Sempre ens quedarà un espai de llibertat

.

Quan ens envolta la sensació que el corrent del viure ens vol encadenar a la por, sempre ens queda una platja solitària on l'estesa de la mar no té final, i on el vent dibuixa sanefes a la sorra.

Quan la prudència malda per fer-nos traidors, per a convertir-nos en porucs retalladors de vida i de llibertat, tenim la platja que ofega la borinor llunyana dels poderosos que pateixen la malaltia dels qui han bescanviat la llibertat per la riquesa.

Quan el terror reclama el dret de posseïr-nos, tenim la platja lliure i buida per a nosaltres, un feix de raigs, un bri d'escuma, l'oreig del migdia, i el blau de la Mediterrània.

.

Les senyoretes de Lourdes

.

Com a curiós empedreït del fenòmen aparicionista des d'un punt de vista objectiu i científic, i com a aficionat a la literatura i als misteris, havia de llegir “Les senyoretes de Lourdes” de Pep Coll i fer-me'n una opinió. Cal recordar que aquesta novel·la va guanyar el Premi Sant Jordi en la seva passada edició.

De primeres l'he gaudit força. Fa anys que conec la descripció de cadascuna de les aparicions (de les divuit aparicions) i l'explicació que en fa en Pep Coll és bastant semblant al que jo sabia, si bé ell descriu l'aparició com una nena amb un vestit blanc, que de vegades somriu burleta, que sembla que surt de l'interior de la cova, que a cops quasi perd l'equilibri quan el públic mou les branques on es mig recolzava. La versió oficial sempre ha parlat d'una dona amb un vestit blanc i una peça de roba blava al mig, i potser amb un somriure dolç, gens burleta. M'agradaria saber si aquestes diferències obeeixen a la novel·lització que en fa l'autor (lícita) o a una millor interpretació d'unes fonts noves o no manipulades. Igual com quan parla del brunz dins el cap que sent la vident abans de la primera aparició, o de la necessitat de concentrar-se per tal de poder-la veure.

La narració fins abans d'arribar a l'últim capítol és impecable, amb una perfecta interpretació del to de cada personatge, de la seva veu, del seu caracter. La narració se t'endú al temps i al lloc de les aparicions de ple. Destaco positivament la descripció acarnissada de la situació de pobresa i de misèria de la familia Soubirous, i de la societat francesa de l'època en general: les desigualtats, la hipocresia, el masclisme religiós i social.

L'últim capítol, però, al meu modest entendre ho esguerra tot. La conversa entre les dues dones és poc natural, una mica forçada, un xic artificiosa, massa elaborada per ser un diàleg. El to de la suposada escriptora no té res a veure amb la narració perfectament interpretada de la resta de la novel·la. Hi ha una referència als disminuïts psíquics, anomenant-los “subnormals”, que engega totes les meves antipaties contra el personatge de l'escriptora; i a l'últim observo una contradicció entre la poca sensibilitat de l'escriptora i la gran sensibilitat que demostra al llibre que suposadament ha escrit.

Jo, si hagués estat l'autor, hauria eliminat el capítol final, i hauria buscat alguna altra sortida; o bé hagués fet el mateix capítol final però millorant el diàleg, i procurant que la personalitat de l'escriptora no xoqui tant amb la resta de l'obra.

A banda de tot això haig de dir que jo sé coses de Bernardette que no sap ningú (no sé si hauria d'escriure això, si me'n penedeixo ja ho esborraré), i que no diré mai; el personatge que descriu Pep Coll és increïblement semblant a la Bernardette real, encara que algunes solucions argumentals no es corresponen del tot del tot amb la realitat. Però per això és una novel·la.

.

DONOSTIA

.

Aquest estiu només li hem pogut dedicar una setmana escadussera de les nostres vacances a Donostia; no obstant això hem tingut la joia de rebre la visita de dues famílies amigues, i el gust de passar un agradable matí de platja a Hendaia.

Us deixo amb un poema dedicat a Donostia amb el qual vaig guanyar un accéssit a Lloret el maig passat:

DONÒSTIA

Què val que vulgui toix, sostenir el dia?
Cabal, que boig cabriola de moments.
Flueix ran de la mar mig adormida,
ningú no podrà mai deturar el temps.
La pedra eterna torna, i trenca el vidre
de mineral enterc al bat dels vents.
Què val que vulgui, toix, sostenir el dia?
Cabal, que boig cabriola de moments.

Palau reial de llum esmorteïda,
escletxa color d'os del firmament.
Gemat humit calmat adés em crida,
em bressa entre la boira el pensament.
Benedicció dels astres espoltrida,
abraçada a la pedra suaument.
Palau reial de llum esmorteïda,
escletxa color d'os del firmament.
La dansa de la mort i de la vida,
la densa mareselva de l'hivern,
la roca negra de la vall maligna,
el tast innoble de l'esmarriment.
La llum i la foscor, el plor i el riure,
sobre les cases, la pluja d'argent.
La dansa de la mort i de la vida,
la densa mareselva de l'hivern.

