Mimetisme. Educació. El forner i el seu fill.

.

El pare riu, mentre fa el pa.
El nen l’imita, esdevé el seu espill; tothom ho diu.
El pare el renya per mentir; després l’enganya pel seu bé.
El fill aprèn a fer el mateix; dir la veritat és perillós, només ho ha de semblar; i oblida el que el seu pare diu, i aprèn el que el seu pare fa.
El pare el pega, perquè ha pegat.
El nen aprèn que els mastegots imposen la pau; que el món és ple de mastegots que fan la pau.
El pare no el deixa fumar; és dolent per la salut; i ell devora caliquenyos.
El nen aprèn que pot fumar, però que no ha de deixar fer-ho als demés.
El pare diu que educar un fill és important.
El nen dibuixa un triangle, un quadrat, un heptàgon... ben sol.
El pare està cansat i se n’ha anat al bar; quan torna li porta un púding, perquè s’adoni del molt que se l’estima.
El nen aprèn que pot despreocupar-se de la gent, si ho compensa amb un regal.
El pare diu que tothom és igual; quan l’alcalde s’atansa al forn, li regala el pa.
El nen, al pati de l’escola, no s’ajunta amb els diferents.
El pare diu que s’ha de ser eficaç; i decideix de tancar l’avi en un lloc on podran estar per ell, tenir-ne cura, rentar-lo, fer-lo jugar al parxís.
El nen aprèn que qui no és útil, s’ha d’apartar del món real; que cal negar-li els testos del balcó, la convivència amb els infants, i una llar pobre a la ciutat; que no hi ha res com una residència neta i desinfectada, flairant a gelatina i detergent.
Mentre el nen baixa pel tobogan, va pensant en buscar un lloc per quan el seu pare sigui vell.
.

Des de Beraun al Cantàbric, passant per Errenteria i Passai Donibane.

.

Avui us presento una excursió que vàrem fer a l'agost.

Partírem de "Beraun", un barri de la població d'Errenteria, a la província de Guipúscoa. Un cantó tranquil d'Errenteria, ocupat per famílies que majoritàriament varen arribar a aquestes terres a la dècada dels setanta, a la recerca d'una vida millor, com sempre hem fet tots els pobles quan ens ha calgut sobreviure.

Beraun és un barri que es troba a uns cent metres per damunt del nivell del Cantàbric, que s'albira enllà de la Badia de Passaia, en un entrant capriciós de la costa, aprofitat fa unes quantes dècades pel Port industrial de Passaia.

A l'altra banda del port, una de les centrals tèrmiques més contaminants de tot l'estat espanyol. Curiosament, en aquestes terres, hi ha hagut un munt de protestes per una incineradora de deixalles que fa temps que ja haurien d'haver tret, i en canvi no n'hi ha hagut tantes per aquesta tèrmica que és de debò, i greument, perjudicial per la salut humana.

Baixant del turó de Beraun, ens trobem amb el nucli antic d'Errenteria. El turó de Jaizkibel al damunt, i a l'altra banda el Cantàbric.

Passat el port, i ja més a prop de mar obert, arribem a Passai Donibane (Passatges de Sant Joan); una de les poblacions més belles i tradicionals d'aquesta comarca.

A Passai Donibane, les façanes dels habitatges conserven el gust tradicional d'Euskalherria, la fusta, els colors, la ikurrinya, les tavernes, els pescadors, els nens jugant als carrers, les esglésies...

Mirem un moment enrere per contemplar el poble i les barques dels pescadors. Més enllà el port de Passaia.

A l'últim, arribem al Cantàbric brau; avui, però, està tranquil. A la dreta, el penya-segat s'enfila fins a Jaizkibel; a l'esquerra, el massís arriba fins a Donóstia.

Tornem enrere, pel camí que voreja l'entrada de la Badia. Observem les construccions antigues carregades d'història.

El verd mai no abandona aquest paisatge, malgrat que la mar s'enfili sovint muntanya amunt.

Tornem a trobar-nos Passai Donibane. Uns infants es llencen a l'aigua des de la paret del port.

