Em dol haver-te mort.

Ja ha passat gairebé un mes, i ho tenim més digerit. No et vam poder evitar. Dos segons, potser un i mig abans de l'impacte, i vaig copsar la teva vida, el tremolor de la teva vitalitat, els ulls que ho observaven tot. No hi va haver temps per reaccionar. Et va tocar morir a tu, i hauríem pogut morir tots. Anàvem a la velocitat a la qual s'acostuma anar en una carretera, i tu saltaves. Venien cotxes pel carril esquerra, i no vam poder girar, de fet, tampoc no vam tenir temps de girar. Si haguéssim tingut reflexos per a fer-ho, potser encara hauria pres mal més gent.

Després van venir les autoritats pertinents i et van llençar al mig del bosc sense més cerimonial.

Els del taller a on vam dur el cotxe, van pronunciar una frase tòpica "Uns altres!" Es veu que sou molts i que la carretera passa pel mig dels vostres territoris, i moriu contínuament. 

Quan ho explico, tothom em pregunta pel cotxe i per si ens vam fer mal. Quasi mai i quasi ningú no em pregunta per tu. 

Tampoc no et vull enganyar, jo no sóc un apologeta obssedit de la vida dels animals no humans. Sóc un animal més, i com a humà, defenso la vida i els drets de tots els animals, humans inclosos. Jo no crec que existeixin els éssers humans per una banda i els animals per una altra, com si fóssim realitats diferents. Crec que els éssers humans són una espècie més del món animal. De fet, fins fa uns deu mil anys, vam viure de manera similar a qualsevol altra espècie. Hem estat uns dos-cents mil anys vivint si fa no fa com vosaltres, i només en fa deu mil que la nostra vida ha fet un tomb tecnològic, de manera que ens estem convertint en una mena de plaga per a la resta d'espècies i fins i tot per a la nostra pròpia espècie. Però tot això són singularitats dels moments evolutius de la vida a la Terra; puntals de l'evolució que per a individus de curta vida com nosaltres, semblen estables; però que en realitat són tan fugaços con l'escuma d'una onada.

Amb tot això et vull dir que, en determinades circumstàncies, et podria devorar per a alimentar-me, però mai no et mataria perquè sí, i mai no et torturaria. Et podria devorar com ho faria un lleó amb mi. El lleó és carnívor; jo sóc omnívor, menjo de tot, com els porcs. Però tot això no treu que em dolgui la teva mort accidental, i que senti horror i ràbia quan algú et mata per plaer, o quan algú et turmenta perquè li produeix satisfacció fer mal un ésser viu. 

Em dolen també les mascotes. Molts que es consideren defensors dels animals tenen mascotes, i afirmen que les mascotes són molt intel·ligents perquè entenen tot el que el seu amo els diu, i perquè obeeixen en tot. Jo em pregunto... no serien més intel·ligents si decidissin no obeir i fugir? L'obediència és prova d'intel·ligència o de submissió. És el gos el millor amic de l'ésser humà perquè obeeix? O és un esclau que obeeix perquè entén que aquesta és la seva millor estratègia per a sobreviure. És més intel·ligent el gos per obeir que el gat per desobeir? De fet, no és pas el gos el qui diu que és el millor amic de l'ésser humà; aquesta frase tan sentida sempre la pronuncia un individu Homo sàpiens. Apartar un individu de qualsevol espècie del seu hàbitat natural, dels seus companys d'espècie, per a ensinistrar-lo i determinar-lo perquè només sàpiga viure amb un grup d'Homo sàpiens, i els obeeixi, i segueixi uns patrons de conducta que no interfereixin amb els hàbits higiènics i culturals dels Homo sàpiens, no deixa de ser una forma d'esclavatge i d'explotació que molts que es consideren defensors de les bèsties no veuen. Jo, com a defensor de totes les espècies, em nego a tenir mascota, perquè una mascota és un esclau desarrelat. Tot i això, com a humà i membre de l'espècie humana, prioritzaré la meva espècie, i si me haig de cruspir una vedella, ho faré; i si haig de fer servir un ratolí per a salvar milions de vides humanes, ho faré; igual com un llangardaix prefereix els de la seva pròpia espècie, o com un lleó, o com un elefant. 
I com a defensor de totes les espècies, considero inadequat que l'espècie humana creixi com una colònia de formigues, amb interessos i estratègies molt semblants als de les colònies d'insectes. Som humans, i no hem de ser plaga; perquè les plagues de mamífers extingeix la diversitat de la resta d'espècies; però, per sort o per desgràcia, la natura es cuidarà de posar les coses al seu lloc.      