.

Des de Salamanca

.

Actualització des de Salamanca, enmig d'un oceà de camps daurats, acabats de segar, tan extensos que arriben fins a la línia de l'horitzó. Ara i adés cubs de palla premsada, olor de blat, el carrisqueig d'alguna llagosta, la remor quasi silenciosa del vent que no es troba topants, el temps que no té pressa. De tant en tant, algun poble de parets de fang barrejat amb palla, àvies assegudes en un carrer sense asfaltar, sentor de fems, bramul de vaques, la volta del cel ampla com la de la mar... Cada jornada igual, de l'albada fins a la posta.
I abans de la nit, el firmament s'enrojola i encén els fars dels planetes; aquests dies júpiter, exhibint quatre dels seus seixanta-tres satel·lits, sempre rondant la nostra lluna, que la setmana passada se'ns va eclipsar per uns instants.
I ara mateix, el rostre de la meva filla somrient davant el vol d'una libel·lula vermella com el pebre, caminant amb malaptesa pels pendents del camp il·limitat, ensopegant i tornant-se a aixecar... Davant de tanta bellesa, ¿com pot haver-hi algú, encara, a qualsevol racó de món, que maldi per matar, per menysprear, per odiar, o per faltar el respecte qualsevol persona?

.

L'explicació del fenòmen aparicionista.

.


.

L'evolució dels hominids, fins arribar a l'Homo sapiens, ha implicat un intens desenvolupament de les capacitats cerebrals i un increment de la imaginació i del poder de l'inconscient com a instrument d'ordenació d'idees i de presa de decisions no conscients. Si contemplem la bonior de religions que emplenen el món, descobrirem que moltes d'elles parteixen d'una “aparició inicial” d'un fenòmen aparentment sobrenatural. Dins de l'Església Catòlica, una gran quantitat d'ordes religioses s'originaren a partir d'alguna suposada revelació privada a un vident, així com molts sants han adquirit fama a partir d'alguna aparició. Al llarg del segle XX, i a l'actualitat, es compten per milers les suposades aparicions marianes, que ens regalen missatges del cel, i que es manifesten a un o a uns pocs escollits. Hi ha tants mentiders al món? Són totes les aparicions conseqüència de muntatges o fraus? És poc probable. El més probable és que la majoria d'aparicions parteixin d'una realitat, que és la visió subjectiva del vident o vidents. La majoria de vidents no menteixen. Els casos d'aparicions col·lectives són els més misteriosos. El fet que hi hagi tantes aparicions avui dia en comparació a segles precedents es deu a diversos factors:

*Mercès als mitjans de comunicació les aparicions són més conegudes (potser abans n'hi havia moltes que no s'arribaven a conèixer)

*La imaginació de la població està molt més estimulada gràcies a la televisió i a la alfabetització.

*Hi ha una població més nombrosa, amb la qual cosa si el fenòmen aparicionista es dóna en un percentatge de la població real, per força n'hi ha d'haver més.

Per què, les aparicions? Quna explicació tenen?

Vist que és un fenòmen que existeix des de fa milers d'anys (hi ha aparicions d'una dama blanca anteriors al naixement de Jesús i de Maria). Vist que la religiositat, les grans religions, han agafat forma mercès a les aparicions (el culte a Maria no existia al principi, es va anar imposant a força d'aparicions). Intueixo, i prometo continuar-ho estudiant, que el fenòmen aparicionista és una conseqüència d'algun estat cerebral (que a cops pot ser col·lectiu o que pot induir-se a un col·lectiu), provocat per l'inconscient humà de l'individu vident. L'inconscient humà recull la religiositat d'un temps i una societat i elabora un reguitzell de sensacions i alucinacions que expliquen, estimulen i intensifiquen la religiositat del grup d'Homo sapiens al qual l'individu, o individus vidents, pertanyen. Alguns individus del grup tindrien el en o gens causant d'aquest fenòmen. Aquesta facultat s'ha adquirit per mutació i posterior distribució i evolució: els grups que han tingut aquest caràcter han desenvolupat una religiositat que els ha reforçat com a grup, ha millorat el seu comportament i la seva cohesió, i en conseqüència els ha fet més competitius front a grups que no tenien el gen o gens, causants d'aquest efecte. La religiositat esdevindria així un caràcter positiu pel que fa a la supervivència del grup, a la reproducció, l'adquisició d'aliments i el domini de l'entorn. Mercès a això, aquest gen (minoritari) s'ha estès en el grup, i a la llarga en d'altres grups.

