Auld Lang Syne

Vaig tenir l'alegria d'acabar l'any veient com la família Gavin d'Irlanda em publicava, al seu espai Gypsy Channel TV, la segona de les cançons que vam gravar a Irlanda al més d'agost; un poema de Robert Burns en escocès del segle XVIII. 

Aquesta serà també la meva primera publicació de l'any 2019 al blog Nuesa Literària.

Bon Any!

Quan torni a escriure...

Quan torni a escriure, evitaré els mussols,

i els bolets lluminosos amb textures de mel,

i els pastissos de nata, amb alcaldes i festes,

i els barrets d'astracan amb sabates de músic.

Quan torni a escriure voldré ser petit,

i a les nits cantaré amb els gats a la teulada,

sota una lluna enorme, la solitud i el mar

de lluny, i amb la ventada, m'acostarà fragàncies.

Quan torni a escriure, defugiré els imperis,

i els llampecs fabricats als despatxos dels tigres,

i els lleons del davant dels palaus, i el ressò

tan intens, tan bufó, dels sacerdots del segle.

Quan torni a escriure, evitaré els sagrats

anyells de gla i de saba vora del Partenó.

Begut, i a una taverna, ploraré amb els acords

del piano d'un pobre, de les cordes d'un boig,

i pintaré uns pocs mots en un paper saur

esgarrapant tossut fins que s'hi cali foc.

Els escriuré pels astres, pels infants i els records

d'una nit a la platja amb la xardor d'agost,

des del quarter del bar, derrotat i galdós, 

si m'esforço una mica, em semblarà que hi sóc. 

.

.

.

Vergonyes que els "civilitzats" no senten.

El concepte humà de "justícia" és una fal·làcia originada per l'instint evolutiu que mou a la venjança. A banda d'això, és, o hauria de ser, motiu de vergonya, el fet de ser cap d'un estat sense haver estat votat pel poble. I és, o hauria de ser també, motiu de vergonya, considerar-te legitimat a tenir més drets que altres persones, a posseir més diners o més recursos, només pel fet d'haver nascut en una terra que té més diners i més recursos (es neix a un lloc o un altre per atzar). És per tant incoherent ser antimonàrquic i alhora no revoltar-se contra el caràcter absolut de la propietat privada, que és el que sosté el sistema capitalista.

I és, o hauria de ser, motiu de vergonya, considerar i forçar a un poble, a pertànyer a un estat polític, sense preguntar als seus ciutadans si hi estan d'acord. Per això la guerra de conquesta és motiu de vergonya. Per això, és inaudit que, a ple segle XXI, hi hagi qui justifica la colonització d'Amèrica, sense adonar-se que va significar que un poble estranger conquerís pobles sobirans, i que un poble estranger imposés els seus costums, tradicions, cultura... de l'estranger, menystenint, per una actitud ignorant i xovinista, els tresors culturals dels pobles conquerits.

Cap animal, fora de la bèstia sàpiens, ha cremat viu mai cap altre animal

Si t'has assegut al pendent que du al Montcau a l'hora que el Sol s'amaga un dia en què no hi ha ningú, hi haurà realitats que entendràs sense que ningú t'hagi d'explicar. De fet, quan som petits, en sabem moltes, de coses, que ningú no ens ha d'explicar. Sabem que existir és bo encara que ens facin por algunes coses. Sabem que estimem els pares, els germans. Sabem que l'olor del bosc és agradable. Sabem que ens agrada més un bosc ple d'arbusts, sense camins ni dreceres, que no pas un parc urbà ple de facilitats previsibles. Tot això ho sabem quan som petits; i no ens ho han explicat. 
La saviesa de quan som petits és menyspreada pels fariseus. Tampoc no ho diuen, que la menyspreen, però es nota quan parlen. "El nen", diuen, fins i tot quan es refereixen als fills grans i majors d'edat. "El nen". I parlen amb un to de superioritat del món dels nens com si fos una juguesca ridícula, perdonable, graciosa fins i tot.
Els fariseus han estudiat, i són grans, encara que alguns siguin joves. Els agrada molt l'aspecte de les coses, de les persones, la imatge, les formes. Adoren les formes i arriben a creure que són el tot. Els nens. en canvi, són de la terra; els agraden els porcs, les granges, el fang, les pedres, la pluja, els bassals... Els Fariseus adoren els ritus, la sacralitat de tot, la superioritat del poder i el domini establert. Creuen en dimonis i en déus, en bons i dolents, i no canvien ni un bri d'allò que creuen, perquè estan atrapats pel dogma, per la por a l'infern, per les creences que els van introduir quan eren nens i quan es van creure que ser nen implicava patir de manca de saviesa.
Però, aquí, al Montcau, a la seva pedra roja, amb aquest flaire de romaní i farigola, amb el soroll a cops esvalotat dels senglars corrent amb els cadells... Aquí... sols i sense claca, els fariseus se senten buits. 
La terra ens retorna aquella espontaneïtat dels deu anys. Naixem i ens trobem nens o nenes. I vénen els homes i dones grans i van dient la seva. Ens ho creiem tot. Sempre és així fins que un dia, alguns potser descobrim que allò que ens explicaven ni ells no ho sabien del cert. D'altres s'ho continuen creient i es converteixen en els homes i les dones grans que s'acosten als nens i les nenes per a fer-los creure el que no saben del cert, el que els han ensenyat a edats tendres en què t'ho empasses tot.