Tornant a tu, estimat cérvol; em sap greu la teva mort, tot i que algun dia pugui coincidir amb algun parent teu al menú d'algun restaurant; no he escollit jo aquesta mena de llei natural que ha fet evolucionar les espècies mitjançant la seva lluita.

Rebutjo i condemno també les rialles cíniques d'amics i coneguts defensors de les curses de braus, i enemics declarats i fatxendes de l'ecologia, quan els vaig explicar que havia atropellat a un cérvol. Saben que sóc defensor de la naturalesa i em van arribar a dir que la culpa la tenien els ecologistes i els "naturistes" (paraules literals) perquè impedien que es cacés, ja que si es cacés no hi hauria tants cérvols, ja que són una plaga. Òbviament aquest argument que van fer servir era fals, perquè precisament hi ha sobrepoblació de cérvols perquè és una zona de caça, i els mateixos caçadors introdueixen més exemplars (dels que de manera espontània hi hauria) perquè criïn i així tinguin sempre animals per a matar. Només li faltava dir a aquest individu que la culpa la vam tenir els catalans, o els independentistes catalans, o un contuberni judeo-masònic, o els immigrants.

Algun dia ens tornarem a trobar, company cérvol, en un ordre més adient a les consciències, i m'agradarà saludar-te i recordar la bellesa, la lluita i el dolor, d'aquesta estranya i fascinant existència que ens han regalat.

.

.

Sobre el temps, l'espai i el mar.

Argentat mantell de plata que envolta la petita bombolla blava. Puntet blau i insignificant viatjant cap enfora en un univers inimaginablement gran i estranyament fred. Plata d'orfebre, que a l'instant sembla la immutable obra d'un artesà medieval; qui fos que visqués tota la vida a l'instant d'aquesta imatge el consideraria etern sense revisar aquesta idea. Se'n riu la galàxia de l'humà que afirma que viu molt temps. Se'n riu l'univers de la galàxia que diu que viu molt temps. Se'n riu l'humà de la papallona que diu que viu molt temps. Se'n riu la papallona de la gota d'aigua suspesa damunt del mar quan un meteorit l'ha fet pujar en caure del cel i la gota diu que s'està suspesa a l'aire per a sempre.

Però el mar és la melodia d'un tango, és la pena d'algú que enyora un temps que mai no tornarà, és la fugida desesperada d'un presoner d'Argelers, és l'origen dels nostres avantpassats, és la substància de milers de cometes que van acabar damunt d'un roc de sílice, és el temple de les divinitats de Hawaii, és el meu primer amor, és el territori desconegut del planeta, és l'esperança de la vida quan la plaga humana s'hagi extingit i el camí de la intel·ligència torni a començar, és la blavor del puntet petit i insignificant que apareix a la fotografia presa pel Voyager el 14 de febrer de 1990 quan estava a punt d'abandonar el Sistema Solar per a sempre i es va girar per a fer una foto del bri de matèria d'on va ser llançat. 

Aquest mar és el Cantàbric, i l'instant reflectit ja no existeix, però n'hi ha un altre, que també s'està morint per deixar pas a un altre instant. 

