Escenes de la Fira Modernista de Terrassa, maig del 2015.

Articles i estudis imprescindibles per a qualsevol educador.

Considero imprescindible, per a qualsevol ensenyant i educador, estudiar i conèixer els articles següents. Haurien de ser obligatoris per a qualsevol persona que es forma per a educar altres persones, especialment nens i adolescents. Així evitaríem les ignoràncies vergonyoses sobre elements essencials del funcionament del pensament humà.

A banda d'això, cal estar atents a les noves publicacions que van apareixent més rere més, i tenir una actitud d'humilitat i d'aprenentatge continuat. 

En concret els articles que recomano són:

"El circuït d'una emoció" de Ignacio Morgado.

"Cervells bonics" de David Dobbs

"Les emocions escultores del cervell" de Pierre Magistretti i François ansermet.

"L'estrès i la memòria" de James McGaugh

"L'evolució de les emocions" de David Matsumoto.

"Respostes en animals" de Pablo Herreros

"Cara a cara amb les emocions" de Jaime Iglesias

"Què entenem per intel·ligència" Llorenç Guilera

"Les emocions van a l'escola" de Linda Lantieri

"La ciència de les emocions positives" de Carmelo Vázquez

"Resiliència: sobreviure a un trauma"de Boris Cyrulnik

"L'efecte de les emocions sobre la salut" de Andrea H Marqués i Esther M Sternberg.

"Meditar sana el cor" de Dr Dean Ornish

I també els llibres:

"Gorillas in the mist" de Dian Fossey

A més dels habituals que ja es demanen a qualsevol carrera pedagògica.

Propera estació, ESPERANÇA.

Necessito començar el dilluns amb una mica d'optimisme. Vinc d'un concert del Manu Chao i estic mig sord; però m'ha agradat molt i m'ho he passat molt bé. Per compensar, faig una mica de Cole Porter, i me'n vaig a dormir. Bona nit!

L'ergonomia psicològica o la lluita contra els topants que ens malmeten l'ànim sense que ens n'adonem.

De vegades ens preocupem que al nostre lloc de treball totes les cadires tinguin respatller, que les pantalles dels ordinadors tinguin un filtre protector perquè no se'ns malmeti la vista, que hi hagi prou extractors d'aire, i moltes altres coses necessàries... però... ens oblidem d'allò que va més enllà del físic. 

A banda dels perills físics, tenim els perills psicològics, i sovint no els veiem, o no som conscients que hi són. Aquests perills serien equivalents als perills materials que abans he esmentat, però en l'àmbit de la salut psicològica. I igual com hi ha alguns elements materials que pel fet de no estar en condicions ens poden perjudicar el cos, hi ha també, i són més difícils de detectar, elements organitzatius, logístics, jeràrquics, fins i tot físics també... que ens poden malmetre la vida mental o l'ànim. Podríem dir que igual com hi ha una ergonomia material, hi ha d'haver també una ergonomia psicològica o mental. 

L'ergonomia, per si algú no n'ha sentit a parlar, és l'aplicació de la informació científica sobre els humans al disseny d'objectes, sistemes i entorns per a l'ús de l'ésser humà.

Igual com és recomanable una posició, una manera d'asseure's, una forma determinada per a les cadires, els llits, els matalassos... també hi ha unes condicions organitzatives necessàries per a la bona salut mental, tant a la feina com a la vida privada.

Anem a pensar en alguns exemples de perills per a la estabilitat psicològica, cap dels quals no fa mal en un sol dia, sinó que va desgastant progressivament a mida que ens anem topant amb la nafra sense posar-hi remei; de vegades fins i tot sense ser conscients que ens està perjudicant. EN posaré només alguns, perquè la casuística de les diferents feines i ambients fa que siguin milers.

-Excés de panys i claus diferents. Si al desenvolupament de la feina, ens veiem obligats a fer servir diferents claus; per a habitacions, o aules o magatzems, fins i tot propers entre sí, i hem d'anar canviant constantment de clau... tot això representa un desgast per a la ment, que un dia no fa mal, però que amb el temps esgota. L'ideal humà seria que no hi hagués claus, que les portes poguessin estar obertes sense que hagués de  passar res. Potser encara no estem preparats per aquests nivells d'humanitat, però una solució provisional podria ser fer servir una sola clau per a totes les cambres.