Els vidents que he pogut observar en estat de contemplació de l'aparició aparenten trobar-se en una mena d'estat hinòptic que en alguns casos els mostra amb els ulls oberts i fixos, en d'altres amb els ulls tancats i amb certs espasmes. Posar algun objecte davant dels ulls no els impedeix de rebre la visió. En alguns casos l'aparició incompleix les seves promeses de tornar en cert moment i en cert lloc. Les aparicions, bo i dir gairebé sempre al vident o vidents (en l'actualitat) que són la Mare de Déu, són vistes per cadascun d'aquests vidents amb característiques racials diferents, depenent de la raça del vident. Normalment, la dama, o personatge, apareguts agafen els caràcters racials del vident, la qual cosa reforça la idea de l'inconscient com a productor de l'alucinació, i la qual cosa ajuda a que el grup tribal es reforci més, car considera l'ésser aparegut, i déu protector, del seu propi llinatge.

Ara per ara, i amb la intenció de continuar investigant, m'inclino humilment per aquesta hipòtesi com la més probable, amb la disposició de rectificar davant qualsevol evidència contrària al que he dit.

Enllaços relacionats:

Alucinacions col·lectives

Diverses disfuncions de la percepció

Psicologia de grups i masses

Aparicions de Rwanda

El misteri de les aparicions

Hipnosis

Video aparicions Medgujorge

Video aparicions Garabandal

Videos de Garabandal i reconeixement de les vidents que tot havia estat fruit de la imaginació

.

Vacances al Delta de l'Ebre

.

.

Diumenge vint de juliol. Sortim del bungalou havent esmorzat per a gaudir del primer dia de vacances. Una dona de trenta-quatre, un nen de sis, una nena d'un, i un servidor de trenta-nou. Ens dirigim a la primera platja que trobem. No mirem si surt a les guies naturistes; és tard, fa calor i el paisatge del Delta és preciós. Tombem cap a la Bassa de l'Arena.

El camí és pedregós, però està en bon estat. Ran de platja ens trobem una bonior de vehicles; ja se sap, és diumenge, i els diumenges la gent es posa a tots els racons; i sense saber-ho hem anat a parar a un racó força tradicional. Molta gent. Però la costa és llarga i virginal, i enllà de la sorra, la platja es confon amb les dunes, que arriben fins a una bassa natural, llar d'una bonior d'aus protegides per la Generalitat. Si protegeixen les aus... no ens protegiran a nosaltres? Dit i fet, ens instal·lem a la frontera sud de la platja. La sensació és l'habitual: serenor, eufòria, comunió amb la natura... Ja no som, només, observadors del paisatge; passem, a més, a formar part del mateix paisatge; i per uns instants, ens són respostes les preguntes essencials de la vida. El passat s'esvaeix. El futur no hi és. El present fimbra il·luminat pel sol del Delta. L'aigua del mar és càlida i força neta. Som vius. Som lliures.

Al llarg de la setmana, tornarem a aquest racó unes quantes vegades més, amb idèntica eufòria i amb el mateix èxit.

Havent dinat, fem cap a la Platja de la Marquesa. Un eixam de cotxes envolta el restaurant “Los Vascos”. L'ambient que es respira d'alguna manera ens fa intuir que el naturisme no és a prop. El camí que ens podria dur fins a paratges més allunyats (en direcció a la Punta del Fangar) està impracticable, i com que anem amb dues criatures; no ens podem arriscar a quedar-nos aïllats amb el cotxe. Escollim un clar, tan espaiat com podem. Dies després, descobrirem que caminant uns tres-cents metres cap a la punta del fangar la nuesa entre els banyistes és habitual; en aquest moment no ho sabíem.

L'endemà al matí descobrim la platja de l'Eucaliptus. Escollim un espai solitari prop d'un rierol d'aigua dolça on el meu fill va poder observar tota mena d'animals. A poc a poc, va arribant gent; els espais, però, són immensos.

A la tarda descobrim la platja del Trabucador: un braç estret de sorra amb mar a banda i banda. Anant cap al sud, queda a la nostra dreta el mar esvalotat, amb l'escuma blanca de les onades, i a la nostra esquerra el mar serè, estàtic com un vidre, immòbil, de la part interior dels alfacs. Escollim el mar brau per a passar la tarda; i ens trobem amb una platja gairebé solitària, amb persones llunyanes a la distància, alguns nus, d'altres vestits. El Trabucador esdevé una platja rica en vida: plancton; peixos força grossos, abundosos; cloïsses; aus de tota mena. La sorra és fina. El paisatge és idíl·lic. La quasi solitud enamora. Hi tornem sovint als dies posteriors.