Tarda a Jaizkibel

Una eruga avançant per Jaizkibel. El bosc que ens envolta. Una intensa olor de mar. Arbres de fulla caduca al costat de pinedes joves. Roques grises com llunars ran d'un mar esverat. Basses d'aigua salabrosa allà a on un torrent desemboca i les onades arriben. Ningú centenars de metres al voltant nostre. Solitud. Silenci matisat amb les explosions naturals. La guitarra. Capbussada imprevista. Instants irreflexius de vida pura. El moment i prou i a veure què passa i a veure què fem.

Els Minyons a Donosti

Fa il·lusió veure un munt de camises d'un color de Terrassa quan ets lluny, relativament lluny, de la teva ciutat. I descobrir un munt de cares conegudes, i saludar-ne unes quantes. I descobrir una alumna amb cara de sorpresa en trobar el seu profe a Donosti. I veure carregar i descarregar un parell o tres de castells amb el so de la tenora. I sentir crits de llibertat. I percebre aquella complicitat especial a les persones d'una terra que també és menyspreada. Tot plegat, en un dia radiant, amb una posta única, un quinze d'agost, al bell mig de tot.

I un es recorda a la quotidianitat del curs amb la noia que t'has trobat, tan feliç i tan professional, quan alça un castell, impecable i bell. I penses que totes les vides que passen per davant teu al llarg del dia a dia tenen, cadascuna d'elles, un univers immens impossible de compartir i de conèixer. I et reafirmes en aquella idea que diu que quasevol persona és un obra mestra viva i misteriosa, i que la tasca del professor, al segle XXI, més que transmetre coneixements (que també) és principalment mostrar maneres d'assolir-los, actituds front les dificultats i l'exigència d'esforç, anhels, desigs, il·lusions, bogeria per arribar a adquirir les capacitats i els aprenentatges, i la mirada posada no només en el present, que és allò que tenim de debò, sinó en tots els presents vers els que un ha de somniar viatjar, que cada vegada s'han d'assemblar més a allò que sentim que som i que sentim que hem de fer.

M'agradaria poder algun dia fer meves aquelles expressions que un dia vaig sentir a algú més gran i més savi que jo: “em vaig fer mestre per a descobrir mestres en cadascun dels rostres que em trobo, per aprendre d'ells que cada persona crea un univers únic, i que la meva tasca és aprendre tota la vida que hi ha a cada persona, i, a tot estirar, ajudar a que cada persona visqui més intensament la vida que ella crea, i que és d'ella, entenent, que bo i la meva ajuda, ella i prou és autènticament mestra en ella.”

L'amor és la medecina que ho cura tot

El valor de cada persona, al marge dels seus actes o dels seus mots, és infinit, la seva dignitat és infinita, i l'amor objectiu i real que cal exercir damunt d'ella és total. Parlo de l'amor en el seu sentit autèntic, que no necessàriament ha d'anar lligat al sentiment o a la recompensa, sinó únicament a la voluntat incondicional de bé vers qui s'estima i vers tothom. Allò que cada persona val és tan gran que no és quantificable; i aquest valor existeix pensin el que pensin els milers de milions de persones que formen la humanitat. El valor i la dignitat de cada individu, siguin quins siguin els detalls del seu caràcter, els seus fets, les seves idees o els seus mots, és infinit.

I és precisament per aquest valor infinit que els actes poden ser inadequats o monstruosos. És per contraposició a aquesta infinita dignitat que el que fa pot ser un error, petit o gran, però la seva dignitat no es perd amb els actes. Si l'ésser humà fos indigne seria natural la indignitat en els seus actes; és per la seva dignitat que el natural sigui que els seus actes esdevinguin dignes; però ni que en algun, o molts, moments no ho siguin, la seva dignitat continua sent infinita, perquè la persona no és l'acte que fa, sinó la realitat inabastable que és, que no té final, i que ha nascut per a estimar i ser estimada.

