Llegir, tan sols, l'amor escrit a les fulles dels arbres

Ni sotanes ni inferns; només Sol i estrelles.

Ni creus, ni tortures; somriures i esperança.

Ni càstigs ni ruïnes eternes; camí d'aprenentatge, llibertat, vida, empatia, bellesa, alegria.

Ni llatinades ni misses avorrides ni temples foscos; cançons sota del Sol o arran d'un foc de camp, cants i danses enmig de rialles... poemes de bosc, de mar, de dracs i de fades, d'amor i de pau, d'arrels i de fang, de neu i nuesa, de cabanes de pedra i dies nets i clars, d'ocells i d'esperança.

Ni encaparrades teològiques, ni disquisicions doctrinals i morals; només l'ara, l'ara quan brilla el Sol, l'ara quan plou, l'ara quan rius i quan ric, l'ara i el que veus a l'ara i el que estimes a l'ara i el que ets feliç a l'ara.
Ni vocacions, ni crides ineludibles a missions imposades, ni pobles ni persones escollides; tan sols la llibertat per a fer amb la vida el que un o una senti que ha de fer sense que ningú la desxifri per ningú, ni la mastegui per a ningú, ni la malmeti per ningú; sense que cap poder coaccioni o amenaci les persones per a orientar el seu obrar a ritme de la por i de l'amenaça o del mirallet de plata, o d'un descans etern que aixeca badalls i migranyes.

Llegir, tan sols, l'amor escrit a les fulles dels arbres, a les cadenes de l'ADN, a la forma de les ones de les platges salvatges, als granellons de Sol damunt del blau del mar, a la blavor negrenca de les grans fondàries, a la frescor de la pluja, al somriure de les persones... Interpretar el silenci dels misteris com una crida a la llibertat i al descobriment apassionat de tanta bellesa.

Assaborir el cop de vent, fresc i net, dels matins de diumenge, l'escalf dels raigs de Sol, el festival de llum del ràfec del sortidor d'un parc. Pensar només en el Sol, en la llum i en el sortidor, sense ahir ni demà, ni abans ni després. Capbussar-se sense res a una cala a on no hi ha res, ni hora, ni rellotge, ni l'instant que vindrà, ni el que ha passat, només un ara que no troba a faltar res ni pensa en res.
La vida és el que hi ha, sense més aprofundiments; els mitjons als peus quan fa fred més que lliçons enrevessades d'ètica, la llesca de pa amb tomàquet i pernil, asseure's i no fer res, riure sense raó, mirar la diversitat i agrair-la, respirar fons i adormir-se en un sofà a la sobretaula. Passar, potser desapercebut, i gaudir-ho, sabent que som cadascun només un més, i que quan no hi siguem tot continuarà igual, i no passarà res. Assaborir la vida des de la discreció i l'anonimat sense voler viure la dels altres. Estimar i deixar estimar sense gelosies genètiques bestials ni amors possessius ni cadenes daurades. No tenir por de la mort perquè estem vius i perquè som lliures.

Totes les coses de l'univers són perfectes miracles, cadascuna tan profunda com qualsevol altre.

 (...) all the things of the universe are perfect miracles, each as profound as any.

I will not make poems with reference to parts,

but I will make poems, songs, thoughts, with reference to ensemble,

and I will not sing with reference to a day, but with reference to all days,

and I will not make a poem nor the least part of a poem but has reference to the soul,

because having look'd at the objects of the universe, I find there is no one nor any particle of one but has reference to the soul. 

(...) Was somebody asking to see the soul?

See your own shape and countenance, persons, substances, beasts, the trees, the running rivers, the rocks and sands.

WALT WHITMAN

(...)Totes les coses de l'univers són perfectes miracles, cadascuna tan profunda com qualsevol altre.

No faré poemes amb referència a les parts,

sinó que faré poemes, cançons, pensaments, amb referència al conjunt,

i no cantaré amb referència a un dia, sinó a tots els dies,

i no faré un poema, ni la mínima part d'un poema, si no és perquè té una relació amb l'ànima,

perquè havent contemplat els objectes de l'univers, em sembla que no n'hi ha cap, ni cap partícula de cap, que no tingui una relació amb l'ànima.

(...) Algú desitja veure la seva ànima?

Mira la teva pròpia forma i la teva cara, les persones, les substàncies, les bèsties, els rius que corren, les roques, la sorra.

WALT WHITMAN

Sovint la part ens resulta indigerible, perquè sovint ho és. Un moment en el temps, de vegades, sembla que ho esguerra tot, sembla que fa que l'existència se'ns mostri com essencialment negativa. Però el temps renova els instants; completa, o completarà el conjunt; i quan tot sigui vist en el seu conjunt, les ombres permetran que la llum sigui vista, i el que semblava una foscor eterna evidenciarà el seu caràcter increïblement efímer, i només perviurà la llum. 

L'esperit, l'ànima, no és pas una realitat diferenciada de la matèria. Ni sabem si la matèria existeix com a tal. Qui fa a qui? La matèria produeix la consciència? O és la consciència la que imagina i crea la matèria que contempla? Segurament ni una cosa ni l'altra només; el conjunt; tot alhora. I allò que pensem ho amara tot. I de tot surt una emoció, un pensament, una vida... com d'una nota i un acord pot sortir una cançó o una simfonia. Si voleu veure l'esperit, mireu el que us envolta; la bellesa ho impregna tot, surt d'arreu, encara que sovint no és vista. Molta gent la mira sense veure-la. La bellesa, que és l'excepció a la nit de la buidor de l'univers, passa a ser, a la societat dels monos sapiens, una realitat rutinària que no mereix el títol sublim de privilegi. 

Totes les coses de l'univers són perfectes miracles, perquè són.

Et moriràs.. viu ara!

Puja la muntanya més bonica del món, encara que et diguin que està pelada, i que gairebé no té arbres, i que és tard i que el Sol es pon, i que allà dalt no hi ha ningú, i que fa vent, i que t'acabaràs cansant...

Quan arribis a dalt, escoltaràs el silenci de la natura, i allò que sentiràs no seràs capaç d'explicar-ho, perquè el llenguatge no hi arriba, i perquè aquesta sensació és reserva per als que pugen el cim.

Allà dalt, sabràs que ets allà on has de ser, i que no et cal res més; estaràs a la teva muntanya i hauràs viscut... hauràs viscut.

Qui deixa de viure la vida per assegurar-se la supervivència, ja està mort, i per tant, de poc li serveix assegurar-se la supervivència.

Puja la muntanya que somnies pujar, i no miris enrere.

Puja amb els teus companys, però si ells decideixen no continuar, tu continua pujant.

Puja la muntanya que tu tries pujar, no pas aquella muntanya que la vida pretén escollir per tu. Toreja les circumstàncies que intenten engarjolar-te.

Lluita per la teva llibertat, no valen excuses; la teva vida és teva i l'has de convertir en una joia.

Allò que tu has de fer amb la teva vida, només ho pots fer tu; si no ho fas tu, ningú no ho farà. Els altres, podran fer altres coses, les seves coses, la seva feina... Però la que tu estàs cridat a fer, o la fas tu, o es quedarà sense fer. I la teva feina és aquella que et fa feliç fer; però ben feta. Tan ben feta que el conjunt de l'univers se'n beneficiarà, i el conjunt, o algú en particular, estarà una mica més bé gràcies a la teva feina.

Amic... no escoltis aquell que et diu que no estudiïs tal o qual carrera perquè val diners i la teva família no els té, i que per tant, i en conseqüència, has de triar alguna mena d'estudis, tan econòmics com sigui possible, per tal de poder fer alguna cosa útil. Qui et diu això, amic, és una persona que fa apología del fracàs, els seus consells condueixen al fracàs. La seva percepció de la vida és classista, i empara la frustració i la resignació, que són llavors de tristesa i de buidor existencial.

Lluita. Treballa. Estudia. Creu. Espera. Confia. Posa tota la llenya al foc. Viu convençut que pots fer-o, i que l'existència amaga claus secretes només per aquells que es posen a treballar amb capacitat de sacrifici i amb il·lusió. Només podràs aconseguir-ho si et dirigeixes cap a un destí que t'il·lusiona, si cada passa que t'hi apropa et fa feliç, si cada esforç que regales per acostar-t'hi, per dur que sigui, et fa feliç.

Amic... no escoltis aquell que et diu que no visquis ara, que et retallis, que et crucifiquis, que et neguis a ser feliç de moment, que viquis amb preocupacions per tal d'arribar a un objectiu futur que et proporcionarà diners, poder, subsistència... Si li fas cas, quan arribis a aquest futur, si és que hi arribes, continuaràs sense viure, perquè voldràs aconseguir un objectiu que et faran creure que encara és més superior a allò que ja tens. I la vida t'anirà passant. I la felicitat la tindràs sempre al futur, com un esquer.

Escull, de tot allò que et permeti sobreviure, el que més feliç et faci ser quan t'hi dediques. Perquè un dia et moriràs; la vida s'acaba contínuament, i cada dia que vius té un valor incalculable. Si perds la felicitat d'un dia, ja la tens perduda. No tenim prou temps per a permetre'ns el luxe d'escollir camins en els quals ens resulti més complex, o potser impossible, ser feliços. I només podrem triomfar si ens dediquem amb tot el cor i tot l'esforç a allò que ens fa feliços.

L'elixir que ens permetrà ésser capaços d'exercir esforços impensables és aquell que té el mateix nom i el mateix fons que la felicitat. Ni el poder, ni el diner, ni la seguretat,.. mai serán més sagrades, ni més fonamentals, que la felicitat de cada dia i el plaer de les coses senzilles i petites.

Euskadi en blanc i negre (II) . Euskadi in Black and white (II) Errenteria.

.

.

.

.

.

Cap a Euskadi en blanc i negre (I)

.

.

.

.

