El dret a la secessió és un dret humà. Els estats han de tractar bé els pobles si volen mantenir la unió. Només hi ha unió quan qui està unit, si vol, pot marxar.

Qualsevol estat democràtic hauria de contemplar a la seva constitució la possibilitat que qualsevol dels seus territoris es pogués independitzar si una majoria de la població prou gran d'aquest territori ho exigís.

Qualsevol estat democràtic en tindria prou amb tractar de manera digna i respectuosa (pel que fa als drets de les persones i dels pobles) tots els seus territoris, per tal d'evitar que volguessin independitzar-se. No li caldrien, ni tindrien sentit, lleis repressores o tiràniques que blindessin la unió. Només hi ha una unió autèntica, quan qui està unit pot decidir en un moment donat no estar-ho.

Algun dia, totes les legislacions del món, acceptaran aquests postulats com a irrenunciables i com a patrimoni dels drets de totes les persones. Igual com ha arribat a acceptar-se que l'esclavatge és inacceptable i que totes les persones hem de ser iguals en drets i oportunitats.

I si fos, que només hi hagués ment?

Cervell de Ximpanzè. Imatge de Gaetan Lee a Wikipedia. CC. BY. 2.0

.

.

 I si només hi hagués ment

i el cos fos creat per ella?

Que poc trascendent seria la mort del cos.

I si el cos fos només el router

que ens connecta a aquest univers?

En espatllar-se el router,

quin descans d'internet!

Curiós router creat per la ment,

i confós sovint pel seu generador.

És ben cert, que sense energia,

el router no diu res,

ni res li poden dir;

però aquell que el fa servir

continua pensant i sentint.

I potser se'n torna a la botiga

a comprar-ne un altre (parlo de l'usuari i del router).

I potser en comença a fabricar un altre

dins d'una nova mare (parlo del cos i de la ment).

Ben mirat, el primer coneixement

que en tinc, del cos,

és per la ment, i no a l'inrevés.

I si veig braços, i ulls i mans,

i massa encefàlica i budells,

és tan sols per les sensacions conscients

dins la ment,

i no a l'inrevés.

I si fos,

que només hi hagués ment

i el cos fos sols

un pensament?

.

.

El sentit de la dignitat

Rosa Parks

El sentit de la dignitat.

Que estudiar i aprendre llengües minoritàries no pren espai a l'estudi de les llengües majoritàries, sinó que més aviat incrementa la capacitat de la ment per obrir-se a noves estructures lingüístiques, i en conseqüència, facilita l'aprenentatge de noves llengües.

Que estudiar i aprendre llengües minoritàries és un gest de respecte vers les cultures i els pobles que les viuen, i en conseqüència un gest de respecte profund i autèntic vers totes les llengües i cultures del món.

Que cal prendre com a absoluts únicament els drets i les necessitats de cada poble; i no pas les lleis i les normes que un dia es decideixen, i que caduquen, i que són imperfectes, i que contínuament s'han d'adaptar i de sotmetre a allò que de debò és essencial, que són les necessitats i els drets de cada poble, que coincideixen amb les necessitats i els drets de les persones del poble.

Que és la llei la que s'ha de sotmetre a la llibertat i a la justícia, i no pas la llibertat i la justícia la que es defineix a partir de les lleis. Que és de la llibertat i de la democràcia que han de sortir les lleis, i no la llei la que s'inventi la llibertat i la democràcia. Que si la llei s'hagués de complir per damunt de la fidelitat a la llibertat i a la dignitat humana, les persones de color encara serien esclaves, les dones no podrien votar, els familiars dels delinqüents patirien les mateixes penes que el culpable, i continuarien vigents una infinitud de miserables lleis que un dia foren considerades «normals» i de compliment prescriptiu.

Que enganyar el poble és enganyar els fills, i els fills dels fills, i que és trair la memòria dels avantpassats. Que els diners i els privilegis no són l'esquer que ens ha de moure a treballar i a crear. Que les persones tenen la llavor de la bondat al cor, i que només els instints ancestrals esperonats per la por, i la manca d'una educació digna, les poden convertir en bèsties.

Que tots els homes i dones han de tenir els mateixos drets i les mateixes oportunitats, i que allò que principalment han de posseir ha de dependre del seu esforç i del seu treball dins la societat, i no pas d'herències immenses, ni de privilegis feudals, ni nobiliaris, ni aristocràtics.

Que tots els pobles tenen dret a la independència, i dret a proposar la unió a d'altres pobles, i que aquest dret l'han de poder decidir els seus ciutadans mitjançant procediments democràtics.

Que totes aquestes veritats són evidents per si mateixes, i que provenen de la infinita dignitat de cada persona humana, de l'immens poder de la seva ment, i de la necessitat que tots tenim d'estimar i de ser estimats.  

.

.

.

De ben a prop hi ha algú que tot s'ho mira.

De ben a prop, hi ha algú que s'ho mira

passejant per carrers i places

a la façana de la gàbia a on li van penjar el cap,

o amb la humitat als ossos;

de tants anys empresonat.

De ben a prop, i invisible, hi ha algú que somnia,

i que ha esperat tres segles en un silenci ignot,

que allò que la guerra va esvair

la pau ho torni un altre cop,

per un demà d'identitat i independència.

De ben a prop, i a frec de pell,

o a dins dels focs dels cors,

o a la il·lusió dels ulls,

no ens resignarem a tocar de peus a terra,

quan en aquesta terra hi veiem tanta sang,

i tanta misèria,

quan hem callat tant temps,

empassant-nos els himnes i els encensos,

dels imperialistes i els bisbes que els van riure els odis,

i els menyspreus funestos.

No volareu, diuen amb la boca torta,

perquè vola el que vola,

però de ben a prop, uns ulls de llum i amor,

contemplen una ciutat que se sent forta,

i un país que avui és un nou país,

i que mai no reviurà cap més derrota.

Pels carrerons del gòtic,

alça la vista i respira amb serenor,

com si tot de debò fos nou,

com si la por formés part de la història,

com si el present tingués ja la llavor

de la lluita, del respecte i la victòria.

Camina, i espera freturós

que demà s'enceti una altra ritme,

passi el que passi, si avui no hem tingut por,

mai no renunciarem a viure lliures.

.

.

.

Sí, tot és possible!

Imatges de la Via Lliure, la iaia que vota i el punter quan va passar.

La gent volem viure.

C.C. BY 3.0 Wikipedia Ghoutta Massacre.

.

.

.

.

Teu, meu... D'aquí, d'allà... Són conceptes ficticis.

La gent no vol morir, i això és el que compta. La gent vol viure, i encara més, vol que els seus fills visquin.

Ha arribat l'hora no només de dir "Som ciutat d'acollida", sinó de dir: "Tinc un pis buit, que vingui una família" o "Tinc una habitació lliure, que algú l'ocupi".

És moment de exigir que les xifres dels comptes corrents no valguin per res, i que la vida ho sigui tot.

.

.

.