L'amor és la medecina que ho cura tot i que tot ho pot sense límits ni condicions; i l'amor només pot ser incondicional, perquè si no, es trairia a si mateix. La seva essència és ser incondicional. Tot i que no sempre hagi de derivar en sentiments o en proximitats. De vegades cal allunyar-se de qui s'estima. De vegades, en casos extrems, cal desitjar i demanar l'empresonament de qui s'estima. De vegades l'amor que es té a algú fa que els errors comesos per aquest algú facin il·limitadament més mal que si no estimessim a aquest algú. De vegades, per contra, l'error d'aquest algú és tan banal que tenir-lo en compte seria propi d'animals enduts per la pulsió tribal o per la brutalitat de l'inconscient.  

TED ens ofereix una conferència que ens explica fins a quin punt milions de persones poden dedicar-se a odiar i destruir una persona, autoenganyant-se i pensant-se que defensen la humanitat. Milions de persones realitzant un exercici d'hipocresia inconscient. Això ens ha de servir per aprendre a viure sense donar valor a les opinions dels altres, ni que siguin milions. Gràcies TED:

http://www.ted.com/talks/jon_ronson_what_happens_when_online_shaming_spirals_out_of_control

La Grace Gifford i l'animalitat que mata persones per a definir fronteres en comptes de fer servir la democràcia.

La Grace Gifford es va casar amb el seu promès, Joseph Plunkett, només unes hores abans que aquest fos assassinat per haver participat a l'Easter Rising al 1916. Es van casar la nit del 3 de maig a la capella del presidi de Kilmainham Gaol. A l'endemà, el dia 4, era assassinat el jove casat i la Grace va esdevenir vídua.

L'Easter Rising va ser la revolució armada a Irlanda, al 1916, mitjançant la qual Irlanda (o part d'Irlanda) va assolir la seva independència.

Al 2014, a Escòcia, es va evidenciar un primer pas dut a terme per la humanitat per tal d'aconseguir que les fronteres de les terres i dels pobles no siguin decidides per la força de les armes sinó per la voluntat democràtica de les persones i de les famílies que neixen, viuen i moren a la terra en qüestió. El govern de la United Kingdom, al 2014, va entendre que les decisions profundes pel que fa a les independències han de brollar, com qualsevol altra decisió, de la voluntat del poble, i que no són les lleis les que han d'encotillar la democràcia, sinó que és el sentit democràtic de les persones humanes el que ha d'elaborar unes lleis que facin possible que els països i els estats arribin a "ser" gràcies a la voluntat del poble, i no pas imposats o prohibits per interessos econòmics, polítics, o militars. La democràcia, sense aquesta possibilitat pacífica, no existeix. 

La germana de la Muriel, que també era vídua, concretament de Thomas Mac Donagh (un altre dels executats a la revolució) es va morir d'un atac de cor al 1917 mentre nedava; i la Grace i una altra germana, la Nelly, es van fer càrrec dels fills de la Muriel. La Grace era dibuixant i caricaturista, i al llarg de la seva vida, va ser empresonada un munt de vegades per la seva defensa d'una Irlanda lliure i independent. Durant els seus captiveris, a la presó de Kilmainham Gaol, pintava a les parets moltes imatges, entre elles de la Mare de Déu i de Jesús, ja que era profundament catòlica. 
La Grace va morir al 1955 i el seu cos va ser conduït a  St Kevin's Church, Harrington Street a on li van fer el funeral . Entre els assistents al seu funeral hi havia el president Sean T. O'Kelly. 

La Grace va ser enterrada amb honors militars al Cementiri Republicà de Glasnevin.

La cançó del cover del vídeo, que vaig gravar al Delta de l'Ebre (amb moltes dificultats pel soroll de les onades i la precarietat dels mitjans) va ser composada per Sean i Frank O'Meara, i va ser gravada i donada a conèixer per un gran intèrpret, en Jim MacCann, el qual ens va deixar el passat 5 de març de 2015. Us recomano que cerqueu la seva música i el seu esperit, valen la pena.

.

.

.

