Reconeixements, premis, afalacs, valoracions... Gràcies, passeu si voleu, sou benvinguts, però escric per mi.

.

Estan de moda els premis, els reconeixements, les nominacions, les votacions, els finalistes...
De blogs, de novel·les, de pel·lícules, de projectes, de cantants...
De tant en tant, m'hi veig empès a entrar-hi; però no puc evitar de sentir-me força bé ben lluny de tot això; metafòricament, dins d'una cabana en una platja deserta; allunyat de qualsevol judici extern, a la república de casa meva. M'agrada escriure per a mi; sense negar ningú llegir-me, però dirigint-me a mi per a ser fidel a la forma i al fons que vull transmetre, per a ser independent de les valoracions alienes, per a caminar vers l'únic aprenentatge útil. Potser no sempre; potser només la majoria de vegades.
És absolutament revifador saber-se sol i sobirà dels propis mots.

.

.

El meu atracador i jo.

.

En contemplar algú que em vol atracar, robar, violentar... em vénen al cap tot un seguit d'idees interessants.
De primeres, que aquest personatge és, si fa no fa, com jo. Té un cos humà, un cervell, unes connexions neuronals... tot molt personal, tot molt seu, però un fonament comú que compartim, l'espècie amb tota la seva informació genètica.
No ho he dit, però s'intueix que la principal diferència, si és que n'hi ha, rau a les connexions neuronals. Tampoc és clar que aquesta diferència hi sigui, perquè tenim l'entorn i l'educació (sobretot l'educació de la primera infantesa) com a elements que determinen, o influeixen amb molta força, un comportament.
Pensem en les connexions neuronals: els circuits elèctrics (susceptibles de conduir un corrent molt petit) formats per les neurones que es van connectant al llarg de la nostra vida (sobretot durant la infantesa); circuits responsables dels pensaments, de l'activitat mental, del nostre jo. És evident que si els circuits es formen al llarg del creixement, tot allò que succeeixi durant el nostre creixement els influeix. Els circuits es trenen amb més intensitat quan la seva formació és fonamental per a sobreviure, per a controlar l'entorn, o, en edats més avançades, per a reproduir-se. Així doncs, totes aquelles experiències que tinguin una importància cabdal en la consecució d'algun d'aquests tres objectius, seran (per dir-ho d'alguna manera) les dissenyadores dels circuits neuronals més estables.
Al llarg de la vida funcionaran sovint aquests circuits formats a la infantesa.
De la “qualitat” de la infantesa en dependrà la “qualitat” dels circuits. La violència engendra violència. La por engendra persones insegures i patidores. La vergonya engendra sàdics. La satisfacció automàtica i descontrolada de tots els desigs engendra tirans. L'aïllament engendra inadaptats socials. La disciplina engendra màquines. L'amor engendra amor. L'encoratjament engendra persones segures i il·lusionades. La lloança engendra persones que sabran lloar i recolzar. Les relacions socials engendren persones hàbils en les relacions socials. La tendresa engendra persones capaces d'estimar. La comprensió de les normes engendra persones capaces d'obeir-les i també de saltar-se-les quan convé fer-ho; la capacitat de posar l'ésser humà per damunt de les lleis.
Tot això només aproximadament, perquè heretem una informació genètica que ens fa més o menys receptius als estímuls, més o menys capaços d'elaborar els circuits neuronals corresponents davant d'uns estímuls determinats.
Llavors és molt possible que el meu atracador, el que treu el ganivet i me'l posa al coll o al coll del meu fill per aconseguir els meus diners, sigui, si fa no fa, com jo. Dit d'una altra manera: jo, amb la seva informació genètica i amb les seves experiències vitals, molt probablement, i mal que em pesi, estaria atracant algú.

.

L'ordre i la lògica que extraiem de l'univers.

.

Del moviment dels astres, de l'acció de les forces, de la contemplació dels éssers, se'n dedueix un ordre, una lògica, que ho governa tot. Fins la indeterminació quàntica obeeix una lògica (bo i l'atzar que conté); l'atzar passa a ser un instrument de l'univers per a créixer.
Nosaltres fem servir aquest ordre, aquesta lògica, per a conèixer millor la natura; i és de l'univers que ens envolta d'on hem extret aquesta lògica, on l'hem coneguda i on l'hem après. A l'últim podem afirmar que nosaltres mateixos som conseqüència d'aquest ordre, d'un impuls governat per aquest ordre; el tenim a dins i tendim a ell perquè ell és la nostra causa.

.

Les etiquetes dels micos que no sabem que ho som.

.

Mai no agradaràs a tothom, ni en tot el que dius, ni en tot el que fas, ni en tot el que ets. De vegades no agradaràs perquè esdevindràs algú que posa en evidència una mancança, un desconeixement, una feblesa; a cops no agradaràs perquè esdevindràs un competidor ferotge en el territori de les idees, de les institucions humanes o de qualsevol altre esfera on ens moguem els micos que no sabem que ho som. Sovint no agradaràs perquè no tothom agrada i perquè no tothom ho veu tot. Tant se val.
El món dels micos que no sabem que ho som funciona amb les etiquetes. Tu ets enginyer, tu ets professor, tu ets mestre d'escola, tu ets filòsof, tu ets escriptor, tu ets un nyicris que escriu; i fins que no et paguin el que paguen al Pérez Reverte, ets només un nyicris que escriu. Les etiquetes esdevenen l'element clau definidor de la tasca de cadascú, i així neixen nous conceptes com “l'intrusisme professional” que ve a ser la vella defensa del territori que els micos que no sabem que ho som desenvolupem perquè tenim por que algú que no té la nostra etiqueta faci millor que nosaltres allò que la nostra etiqueta se suposa que diu que hem de saber fer.

Som així. Neixem. Aprenem, gairebé la majoria de vegades per imitació. Ens alimentem. Defequem. Ens reproduïm. Estimem. Tenim por. Lluitem. Acabem morint. Alguns es moren sense comprendre això de les etiquetes; sense arribar a albirar que el món moltes vegades no és com el veiem, perquè de vegades el veiem tal com les etiquetes ens el fan veure, perquè de vegades (gairebé sempre) el veiem tal com ens han ensenyat a la més tendra infantesa que s'ha de veure.

I tot això de les etiquetes, de la por, de la defensa del territori; ho fem sense saber que ho fem; algun punt de la nostra ment ho elabora sense demanar-nos permís; fabrica pensaments al pas de la demanda, de la necessitat de controlar l'entorn, de reproduir-nos o de sobreviure.

Mai no agradaràs en tot a tothom, ni en tot el que dius, ni en tot el que fas, ni en tot el que ets. No passa res. Assegura't, però, que t'agrades a tu mateix. Espera! No responguis tan de pressa; assegura-te'n.

.

.

P.D. Veieu la fotografia? Alguns diuen que la realitat té forma d'agulla (les agulles són les portes de les muralles). La foto és de Tarifa.

.

.

Diari de l'oreneta d'Amèlie Nothomb. Diario de golondrina, de Amèlie Nothomb. Journal d'Hirondelle.

.

Hi ha una mena de prosa que per la seva austeritat (freda austeritat) duta a terme amb una punteria admirable esdevé com un poema vital a mig camí entre la reflexió humana i el nihilisme.
El diari de l'oreneta està escrit amb tanta mestria que el lector acaba estimant l'assassí, i fins desitjant-li (literàriament i dins la ficció) èxit i encert en la seva tasca, que a voltes i per a horror de les nostres consciències, ens apareix com un art. El llibre podria ser, si a un li ve de gust, una reflexió sobre la fredor de la tasca humana, que sovint pren com a finalitat la perfecció en allò que emprèn, sense donar importància al sentit del que emprèn, o inventant-se un sentit surrealista, subjectiu i sovint destructiu.
El diari de l'oreneta, d'Amèlie Nothomb, ens arrossega fina a l'última plana jugant amb la nostra admiració vers un horror que sabem que és un horror; però que està tan ben descrit que ens acaba atrapant.
El cas és que l'escriptora, l'Amèlie, mai no decep; és garantia de gaudi i d'aprenentatge en l'art d'explicar històries des de dins, amb tota la profunditat que hi ha a dins de qualsevol història.

La novel·la fa continues referències a Radiohead:

.*

.

Per saber més coses d'Amèlie Nothomb:

http://www.editorialempuries.cat/ca/autor/amelie-nothomb_212.html

.

Reflexions sobre el poder

.

L'ambició és incompatible amb la tranquil·litat.
Hi ha qui, per ambició, és capaç d'engegar una guerra amb la finalitat d'aconseguir un clima de conflicte que augmenti les seves possibilitats de poder.
El poder sedueix. El poder enverina. El poder substitueix el govern del bé i del mal. El poder fa que la veritat es converteixi en un instrument falsejat i manipulat al servei dels interessos més egocèntrics. El poder encega.
Sovint, qui fretura el poder, està convençut que ningú és més digne de posseir-lo que ell mateix, i en nom d'aquest objectiu és capaç de seguir la doctrina de Maquiavel, de Manes o de qualsevol altre miserable de la història.
Els romans afirmaven que dividint aconseguien la victòria, i aquesta filosofia és aplicada fil per randa pels adoradors del poder.
Però ai...! Quan aconsegueixen el poder, no reposen per por de perdre'l. Els somriures aliens els semblen maquinacions contra el seu tron. Arreu, descobreixen enemics, contubernis, crítics, opositors... Investiguen, amunteguen informació, registren els punts febles dels enemics per a fer-los servir quan calgui; perquè els adoradors del poder tenen enemics, i si no els tenen se'ls inventen. Els adoradors del poder necessiten salvar situacions catastròfiques; i si no són catastròfiques, s'ocupen que les situacions semblin catastròfiques per a poder salvar-les.

..

.P.D. La escultura és de Protágores; un sofista. El sofisme era una escola filosòfica que es caracteritzava per un discurs que amb hàbils trucs retòrics amagava una profunda falta de lògica.

Apunts sobre la felicitat II.

.

"No busqueu aquells actes que us regalen la felicitat;
eviteu, més aviat, les accions que us la manlleven."

Dit d'una altra manera:

"La felicitat no es conquesta mercès a “fer” o “tenir” alguna realitat desitjada,
la felicitat ja hi és, i només hem d'evitar actituds o accions que no ens la deixin veure."

Dit d'una altra manera:

"És preferible ser sempre feliços, que ser-ho només quan aconseguim allò que ens pensem que ens fa feliços."

P.D. La foto és d'un bar de Cádiz; no calen les sofisticades granges de les grans ciutats dels snobs que necessiten luxe i pompa. Un local senzill, unes olives, un vas de vi, i copsar l'instant i la vida de l'instant.

La Tamborrada. La Marxa de San Sebastià. La gran festa de Donòstia. Aquesta nit, la festa més gran.

.

Qui pogués estar aquesta nit a Donostia! La Tamborrada. La marxa de San Sebastian. La festa més gran. La desfilada més impressionant. Oh quins records! Els cuiners. Els soldats. Els cants. Els tambors! Visca Donòstia!

Si voleu Cantar:

Bagera!
gu (e)re bai
gu beti pozez, beti alai!

Sebastian bat bada zeruan
Donosti(a) bat bakarra munduan
hura da santua ta hau da herria
horra zer den gure Donostia! (BIS)

Irutxuloko, Gaztelupeko
Joxemaritar zahar eta gazte
Joxemaritar zahar eta gazte
kalerik kale danborra joaz
umore ona zabaltzen hor dihoaz (BIS)
Joxemari!

Gaurtandik gerora penak zokora
Festara! Dantzara!
Donostiarrei oihu egitera gatoz
pozaldiz!
Inauteriak datoz! (BIS)

.

.

.Per saber més coses de la festa:

http://es.wikipedia.org/wiki/Tamborrada_de_San_Sebasti%C3%A1n

La cinta blanca, de Michael Haneke.

.

Vinc del cine, de veure "La Cinta Blanca", del director Michael Haneke, que es va endur la Palma d'Or al Festival de Cannes, i el Premi de la Crítica Internacional FIPRESCI.

Si voleu alguns apunts del que és la pel·lícula, us puc dir que parla de l'obediència; de la disciplina despietada; del puritanisme malaltís i esmonyonant; de l'integrisme religiós; de la visió monolítica tradicional; de la natura humana lligada i sotmesa a la idealització monstruosa de l'integrisme; de la crueltat dels infants com a reacció a una disciplina mancada de sentiments; de la crueltat dels infants com a fruït de la mala educació d'uns adults esclaus de les seves repressions i de la seva societat; de les desigualtats socials com a reflex de la hipocresia espiritual; del sadisme com a conseqüència de les humiliacions a l'educació.
És, en resum, el retrat de la societat rural germànica de la segona dècada del segle XX; forja dels nens que vint anys després, ja adults, desenvoluparan el nazisme.
Tota la pel·lícula està elaborada en un blanc i negre que ressalta les ombres, els perfils, els clarobscurs, la pal·lidesa dels rostres, la foscor dels temps, les branques fullades dels arbres d'un negre que cau com una serp damunt dels cossos, el tremolor de les pupil·les, el dubte dels mots.
Les interpretacions dibuixen la pàmfila innocència d'algunes, la pèrfida crueltat d'altres, la por, el terror, la indiferència dels rics.

És, com algun crític ja apuntat, una obra mestra.

.

No és paraula de Déu.

.

Potser a algú, aquest títol, i el post sencer, li sona blasfem; d'altres afegiran que és diabòlic. Jo l'escric, però, amb la convicció que no és ni blasfem ni diabòlic, sinó sincer i ben intencionat.

En tot cas la blasfèmia seria atribuir a Déu (cas que existeixi) una visió masclista de l'ordenació social humana, una submissió de la dona a l'home, una injerència en la indumentària i en la llibertat d'expressió i d'identitat humanes, i una explicació falsa de l'origen biològic de l'home i de la dona.

Per això, tot i estar perfectament segur que hi ha a les escriptures força texts que es podrien considerar paraula de Déu, estic del tot convençut també que el text que segueix (escrit per Sant Pau) no ha pogut sortir pas del pensament de Déu, sinó de la mentalitat del predicador.

"Quan un home prega o profetitza amb el cap cobert, deshonora el seu cap, i quan una dona prega o profetitza amb el cap sense cobrir, deshonora el seu cap, perquè és igual que si anés rapada. Per tant, si una dona no es vol cobrir, que es talli els cabells; però si li fa vergonya de rapar-se'ls o de rapar-se, que es cobreixi. Pel que fa a l'home, no s'ha de cobrir el cap, perquè és imatge i glòria de Déu, mentre que la dona és la glòria de l'home. No és l'home que va ser tret de la dona, sinó la dona de l'home. Ni tampoc l'home no va ser creat per causa de la dona, sinó la dona per causa de l'home."

Primera Carta als Corints Cap. 11 (4-9)

Reitero el que he dit. Això no pot ser paraula de Déu.

Per compensar la meva gosadia, prometo, en futurs posts, posar d'altres fragments de les escriptures que podrien ser perfectament paraula de Déu.

.

El teu cos nu.

.

Cabells melats de plata, lliscant-te ran de cul;

ara i adés t'onegen, amb la galerna humida,

i avances despullada per la platja adormida,

fins on la mar i el temps esdevenen bramul.

I saps que et vinc darrere, i em mires de biaix,

te m'enduus sense escrúpols al paradís perdut;

arribo de genolls allà on sempre he volgut,

i beso amb els meus llavis, els teus llavis de baix.

I t'obro el cos golafre, encetant la mullena,

grimpant pel ventre càlid de pell de caramel.

Tremoles com un àngel que ha descobert el cel,

i t'entro endins amb rauxa sota la lluna plena.

Febril polifonia del teu crit desbocat,

dessota la celístia de l'estiu fulgurant.

S'acosten les sirenes, geloses del teu cant,

i a negra nit el Sol rutila desvetllat.

Però saps?, malgrat la màgia, i a banda de l'esclat,

percebo més enllà, un astre més brillant;

més endins del que veig, i fins i tot més gran:

la bellesa invisible, que encara no he mirat.

Sublim iridescència, miratge que insinua

molt més que aquesta icona de llum enlluernant.

Assedegat navego darrere el teu deixant,

cercant en cada cresta la teva imatge nua.

I a rampeu del teu traç, descobreixo als teus ulls,

una nena feliç, que se t'amaga a dins,

percaçant nius d'ocells als brancatges dels pins,

emmirallant-se al llac, i pentinant-se els rulls.

Repicant contra el vent, la pell de xocolata;

endinsant-se en el bosc, amb cabrioles i salts;

i arribant fins la mar, als espadats més alts;

somniant follament que se l'enduu un pirata.

Més enllà, més endins, les gotetes de plata,

esdevenen brillants de tresors insondables;

vora els adults humans, els més savis i amables,

vas aprendre a pintar cors de roig escarlata.

Més al fons del vitrall, del besllum que ara em crida,

m'enamoro de tu, del que es veu i el que no.

I percebo en l'oreig, una estranya cançó,

endinsant-me al teu cos, mentre adoro la vida.

.

.

Poema publicat al llibre "Erotisme som tu i jo" per l'editorial Emboscall.

.

.

.

Sectes legals.

.

Aquest dimarts, “La Vanguardia” entrevistava a Miguel Perlado, especialista en relacions sectàries, que esbossava amb mestria les claus dels comportaments sectaris, dels legals i dels manifestament il·legals. Jo avui us parlaré de les sectes legals, d'aquelles que la llei permet i que fins i tot el poder (els poders) tracten de tu a tu. Us recomano, però, la entrevista de la Contra de La Vanguardia, perquè amb poques paraules, aclareix força dubtes.

A les sectes legals, igual com a les il·legals, un personatge afirma, insinua, proclama, que ha descobert, trobat o accedit a una veritat salvadora, sanadora, reveladora, transformadora... D'altres persones s'acosten a ell (o a ella) i n'esdevenen seguidors. Aquest personatge treballa per augmentar el seu nombre de seguidors i els fa conscients que formen part d'un grup d'afortunats que tenen accés a la veritat que ell ha descobert. Es desenvolupen a poc a poc tot un seguit de mecanismes de submissió, sovint dissimulats, ocults, disfressats de rituals, de conferències, de protocols o normes. Els seguidors es fan dependents del grup i del lider, de la “veritat” descoberta, dels ritus, de les normes o de les tradicions del grup. La dependència creix fins al punt de fer girar la vida sencera de l'adepte al voltant del grup. L'adepte va perdent a poc a poc la visió objectiva de la realitat i tot és contemplat a través del prisma del grup de la seva doctrina i dels seus dirigents. A cops el grup se situa de ple en una classe social determinada, de vegades dins d'una religió oficial, o per contra a cops funciona com a moviment independent. Sovint aconsegueix una identitat característica que fa semblants tots els membres del grup en la manera de parlar, de moure's, d'opinar, d'actuar. Sovint el grup recolza algun dels lobbies de l'època, aquell que coincideix preferentment amb els seus codis, sovint morals i/o socials. El bé i el mal, a poc a poc, es van situant, de manera inconscient, per sota de l'obediència al grup en l'ordre de prioritats (obediència que es disfressa de llibertat; sovint s'és en teoria lliure, però esclau a la pràctica, per la impossibilitat de defraudar els principis del grup que es consideren sagrats). És freqüent, que en el moment de captar adeptes, el grup no mostri tots els seus postulats, totes les “veritats” o informacions sobre la vida i els compromisos del grup; després, en el moment en què l'adepte s'ha unit al grup (i molt a poc a poc) se li va revelant l'aspecte menys atractiu del compromís; i potser se li fa veure a què s'ha compromès (sense saber que es comprometia a allò). El secret progressivament revelat es converteix en l'esquer i en el fuet que atrau i que alhora esclavitza. Si el grup, a més, pertany a alguna de les grans religions (acceptades tradicionalment per la societat) l'adepte perd gairebé del tot la capacitat de criticar o d'oposar-se a les decisions del grup; i la societat es veu incapaç d'evitar que el grup continuï fent mal als nous adeptes, que moltes vegades són menors d'edat.
La vida, per les víctimes de les sectes legals, esdevé una mena de presó on la majoria de vegades no hi arriben els raigs del Sol de la llibertat. Es viu amb por, sempre lligats a un grup que té la clau de la tranquil·litat de les consciències; la consciència individual es posa en mans d'un director espiritual que la posseeix i la dirigeix. La realitat natural humana se substitueix per la visió retallada i retalladora del lider carismàtic de qui sovint es besa fins les petjades que deixa quan camina. El món està ple de perills eterns dels quals només el grup et pot salvar. Famílies senceres viuen lligades a les cadenes invisibles de la servitud al grup, que es creu amb la missió salvadora de regenerar la societat i imposar-hi el seu codi moral. "Fora del grup, només hi ha el caos, el pecat, i la injustícia", acostumen a fer intuir molt dissimuladament, barrejant-ho amb uns quants tòpics d'ecumenisme que disfressen un xic la tirania. I els dirigents els toleren o els beneeixen, perquè arriben fins i tot a penetrar dins del poder de les finances i de la política.

.

.

Si voleu revisar un post del futur que té molt a veure amb aquest:

.

http://nuesaliteraria.blogspot.com/2010/06/deslliurans-senyor-de-les-sectes.html

.

Si voleu saber més coses sobre sectes; sobre les legals i les que no ho són, us recomano que visiteu l'espai de Pepe Rodríguez:

http://www.pepe-rodriguez.com/Sectas/Sectas_menu.htm

.

P.D. La fotografia és del mar Mediterrani vist des de Peñíscola. L'he posada perquè la seva contemplació ajuda a combatre la mentalitat sectària present a molts grups. Mireu el mar, no penseu en res per uns instants, res que no sigui "present" i això us ajudarà a ser objectius i a no caure en les urpes dels lladres de la vida (que alhora són també víctimes del grup pel qual treballen). Que mai cap grup no valgui més que cadascun de vosaltres i la vostra llibertat.

.

Poetes morts i poetes vius. Walt Whitman

.

No permetis que el dia s'acabi sense haver crescut una mica,
sense haver estat feliç,
sense haver augmentat els teus somnis.
No et deixis vèncer pel desànim.
No permetis que ningú et prengui el dret a expressar-te,
que és gairebé un deure.
No abandonis les ànsies de fer de la teva vida una realitat extraordinària.
No deixis de creure que les paraules i les poesies
poden canviar el món.
Passi el que passi, la nostra essència resta intacta.
Som éssers plens de passió.
La vida és desert i oasi,
ens fa caure, ens fereix,
ens ensenya,
ens converteix en protagonistes
de la nostra pròpia historia.
Encara que el vent bufi en contra,
la poderosa obra continua.
Tu pots aportar una estrofa.
No deixis mai de somniar,
perquè en somnis, l’home és lliure .
No caiguis en el pitjor dels errors:
El silenci.
La majoria viu en un silenci espantós.
No et resignis.
Fuig.
“Emeto els meus udols pels sostres d’aquest món”,
diu el poeta.
Valora la bellesa de les coses simples.
Es pot fer poesia plena de bellesa sobre les coses petites,
però no podem remar contra nosaltres mateixos.
Això transforma la vida en un infern.
Gaudeix del pànic que et provoca
tenir la vida per davant;
viu-la intensament,
sense mediocritat.
Pensa que en tu, hi ha el futur
i emprèn la tasca amb orgull i sense por.
Aprèn dels qui poden ensenyar-te.
Les experiències dels qui ens van precedir,
els nostres “poetes morts”,
t’ajudaran a caminar per la vida.
La societat d’avui som nosaltres.
Els “poetes vius”
No permetis que la vida et passi a tu, sense viure-la


Walt Whitman

.

"Garbo, l'home que va salvar el món", o les misèries dels herois; o les extravagàncies d'Enid Blyton; o la meva estranya passió pels imperfectes.

.

Quan era un nen, i fins ben entrada la joventut, em sabia greu descobrir que els meus escriptors preferits, o els cantants, o els actors, tenien un segon rostre; una faç oculta i tenebrosa que embrutava (segons la visió que jo tenia llavors) l'obra pel qual jo els admirava. Avui em passa una mica el contrari; no és que m'agradi trobar-los nafres, defectes o misèries, però sí que em tranquil·litza; em fa veure que podem esperar en la bondat encara que no siguem bons del tot; que podem escriure bé, encara que no siguem exemple de virtut o de noblesa; que fins i tot podem salvar la humanitat, tot i ser uns cràpules. Ahir em vaig adonar d'això, després de veure al Club Catalunya de Terrassa el documental en V.O.S.E “Garbo, l'home que va salvar el món”.
Sortint del cinema, les dues persones que havíem visionat el document vam expressar la mateixa conclusió: en Joan Pujol Garcia es va trobar per casualitat la seva missió després d'haver estat un vividor, un “bon vivant”; algú que va passar del bàndol republicà al feixista per la seva condició de burgès de Barcelona (no li retrec, tan sols manifesto el que és evident); algú que, un cop acabada la guerra civil espanyola, i dins ja de la segona guerra mundial, decideix fer-se espia dels nazis, no pas per convicció, sinó per guanyar uns calerons inventant-se la suposada informació secreta que esbrinava dels anglesos; algú que, en veure's embolicat cada vegada en una mentida més grossa que l'anterior, va rumiar-se si fugir a Brasil o si oferir els seus serveis de contra-espia als britànics per a sortir de la situació, i en aquest punt, i gairebé per casualitat, va començar la història de l'heroi que va enganyar a Hitler i que va aconseguir que el desembarcament de Normandia fos un èxit pels aliats. Així neixen sovint els herois, de les cendres dels febles, del misteri dels imperfectes que esdevenen en un moment donat la clau de la perfecció i de la victòria. No vull amagar que m'encanten aquests personatges ambigus, que no saps si el que fan ho acaben fent per convicció o perquè les circumstàncies els ho imposen. M'agrada la gent plena de misèries, de vicis, però que conserva a l'endins una espurna de bondat, una filosofia de vida fonamentada en la llibertat, en el deixar fer, i que en un punt determinat de l'existència són capaços, si cal, de lliurar la vida per una causa que els supera infinitament, o per baixar un gat d'un arbre. I quan dic que m'agraden aquests personatges, vull dir que m'agraden tant des d'un punt de vista literari com humà. Els perfectes, els fidels a una ideologia, els que són d'una peça, m'avorreixen sobiranament. La guspira de la vida és un bri de vinagre en una amanida, un xic d'amargor en un pastís de crema, un plor que acaba rient en veure algú que fa pallassades, un lladre que a l'últim moment se'n va de copes amb la seva víctima, un botxí que s'enamora del condemnat a mort, un corrupte que abans que el descobreixin regala els diners als pobres, un derrotat a qui ningú estima que per a no deprimir-se agafa una harmònica i es posa a tocar una tonada contemplant la posta en un desert.
Avui, en una estranya i curiosa coincidència, he llegit a “El País” un reportatge sobre Enid Blyton, l'escriptora preferida de la meva infantesa; algú que em va alimentar la imaginació amb descripcions de països llunyans, de lloros, de tresors de pirates, de jovenets i jovenetes que descobrien misteris i aclarien crims, de passadissos secrets, de pastissos de gingebre, de granges al cor d'Anglaterra... Doncs bé... es veu que Enid Blyton jugava a tenis nua (no es pas dolent, però se surt de la normalitat social d'aquella època), es lligava les dones del seu servei (no és pas dolent, però en aquell moment fins i tot estava perseguit per la llei), era classista, racista, amb simpaties per Hitler (a l'època en què Hitler encara no havia decidit de construir els camps i fins i tot fou proposat pel nobel de la pau). Em sembla perfecte que l'escriptora es lligués les assistentes, i que jugues a tenis en pilotes (jo m'hi apuntaria). I encara que no suporto ni el nazisme ni el racisme, no nego que m'ha agradat saber que aquesta senyora, capaç de proporcionar-me moments de joia tan grans a la meva infantesa mercès als seus llibres (plens de normalitat social), sigui de carn i d'ossos, tingui febleses, imperfeccions, errors, rareses (o allò que la societat considera rareses). M'agrada la gent així, encara que no m'agradi tot el que fan ni tot el que pensen. Sóc contradictori... potser sí.

.

Recordant Albert Camus

.

Amb les idees de pocs éssers humans m'he sentit tan íntimament identificat com amb les d'Albert Camus. Ell, Saint Exupery, i algun altre, són la meva fusta de salvació en el mar del meu escepticisme vers l'Homo sàpiens. En els moments més durs de dolor davant la percepció de la manera de ser de la meva espècie, tinc a Camus i a Saint Exupery com a “psicòlegs” redemptors de la meva fe en l'ésser humà, com a filòsofs sanadors de les meves crisis existencials incipients; sense que això vulgui dir que ells no patissin les mateixes nafres que tenim tots els Homo sàpiens; tenien, però, i tenen els mots necessaris per a conservar l'esperança. Tot i les contradiccions d'Exupery, les queixes de la seva “Rosa” exhibint els defectes profunds del mestre; la seva veu és sincera, la seva veu és la veu de l'esperança en la humanitat.
Avui, però, em centro en Camus.
Camus va reflexionar sobre la condició humana, es va oposar al cristianisme, al marxisme i a l'existencialisme. Va lluitar aferrissadament contra les ideologies i les abstraccions que separen l'ésser humà d'allò que és propi de la seva condició, d'allò que és genuïnament humà. Rebutjava la idea d'un déu castigador (perquè el càstig és l'aplicació d'un mal, i el mal és inhumà). Rebutjava qualsevol forma de violència, fins la violència que existeix per aplicar la justícia, fins la violència que exerceix el déu predicat per les religions. El seu rebuig del mal és incondicional i absolut, i el seu amor als éssers humans i a la seva dignitat no té límits ni condicions. Mai no he sentit tant en ningú com en Camús la sensació que algú, molts anys abans que jo nasqués, estava dient el que jo no em canso de dir; estava escrivint el que jo no em canso d'escriure.
Recordo la impressió que vaig sentir en llegir “L'estranger” Les seves descripcions de les platges d'Argel, la narració del que li feia sentir el sol i el mar, em feien l'efecte que els havia escrits jo; mai no he comprès tant un escriptor en un fragment purament descriptiu (descriptiu de la natura i de les sensacions que la relació amb la natura susciten en un ésser humà).

Us poso a continuació un petit fragment de “l'home rebel” en què Camus reflexiona sobre l'absurd de la competició i de les jerarquies:

"Enmig del xivarri i del furor dels segles, cada consciència, per tal de ser, vol des d'ara la mort de l'altra. Aquesta tragèdia implacable és absurda, ja que cas que alguna de les consciències fos aniquilada, la consciència victoriosa no seria reconeguda, ja que no pot ser reconeguda per qui ja no existeix. En realitat, la filosofia d'aparentar troba en això el seu límit.L'amo, per desgràcia seva, és reconegut en la seva autonomia per una consciència que ell mateix no reconeix com autònoma. Per tant, no pot sentir-se satisfet, i la seva autonomia és negativa. El senyoriu és un atzucac. I com que tampoc no pot renunciar al senyoriu i tornar a convertir-se en esclau, el destí etern dels amos és viure insatisfets o que els matin."

.Per saber més coses d'Albert Camús:

http://es.wikipedia.org/wiki/Albert_Camus

Les forces de la natura regalant una nove naixença. Acords de tota una vida.

.

Comença la transformació, la nova naixença, l'acompliment del propòsit que vaig invocar a començament d'any. Com un torb, arriba el vent que empenyerà les veles del nou viatge. Un nou viatge que no és altra cosa que el vell viatge de la infantesa. S'ha acomplert aquella màxima que diu que quan desitges de debò alguna cosa; totes les forces de la natura conjuren per a regalar-te-la. I no corregeixo el mot “regalar-te-la”, perquè cal una inversió mínima de decisió d'i il·lusió, però quan arriba l'acompliment del desig (més quan és un desig que s'haurà d'anar desenvolupant al llarg del temps) hom s'adona que realment són les forces misterioses de la natura les qui proporcionen, com un present, l'energia que cal. L'energia que cal per perdre la por, per perdre les pors; no es tracta d'evitar el perill, d'eliminar la possibilitat de la tragèdia, sinó de perdre la por a la tragèdia, d'adonar-se que, bo i la tragèdia, sempre és més gran el goig. Escric això mentre contemplo per la finestra uns núvols de color plom que potser em regalaran neu. La neu sempre ha estat a la meva vida un símbol d'esperança. Quan ha aparegut, m'ha explicat, amb la seva veu noble, com m'anirien de bé les coses malgrat les dificultats del present i del futur. Arriba un vent del nord, un vent polar, un vent que s'endú les escalfors malsanes de la tèrbola calidesa de la por. El vent, la neu, el sol damunt d'aquest temple de llum esmorteïda, sobre el tapís del bosc, ran de les penyes roges; claror blavissa de blanca plasticitat silenciosa; preparant un nou estiu, una nova primavera, lliure d'alienacions destructives. Comença la transformació, la nova naixença, l'acompliment del propòsit que vaig invocar a començament d'any. Com un torb, arriba el vent que empenyerà les veles del nou viatge. Un nou viatge que no és altra cosa que el vell viatge de la infantesa.

De per què parlem català entre nosaltres quan som davant de castellans, tot i conèixer el castellà, fins i tot quan som fora de Catalunya.

.

El fet de créixer en una societat on hi conviuen dues llengües, essent plenament parlant d'una de les dues, em permet, a mi personalment, de comprendre la diferència que hi ha entre una llengua que es limita a transmetre'm informació o que em permet de transmetre-la a mi, i una altra llengua (la meva) que a més d'informació objectiva i externa a mi, em permet fer parlar el meu cor. El meu cor només parla còmodament en una de les dues llengües, en la que conec a fons. El meu cor només sap parlar en la llengua amb la qual vaig aprendre a parlar i dubto que mai pugui parlar en cap d'altra; si més no, amb comoditat i sense màscares. El català serà per a mi, i per a sempre, l'única llengua capaç de transmetre tots els matisos del cor que la meva ment pretén transmetre, fins allà on el llenguatge (amb totes les seves limitacions) permet transmetre'ls.
Això em fa pensar que, en general i a excepció d'algunes ments prou empàtiques, el monolingüe no aconseguirà entendre amb facilitat el fet que una llengua sigui alguna cosa més que un simple mitjà de transmissió d'informació. La majoria de vegades, el monolingüe, no hi veurà, no comprendrà, i restarà convençut que no hi ha res ni a veure ni a entendre. És la vella història del “Desprecia cuanto ignora”, i fa mal, tal vegada, sense ser-ne conscient (o prou conscient).
Una llengua és alguna cosa més que un instrument per a comunicar conceptes; una llengua és un vestit, un tret identitari, l'alè de l'ànima; un alè que té una forma íntimament arrelada a l'ésser; una forma que si es canvia, implica la sensació d'estar-se disfressant.
El monolingüisme no té elements de referència per a distingir íntimament dues llengües: la que és capaç de transmetre els sentiments profunds de qui la fa servir (profunds en la forma i en el fons) i la que només permet comunicar informació (una informació mancada de la profunditat humana habitual). El monolingüista tendirà sovint a pensar que un cop coneguts els codis i els símbols que es poden explicar i estudiar, l'ús de les dues llengües esdevé idèntic per al bilingüista, i que l'hàbit de negar-se a renunciar a la pròpia llengua amb els de la família obeeix a raons xovinistes de menyspreu i superioritat. Poques vegades s'adonarà del caràcter misteriós i identitari d'una llengua, que és un vestit, i que està lligada a una relació determinada amb persones determinades; si canviem la llengua bruscament, canviem bruscament la relació i esdevenim falsos i mentiders; esborrem els matisos, ofeguem la veu del cor, i ens sentim traïdors i ridículs. Això últim que acabo d'escriure, un monolingüe, difícilment ho comprendrà; preferirà acusar-me de mal educat; li resultarà més fàcil etiquetar-me que intentar-me comprendre.

.

.

.

P.D. Parlo de manera general, perquè conec monolingües que sí que em comprenen. També vull aclarir que quan parlo de "bilingües" no em refereixo a persones que coneguin dues llengües, sinó a persones que viuen en una societat on s'usen habitualment dues llengües. La diferència és important, perquè la comprensió del pes de les dues llengües, i del nexe entre llengua i relació humana, només s'aconsegueix vivint en aquest tipus de societats; no n'hi ha prou amb viure en una societat monolingüe i conèixer l'alemany, l'anglès, el rus, etc. Més informació no implica més comprensió.