-L'obligació d'acomplir objectius contradictoris. Aquest desgast és molt variat, i hi hauria milers d'exemples diferents a les diferents feines i empreses que existeixen, però és un autèntic càncer mental. Per exemple si t'exigeixen tres objectius obligatoris: deixar l'aula perfectament neta i ordenada després d'haver fet pràctiques amb els teus alumnes, arribar puntual a la següent classe, i ser capaç de realitzar totes les pràctiques programades. Totes tres tasques són impossibles, i totes tres tasques són obligatòries. Si vols que els alumnes ordenin el taller, has d'acabar deu minuts abans la pràctica per a poder demanar-los que netegin, si acabes deu minuts abans no tens temps de fer totes les pràctiques programades i desitjables. Si optes per acabar tres minuts abans la classe i començar llavors a netejar, et trobes que arribes tard a la següent classe. En conseqüència, tens tres objectius obligatoris, que al mateix temps no es poden complir tots tres, amb la qual cosa estàs obligat a fracassar en un dels tres objectius. El que he explicat és només un exemple dels milers d'obligacions contradictòries que es poden donar en els milers de feines diferents que existeixen, segur que llegint això a algú li vindrà al cap alguna situació viscuda. Un altre exemple podria ser quan a un alumne se li demana d'arribar puntual a classe, i al mateix temps se li impedeix de pujar a la classe abans que toqui el timbre, amb la qual cosa forçosament arribarà a classe després que toqui el timbre. Si el professor no és comprensiu, li posarà retard, perquè és impossible arribar a l'hora, i al mateix temps, no pujar a l'aula fins que sigui l'hora.

-La desconfiança. Quan un treballador pensa sempre, del seu cap, que aquest té la pitjor intenció possible. O quan un cap pensa, dels treballadors que té, sempre el pitjor. Quan un professor, en descobrir que falta una eina a l'hora de recollir-les, resta convençut que algun alumne l'ha robada. Quan un alumne, en veure que ha suspès un examen, resta convençut que el professor li té mania. I milers de situacions més. La desconfiança, corca. I la desconfiança gairebé mai no té raó. La majoria de vegades en què falta una eina a l'hora de recollir, acaba apareixent per terra, o es demostra que s'havien comptat malament i que hi són totes. Gairebé la totalitat de les persones tenen bones intencions. Les friccions entre individus acostumen a ser conseqüència de l'error involuntari més que no pas de la mala voluntat o la deixadesa. I si alguna vegada hi ha mala intenció per part d'algú, és tan rar que potser és preferible enganyar-se creient que hi ha bona intenció que caure en la desconfiança. El valor de la confiança i els beneficis que se'n poden derivar, és infinitament superior al valor d'una eina perduda o robada. És un gust deixar la bossa amb la cartera i les claus damunt de la taula i allunyar-se girat d'esquenes convençut que cap dels trenta alumnes no et prendrà res, i tornar al cap de vint minuts al costat de la taula i descobrir que efectivament ningú no t'ha pres res, i que tu ja ho sabies.

-L'ofec de la improvisació. Tot i que és necessari planificar i preveure, convé no estar obligat a seguir la planificació, perquè aquesta obligació mataria les idees brillants que van sorgint mentre desenvolupem el pla, i que no s'haurien de deixar de banda per obediència al pla. Si per a fer la Sagrada Família s'haguessin hagut de seguir els protocols que mana la norma ISO de qualitat d'Europa, la Sagrada Família s'hauria acabat ben aviat, però no existiria. Reduir la feina, o la vida, o les vacances, o qualsevol projecte, a l'estricte acompliment d'un pla rígid, ofega la creativitat, i l'ofec de la creativitat és una de les causes dels desequilibris anímics.

Bé... com ja he dit, hi ha encara molts més topants i nafres que maten l'ergonomia psicològica necessària per a viure amb bona salut mental i per a treballar bé, però per avui ho deixo, i prometo continuar un altre dia.

Bona nit!

.

.

.

Sabeu què? No sóc europeu.

 Sabeu què? No sóc europeu. Perquè sóc el que sé que sóc i no el que em volen fer creure. Perquè això que diuen d'Europa, que és l'oasi de les llibertats, és mentida; una mentida tan grossa com que l'Amèrica del Nord és l'oasi de les llibertats. Gairebé tot el que ens volen fer creure, és mentida; per això necessiten fer-nos-ho creure, perquè si fos veritat, seria evident, i no els caldria cap esforç.

