? -li demana l'Ester, amb dolçor.
-Avui no, joveneta, moltes gràcies per l'interès. Després, si anem a pescar, et trauré un sargus i te'l regalaré.
-Es diu Jeroni, vostè? -fa l'Alfred.
-Per servir-lo, i també a déu. -diu el vell fent una reverència exagerada.
-Que pallasso! -exclama la Gemma.
-A on vas, Alfred? –li van dir a l’Alfred abans d’ahir -. Tenim gabinet; que no ho saps?
-Me'n vaig.
-Te'n vas? A on te'n vas?
-A qualsevol lloc; a cap lloc en concret: no puc més!
-Deixa't d'hòsties que ens hi juguem molta pasta, capullo.
-Ni capullo ni hòsties amb patates. Me'n vaig.
-Collons! No pots esperar a les vacances?
-L'estiu passat vaig esperar-les, i no van arribar. Aquest any, aniré jo a buscar-les.
-No em toquis la pirula, que sens tu estem perduts.
-Doncs esteu perduts. Me'n vaig.
-Ets boig!
Besllum maragda de la mar, com de vidre de murà, que es rebrega i que tremola amb ondulacions úniques que, ni que passin milions i milions d'anys, no es repetiran. El primer matí de Caños, l’Alfred arriba abans que ningú a la platja i es despulla completament.
-Déu! Quin plaer! I hi ha qui s’embolica amb nylons i licres!
Es banya i neda amb lentitud; després pren el sol. Solitud. Repeteix l’exercici dues o tres vegades més, i quan gairebé s’adorm veu arribar la Gemma i l’Ester, que el saluden.
-Que matiner! –la Gemma somriu mentre clava el para-sol.
-Les millors hores del dia per a embrunir-se.
-Nosaltres no ens embrunim mai, ni que visquéssim al Congo –explica l’Ester.
-És clar! Si és que sembleu alemanyes.
Les dones es desfan el pareo, l’única peça de roba que portaven, i caminen cap a l’aigua. L’Alfred s’empassa un glop de saliva i torna a pensar tot el que es perden els que s’emboliquen amb nylons i licres; la bellesa de l’Ester i la Gemma li sembla un reflex de cel a la Terra. El glop de saliva baixa gola avall i l’Alfred torna a descobrir persones dins el reflex de cel que s’ha fet carn, i s’oblida d’àngels i miratges; li queda només el dolç regust de la bellesa en llibertat. Es torna a ficar a l’aigua i neda mar endins.
Encara no han sortit, que arriba el Jeroni, completament despullat. Baixa així des del capdamunt de la duna, carregat amb un para-sol obert i una bossa de plàstic del Carrefour atapeïda de tovalloles i entrepans.
-Hosti, Jeroni... si t’has tret el tern i la corbata!
-No procedia, fill meu, no procedia. Hem de saber estar on estem. Oi que m’entens?
Tots quatre passen el dia a la sorra. Dormen. Xerren. Riuen. Neden.
Al crepuscle, abans de tornar a la cabana, el Jeroni mira la ratlla de l’horitzó amb un punt de melangia als ulls.
- Mai no he trobat tants camins i tantes històries a on no hi ha res més que extensió i aigua –diu, amb la veu molt més seriosa que de costum -. Enmig del mar, hi ha gemecs d'antics amants que mai no van trobar l'estimada; versos emmudits pel vent que foren pronunciats en va; ambicions de tresors incalculables que van acabar engolits per foses abissals i desconegudes; anhels de terres llunyanes, de noves llars, vergers d'or i verdures; enyors de mariners, que ploraven els fills després d'anys de llunyania, i que mai no van tornar a casa; ara reposen a la mar, i la seva veu, que pronuncia el nom de les criatures, encara s'escolta de vegades.
-Uau! Jeroni! Ets un poeta! –exclama l’Ester.
-Ja m’agradaria, noieta... Només sóc un ric de merda, vell i esgotat.
-Va... recita alguna cosa més! –li demana la Gemma.
-Al no res del mar, hi ha el tot de la humanitat, que s'estén fins a Rapa Nui, travessant la més àmplia planúria turquesa que existeix en aquest planeta. Al no res de l'oceà, hi ha infinits trucs als cors dels navegants; a tots els vents, per tots els mars, sota els estels de la nit o el sol abrusador del migdia.