Tot canvia quan un dia descobreixes que el món de debò, la Terra, el firmament de la nit amb els astres més propers encesos, la riba còsmica... és infinitament més bell que el recaragolament antropocèntric i mític dels fariseus i els seus derivats. La natura no ha inventat inferns eterns; tot s'acaba, el bo i el dolent; o si més no, tot es transforma. Cap animal, fora de la bèstia sàpiens, ha cremat viu mai cap altre animal. Cap animal, fora del mono sapiens, ha torturat mai cap altre animal. Cap animal, fora del pedant sàpiens, s'ha inventat doctrines que condemnen a l'infern i que dibuixen un déu infinitament feliç malgrat els condemnats i malgrat els que es moren de gana. Cap altra bèstia ha extingit quasi completament totes les altres bèsties; cap, a excepció de l'Homo Sapiens, que desenvolupa un creixement bacterià a la seva població, que canvia el paisatge com les cèl·lules cancerígenes canvien un òrgan sà.
 Aquesta espècie s'ha allunyat tant de la terra, del paisatge del Montcau, de la visió dels estels a la nit, del caliu de les fogueres davant de la cova quan els avis explicaven històries als petits i els cantaven cançons... S'ha allunyat tant de tot això, que s'ha convertit (en la persona dels seus fariseus tan abundosos) en el dimoni que s'ha inventat ell mateix per a justificar la seva pròpia deriva. És un individu, el fariseu poderós (laic o creient tant se val), corromput en el seu orgull, que pel vici de no dubtar del que li han ensenyat sempre, roman al seu error, convençut que és un sant, que és savi, que és bo... mentre defensa i col·labora en la construcció d'una societat falsa, injusta, elitista, classista, masclista...
I no se n'adona.

Si t'has assegut al pendent que du al Montcau a l'hora que el sol s'amaga un dia en què no hi ha ningú, hi haurà realitats que entendràs sense que ningú t'hagi d'explicar.

Desaprendre, igual com desobeir, és potser un els actes més contundents i més importants de la construcció personal.

Hi ha gent que no és que posin un punt agre a la vida, és que són agror, la duen a dins; a estones l'adormen amb píndoles d'ego i fantasies de l'inconscient; però estan amarats i amarades a l'agror, a la ironia, a la sàtira, a l'escepticisme, a la negativitat. Per intentar entendre què són i què tenen ells, miren el que són els altres i el que tenen els altres. I quan es miren a si mateixos, miren els títols, les càtedres, les fites; sobretot, les que són més valorades socialment, acadèmicament, mediàticament... Viuen amb una perpètua angoixa pel que fa a les lloances i els èxits dels altres. No saben, no poden, no aconsegueixen, no entenen... la felicitat que produeix estimar la petita cosa que som cadascú, per petita que sigui, o agrair el raig de sol que entra per la finestra, o el gust de no jutjar els altres, o la discreció de passar desapercebuts si es pot, o la dolçor vital de no criticar ningú, o el plaer de somriure sense interpretar... No poden. I no en són culpables.

Sóc dels que, malgrat el pes contundent de la càrrega genètica, creuen en el poder de l'educació; de la bona i de la dolenta. Totes dues fan la seva feina. L'una construeix, l'altra deforma. Tot allò que hem escoltat als primers anys de la nostra vida, el valor que donaven a les diferents realitats de l'entorn els qui ens van educar, la manera de mirar d'ells, les prioritats, les jerarquies, les pors, la vergonya, la culpa... Com esponges, ho vam absorbir tot. I amb la garba de la genètica, vam aparèixer un dia en una societat que a banda de totes les influències inicials, també educa, i també deseduca. 

A cops, alguns, i de vegades, tenen el privilegi de desaprendre. Desaprendre els valors que no ho són. Desaprendre les mirades que no són naturals o que obeeixen instints o tradicions inhumanes. Desaprendre és una part important del procés educatiu, i és potser la més difícil, perquè, sovint, l'instint d'obediència als líders de la tribu, als ancestres, impedeix el difícil gest de llançar-se al mar quan s'està a més de mil quilòmetres de costa i l'aigua és negra i freda, i les onades, enormes. Però si saltem, descobrim que ens convertim en amfibis, i que el món és veu diferent des d'altres punts de vista, i que si som capaços de parlar llengües que tenen diferents accents, ens serà també més fàcil comprendre com en som de diferents tots, i com ens pot enriquir no partir de dogmes apresos, sinó contemplar la realitat com és i gaudir de la seva bellesa.