Passa, veloç, una "trainera", entrenant per una propera competició, segurament plena d'intensitat.

El Sol declina. Sens dubte és una gran passejada que no trobareu pas als tríptics de les agències de viatges.

.

Sóc anormal.

.

Anormal, segons el diccionari, pot voler dir dues coses:

1.- Irregular, que s'aparta de la norma o regla.

2.- Persona privada de l'ús corrent d'un sentit o que té un desenvolupament mental imperfecte.

Els neoconservadors fan servir l'ambigüitat del significat per insultar amb dissimulació els qui apartant-se de la norma social en algun aspecte es fan mereixedors de la primera accepció. Els "neocon" els anomenaran "anormals" amb la intenció d'atorgar-los la segona significació en el seu sentit més despectiu, però amb l'as a la màniga de justificar el seu mot amb la primera accepció cas que les coses es posin magres i els acusin d'intolerants.

I és que de vegades la llei, la legalitat, allò que està establert, es pren com a sinònim de bo, de correcte, d'assenyat, d'inmillorable. Sense arribar a la norma legal, quedant-nos només en la norma social majoritària, en el costum, en la tradició... qui la vulnera sovint és considerat una desferra, un apestat, algú de poc fiar.

Ahir mateix, el president de Cantàbria, un personatge amb una fam de protagonisme desbocada, justificava el seu rebuig al fet que el president Laporta compartís amb ell un acte sobre no sé quina qüestió dels purs habans, bo i dient que és que en Laporta era independentista, que no estava d'acord ni amb la constitució ni amb la legalitat establerta, i que en conseqüència aquesta actitud i aquestes opinions del president blaugrana feien lògic que ell, com a president, demanés no ser present en un acte en què en Laporta hi era convidat. És aquest un cas d'aquells tan clars en què el sistema establert es converteix en la moral acceptada, en el bé absolut, en allò que separa les ovelles dels cabrits, els dòcils dels rebecs, els diabòlics dels angèlics. Segons aquest president, el de Cantàbria, i segons molta gent, qui s'aparta de la norma, qui gosa opinar contra la norma, qui posa en qüestió la constitució, qui no té una opinió com la que segons ells s'ha de tenir, qui no pensa "tal com s'ha de pensar", no mereix ser tingut en compte.

Amb tots els respectes, davant aquesta gent que se sotmet i que pretén sotmetre tothom, a una visió inamovible del sistema, jo em declaro (sovint i en molts aspectes) joiosament “anormal” (amb la primera accepció, si us plau).

.

Oblidar

.