-A Rapa Nui és on hi ha aquelles estàtues, oi? -demana l'Ester -Quina feinada devien tenir els qui les van fer.
-Sí. Però la feina que fas amb passió és el més dolç de la vida -diu el Jeroni -. I si es pot treballar a casa, encara millor. Hi ha pocs plaers més grans que treballar al balcó, a la fresca del capvespre, o al jardí, si tenim la sort de tenir-ne un, en una ombra, enmig de la calor de l'estiu, amb un vas de taronjada a les mans, o amb qualsevol refresc; l'ordinador al davant i la satisfacció de treballar amb passió, sigui quina sigui la feina; al nostre ritme, i sense pressa, amb moltes hores per davant i ningú que ens distregui, per a fer-ho tan bé com ens mereixem fer-ho. Si tenim aquesta sort, la de treballar a casa, al balcó o al jardí, i sense pressa, llavors la feina, sigui quina sigui, és un gaudi; i quan la feina és un gaudi es converteix en art.
-Ets un pou de misteris, Jeroni. –fa l’Alfred, i torna a pensar en la Lourdes i en la buidor dels seus ulls. ¿Per què deu ser que últimament li ha vist el nas més afuat que de costum, i la fredor de l’avarícia, com de voltor assedegat?
-Ep! –crida el Jeroni, passant la mà bruscament per davant dels ulls de l’Alfred -. No eres aquí, xicot! Te n’havies anat! En qui pensaves... tan pansit? Pensar pansit... pensar pansit... pensar pansit... –cantusseja el vell apuntant amb els índex de cada mà cap al cel i movent les mans a ritme de les paraules.
-Ets com un bruixot, Jeroni, sembla que em llegeixis els pensaments. Ningú no diria que ets un empresari de la construcció. Estàs fet un bon Hippy.
-Aquí tots som hippys, ni que sigui per un temps –diu l’Ester
-Ara que ho dius, sirena, fa un parell de mesos el meu gendre em va dir que jo era una merda de Hippy -diu el Jeroni.
-El teu gendre? Però què li vas fer? –li pregunta la Gemma.
-Fer-li, el que és fer-li, no li vaig fer res... però és que de vegades xerrem, i ell és una mica carca. Sabeu què em va dir?
-Què?
- Doncs, tot tibat, em va dir: “La manera com viuen els hippies, els de la teva calanya, és destructiva; no saben ni de qui són els seus fills.”
-Que animal! –exclama l’Alfred -. I tu què li vas respondre?
-Doncs li vaig dir, igual de tibat que ell: “La manera com viuen els pijos i els carques, els de la teva calanya, és destructiva; ho demostren els centenars de morts per violència de gènere. L'instint animal de possessió del mascle damunt la femella que vosaltres empareu amb les vostres lleis, morals i tradicions, produeixen tots aquests assassinats” I em vaig quedar tan ample.
-Ben dit. –fa l’Ester.
Se’n van de la platja en direcció a les cabanes. Escalen la duna i la tornen a baixar per la part del darrere. Davant dels habitacles hi ha força bullícia: la flauta del mateix xicot d’ahir i els pits tibants d'una noia bruna que juga a relliscar per la duna i que riu amb timbre de nena; la flaire de maria de salabror i de peix a la brasa que brolla de diferents racons; algú que, acompanyant a la flauta, canta com el Manu Chao i toca la guitarra, explicant tot el que faria si fos Maradona; dues noies es besen llargament sota una palmera, amb els llavis encastats i la finor del lli damunt dels seus cossos. ¡Si tot, a la vida, fos només aquesta sorra de setí i aquest cel de maduixa amb nata!, pensa l’Alfred i mira cap a l'est, que s'enfosqueix i que encén la celístia mentre una claror saura que muta a rosat enlluerna ponent i ho vesteix tot de gala. Pensa un altre cop en la Lourdes; i de nou, se la treu del cap. Couen sardines a una foguera que algú improvisa; torrades i escalivada. En acabat, les noies, els artistes, els cuiners, la Gemma, L’Ester, el Jeroni i l’Alfred, tornen a la platja, a sota de la volta negra del firmament. Algú porta timbals. Els sons s’esmorteeixen amb la infinitud de l’univers. Lleu batec d'ones sense esma en un oceà negre que amaga bucs medievals i tresors de pirates. Joves de traç mediterrani agombolats al matalàs de la sorra. ¡Si tot, a la vida, fos només aquesta sorra de setí i aquest cel de maduixa amb nata!