No sóc europeu perquè llegint els impresos de màrqueting que edita la Unió Europea, publicitant la riquesa lingüística del continent, el català se'l passen pel forro dels collons. Si a algú li molesta aquesta expressió, que em perdoni, ja sé que no és europea i que per tant no és elegant, però jo no sóc europeu, la meva terra està feta d'alzines i de romaní, de codines i de pedra conglomerada; al meu país la gent, de moment, es banya en pilotes a la platja sense pagar (com sí que es paga a França) i sense anar a la presó, com sí que s'hi va als Estats Units, a Singapur, al Iemen, etc. De moment. Jo dic collons, conscient que aquesta paraula no és mesquina, perquè res no és mesquí ni cap hora és isarda, ni és fosca la ventura de la nit, però això els europeus no ho saben, perquè Salvat Papasseït se'l passen pel forro dels collons, perquè al tríptic contaminant de la Unió Europea, fet de mil tintes, el català no existeix; prova evident que jo, com a catalanoparlant, no sóc europeu. No sóc europeu perquè Europa no ha plorat els morts ofegats al Mediterrà, els de fa tres setmanes i els que per desgràcia encara vindran. No sóc europeu, perquè en nom d'Europa s'ha espoliat Àfrica i Amèrica durant segles, s'ha mercadejat amb persones, i s'ha creat un deute fals, que no té en compte tot el que Europa ha robat als pobres. No sóc europeu perquè no crec en els bancs, ni en els interessos, ni en la lliure circulació de capitals, ni en la legislació de l'estètica o de la indumentària... ni en la urbanització dels espais naturals, ni en la llet de les vaques, que es llença perquè ho diu una merda de tractat, ni en el peix que s'aboca al mar des dels vaixells dels pescadors perquè ho diu un conveni fill de puta, i que em perdonin les putes, que per cert, només són europees si treballen als pisos de luxe o als hotels a on no són vistes més que pels executius i polítics europeus, que les prohibeixen i que alhora les visiten. I demano perdó per dir l'expressió malsonant “fill de puta”, però recordo que no sóc europeu i que les coses les dic com les sento, i que no fingeixo, no segueixo els protocols de les reialeses hipòcrites, hereves de privilegis de segles enllà. La meva família real són els morts al mediterrà, els que no són Charlie, els que no tenen gaires minuts als telenotícies europeus, que per cert gairebé mai no parlen de Catalunya si no és per explicar que els seus joves vénen a emborratxar-se a Salou o a Lloret.

Jo sóc mediterrà, jo sóc vallesà, la meva llengua és mil·lenària, la meva terra és roja, la meva pedra és roja, la meva muntanya és Sant Llorenç, que els Europeus no coneixen. Els meus racons són el Turó de la Pola, l'Alzina del Salari, el Collet Estret, el Torrent d'Estenalles, el Montcau, els Tolls del Torrent de la Font Freda. La meva terra és també la mar malmesa pels regidors tecnòcrates educats a Harvard o a Oxford. La costa escopida i crucificada pels qui han anat bojos rere els mirallets de vidre que els colons alemanys i francesos amb l'or del turisme cada estiu han portat de les seves terres i han regalat als indis catalans a canvi d'apartaments, passeigs marítims i bon vi. La meva terra és el bosc pertorbat per edificacions de ciment i vidre que els honorables regidors han aixecat calculant el milió d'habitatges que encara hi cabien a la Costa Brava, el paradís del sud d'Europa, violat per cavallers innobles, àvids d'euros i naturicides de la vida de les generacions que vindran. Quedeu-vos Europa i els seus percentatges de color verd i vermell; l'Europa falsa inventada pels polítics oportunistes, il·lusionats amb els diners i el prestigi. Quedeu-vos el màrqueting, el vestit "encorsetat" de les qualitats encarcarades. Jo sóc mediterrà i la realitat que estimo són persones, i la qualitat que vull exercir treballa damunt de cada persona. Quedeu-vos l'Europa que vol produir cada any més cotxes que l'anterior, cada any més pintallavis que l'anterior, l'Europa que va callar davant del feixisme de Franco i que fins i tot li va donar la mà, l'Europa que ven armes a Líbia i que després es revolta contra el seu líder perquè les fa servir, l'Europa que s'enriqueix amb les armes que ven als estats africans que es barallen. Jo sóc d'una cala perduda, el nom de la qual mai no us diré, al cor de la Mediterrània. La meva cançó és la d'Odisseu; el meu vaixell és la meva pàtria i el meu cel és el viatge. Després de mort, no vull anar a cap més paradís que a aquesta cala. Allà, nus, parlant en la llengua en què pensarem, courem unes sardines en un paisatge que no complirà cap maleïda norma urbanística inspirada en els carrinclons de París o de Londres; i cantarem aquelles tonades que a Frankfurt no entenen ni entendran mai, perquè neixen del cor de les persones i estan pronunciades en una llengua que ells menyspreen.   

.

.

.

El model dialògic a l'aprenentatge. I Jornada pedagògica JCI Terrassa.