D'alguna manera sé que és aquí; rere el bosc d'alzines sureres, al capdamunt del turó, des d'on la mar refulgeix amb guspirs d'argent. Diuen que les vacances són això, i jo mai no les havia fetes; si més no, unes vacances com aquestes, amarades del misteri d'anar a l'aventura, a la recerca del gran mite, de la gran esperança humana. I és que en un món on tot és taxat, qui pot creure encara en el paradís. Jo ho he fet. Jo he cercat els vells mots ibers que ningú mai no ha estat capaç de desxifrar, i, fent servir la intuïció, que al llarg de l'any em veig obligat a desar al calaix de les utopies infantils, he trobat les coordenades del somni. I sembla mentida que fos tan a prop, que el paradís es trobés enmig d'aquest vendaval d'angoixes que és Catalunya. No m'ho puc creure però sóc al llindar de l'Edèn, i no hi ha parterres amb gespa i flors, ni arpes, ni pomeres. Tampoc no sé per què comença aquí, no veig cap tanca, ni cap paret de boix, ni xiprers i palmes com els dos rius paral·lels d'en Màrius. Però un infant em mira i em diu que ja he arribat, que si vull hi puc entrar, però que si em decideixo a fer-ho, haig de complir les normes. I quan li pregunto que quines normes, em respon que les mateixes dues normes que tots els qui han entrat han hagut d'obeir: despullar-me i oblidar.
-Despullar-me? Del tot? -li demano com un ximple. Es limita a fer que sí amb el cap.
-I oblidar -afegeix molt seriós.
-Oblidar què?
-Oblidar-ho tot.
El cert és que no em sembla tan difícil; són vacances, i a la meva joventut havia passat molts caps de setmana al Càmping naturista del Temple del Sol. Ben mirat, és lògic que el paradís impliqui nuesa. Oblidar, però, em resulta menys comprensible. Li dic que d'acord i em començo a treure la roba. Intento, però, cercar un armari, una guixeta, algun lloc on desar la documentació, el carnet d'identitat, els diners. Em diu que no, que ho haig d'abandonar tot sense preocupar-me de perdre-ho. Em resulta impossible d'acceptar; no puc córrer el risc que algú trobi la mastercard i me la deixi més seca que l'ampolla d'un borratxo. I el carnet d'identitat! I el de conduir! Li explico les meves pors, i, movent negativament el cap, em fa saber que el paradís no és per a mi. Em fa tanta ràbia que d'un estirabot llenço la cartera a l'aire, m'acabo de desprendre de les peces que em faltaven, i creuo el límit ben nu. Llavors veig el nen, que fins ara restava ocult darrere una argelaga i m'adono que també va nu.
-Pots marxar quan vulguis -em fa saber -. Però si ho fas, voldràs tornar; no seràs feliç fins que no aconsegueixis de tornar; i si a l'últim no ho aconsegueixes, mai més no seràs feliç.
-Són només unes vacances -li dic, traient importància al seu dramatisme -. I sóc el cap de personal d'una de les empreses més prestigioses del món.
-No. -em diu taxativament -. Ets el Pere. El Pere sense records. El Pere sense possessions. Ets tu i prou.
I en aquest precís instant oblido la meva feina, la meva família, les meves possessions, el meu passat. No sé res de mi. No sé qui sóc, fora de qui sóc ara.
M'atanso a la platja, enllà del bosc, baixant per un talús pedregós, i descobreixo milers de nens i nenes nus jugant a la sorra. M'acosto a la riba, contemplo el meu reflex a la superfície encalmada de la cala, i em veig com quan era petit, deu anys, no més. Aviat em vénen a buscar per anar a jugar i se me'n va del cap que acabo d'arribar. És en aquest moment quan el nen que vigilava l'entrada del paradís em diu que m'he mort.
-No pot ser! -exclamo -. Si m'hagués mort, vindria Jesús i em castigaria pels meus pecats!
-Te'n recordes dels teus pecats? -em demana amb expressió d'inquietud.
-No. No recordo res del meu passat.
Després m'assenyala una nena de cabells castanys i pell bruna; amb uns ulls grossos i expressius, i un somriure franc.
-La van torturar fins a matar-la; en un lloc que es deia Austwitch -m'explica -. I tampoc no se'n recorda.
-I el qui ho va fer tampoc no se'n recorda? -li dic, esgarrifat.
-Tampoc -diu. I m'assenyala un nen ros amb ulls de cel que pren de la mà la nena bruna. Tots dos caminen fins a una obaga ran de les onades -. Ell és el carnisser que la va torturar, i evidentment tampoc no se'n recorda.
-No és just -faig.
-N'estàs segur?
-Completament! -li etzibo esverat -. Ha de conèixer el mal que ha fet! Ha de comprendre l'horror!
-Potser ja ho ha fet -em diu.
I en aquest moment sento un dring, un brunz, una estridència que fa que totes les criatures mirin al firmament i s'aturin espantades. Algú em sacseja. Obro els ulls i m'amara la foscor de la meva habitació del Carrer del Capità Arenas. La meva dona em diu que si no m'aixeco d'una vegada faré tard a la feina. Damunt la tauleta de nit, el carnet d'identitat, la mastercard, el carnet de conduir, els diners... Després la dutxa, el tern gris, la corbata negra. Surto disparat cap a Diagonal mar.
Un cop a l'oficina, però, no puc evitar de contemplar el Mediterrani, i em torna la imatge del paradís. Obro la finestra. Deixo que la brisa del matí empleni l'estança. Arriba la secretària; decideixo saludar-la amb més tendresa de la que gasto normalment.
-Avui plegarem una hora abans -li dic
-I això? -la sorpresa fa que no aconsegueixi d'amagar-se l'alegria.
-La vida és curta -dic -o eterna, vés a saber! -i mentre faig aquesta exclamació em proposo de tornar sigui com sigui al paradís. I si no hi puc tornar, almenys intentaré portar-lo a Barcelona.