.

.P.

La dialèctica agressiva de l'Homo sàpiens.

.

L'Homo sàpiens és susceptible de desenvolupar actituds violentes fins i tot quan es comunica. És força patètic adonar-se de fins a quin punt li molesten les opinions, o les visions, diferents a la seva. Li cal un exercici intens de bones maneres per a refrenar la reacció que el faria quedar en evidència, que demostraria la seva irritació en trobar algú que no li dóna la raó, que gosa envair el territori sagrat de la seva dialèctica i de les seves raons.

Només cal contemplar, amb esperit d'antropòleg, els programes debat de la televisió. Sense anar més lluny, "La Noria" a Tele 5, amb les seves polèmiques setmanals entre l'esquerra teòrica i la dreta teòrica. No entraré en el contingut del que diuen, ja que en aquest post que escric no ve al cas, però uns i altres fan una exhibició de tot el que no és correcte de fer quan es debat: tallar la paraula de l'oponent, parlar més fort per a desconcentrar-lo, manipular les paraules de l'oponent per a exagerar o deformar el que ha dit i atacar la seva imatge o la raó que pugui semblar tenir. Tot plegat són vells trucs sofistes que fa milenis que es fan servir per aconseguir victòries mediàtiques, que no són pas victòries de la lògica, sinó de l'efectisme més balmat i menys humà. Quan intento explicar-li a un jove, o a un adolescent, com es fa un debat, m'és força útil assenyalar-li els debats televisius com a exemple del que no s'ha de fer.

I tot plegat esdevé a causa d'aquesta territorialitat de les idees, que com a bon animal que és, l'Homo sàpiens, experimenta. Qui no pensa com nosaltres, des del punt de vista evolutiu, és un possible competidor, un contrincant, algú, els interessos del qual entraran en conflicte amb els nostres i que en conseqüència prenem com un enemic. Compte! Estic parlant dels raonaments inconscients que el nostre cervell realitza (normalment) al marge de la nostra consciència, no pas del que jo penso.

Això es veu clarament, també, als fòrums d'internet; fins als més seriosos; fins als que parlen de ciència, fins als que discuteixen d'òpera. Els trucs sofistes i demagogs per a "derrotar" dialècticament el contrari, al marge de la raó que pugui tenir, apareixen ara i adés a tots els racons de la xarxa, a tots els països i en totes les llengües. La irritació contra l'oponent, per qualsevol idea o matís que no coincideixi amb el propi, moltes vegades ja ni es dissimula, i sovint s'acompanya de l'insult, de la ironia, del sarcasme, de la ridiculització, de la presumpció de culpabilitat, de la malfiança... Com més cultura té qui debat, més subtil és l'atac, però l'atac hi és; i, més o menys secretament enfurismat, el culte defensa el territori de l'opinió tal com un búfal defensa la propietat de la seva femella mentre se li escapa una ventositat.

Us recomano, (per portar la contrària a l'instint, que tots tenim) la màxima amabilitat amb els qui no pensen com vosaltres. Són una gran riquesa; us enforteixen; us assenyalen la feblesa de les vostres posicions; per a revisar-les i decidir si es gira algun grau vers la direcció més encertada, o si per contra no hi ha necessitat de fer cap gir de timó, i us fan més forts en la convicció. La veritat no necessita alçar la veu per a convèncer; ni alçar la veu, ni ofendre, ni ferir, ni atacar, ni ridiculitzar, ni molt menys fer servir trucs dialèctics mancats de l'ètica més elemental (i sovint de la lògica) per a imposar-se, ni oblidar l'elegància, ni renunciar a la tranquil·litat, ni moure's un mil·límetre per reacció en la direcció contraria de qui ens ataca. Qualsevol canvi o reforçament de l'opinió, per petits que siguin, han de néixer de l'exercici de la lògica i no de la reacció a la violència dialèctica (o de qualsevol mena) que el nostre oponent ens llanci. Hem de viure segurs dins del nostre castell del joc net, de les bones formes, de l'elegància, perquè quedi clar qui és que defensa el territori amb esbufecs i qui és que senzillament intenta acostar-se amb humilitat a les posicions més encertades.

.

.

P.D. La imatge no és pas d'un Homo sàpiens, sinó d'un Homo antecessor que em vaig trobar en una exposició que vaig visitar. Li vaig preguntar a l'Homo antecessor si li feia res que li fes una fotografia pel blog, i em va respondre que cap problema. Es conserva força jove, bo i tenir si fa no fa un milió d'anys. Li vaig dir que jo vivia al costat de Vallparadís, i ell em va respondre que era d'Atapuerca, però que a Vallparadís hi tenia uns cosins llunyans a qui feia molt temps que no veia, però que segons li han dit estan molt enfadats perquè els estan aixecant no sé quines construccions a sobre; i un tunel; i es veu que un tren els passarà a frec.

.

Visita als entrenaments de la Real Sociedad

.

Dimecres, ens vam acostar a les instal·lacions que la Real Sociedad té a Zubieta, per a veure l'entrenament del primer equip, lider de la segona divisió. Segur que l'any que ve els podrem veure a primera, enfrontant-se als Messi, Xavi, Iniesta...
Sens dubte, la Real Sociedad és el tercer equip del nostre cor, després del Terrassa i del Barça. Aurrera Real !

Si voleu canta l'himne amb mi:

.