Seria genial que, a les escoles i als
instituts, els nostres fills estiguessin atesos per un tutor que
només tingués quinze alumnes, i que els conegués la cara de ben a prop, pel fet de veure'ls cada dia moltes hores, i només a ells, i que pogués interpretar el
gest de cada rostre, i el significat de les expressions, per a saber si necessiten ser
escoltats, ser enaltits, o potser esbroncats. Seria una mostra de qualitat educativa que
aquest tutor pogués asseure's una estona al costat de cadascun dels
alumnes i revisar el seu ritme, sense pressa, estudiant les seves actituds, determinant les
seves necessitats, les del seu moment, les de l'època que viu el nen o la nena, les de les seves
circumstàncies. Seria essencial que cadascun dels alumnes sentissin
aquest tutor ben a prop, que s'adonessin que no estan sols; i si, a més, aquest
tutor fos feliç acomplint aquest objectiu, que bé que l'acompliria.
Això no es pot fer quan hi ha 35
alumnes en una aula, quan cada professor passa per un munt d'aules diferents, de
35 alumnes cadascuna, quan un tutor a més està poques hores amb el grup de 35
alumnes del qual és tutor, quan minven o desapareixen els grups de reforç,
les atencions individualitzades, quan es retalla personal d'orientació, i
quan a més a més es reprodueix al llarg dels diferents centres
escolars del país la segregació econòmica i fins i tot racial i cultural que
esdevé als barris de les grans ciutats.
Quanta tristor seria alleugerida
si els alumnes se sentissin escoltats? Quanta frustració seria
desfeta si les mancances educatives d'anys que arrosseguen alguns
alumnes poguessin ser solucionades per un professional que fos proper
a l'alumne, i que estigués content amb la tasca que realitza, perquè les seves condicions de treball són dignes i perquè se sent defensat i ajudat?
Una vegada, algú, suposadament
formador de formadors, em va arribar a dir que hi ha estudis que
diuen que es pot treballar igual de bé amb un grup de trenta-cinc o trenta-vuit alumnes, que amb un grup de quinze o vint. No va saber dir-me, però, ni qui havia fet aquests estudis, ni quins estudis eren, ni com els
havien fet, ni com havien arribat a aquestes conclusions. La vida
està plena de persones que confonen títols, cursets, doctorats,
publicacions i altres vestits de l'ego amb l'educació real de les
persones reals, que no són traduïbles a percentatges ni a
estadístiques de resultats, i que no apareixen als documents dels màsters dels futurs formadors.
Un professor mort a Barcelona, una alumne
suïcidada a Madrid... tot a les últimes setmanes. I, no ho oblidem, milers, centenars de
milers de víctimes silencioses; víctimes de les retallades
educatives, de les males estratègies; el drama no només són els morts, també el pateixen en silenci els vius, fins que passa alguna cosa i el silenci es trenca, quan ja és tard. Són nens i nenes que pateixen i
que no tenen ningú que se'ls escolti. Nens i nenes que s'asseuen en
aules atapeïdes, enmig de circumstàncies esquerpes i un clima de
treball feixuc, difícil, sorollós, difícilment controlable, perquè
és molt difícil crear l'embolcall adequat per a l'educació quan hi
ha amuntegament humà, segregació de classe, poc o nul suport a
casa, por a la ruïna familiar, sovint provocada pels desnonaments, per
l'atur, per la por al futur.
Les coses han de canviar, no s'han de
maquillar amb estadístiques de color verd, amb estudis misteriosos, amb suposades llibertats burgeses que només gaudeixen els rics. Les coses han de canviar, no s'han de modificar lleugerament... han de canviar del tot; però em temo que el principal interès dels que fins ara han estat escollits pel poble ha estat el poder i la imatge que permet assolir els vots que perpetua el poder. Si tinguessin un mínim d'amor a l'educació dels que vindran, farien de debò que les coses canviessin. Però què és l'amor per al poderós? Què és l'amor per a l'esclau de la imatge, per a qui celebra sopars al liceu, o als palaus de Madrid, i pensa en les properes eleccions i en la seva pròpia carrera política? Què és l'educació dels infants pobres per aquell que encén el fervor patriòtic i el refreda al ritme de les seves necessitats electorals o dels seus anhels de poder? Tota la maquinària propagandística, els tentacles dels poderosos treballen empastifant els qui utòpicament es disposen a canviar les coses. No sé si per una vegada les ovelles hauran triat, o estaran començant a triar, pastors que el poder no volia; de debò que no ho sé. El temps ho dirà.