L’imitador del Manu chao canta “Si la vida te da más de cinco razones...” i tothom es posa a ballar. L’Ester amb el Jeroni; la Gemma amb l’Alfred. Riuen com ximples fins a les llàgrimes.
-Ho fa molt bé! –diu l’Ester quan el xicot acaba -. Per què no t’hi dediques? Podries triomfar!
-No! –exclama el xicot, fent uns ulls com plats -. Quan l'artista, o el creador, aconsegueixen deslliurar-se del desig de ser famosos, lloats, envejats, lucrats... aleshores, poden continuar creixent. Per contra, si per a realitzar amb passió la seva tasca, depenen de la qualitat de la resposta aliena, llavors estan acabats.
-¿Vols dir que els altres no veuen amb més objectivitat allò que fem i que som? –li pregunta l’Alfred.
-El que els altres pensen de nosaltres sempre és mentida. El que nosaltres pensem de nosaltres, força sovint, és també parcialment mentida. Per això som un misteri.
Es fa un silenci. Només se senten les ones. L’Alfred es contorba i comença a plorar.
-Què et passa? –li diu la Gemma.
-Us he mentit. Jo ja no dirigeixo cap empresa. L’any passat em van acomiadar de dues corporacions, i, fa molt poquet , m’han fotut fora de l’única que em quedava; no em volen ni de conserge perquè els vaig dir que me n’anava de vacances, que necessitava desconnectar. Quan la meva dona, la Lourdes, se’n va assabentar, va fer les maletes i em va comunicar que no volia saber res de mi, que en realitat sóc una merda de “perroflauta” que juga a ser executiu, i que si ella continuava amb mi encara la duria a la misèria. De tot això no fa ni cinc dies. Per això sóc aquí, perquè no sé on anar ni què fer.
Torna el silenci. De rerefons, la flauta tocant “Mi Vida” de Manu Chao, i el cantant que la segueix amb la guitarra.
-Jo.. nosaltres... tampoc no hem dit la veritat –diu la Gemma, mirant la seva filla, que abaixa el cap –en realitat, he perdut totes les botigues de moda que tenia a Barcelona, m’han embargat el pis, i el meu marit, el pare de l’Ester, és a la presó per estafa. L’Ester, a més, ha patit un bullying espantós a l’escola; quan els companys van assabentar-se que el seu pare era a la presó, la van martiritzar amb humiliacions de tota mena. Després, a més, vaig descobrir que el meu marit tenia un altre dona, i fins i tot altres fills. Ho he perdut tot. No tenim un lloc on viure; només uns quants diners al banc que no m’arriben per a comprar cap pis i que en poc temps ens fondrem si no passa alguna cosa. Ho sento... em feia vergonya dir-vos la veritat. –abaixa la mirada i trenca a plorar.
-Ens en sortirem –fa la nena, plorosa, passant-li la mà per l’espatlla a la seva mare.
De nou el silenci; i la guitarra del cantant, que canvia de cançó i que ja va per “Infinita tristeza”.
-Doncs estem ben arreglats! –exclama el Jeroni -. Perquè jo... jo ja no sóc empresari de la construcció. Ho vaig perdre tot; no podia tornar els deutes, i... i... –s’atura, estossega -... i com que les empreses eren societats individuals doncs em van prendre fins la samarreta. La meva filla no vol saber res de mi; em vaig barallar amb el meu gendre, i... estic en busca i captura.
-En busca i captura? –li demana l’Ester encuriosida.
-Sí, filla, sí... Sóc un imputat, un perill públic, però arruïnat com una rata...
Torna el silenci. I sona “La Primavera” de Manu Chao.
-Quina colla de mentiders que estem fets. –diu l’Alfred. I tots trenquen a riure, com ximples, sense deixar de plorar de tristesa.
El silenci persisteix. Música i onades. Udol lleu del vent a les dunes.
-I ara què fem? –diu la Gemma.
-Ballem-ne una altra? –proposa el vell. I es posen a dansar sota els estels mentre sona la Rumba de Barcelona. Després es despullen completament i es fiquen a l’aigua. La superfície d’atzabeja de l’oceà els abraça com una mare. Demà al matí farà un sol esclatant i els espera un llarg dia de platja.
