Deu anys de blog i la maternitat d'Elna

Esclafen els sentiments amagant la malícia, dissimulant-la, disfressant-la amb un somriure fals de maniquí de cera, si això els resulta beneficiós per la defensa del poder. El poder substitueix en ells, i en les seves vides, la bondad, de la qual s'enriuen i a la qual menyspreen, considerant-se ells mateixos per damunt de la bondat; i no ho posen ni per un instant en dubte. De fet, no dubten, perquè els és ben igual tenir raó o no tenir-la. Són vampirs del poder; absorbeixen aire per a mantenir el poder; o aigua, si cal, o un gas tòxic, o monòxid líquid si fos necessari. El poder per ells és la justificació de qualsevol acció ni que aquesta acció sigui tan miserable com les pitjors accions dels éssers humans damunt la terra,

Però Elna (Elne en francès) destrueix el seu verí. Entrar a Elna és trobar-se un munt d'esperits lluminosos que et bressolen l'ànima. Entres espantat i surts amb ganes de menjar-te el món. Entres vençut pel pessimisme i el pes d'un realisme insuportable, i surts convençut que els miracles són més reals que l'escepticisme dels qui van dissenyar i aixecar els camps legals de l'Auchwitz legal, de la repressió legal de tantes persones innocents que van ser exterminades dins d'una legalitat que es fonamentava en un sistema judicial legal i irrenunciable pels servidors de l'estat.

Elna és la resposta a l'estupidesa que adora i treballa pel poder. La persona val més. La persona és més important. La vida de qui neix val més que qualsevol llei impressa en un paper ple de segells oficials i absoluts. El plor de qui neix. El biberó de qui neix. L'olor de talc. La flaire de sabó de nen. La manta petita i blanca amb brodats de la senyoreta Elisabeth. La vida en estat pur, en essència, per damunt de la ceguesa dels adults malalts. 

Avui, fa deu anys que vaig començar aquest blog, que intenta ser un camí cap a l'essència. L'essència és poc: la vida d'una persona, la llibertat, el respecte als sentiments humans per damunt del que sigui, inclosa la llei humana, tan contaminada de por, d'odi, de violència, de desconfiança, d'absolutisme i dolor. La llei és convertir en absolut un dolor arbitrari convertit en eina d'uns interessos concrets gairebé sempre contraris a la llibertat. Els éssers humans estan cridats a superar l'era de la llei i els càstigs, i a endinsar-se en l'amor i el respecte com a motors de la transformació social, i a creure-hi ni que l'evidència inicial ens en vulgui desdir. Hem nascut per a la vida molt més que per a la supervivència.

Espero, d'aquí a deu anys, celebrar els vint anys d'aquest blog, que és casa meva, i si voleu, també la vostra; volar és fàcil.

GRÀCIES A TOTS ELS QUE ALGUNA VEGADA M'HEU LLEGIT!

Coses belles dels últims mesos.

El soroll d'algú que estimes quan puja les escales a la nit. El silenci de la neu quan cau. La manera de riure de qui saps que està tranquil. El to de la veu de qui no vol imposar res ni ofendre. Allò que arreu es percep bell, objectivament bell, rotundament bell. La convicció que aquell qui respecta la dignitat de l'adversari té una raó que ningú no li pot manllevar. El vent quan bufa de nit enmig d'un bosc atapeït de neu. La sensació que la natura ho pot tot, que ha viscut milers de milions d'anys que aparegués el primer mono sapiens, i que viurà milers de milions d'anys després que l'últim sàpiens desaparegui. La petitesa de la Terra enmig de l'univers. La sorprenent força de la vida enmig d'un aparent buït fred i negre. L'estranya comunicació amb els qui et guien els fets i et toquen el cabell i les orelles, i et sostenen quan tot s'enfonsa. La profunda energia dels qui han convertit en fills teus per un temps i et donen tant sense buscar-ho tu. La por que no pot vèncer l'esperança. La ràbia per la injustícia que no aconsegueix ni aconseguirà cap militància en l'odi. L'amor a Irlanda, a Escòcia, a Anglaterra, a Texas, als mots de Lord Alfred Tennyson, de Douglas Malloch, de Whalt Whitman, de Henry David Thoerau, de Màrius Torres. La llengua anglesa. Les cançons de Borja Penalba. Les cançons de Sílvia Pérez Cruz. La guitarra. La platja del Torn. Masriudoms. Gòsol. Txoria txori. Oh freedom i aquells que la canten tan bé. El vas de Priorat. El cinema malgrat les dificultats dels rodatges. Els estels al cel de la nit. Els diumenges al matí. Els divendres a la nit. Els dissabtes al vespre. I tantes coses més.
.
.