.

Pujada al Montcau des del Coll d'Estenalles

.

Quan tenia divuit anys, feia vídeos a les seves rodalies, i hi posava melodies de vells westerns, de manera que la solitud i la bellesa del paisatge feien l'efecte que estàvem parlant de terres llunyanes i inhòspites encara per descobrir.

Quan tenia vint anys, me'n duia els apunts d'algunes assignatures de matemàtiques de la carrera, i estudiava sota d'una alzina amb un bolígraf i una llibreta a les mans.

Als vint-i-poc, llegia la mística de Sant Joan de la Creu mentre rebia suaus raigs de sol i escoltava els sons de la solitud de la natura.

Als vint-i-cinc, hi pujava als estius amb un esplai del barri del Raval de Barcelona, i intentava d'encomenar l'entusiasme per la natura virginal.

A la mateixa època hi pujava amb la meva noia i una guitarra.

Pels mateixos dies, si fa no fa, que coincidien amb els últims anys de carrera, hi pujava a les nits a contemplar la celístia i a experimentar sensacions que m'he proposat no explicar a ningú perquè són meves i prou.

Aquest diumenge, amb quaranta-un anys, hi vaig pujar amb el meu fill, que en té set. Jo m'he fet més gran, però el Montcau és el mateix, no ha canviat. Hi continua manant la solitud, els raigs rojos del Sol morint al captard, l'olor de farigoles i de romaní, la remor del vent, la fredor de la pedra conglomerada, i un present intents que fan que cada ascensió sigui diferent, que cada caminada esdevingui misteri i aventura. Tot continua igual, tal vegada els quaranta-un anys no siguin res més que una irònica aparença de quelcom que no és real. I el meu fill s'ho va passar molt bé.

.

Alguna pinzellada més sobre l'essencial si parlem d'educació. Anàlisi de les causes de l'anomenat fracàs escolar (II)

.

Incidiré en un punt en concret dels que vaig esmentar en l'últim post sobre educació.

L'educació ha de prioritzar l'adquisició d'hàbits, capacitats, competències... davant l'amuntegament d'informació. No dic pas que no s'hagi de proporcionar informació; cal exigir que s'adquireixin uns coneixements, però aquest coneixements mai no poden ser més importants que l'adquisició de la capacitat d'obtenir-los per pròpia iniciativa. Cal, també, exercitar les capacitats intel·lectuals, estant atents a les últimes investigacions científiques sobre el funcionament del cervell i de la ment. Igual com l'esportista necessita exercitar els musculs, qui travessa el país de l'aprenentatge, ha d'exercitar el cervell en tots els seus aspectes; ha de crear circuits neuronals que el facin capaç d'assolir les seves màximes potencialitats.
Si fa no fa, el que vull dir és que és millor ensenyar a pescar que regalar peix, que és millor ensenyar a fabricar xarxes i estris de pesca, que assegurar-se que els pescadors coneguin els noms, els colors, les formes, dels peixos i dels oceans.