Desaprendre, com desobeir, és potser un dels actes més contundents de l'auto construcció personal quan brolla de la voluntat i de la necessitat de ser sincers amb la vida. I és també el gest més alliberador, perquè tornem a néixer.

I mirant la bossa que portem, observem el que hem desaprès i llençat; ja no hi és; però dins la bossa, hi queda tot allò de bo que ens han ensenyat i que no hem rebutjat: l'essencial, el que trobem dins nostre, l'energia d'on agafem la força necessària per explorar aquest món tan bell i tan ple de gent tan meravellosa.

El món és ple d'àngels, de persones bones, algunes de les quals encara potser no han descobert que ho són, o que tenen por, o que estan tristes, o que una part del seu cervell, sense ni tan sols saber-ho elles, està trista.
Hi ha qui parla de neteges, de desinfeccions, quan es refereix a persones, a persones humanes; és el llenguatge de la racionalitat descarnada, l'agror, l'escepticisme, i el sublim i sibil·lí art d'intentar manipular els altres en benefici de la pròpia comoditat; no són culpables tampoc de no haver desaprès. Afirmen ser allò que a les seves orelles els sona bé ser, però no se senten ser res; agror, por, ego, inseguretat, orgull, ignorància essencial de l'essencial. No són culpables. Necessiten amor, com tothom; si cal des de lluny si tenen punxes. Si es pot, de més a prop; cadascú coneix la seva força i sap fins a on pot arribar.



  

Quanta, quanta... miserable violència! Primats que no saben que ho són!

Tornen aquells temps, estimat blog, en què ens llegim i ens escrivim tu i jo, i quatre meravellosos gats més que sempre seran benvinguts; però... igual com passava al principi, tot allò que ens diem té un valor infinit, perquè ho diem amb sinceritat. Aquest és un oasi a on la censura i l'autocensura no hi tindran mai lloc malgrat l'odi dels enemics de la llibertat.

Començo pensant en l'Otegi, algú que va treballar fins a perdre la llibertat perquè el terrorisme s'acabés. Diuen que va ser membre d'ETA; jo no ho sé, però no ho considero essencial, tenint en compte que ha treballat (sense preocupar-se de les conseqüències personals que això li podria comportar) per tal que ningú hagués de morir, ni viure amb por, a causa de les seves idees, al País Basc i a Espanya. M'importa qui és ara, no qui va ser, si és que va ser alguna cosa. 
Aquest dret al canvi, a la rectificació, a la lluita per la pau dels qui no sempre han tingut clara aquesta necessitat de lluitar per la pau, és un dret humà i una exigència de cadascú amb cadascú. 
Gent que va missa, que parlen de moral, que defensen les bones formes, que reivindiquen el seny... anomenen terrorista a Otegi per un suposat passat, sense tenir en compte qui és ara, què ha fet ara, què ha aconseguit ara... No tenen la mateixa vara de mesurar pels seus reis, pels seus dictadors, per les injustícies històriques... Disculpen qualsevol atrocitat, a cops amb el mediocre "I aquests ho han fet pitjor...". I continuen anant a missa i mirant l'Otegi com si fos el jove dels anys setanta, que ja no és, només perquè té unes idees contràries als seus dogmes polítics i religiosos. 

Els ultres amb tern i formes suaus, manipuladors, de guant blanc, amb la seva intolerància a la dissidència, ataquen fins l'ètica de la mateixa religió que afirmen professar, negant el dret a la rectificació i al canvi de persones humanes.

Com podríem parlar d'amor si no creguéssim amb tota l'ànima que l'amor és més important que la llei i que el càstig, que només és absolut l'amor, i que la resta són convencionalismes de l'època i del temps que vivim. Neguem-nos a parlar d'amor si no és amb la intenció neta. Rentem-nos la intenció amb aigua i sabó abans de mentir parlant d'amor quan no veiem persones sinó subjectes jurídics. Perquè sabeu...? Tancar a la presó a algú durant dècades és pitjor que matar-lo. Negar-li el plaer de trepitjar el fang humit dels camins del bosc, de respirar l'alè del romaní i de la farigola, de contemplar una posta... i tot això durant dècades... Robar-li la infantesa dels fills, la pluja de tants dies, la mar, els carrers del món, el contacte amb la humanitat... Si el matéssiu, no li fareu tant de mal. I alguns de vosaltres, que us considereu catòlics, i que us teniu per bons, aplaudiu amb les orelles l'empresonament de tantes persones bones a les quals anomeneu criminals. Heu perdut la vergonya, el sentit del patetisme, l'amor a la vostra pròpia dignitat. No estimeu ningú, perquè no els estimeu a ells. Us penseu que l'amor és un barret que es treu i que es posa per abillar-vos i quedar bé amb els companys de confraria. No estimeu. Us fan fàstic les persones que no pensen com vosaltres, i la vostra ment troba més còmode considerar-los criminals i destruir-los la vida. Si les executéssiu, no els faríeu tant de mal com engarjolant-les durant dècades. Sou aparença de senyors, però us arrossegueu per terra com els rèptils. Feu apologia del dolor dels innocents, i jugueu amb els mots com si la veritat depengués del vostre poder manipulador. Només vosaltres us podeu salvar.