Prohibiran el groc

Prohibiran el groc, però florirà la ginesta

quan el Sol de maig fongui els gels més tossuts.

Prohibiran el groc, però el boixac pintarà

el paisatge de la Terra amb ones de zèfir saur.

Qui pot aturar el vent que escampa olors de bosc?

Prohibiran el groc, però la dent de lleó

mossegarà la funesta por de la vida

que experimenta qui adora l’ordre imposat,

la fe obligada, el temor submís.

Prohibiran el groc, però la tamarida

alçarà el seu cap damunt les malves, feliç

d’albirar més lluny que els bassals de llot

i el sòl polsegós, apagat i gris.

Prohibiran el groc, però el gaiol tremola

quan bufa el llevant des de mar endins,

a la cala encesa de les roques roges,

i al llit de canyella d’entremig dels pins.

Prohibiran el groc, però la flor de nit

pintarà els colors del dia a l’albada

si amaguen la llum, la foscor els clourà

la visió més bella de la mar daurada.
.
.
.

El mal és copejar persones que no copegen ningú. I el meu condol per la mort de Maza.

Image of Wikipedia from Jessie Eastland - Own work CC-BY-SA-4.0.

El sistema judicial que no garanteix la llibertat de les persones pacífiques pateix d'una profunda mancança democràtica.

L'obediència a la llei només va a favor de la democràcia si les lleis són democràtiques, si garanteixen la llibertat de les persones pacífiques.

La violència legal només té sentit si s'aplica a persones violentes en el moment en què exerceixen la violència i a causa de la impossibilitat de fer servir altres mètodes més pacífics.

La violència legal aplicada a persones que no tenen actituds violentes evidencia una inacceptable manca de democràcia i una profunda deslleialtat vers els drets naturals de les persones reflectits a la Carta de les Nacions Unides.

Lamento profundament la mort del Senyor Fiscal Maza, el dolor dels seus familiars. Tots els éssers humans siguin quins siguin els seus actes mereixen viure i ser lliures; i totes les vides humanes, siguin quins siguin els seus actes, tenen una dignitat infinita i mereixen ser estimades i respectades.

Pensem en l'amor com una realitat poderosa. We think of love as something strong!

"I think of love as something strong..." deia M. L. King, quan els partidaris de Malcom X li insinuaven que era naïf, ingenu, "bonista" com dirien ara els fatxes disfressats de demòcrates. King creia amb fermesa en el poder absolut de la "no violència" bo i saber que li podia costar la vida, bo i ser conscient que aniria a la presó, i que potser ell no veuria el fruit de la seva lluita. 

Aquests dies estic entenent molt del que he llegit i escoltat de King al llarg de la meva vida. També estic descobrint la provisionalitat de les morals que no es fonamenten en els conceptes essencials del bé i del mal sinó en les tradicions. Hi ha qui creu que algú que tingui relacions amb moltes dones no pot estimar ni entendre què és l'amor, ni defensar causes, ni donar la vida al servei dels altres. Durant molt de temps vaig pensar el mateix, però al capdavall he arribat a la conclusió que les relacions sexuals, els costums, la manera de vestir, els gustos de tota mena, l'estètica, les formes, els ritus de salutació i de comiat... no formen part dels signes que defineixen el bé i el mal. 
El bé i el mal són realitats tan simples que sovint els qui som excessivament complexos els hem de consultar als infants. 
Què creus, nen? Això està bé o està malament? I el nen, mirant quin mal ha patit algú, si és que l'ha patit, respondrà que no és dolent, o que sí perquè aquell o aquell altre s'ha posat a plorar... 
El mal i el bé només són si estan referits al benestar o al malestar de les persones; i prou. Per això el món és tan ple de gent bona, de la qual molts  s'allunyen perquè tal o qual viu així o d'aquella altra manera. 

