Poca
gent sap que la major part de cançons d'amor de Cole Porter foren
escrites pensant en homes; l'homosexualitat d'en Porter, malgrat els
seus matrimonis amb dones, va ser negada per la mentalitat hipòcrita
i puritana dels estudis de Hollywood. Tot i això, els temps d'en
Porter, durant les seves estades a París, van ser temps de
llibertat; les nits de París bullien de diversió i art; eren
freqüents les tertúlies amb Hemingway, Picasso, Rubinstein,
Stravinsky, Scott Fitzgerald, Coco Chanel, Elsa Maxwell... La vida
de'n Porter fou un devessall de daltabaixos, barrejats amb una immensa
llibertat creativa.
L'harmonia
de les seves melodies camina per rutes no escrites, ran de la frontera
de l'exotisme i del misteri musical. Endinsar-se en la textura de la
seva música és com avançar per un paisatge bromós, i alhora
lluminós, enmig d'una boira baixa que emplena l'escena. Les llenques del fum de la boira s'enlluernen amb llums ara groguenques, ara morades, ara
blavisses. I en aquest entorn, apareixen edificis antics, clàssics
amb un punt d'heterodòxia que s'esforça en mantenir intacta
l'elegància de la creativitat. Porter trena melodia allà on sembla
que no n'hi poden haver; i un acord impossible i inesperat acaba brollant quan aparentment no toca; però que resulta que no només toca que hi
sigui, sinó que pel fet de ser-hi la cançó es converteix en obra
mestra. Els acords inesperats es converteixen en el seu segell, i
l'amor que es desprèn de la seva obra adquireix una identitat que esdevé una sola realitat amb la llibertat del sentiment.
Els
moralistes l'acusen d'hedonista, de viure com un milionari sense
privar-se de cap plaer, de passar-se el dia dins les piscines de les
seves mansions, d'acabar alcoholitzat als últims dies de la seva
vida, de mantenir matrimonis de conveniència amb actrius que igual com ell vivien la seva homosexualitat d'amagat en un món que
devorava els diferents... Però el cert és que aquest senyor vivia
en llibertat, fidel a la bellesa que buscava, que trobava i que creava, sense fer mal a ningú. Em resulta fastigós pensar que hi ha gent que
el considera a l'infern només perquè va viure a la seva manera,
només perquè va intentar exprimir de la vida tot allò de bo i de
bell que té. Els qui el condemnen són els mateixos que mai no
podran crear, perquè la creativitat necessita d'avançar per les
rutes valentes de la llibertat, defugint la por al fracàs, al
ridícul o a la ruïna. Els camins de la creativitat no existeixen,
perquè la creativitat exigeix dibuixar cada jornada nous camins vers
una bellesa que no segueix mai els mateixos paràmetres i que es
regeix per unes lleis que es desprenen de la pell i de l'instint.
Podem ser pebre, sal, picant o dolç... però no podem permetre que
la nostra vida sigui insípida perquè les normes del protocol de la
societat que hem inventat ho exigeixen. Al capdavall, les nostres vides seran
valorades pel fet d'haver estat fidels a allò que estimem i que
considerem sublim.
Des
d'aquí, un record afectuós a Cole Porter.
El següent enllaç us du a una web on podreu escoltar l'essència de cadascuna de les seves cançons:
