Arriba el “Gran Germà” per a tots, vulguem o no.

.

Amb la digitalització del B.O.E. , dels diaris oficials de les diferents comunitats autònomes, de les hemeroteques, i en general dels documents d'una bonior d'oficines i d'associacions, desapareix la intimitat pel que fa al passat de les persones; i sembla que no s'hi pot fer gaire per evitar-ho.
Així doncs, el director d'institut que de jove fou multat per pixar-se al carrer, haurà d'assumir les burles dels seus alumnes cada vegada que entrant al google descobreixin el seu error de joventut exhibit pel Gran Germà digitalitzat d'algun registre oficial (cas verídic). O aquell diputat independentista que als disset anys, quan encara no tenia inquietuds polítiques ni prou coneixements d'història, va fer l'examen d'ingrés a l'acadèmia militar de Saragossa (cas hipotètic) haurà d'assumir el seu passat; és clar que sempre podrà treure l'exemple de l'avi Macià, que fou militar i amb graduació, o del Piqué, que fou comunista i mira'l ara. Potser encara més dramàtic seria l'exemple d'algú ( que podrien ser milers) que de jove caigué en les drogues, traficà, fou condemnat, complí presó, es reinsertà, i ara viu tranquil i feliç amb un passat assumit i superat, encara que desconegut (bé... desconegut fins ara).
Resumint, ens han robat el dret a oblidar, a passar pàgina del tot, a deixar enrere els errors, a començar de nou davant la societat. I sembla que no té volta enrere.
La solució, com sempre passa amb les crisis, portarà a l'últim beneficis encara més grans. Per exemple, l'exercici d'evidenciar la necessitat que tots tenim de viure la nuesa vital que ens fa mostrar-nos com som, i com hem estat, i no donar-hi importància. Fins i tot, sovint, l'evolució personal exhibida no representa altra cosa que la constatació d'una riquesa, la d'haver conegut tots els costats de la vida, tots els costats de les idees, tots els costats de l'existència, i haver escollit finalment el que en consciència creiem més adequat.
Pensant en mi, m'adono que el meu passat no amaga res que no hagi dit des de sempre, sobretot des que tinc el goig de poder-ho dir a través d'un blog com aquest al qual he batejat com a “Nuesa Literària”. Jo no he estat als dos costats de la vida (per sort o per desgràcia, no és sempre qüestió de mèrits); sí que és cert, però, que he estat als dos costats (o als mil costats) de les idees, i me'n sento satisfet. Mirant enrere, no em penedeixo de cap etapa de la meva evolució ideològica. Em penedeixo, òbviament, d'errors que he comès, similars als que tothom ha comès (i que de sort no estan a l'abast del Gran Germà digitalitzat, almenys de moment; al pas que anem acabaran posant una càmera en algun satèl·li que enregistrarà cada segon del passat de les persones), però pel que fa a les idees, sempre he tingut les que en cada moment he considerat més encertades, segons els coneixements del moment i la percepció de la realitat de cada instant de la vida. Per tant, el fet que la meva vida estigui a l'abast del món, m'emplena d'una estranya tranquil·litat, la de saber que tot ha valgut la pena, i que la nuesa (vital, intrahistòrica, social, etc.) cada vegada esdevé un element més necessari per les persones. Cal que tothom assumeixi el seu passat i que sigui capaç de relativitzar-lo, i que a qui no li agradi el nostre passat que s'hi posi fulles; tenim dret a ser “nosaltres”, tenim dret a haver estat “nosaltres”, i tenim dret a continuar sent “nosaltres” malgrat que el Gran Ull ho vegi tot i ho exhibeixi tot. Ho hem de veure així per dos motius: perquè és la millor actitud, i perquè el Gran Germà ja existeix i es complirà allò que està escrit a la Bíblia: “tot el que resta ocult serà exhibit...”

Si voleu consultar un enllaç interessant:

http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Google/tendra/olvidar/pasado/elpepusoc/20080122elpepisoc_1/Tes

.

Som com som

.

Buf de pols d'estels que aixeca l'aire,
baf de pluja i sang, rosada freda.
Nit d'espelmes minses que s'ofeguen.
Lent i enterc, camino per la selva.
Salva el cor la llum del sol a l'aigua,
l'escalfor d'un bes perdut i amarg,
bo i la falsa percepció dels dies;
fum vermell d'orgull i de mentida.
Som com som i res no és com guspira.

Pas a pas, l'empremta se'ns barnissa:
os de ferro i sutge, plora i fimbra;
tenebror de mort esllangorida;
pedra, terra, cendra, suarda i vidre.
Glop de pena i pànic, peu de tigre,
negra nit agreja i s'esllavissa;
bo i la falsa sensació de viure,
brum de por, que gruny i ens fa la guitza.
Som com som i res no ens eternitza.

Tuf de molts, de mels de rusc d'estigma.
Tofa d'herba de vínil i pega.
Brega, angoixa, murga, nua llesca,
de forats d'estopa i de mantega.
Lent i enterc, camino i m'emfarfega.
Ventegada de mercantilisme.
Un i un són dos, i dos són guerra;
si mai no en tenim prou d'aquesta frega.
Grum de fang negrenc a l'aigua neta.
Som com som i res no és mai com era.

.

Esculls

.

La navegació està amenaçada per una bonior d'esculls incontrolables i imprevisibles; però si naveguem espaordits, mai no tindrem prou serenor per a esquivar-los, ni prou coratge per evitar l'enfonsament en cas d'ensopegar. I de cap manera no podem renunciar al viatge, se'ns endú endavant, i negar-se a viatjar significa llençar-se de cap contra els esculls i concedir-los la victòria abans d'hora.

.

“La ola” (Die Welle) del director Dennis Gansel

.

A banda de la trama central de la pel·lícula, l'obra també descriu amb eficiència el teixit social de l'Alemanya d'avui dia, i torna a plantejar el trauma encara no superat del nazisme; el complex de culpa, o la comprensió de per què va passar tot el que va passar.
Molt adequada pels professors que vulguin explicar als seus alumnes de batxillerat els mecanismes del feixisme, o, en general, els mecanismes que fan que qualsevol col·lectiu de persones pugui arribar a tenir una consciència de grup tan gran, que arribi a excloure o menysprear els qui no en formen part. Així, al llarg de la narració de la història (basada en fets reals), apareix, com element agombolador dels membres del grup, la defensa dels integrants de la organització, la uniformitat, la intolerància enfront les diferències i les individualitats, la submissió de la llibertat individual als interessos del col·lectiu, l'arranament de qualsevol diferenciació personal en benefici dels senyals identitaris del grup.
En el fons, qualsevol grup pot descobrir en si mateix, trets comuns, paral·lelismes inquietants, amb el col·lectiu que protagonitza la pel·lícula; el problema esdevé quan aquesta similitud és excessiva.
La pregunta que ens hauríem de fer després de veure la pel·lícula és: ¿hem participat alguna vegada en algun projecte, partit, agrupació, associació... que ens hagi portat a sentir-nos, ni que sigui en dosis molt petites, com els personatges d'aquesta història?
.

“No es país per a vells” (No Country for Old Men) de Cormac McCarthy.

.

Frases curtes. Descripcions austeres, essencials. Canvi ràpid d'escena i d'explicació. No dóna temps a que el lector s'emfarfegui o s'avorreixi. Tampoc no elimina les descripcions ni els discursos narratius.
A banda de ser una història sòrdida de lluita pels diners, és també una reflexió sobre la vida i els principis que la poden regir, que són diferents per a cada persona. És la descripció d'unes existències grises, que freguen la misèria, que es capbussen en la mala sort i en el dolor, que juguen amb el destí, que esdevenen jocs del destí, com fulles batudes per un vent boig, arbitrari, il·lògic, atzarós, a voltes irònic, i sempre cruel. Una autoestopista que sense saber-ho es troba amb la mort, purament per un atzar estrany. Una figura gris i amoral, ex combatent del vietnam, que escull apropiar-se d'un tresor que sense saber-ho també significarà la seva fi, i la fi de les persones que importen dins la seva existència. Un xèrif que s'ho mira tot amb una actitud escèptica, estoica i alhora afectada; amb una filosofia vital essencial, útil i pràctica, amb un punt de poesia, que unida a l'austeritat de pensaments la converteix en quelcom proper a la mística; una mística bastant orfe de sentiment. En el fons, el llibre ofereix un mostruari de personatges similars al desert que habiten: clars, definits, errants a voluntat, nihilistes a consciència, erms, eixuts, inhumanament humans, humanament inhumans; animals racionals que lluiten per sobreviure i que acaben morint precisament en l'intent de sobreviure.
L'obra és la descripció d'un país esquerp i pragmàtic com els escorpins del desert, i convida a una reflexió sobre el valor dels principis; un valor relatiu i probablement estèril, si no se sotmeten, aquests principis, a l'amor, que sense aparèixer enlloc a l'obra, s'intueix com la solució i la resposta a tanta duresa.

.

“El professor” (The teacher man) de Frank McCourt

.

M'ha arrossegat endavant sense poder-ho evitar, la qual cosa diu molt d'aquest llibre, escrit amb un llenguatge generós, llarg, desimbolt, que combina la narració dels esdeveniments amb reflexions sobre la vida de mestre, la preparació fins arribar-hi (poc ortodoxe en el cas del protagonista), la progressiva transformació del professor cap a la creació literària, les anècdotes del dia a dia dels professors (aquí m'hi he sentit plenament identificat).

Al costat de la tasca de professor, hi ha la vida personal de l'ésser humà, la seva cultura irlandesa, l'educació integrista catòlica a la qual va ser sotmès de nen i que d'alguna manera el persegueix allà on va com un segell, com un substrat, la seva vida sexual plena de liberalitat, la repressió i el sofriment com a motor de la creació literària, la seva consciència social.
Tot això, sumat al fet que el llibre és autobiogràfic, i que l'autor va publicar la seva primera novel·la (Les cendres d'Àngela) als seixanta-sis anys, converteixen aquesta obra en indispensable.

A banda de tot això és apassionant, divertida, interessant, no avorreix en cap moment, i està molt i molt ben escrita.
Recomano molt especialment les vint darreres pàgines; però no només les vint darreres, s'hi ha d'arribar. En elles queda manifesta com ha de ser la tasca d'un escriptor, la capacitat d'explicar la intensitat de les percepcions de la vida, les percepcions que no són fàcils de descriure en tota la seva dimensió, però que són tan intenses que donen forma a la vida sencera en el moment en què esdevenen. No es tracta de mastegar sentiments, sinó de ser capaços de comunicar tota la dimensió d'una experiència a través de l'escriptura. Recomano el passatge on es relaciona Armstrong i la mort d'un pare. Aquestes últimes vint pàgines són sens dubte un manual literari de primera magnitud.
I és que el llibre, a banda de ser una novel·la entretinguda, és un manual d'escriptura, és un llibre per llegir i rellegir, una obra per tenir-la ben a mà al despatx de creació, i estudiar-la sovint.
Tinc pensat de fer un resum de l'essencial sobre literatura de les últimes vint pàgines: els escriptors que esmenta, les idees essencials que expressa. I aquest resum me'l llegiré sovint. Faré el mateix amb les idees sobre educació, les quals són prou sucoses com per fer-ne una tesi.
Us la recomano; especialment als professors, als escriptors, als irlandesos, o als que heu rebut una educació catòlica intensa.

.

Listorreta; paisatges d'Akelarre.

.

Aprofito que sóc a Euskadi per fer una mica de propaganda dels llocs interessants, i sovint desconeguts, que hi ha per aquí.

Concretament al nord de Guipúscoa, més enllà d'Oiartzun, més amunt de Listorreta, no gaire lluny de les "Penyes del Faig", hi ha un entramat de camins bosquerols que envolten i pugen petits cims (els últims contraforts dels Pirineus que s'endinsen al Cantàbric). Els turons estan tapissats de boscos de fulla caduca, força densos, que dibuixen paisatges propis de bruixes i aquelarres. Us deixo unes quantes fotografies que he fet aquesta setmana. Com sempre, les podeu fer servir al vostre gust sense por; sempre que no les feu servir per fer mal.

.