I durant segles, s'ha considerat que la tortura i mort d'una persona salvava la gent. Jo us puc dir que la tortura i la mort no salven de res, que el que salva és ser bones persones. Pere no era Satanàs. El Jesús que vosaltres considereu déu es va equivocar deixant-se matar, si és que es va deixar matar. Déu no necessita que els innocents siguin torturats, perquè si així fos no seria déu; s'assemblaria més als miserables déus mitològics, plens de defectes humans, com la ràbia, la rancúnia, l'enveja. El déu que us heu inventat és un déu mitològic que procura inferns eterns per aquells que es moren, quan per contra, els metges, amb un amor infinitament superior al déu que us heu inventat, intenten salvar-los la vida, independentment que sigui bones persones o no. La justícia que atribuïu a déu és una mena de ràbia desbocada, venjança, rancúnia... que segons la vostra doctrina es calmaria amb un suposat infinit i etern dolor sobre una pobre criatura culpable i miserable que va ser feta així, o potencialment així, pel mateix déu que la castiga. No us fa vergonya descriure déu així? No us fa por que el déu de debò s'enfadi amb vosaltres de tan malament com esteu tractant la seva imatge?
Tots els éssers humans tenen una dignitat infinita que no poden perdre ni que ho vulguin ells. Tots ells són infinitament estimats per allò que està per damunt de l'existència. Totes les consciències són adorables. Totes han nascut per estimar i per ser estimades. Totes formen part d'aquesta natura que ho embocalla tot, que mata i que far néixer, que dibuixa paisatges indescriptibles i que ens regala un silenci abillat de sons majestuosos, el símbol de la lentitud i la força dels segles. Fóra bo que busquéssiu déu rere les fulles dels arbres, a l'aroma de la pluja, a les corbes immensament belles d'un cos nu i viu, a la veu d'algú que canta amb l'ànima, al tacte de la sorra sota les plantes dels peus, a la dolçor d'un son reparador, a la rialla d'una criatura.... Deixeu-vos de lleis, de càstigs, de focs i de ràbia... la justícia és la destrucció del mal, i cap persona és el mal. La vostra fe violenta us fa ser violents, ni que els vostres actes apareguin com a pacífics. 
Es pot ser violent en una oficina. Es pot ser violent, ràbiosament violent, en un jutjat, i sense aixecar-se de la cadira. Es pot ser inhumanament violent en un banc. Es pot ser violent mentre somrius i menteixes, mentre dones la mà i odies. Les doctrines religioses violentes fan que les persones siguin interiorment violentes, i que sense adonar-se'n, generin una violència invisible però tremenda allà a on vagin. Contempleu trenta infants silenciosos amb la mirada trista, i no us penseu que estan en pau, probablement visquin enmig d'una violència anomenada indiferència, solitud, por, inseguretat, pressa, estrès...

No heu pensat mai que la vostra obsessió en aconseguir que un grup funcioni amb normes repressives és una forma invisible de violència i un fre a l'educació? Quan és que fa bé algú alguna cosa, quan ho fa per la imposició de les normes, o quan ho fa perquè creu que és bo fer allò que està bé? La substitució de l'educació per les normes significa la mort del progrés individual; l'abundor de normes, de permisos, de límits, de repressió, de crits, de renys, de càstigs, de claus, de portes, de panys, de reixes, de controls... indiquen que una societat té por d'ella mateixa i que enfosqueix la llum que tantes persones tenen dins; llum que necessita fer una instància per brillar. 
Les normes no substituiran mai la necessitat dels valors i del valor de les persones. 
   

El dia que mentre estava sopant en un restaurant d'Irlanda en Mickey McConnell em va demanar que cantés una cançó.

Estava sopant al Restaurant McMunns de BallyBunion quan de sobte Mickey McConnell em va demanar que cantés una cançó. I em vaig sorprendre tant que només se'm va acudir de cantar una de les cançons més famoses de Catalunya, del grup Esquirols, sobretot pels que hem estat a esplais.

Va ser un moment molt especial.