Creiem en els vots, i no en les armes.

Creiem en els vots, i no en les armes.

Creiem en la voluntat dels pobles i no en l'anulació dels pobles.

Creiem en l'aprenentatge de les diferents llengües, no pas en la destrucció o el menyspreu de les diferents llengües.

Creiem que no es viu només dels diners, sinó que cal la cultura, la poesia, la ciència, la llibertat, la identitat, el propi segell.

Creiem en la pau, de cap manera en la violència.

Creiem en la llibertat d'expressió, i no entenem que ningú acabi a la presó per unes idees, o per a intentar convèncer els violents que abandonin les armes.

Creiem en el respecte, el seny i la serenor quan es tracta de resoldre diferències, i no pas en el menyspreu o l'insult als que no pensen com nosaltres.

Creiem que només el poble ha de decidir si és nació o no, i que té dret a reflectir-ho a les seves lleis i a proclamar-ho als quatre vents, sense que cap altre llei pugui impedir-ho.

Creiem que podem fer servir la nostra llengua a qualsevol àmbit, als parlaments diferents a on participem, a Europa, a les rodes de premsa, a les escoles, a les universitats, sense que cap enemic de la cultura ho pugui impedir en nom d'un utilitarisme inculte i insensible o en nom de l'odi al desconegut.

Creiem que som i serem lliures ni que ens emmanillin, ni que ens escupin, perquè ningú pot empresonar les consciències que saben a on és la raó, el respecte, el seny i la civilitat.

Peus que fan girar el món. Metàfora d'un miratge. Feet that make that the world spins.

El miratge de pensar que coneixem moltes persones i grups socials de la humanitat, quan en realitat, el que coneixem és ben poc. Si cada dia coneguéssim algú diferent, a l'any coneixeríem 365 persones; en deu anys, 3650; en un segle 36500, que no són ni una quarta part de Terrassa, i al capdavall, una misèria, tenint en compte que al món n'hi ha 7000.000.000 d'éssers humans.

El miratge que ens fa creure que tot el que fem fa girar el món sencer, quan en realitat, si no hi fóssim, continuaria girant si fa no fa igual. El repte és il·luminar el nostre petit espai, perquè algú altre, quan no hi siguem, continuï il·luminant.

La pel·lícula expressa el viatge, els sons que l'envolten, i que si no ens hi fixem ens passen desapercebuts, però que brollen de vides i de sentiments. De rerefons, també, les músiques i, a l'últim, el Sol, amb l'ombra indefinida de la pròpia identitat, que no arribem mai a comprendre del tot. A l'horitzó, la riba d'una platja lliure, a on la nuesa vital es fon amb l'essència d'un mateix.

El meu primer curtmetratge, rodat amb monochrome i contrast alt, tecnologia NIKON.

What is this short film? 

The illusion of thinking that we know a lot of people and social groups of mankind, when in fact , the number of persons we really know is very limited. If you met someone different every day of your life, then you would met 365 persons in a year. In ten years, 3650 persons. In a century, 36500 persons. They are not even a quarter of a town like Terrassa, and ultimately, a pittance, considering that there are 7000,000,000 human beings in the world. We almost don't know anybody.

The illusion that move us to believe that everything we make makes the world spins, when in fact, if we dissapear, the world will continue turning more or less equal . The true challenge is to illuminate our little space, and achieve that someone else continue illuminating this space when we have dissapeared .

This short film expresses the journey, the sounds around us. If we don't look us, everything around us passes unnoticed. Those things flow from life and feelings. As background, the music, and at last, the Sun, the shadow of our indefinite identity which we never fully understand. On the horizon, the shore of an open beach, where nude life merges with the essence of oneself.

My first short film, shot with high contrast and monochrome, and with NIKON technology .

Helenicglauc Productions 

Free and Nonprofit Enterprise (HPFNE)

Without Money As Intermediary(WMAI)

Nuesa Literària Televisió

@allrightsreserved

Llicència Creative Commons

Euskadi en blanc i negre. Euskadi in black and white. (I)

A Euskadi, el color verd és tan intens, i tan divers, que sovint no veiem altres aspectes de la bellesa, com la textura, les formes, el paisatge, l'elegància dels elements, l'amplitud, la perfecció dels petits detalls naturals o urbanístics.

Al llarg dels propers dies, aniré publicant unes sèries de fotografies en blanc i negre (monocrom de contrast alt) que he pres aquests últims dies a Euskadi. 

Aquesta vegada les imatges mostren el paisatge d'Altamira (Errenteria) i del Bide Gorri que uneix Errenteria i Oiartzun.

In Euskadi, Green colour is so deep, and so diverse, that many times we don't see other aspects of beauty like texture, shapes, scenary, elegance of elements, wideness, perfection of little natural or urbanistic details...

In the next days, I will post some series of black and white pictures (high contrast monochrome) I have taken in the last days in Euskadi.

This time images show the landscape of Altamira (Errenteria) and of the Bide Gorri between Errenteria and Oiartzun.