Per això empresonar bona gent és un acte diabòlic. Per això castigar fets que són pura política, i que a més no han tingut èxit, és pura maldat; i si hi ha lleis que fonamenten aquesta maldat, aquestes lleis són inhumanes. És la bondat o la maldat dels fets allò que defineix el bé o el mal i el que hauria de moure els humans a crear lleis que defensin el bé real, i no pas els interessos polítics dels poderosos; especialment quan aquests interessos polítics menyspreen la voluntat de milions de persones pacífiques que només volen viure al seu país en pau i decidir les seves polítiques com a nació.

El mal és condemnar les persones a causa de mots, d'opinions, de frases, de comentaris, de crítiques. El mal és copejar gent que no copeja ningú; arrossegar persones com si fossin sacs, algunes ja grans. El mal és criminalitzar qui s'atreveixi a escriure la frase que he escrit  abans que aquesta. 

I ens trobem gent de missa, que es pensen que són bons, i desitgen la presó per tots aquells que critiquen les injustícies del poder, o que defensen que uns éssers humans estiguin tancats a la presó per qüestions polítiques sense haver comès delictes de sang ni d'odi; o gent que insulta els qui no pensen com ells, i que anhela lleis que esborrin de la societat els qui prediquin models diferents. El mal és la violència legal que posa un drap a la boca de les persones lliures.

Ens abraça la profunda esperança d'un poder superior a tot, que potser no ens estalviarà lluites i sofriments, com no els va estalviar a Treblinka, a Mathausen, a Santiago de Chile, a Gernika... Però aquest poder superior acaba guanyant sempre, i la voluntat  de milions de persones lliures, que no tenen por, i que tenen com a única doctrina l'amor a les persones i la fe en la pau... no ens abandonarà. 

Creiem en la bondat present al cor dels éssers humans quan es despullen d'ideologies tribals, de grans pàtries unides, de colors nacionals irrenunciables, de lleialtats a éssers humans que es creuen per damunt dels altres per no sé quins drets històrics que no deixen de ser privilegis històrics. Creiem en l'esperit invisible d'amor que protegeix els més febles i que viu amagat al fons dels cors; i que no adora les formes com els superficials, i que estima els cors de les persones normals. Rep diferents noms al llarg de la història, però la seva essència és l'amor, i viu molt per damunt de les tradicions i els costums, perquè la seva moral és la dels nens, que tenen molt clar que és un fet horrorós que hi hagi pares i mares a la presó quan no han fet mal a ningú, i quan la única violència que ha esdevingut al seu país ha estat la de aquells poderosos que han reaccionat embogits davant d'un acte lliure de més de dos milions de persones pacífiques, amb un paper a la mà per a expressar el que voldrien que fos el seu futur.

No tenim por de dir tot això. No tenim por de dir que exigim amor, esperança, pau, respecte als drets humans, il·lusió pel futur... cap d'aquests dons no serà possible si tenim por; per això no en tenim. Seguirem criticant la violència; encara que ens amenacin amb la destrucció si la critiquem. Quina vida ens espera si hem d'acceptar les cadenes de la violència? Les cadenes només sonen quan un va endavant, per això alguns no les senten. Abans de ser esclaus, serem enterrats als nostres sepulcres, per anar a la llar de l'esperit de l'amor, a la terra de la llibertat. No tenim por d'estimar ni d'afirmar i proclamar ben fort que considerem l'amor com una realitat forta i poderosa a la qual cap foscor podrà mai vèncer.

We think of love as something strong!

Obligar a pensar. Obligar a opinar. Obligar a creure. Obligar a no creure. Obligar. L'essència de tot allò que és vergonyós en l'ésser humà.

Image of Arxoland from wikipedia. CC-BY-SA-4.0.

.
.
.

Tenim l'essència del mal dirigint els destins dels estats; de fet, la mateixa idea de càstig/venjança s'entronca en el més brutal i cruel de la persona humana. "La cabra, la cabra, la puta de la cabra... la madre que la parió" canta la dona madura i analfabeta a les rambles de Barcelona, demanant la presó per algú a qui no coneix de res, i que li han dit que ha fet una cosa que ella no entén; però la dona és fidel al que la seva tele li diu a l'hora de sopar, al que al seu voltant es respira; odi pur contra l'enemic de la tribu.

I els intel·lectuals de la tribu s'encarreguen de vestir de gala les misèries instintives dels qui esclafen la dissidència; els intel·lectuals, enamorats de les formes principesques d'un poder daurat i buit, com buida és qualsevol filosofía que demonitza persones, i que anhela presons i tortures mentals pels qui se surten del guió.

"Vostè va dir, va pensar, va declarar, va proclamar..." "I en canvi ara diu... tal o qual, perquè si no ho diu se'n va a la presó... Ara rectifica, perquè si no rectifica va a la presó..." "I ara, sobretot, no es manifesti públicament... perquè si ho fa, tornarà a la presó..." "No sigui dolenta..." diu el mal, encarnat en persona.

L'essència del mal disfressada de justícia.

L'essència de tot allò que és vergonyós en l'ésser humà.

Obligar a pensar. Obligar a opinar. Obligar a creure. Obligar a no creure. Obligar.

Com si es pogués convèncer algú amb el terror. Com si amb el pànic provocat poguessin canviar les idees de les persones; com si amb l'amenaça poguessin configurar la ment dels presoners; i com si els carcellers i els legisladors, i els bufons patètics amb capa de cavaller, per una mena de raó ontològica que va més enllà de la vida i de la mort, definissin amb les lleis i els càstigs, el bo i el dolent; el just i l'injust.

I el bruixot de la tribu tranquil·litza les consciències dels fidels, afirmant que no s'han de construir trinxeres, i ho diu sense condemnar els qui destrueixen les vides dels qui no pensen igual, dels qui únicament fan i desfan actes polítics, pacífics, fàcilment desmuntables pels qui tenen els tancs, sense que la tortura fos necessària; però ells adoren la tortura psicològica contra els qui han gosat convertir-se en dissidents; forma part del contingut dels seus testicles, de les hormones de matadors de braus i d'inquisidors oficials. Volen esclafar les persones humanes que no accepten sotmetre's a la seva concepció del món. I ho volen fer, fent veure que formen part del món civilitzat, disfressant-se de demòcrates, i escopint feixisme. No accepten els raonaments que fan evidents els seus forats; els resulta més fàcil reprimir, destruir, espantar, cridar, mossegar, excretar i esbufegar.

El mal és tan refinat que busca espantar les paraules, les idees, les accions pacífiques de diàleg o de proposta democràtica.

Hi ha qui ha estat sis anys a la presó per una llei que condemna els qui s'asseuen a parlar amb terroristes, ni que sigui per a buscar la fi de la violència. Hi ha lleis que impedeixen que algunes opcions polítiques siguin vençudes a les urnes, fossilitzant així la repressió política, i impedint que el poble rebutgi amb els seus vots les opcions contràries a la dignitat humana. Hi ha lleis que envien a la presó persones per culpa d'una frase; com si no n'hi hagués prou amb una altra frase per a esbotzar qualsevol error que la primera frase exhibís. Hi ha lleis que condemnen les persones que es manifesten davant de determinats edificis, o que pronuncien determinats mots...

I de sort que els pensaments són íntims, perquè si alguns fossin capaços de saber què pensa la gent, fabricarien lleis que enviarien a la presó la gent per pensar això o allò altre. És l'essència del mal que intenta convertir la vida en un corral d'ovelles espantades i obedients, curoses al pensar i al dir, sotmeses al pastor repressor; silencioses i treballadores, esperant el dia de la matança, que per això han nascut.