Dins d'uns límits raonables, els esforços prioritaris de l'educació han de perseguir capacitats, actituds, potencialitats, eficàcies, eficiències... Si posem tot l'esforç en l'acompliment íntegre d'uns programes purament teòrics, al ritme que algú ha marcat perquè li tocava de fer-ho, i ens oblidem d'ensenyar a escriure, o d'ajudar a aconseguir la capacitat de percebre les idees essencials d'un text, o d'esforçar-se malgrat que la defallença ataqui, o de comprendre el llenguatge matemàtic, o d'arribar al fet que els alumnes siguin capaços de proposar, d'elaborar solucions, de tenir iniciativa i capacitat de desenvolupament racional... estarem cremant energies en una direcció equivocada.
D'altra banda, l'educació ha de preparar persones per a ser eficients dins de l'entramat social; però de cap manera no pot renunciar, no ha de renunciar, a preparar persones per a ser capaces de millorar la vida humana dins l'entramat social (dit d'una altra manera, capaces de transformar la societat); millorar-la en tots els aspectes: material, psicològic, mental, social... L'educació no pot ser una tasca al servei dels interessos del mercat, ha de ser necessàriament una missió al servei dels drets de les persones, per damunt del poder del diner, de la política, o de les finances. L'educació ha de treballar per la llibertat de les persones; perquè les persones tinguin prou capacitat per a decidir lliurement de quina manera lliuren el seu esforç a millorar la comunitat humana.

Els professors no fabriquem cargols, ni eixos de màquines immutables. Si tractem l'educació com si fos un projecte d'enginyeria mecànica, amb promoció i marketing inclòs, estarem pervertint el seu sentit, i qui en rebrà les conseqüències seran els alumnes i la societat del futur.

L'educació no ha de buscar la popularitat, ni la bona imatge dels professors i dels centres d'estudi, sinó l'eficient preparació de l'alumne de cara als dos objectius principals: ser eficient davant la vida, i ser capaç de transformar positivament la societat.

Hem de caminar cap a l'assoliment de l'adquisició, per part de l'alumne, de totes les capacitats, que les persones ja tenim potencialment a dins, per a créixer, així, com els arbres d'un bosc, al pas de la natura d'on hem sorgit, vers les alçades de l'eficiència, que no reprimeix cap forma, cap creativitat, ni cap manera d'entendre la vida, sinó que les condueix fins al seu ple acompliment en benefici de tota la humanitat. El problema de l'educació mai no serà un problema del fet que les mentalitats siguin més liberals o més conservadores, o del fet que estigui de moda portar o no portar gorra, o de l'anècdota de tutejar o de tractar de vostè els mestres. Obsessionar-nos amb elements secundaris i superficials ens aparta del que realment és essencial.

.

Llista de falses necessitats

.

Aquest estiu se'm va acudir començar una llista de realitats que no són necessàries a la meva vida. No vull dir que no puguin aparèixer en alguns moments, però no pas pel fet de ser necessàries, sinó perquè sí, perquè en aquell moment hi són. El problema apareixeria si jo les convertits en necessitats. Val a dir que aquesta llista només serveix per a mi; cadascú ha de fer-se la seva. I també haig d'afegir, que de mica en mica la vaig ampliant; no és una llista tancada.

La imatge és una de les presons del castell de Peñíscola; ve a ser el símbol del que passa quan tenim massa necessitats. Com va dir Gandhi, tot allò que ens sobra, ens encadena.

Necessitats que per a mi no ho són:

1.- La televisió.

2.- Els components del mòbil.

3.- Les bosses de plàstic.

4.- Els pijames a l'estiu.

5.- El banyador.

6.- Les dietes per aprimar-se per raons purament estètiques.

7.- Els tanatoris.

8.- Els enterraments.

9.- Les mascotes.

10.- Els zoològics.

11.- Els jocs electrònics.

12.- Anar a sopar a un restaurant cada cap de setmana.

13.- Sortir tots els divendres i dissabtes al vespre.

14.- Anar a dormir tard els divendres i dissabtes al vespre.

15.- L'abundància de roba, sabates, etc.

16.- Igualar les possessions o conquestes dels altres.

17.- Les sabates i els mitjons a casa a l'estiu.

18.- El reconeixement dels altres, la fama.

19.- Que els demés estiguin d'acord amb nosaltres.

20.- Dir sempre que sí.

21.- Viatjar.

22.- El bidet.

23.- La companyia.

24.- Evitar la solitud.

25.- Guanyar.

26.- Impressionar.

27.- Seduir.

28.- Tenir la sexualitat 100% sadollada.

29.- La gastronomia.

.