L'endemà agafem el trencall que condueix a la platja del Serrallo, però ens aturem abans d'arribar-hi en una zona entre la platja de l'Eucaliptus i la del Serrallo. No hi ha ningú. I ningú no vol dir dues o tres persones. Ningú vol dir ningú. ¿Per què arriscar-nos a agafar camins enmig de la sorra? Mitja hora després arriba una família alemanya i s'instal·len a uns vint metres de nosaltres. La tarda transcorre serena, amb el brum del mar, la brisa, i el sol que a poc a poc enrogeix i davalla. Aquesta també és una de les platges a la qual tornarem al llarg de la setmana.

Dimecres vint-i-tres de juliol és un dia brúfol, ennuvolat, i aprofitem per a fer una excursió en barca pel riu Ebre. Des de Deltebre fins a la desembocadura. Tenim sort de coincidir amb un conductor simpatiquíssim que deixa que el meu fill condueixi la barca una bona estona, i que ens explica històries increïbles de silurs que fan tres metres de llargada, i serps de riu gegantines. Ens ho passem molt i molt bé, i aprenem coses de la història social del delta, de l'illa de Buda i les basses.

Dijous i divendres repetim algunes de les platges que ja hem conegut.

Dissabte al matí anem a explorar la platja de l'Alfacada, ran de l'illa de Buda (que de fet per aquest cantó deixa de ser una illa perquè la platja l'uneix amb el continent). Ens trobem una platja atapeïda de gent, tothom amb banyadors, barbacoas, cuines portàtils, neveres, ràdios a tot estrop... Un racó de “domingueros”. Fins aquí arriba el riu Migjorn, responsable que l'illa de Buda sigui una illa. Ens instal·lem al límit permès per departament de Medi Ambient, ran de l'illa de Buda, enllà del qual les gavines fan nius i no està permès el pas, ni la pesca, ni el passeig. La sensació de llibertat és inaudita; potser per la bellesa de l'entorn: la platja solitària de l'illa de Buda a la nostra esquerra, amb les gavines reposant damunt la sorra...

A la tarda, per fi, després d'avançar penosament amb el cotxe per camins mig plens de sorra, arribem plenament a la platja del Serrallo, i ens trobem un espai similar a tots els que hem conegut, amb baixíssima densitat d'ocupació, i on conviuen persones nues i persones amb vestit de bany. Ens quedem a la platja fins que el sol declina. Per primera vegada porto la guitarra i cantem cançons dels “Esquirols” d'en Llach, d'en John Lennon i d'en Bob Dylan. Després, a la posta, tota la família juguem al Parxís damunt la sorra. És el nostre comiat, perquè demà marxem. Canto, mirant al mar, una canço dels Esquirols que per la seva simplicitat sempre m'ha posat la pell de gallina: “Si canto les penes les penes... Si canto les penes se'n van. Si canto se'n van i se'n vénen. Com ho fan les onades del mar...”

Partim l'endemà al matí, ben d'hora, i parem cap allà a les deu a la Cala d'Oques de l'Hospitalet de l'Infant. Ens sobta, després de tanta solitud, trobar-nos una platja tan atapeïda de gent; i enyorem una mica el delta, el verd de l'arròs, els camins rectes i llargs sense rètols ni indicacions clares, les platges immenses i brunes, el brum constant del mar, el dibuix dels mascarells al cel, la bonior d'aus de noms indesxifrables de les basses, la tranquil·la tolerància dels banyistes, les dunes de sorra que fan que la platja esdevingui una perfecte continuïtat del paisatge, les estrelles fugaces de les nits xafogoses als cels clapats d'estrelles, el so indescriptible de les nits vora la bassa del Guerxal al càmping l'Aube: granotes, ànecs, cormorans, flamencs... Desitgem que el Delta no canviï. Desitgem que el Delta no desaparegui quan el mar s'enfadi i intenti d'enlairar-se cap a l'univers. Desitgem que el Delta s'aliï amb la natura i faci front a la gran tribulació que s'acosta.

Gràcies Ebre i per molts anys.

.

Waikiki o Cala Fonda

.

.

Cala Fonda, o Waikiki, és una de les platges més belles de la costa catalana; i es troba enclavada en un dels poc paratges verges de la costa tarragonina. Sembla mentida, però encara es poden trobar uns quants quilòmetres de bosc que arriba a la mar sense urbanitzacions de cap mena; i com és evident, lògic i natural: la nuesa hi és present amb una força alliberadora i una bellesa esclatant.

Per motius personals, m'he hagut de conformar amb passar el DSB d'enguany (Dia Sense Banyadors) en aquesta cala, en lloc d'apropar-me als punts que els companys del CCN tenien previstos. Però també puc assegurar que precisament avui he aconseguit una fita (íntima, secreta i familiar) que dóna ple sentit al DSB.

Tot el que hi ha sobre la Waikiki en aquest blog

Curiós i impactant enllaç sobre la waikiki

Més coses de la Waikiki

I algunes més

.