Amor o mar: aigua, força, escuma, somnis, horitzons il·limitats, granellons de llum damunt d'una superfície que respira, vida, aliment, comunicació, alegria, records, cançons, poemes...

Tant íntimament arrelat a la ment està el llenguatge, que sovint li atorguem un paper que potser no li hauria de correspondre pel que fa a l'ordenació de les idees i dels conceptes; sovint pretenem descobrir la manera de ser de la realitat fent servir definicions del llenguatge; definicions que sovint no es fonamenten en la lògica sinó en les primeres impressions, els prejudicis, les pors, els mites, les presumpcions no contrastades.

El mot amor es maltracta fins a un punt en què es generalitza tant que ni ens n'adonem. Fins i tot hi ha qui, pretenent divinitzar-lo, l'esbiaixa del tot.
 Hem d'arribar al concepte d'amor partint de la realitat més objectiva possible sense renunciar a tot l'univers d'emocions i sentiments que pot generar; però una planta sense flors esta viva, i, en canvi, una flor arrencada de la planta, està morta.
“L'amor dels esposos és eròtic” em deia un capellà que sempre duia una sotana negra com un corb; un capellà que era antisionista, i que veia comunistes per tot arreu; un capellà que afirmava que a déu només s'hi podia arribar a partir de la raó; un capellà que deia que qui no complia tots els manaments, ni que fos bona persona, es rostia a l'infern. Aquest capellà parlava de l'amor dels esposos com si fos d'una espècie diferent a qualsevol altre amor, com si l'erotisme convertís aquest amor en quelcom de segona divisió. Per què no dir, seguint aquesta pseudològica, que l'amor dels cuiners dels restaurants italians és un amor "carbonara", o que l'amor dels perruquers és un amor molt estilístic, molt de raspall, de pinta i tisora...

Òbviament, tot el que escric aquí és una opinió personal, no cal que ho vagi repetint, dic això pels qui pateixen urticàries davant la meva seguretat quan explico les coses. Si expresso un to de seguretat, és perquè n'estic convençut. Tornant al tema, m'agradaria escriure que l'amor és un de sol, treballant en diferents àmbits, igual com el mar és un de sol, arribant a diferents costes, a ribes de característiques diverses; però és un sol mar, el mar que regala aigua, força, escuma, somnis, horitzons il·limitats, granellons de llum damunt d'una superfície que respira, vida, aliment, comunicació, alegria, records, cançons, poemes...

L'amor acostuma a produir sentiments encesos, però no l'amor no és essencialment aquests sentiments que pot produir sinó l'arrel de la planta que tal vegada produirà la flor dels sentiments. 
L'amor és quelcom tan simple com voler el bé de qui s'estima. 
Algú va escriure fa poc a facebook que no es pot estimar bé a ningú individualment si en fer-ho no estimem tothom. I aquesta idea és absolutament certa. ¿Estimaria els meus fills si per un suposat sentiment vers una dona que no és la seva mare trenqués el seu nucli familiar? Respecto totes les respostes, no jutjaré ningú, però en el meu cas particular sé del cert que no estaria estimant els meus fills, i que ni tan sols estimaria bé la suposada persona que em plantejaria l'hipotètic conflicte. 
¿Estimaria els meus fills si per a educar-los fes servir mitjans que els ferissin, podent escollir altres mitjans que no els farien passar males estones? 
¿Estimaria els meus fills si triés en el seu nom una bellesa que no els serviria de res si no fos triada per ells mateixos de manera lliure? 
Les persones podem rebre, sense haver-ho triat, les belleses, els dons, les perfeccions i els plaers que siguin... però si aquests béns són imposats, no són bens, són gàbies. El que realment necessitem com l'aigua, com l'aire, com la llum del Sol, és la llibertat, la llibertat per a decidir quines d'aquestes belleses volem que formin part de les nostres vides.

L'amor no és l'atracció per allò que m'agrada i que vull meu, és la decisió de voler i procurar el millor per allò que estimo i que vull lliure.
.
.