De sort, que la vida no és això, i tenim la fugida de la mort ineluctable sempre a l'abast. La mort és un viatge que no poden impedir els repressors. Els qui no tenim por de la mort, som lliures a la vida, perquè no la canviarem per l'obsessiva necessitat de sobreviure. Viurem lliures, sempre que puguem; i quan no puguem, marxarem, deixant el cos enrere, perquè la vida és nostra per llei natural, i ningú no ho pot impedir, ni amb el seu odi, ni amb la seva màquina de repressió. Viurem estimant el color blau de la mar quan guspireja al migdia sota un sol que exhibeix la bellesa de l'existència. Viurem cantant, esperant un futur millor, lliure de l'imperi de les llei abusives, de les normes uniformadores, de les formes imposades que amaguen una buidor existencial esfereïdora. Viurem sense por de parlar ni d'escriure, perquè si no visquéssim així, no tindríem vida. Viurem estimant les persones, estimant fins i tot les qui viuen atrapades pel convenciment diabòlic que els mena a proclamar que les lleis decideixen el que és bo i el que es dolent, i que els qui no respecten les formes no mereixen viure; els estimarem tot i el profund odi pràctic que rebem d'ells, tot i el mal i el dolor que produeixen. Estimem perquè estimar és la nostra essència, i ningú ha de ser tan poderós que ens obligui mai a odiar; mai ningú ha de tenir prou poder com per obligar-nos a odiar ningú; i qui odia, sempre s'equivoca. No podem saludar els qui defensen l'engarjolament de les bones persones, però tot i així els estimem i ens produeixen una gran pena, un sentiment profund de llàstima, per la seva llunyania vital profunda vers la llibertat dels éssers humans. Viurem treballant per construir el món de llibertat amb el qual naixem totes les persones; tots els éssers humans naixem anhelant la llibertat de viure i de volar, de crear i d'estimar. A dins de cada nadó, s'hi amaga la llavor, el tresor, el llibre amb la qual arribem, i que milions d'ocells negres intenten cruspir-se al llarg de la nostra creixença. Només els artistes, els poetes i alguns bojos... aconsegueixen conservar aquesta llavor i treballar perquè es converteixi en planta, i després en arbre immens. L'arbre prohibit del jardí de l'Edén del qual un escriptor antic va escriure  (deformant el déu veritable i convertint-lo en un fals demiurg) tot dient que no mengéssim de l'arbre del bé i del mal, atemorit que les persones assolissin el do dels déus. Venim de l'eternitat, d'una realitat que no podem descriure i que ens va donar aquesta llavor, que coincideix amb la nostra pròpia essència. I sovint trobem, a la vida, que ens enterren, però no saben que som llavor; i que les llavors creixen i es fan planta, i arbre. El bé triomfarà, perquè la victòria forma part de la seva essència, si no, no seria bé. Però igual com les nebuloses planetàries necessiten el rerefons de la foscor per a mostrar tota la seva bellesa; aquesta llavor que duem des d'abans de néixer, sovint es veu forçada a conviure amb el mal per a poder fer-se entendre i per a mostrar-se. Llavors quan l'enterren comença a créixer i es fa eterna per sempre.

No passaran, ni que durant un temps la lluentor de les seves espases els faci creure que són el tot. Al final guanyarà la humanitat, i la foscor dels que situen les normes i les lleis com a origen de tot el que és humà, serà desfeta per la llum d'un sol que no tindrà final. Som vius per a ser lliures i ningú pot continuar dempeus si s'enfronta a les mateixes lleis de l'existència, que són la llibertat i  l'amor.

.

.

.

Som persones i valem més que qualsevol estat.

No sé si em fa més ràbia una llei que envia a la presó dos éssers humans per participar com a líders en una manifestació pacífica, o més pena el dolor de les persones que cada dia els troben a faltar. L'enyor d'un pare bo, d'un marit alegre i honest, d'un ciutadà lliurat al servei de les persones. L'absurd d'una legalitat que s'ofereix al tirà per a ser interpretada segons les necessitats repressives de la màquina del poder, buida d'humanitat i de sentiments. Arma de tortura en mans de desferres humanes, perquè som desferres humanes qualsevol de nosaltres en els instants en què odiem, ens convertim en ignorants de riallada gelada i ulls buits.

Et veig, Jordi, impedint que els manifestants bloquegin entrades i sortides. T'observo amb flors a les mans i poemes a la veu. Escolto tot seguit el plor dels teus fills petits. L'espai buit de la teva llar. La dona que estimes, abatuda i trista. La fredor de la llunyania amb què el feixisme disfressat de democràcia et tortura; perquè les lleis que empresonen algú pel fet d'haver-se manifestat, ni que estiguin ordenades per un sistema democràtic, són lleis d'inspiració feixista. 

Veig, lluny dels carrers, o als mateixos carrers alçant el braç amb la salutació nazi, personatges patètics, que defensen que sigueu presos, inconscients, ignorants o indiferents al terrible dolor dels vostres (alguns apel·len a Franco i a la pena de mort) i analitzo la contundent injustícia que patiu pel fet de ser a la presó amb el risc de ser-hi quinze anys, i només per manifestar-vos. Després, aquests defensors civils, envestigats de l'horror repressiu, tornaran a les seves feines, a fer classes de Cultura i Valors, a atendre malalts en una consulta mèdica o a vendre assegurances. I riuran amb els acudits sobre els presoners, i alguns aniran a missa a pregar per "La  España" una, o pel monarca que admiren gairebé fins a plaers inconfessables, o per Franco, al qual reclamen i enyoren. I es vestiran com toca, perquè adoren les formes; i fins i tot consideren que qui viu sense formes no mereix viure; i ho ensenyaran als seus alumnes, els que els tinguin, sense adonar-se que divinitzant les formes certifiquen que no tenen fons, i potser ni ànima.  Tenen fills? Alguns sí. Si els éssers humans tinguessin fills i els estimessin com cal, com s'estimen els fills, potser entendrien que totes les persones són fills i filles d'algú, infinitament valuosos, infinitament respectables. Torturar una persona per les seves idees, per alçar una bandera, per estrafer un crit, per entonar una cançó... és pitjor que el nacionalisme que odien tant els que són nacionalistes sense saber-ho. 
Creu-me; el pitjor no és el nacionalisme company, encara que ho digui el teu adorat Stefan Zweig; el pitjor és odiar algú per ser nacionalista, o per no ser-ho, o per ser d'un color o d'un altre, o per voler la independència, o per no voler-la, o pel que sigui. El pitjor és odiar. El pitjor és donar més importància a una causa que a la llibertat d'una persona honrada.

Mereix viure tothom, i tothom mereix ser lliure; mereix ser lliure el país, la gent, la societat, per a escollir el futur, d'un color o d'un altre, d'una manera o d'una altra manera. Mereixen, els éssers humans, viure en un món a on totes les cultures puguin decidir el seu destí sense que els seus fills hagin d'acabar en una presó lluny dels fills que els necessiten. Mereixen totes les persones ser respectades com a persones sense que cap vigilant d'idees les provoqui pel carrer i els pregunti amb mala llet "que miras mamón" per a  tot seguit engarjolar-les per un mal gest de reacció, o per una mirada de rebequeria natural. Mereixen totes les terres del món que els seus fills i filles siguin iguals davant la llei, sense senyorets privilegiats a causa del cognom, adoctrinats per tutors, adoctrinats per preceptors, adoctrinats per militars i dictadors... Mereixen totes les terres tenir Caps d'estat votats, i no imposats i elevats, per llei, a la categoria d'irresponsables jurídics. Mereixen totes les societats de gent honrada viure en una república de persones amb les mateixes oportunitats, sense que la llosa del passat, amb la seva herència aristocràtica, com un llast, com un pes insuportable, com una taca a la dignitat humana i a la llibertat de tots els éssers humans, els esclafi com si fossin bestiar. No som bestiar. Som poble i som persones.