I Jornada Pedagògica de JCI de Terrassa. "Què és una Comunitat d'Aprenentatge?"

13 de maig de 2015, al Centre Cívic Maria Aurèlia Capmany, a les 19h, entrada gratuïta.

Inscripcions a terrassa@jci.cat

Tractarà sobre les actuacions d'èxit de l'escola Mare de Déu de Montserrat de Terrassa, un centre escolar reconegut internacionalment i basat en l'aprenentatge dialògic. La Jornada tindrà dues parts: una en la qual CREA de la Universitat de Barcelona (Centre Especial de Recerca en Teories i Pràctiques Superadores de Desigualtats) farà una explicació sobre les bases científiques d'aquestes actuacions d'èxit que s'implementen; i una altra que exposarà la pràctica diària de l'escola.

.

.

Preguntes que em faig en relació amb això d'ensenyar.

Quan ensenyarem tendresa? Quan treballarem, amb els nostres alumnes, el valor dels sentiments, dels sentiments aliens, dels sentiments propis, del respecte a tots els sentiments, fins i tot del respecte als sentiments que no comprenem, o que ens costa de creure que existeixen? Quan entendrem que l'educació de la relació entre les persones d'un grup és una part essencial de l'educació de qualsevol matèria, perquè a qualsevol matèria cal interaccionar amb el grup, o amb un grup, perquè quan aquesta matèria aparegui dins l'àmbit professional, caldrà saber relacionar-se amb el grup de treball, respectar les visions alienes, aplicar-se a la feina amb energia sense ser una càrrega pels altres, tolerar les febleses alienes, oferir-se a ajudar, i preocupar-se de les angoixes de la resta de persones del grup? Quan, d'una punyetera vegada entendrem que exigir que algú que pateix deixi de sofrir l'assetjament del mafiós del grup no és ser un "xivato" sinó defensar la vida i la qualitat de la vida de qui no sap defensar-se sol?  Quan ens esperarem una mica, si cal, a ensenyar els nombres romans perquè encara no hem ensenyat als nens i les nenes a treballar en equip, i a que valorin i estimin les persones amb qui han de treballar els uns i els altres? Quan els direm als qui afirmen que a l'escola no s'ha d'educar i que a l'escola s'ensenya i prou, que haurien de reciclar-se i abandonar les teories pedagògiques del segle XX, que en guerra descansi? Quan ens disposarem a estimar el que ens ha tocat fer a la vida en comptes d'odiar el que ens ha tocat fer i enyorar el que voldríem haver aconseguit fer i no hem pogut? Quan intentarem veure en els nostres alumnes els nostres fills, i en els nostres fills éssers plens de febleses, que necessiten ser educats, de vegades amb un no, d'altres vegades amb un gest de tendresa, i sempre amb un amor auster i objectiu? Quan entendrem que els nostres alumnes han de poder expressar la seva opinió, ni que sigui crítica amb la nostra feina, però que cal exigir-los que ho facin en el moment adequat i amb el to que correspon, no pas pel fet que s'estiguin comunicant amb una autoritat, sinó perquè s'estan comunicant amb un ésser humà? Quan lloarem la bellesa i la serenor del silenci a l'aula i ho aturarem tot, sense cridar, fins aconseguir aquest silenci? Quan ens proposarem de debò de convèncer els nostres alumnes, a cadascun, que la seva vida és meravellosa, que ells són una joia vivent de l'existència, que amb l'esforç i la constància poden arribar a conquestes fascinants que ni s'imaginen, que el seu valor com a persones no depèn del que facin sinó del que són, i que tothom, sigui com sigui, té aquest valor, i que han de fer tasques fascinants no pas per a ser importants, sinó que, precisament perquè ja són importants, han de fer aquestes tasques fascinants, i que poden fer-les, i que s'han de preparar per a poder-les fer? Quan prioritzarem l'atenció a algun alumne que pateix i deixarem de banda la indiferència vers el seu dolor? Quan exercirem la indiferència que toca, que és la de respectar, sense jutjar, la moral, les idees, els costums, l'estil, l'edat, el tarannà, la hiperactivitat, la peculiaritat dels nostres alumnes... i quan, en tot cas, treballarem per tal que aquestes peculiaritats empenyin la seva vida vers els somnis que els motiven i vers les tasques que els corresponen, sense intentar canviar-los la forma, o afaiçonar-los amb el motlle dels nostres prejudicis personals o amb els tabús i tòpics socials del món que vivim? Quan entendrem que la creativitat és una eina poderossíssima per a l'ensenyament, i que frustrar-la en comptes d'esperonar-la esdevé una guspira per a l'incendi d'una mala actitud?