Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Thursday, January 29, 2009

"Australia" de Baz Luhrmann

.



El continent australià mereix una pel·lícula millor; o en tot cas més autèntica. El que vull dir amb això és que la pel·lícula “Austràlia”, del director Baz Luhrmann, té molt d'americana i molt poc d'australiana. Potser el meu problema és que la comparo amb “Walkabout”, una pel·lícula dels anys setanta de Nicolas Roeg (que a mi em sembla una obra mestra) en la qual es poden arribar a escoltar els sons del desert: el vent, els insectes, el silenci, els petits detalls que dibuixen el pas d'un temps lent i intens... sense bandes sonores caramel·litzades que disposin a la llàgrima fàcil o a dulcificar el que és esquerp i el que ha de continuar sent esquerp per a ser autèntic i noble. Austràlia és silenci i desert, i els imitadors de Hollywood l'han convertit en una mena de culebró sentimentaloide amb el rerefons d'una simfònica amb traços de Judy Garland. La pel·lícula “Austràlia” és una falsificació de l'Austràlia autèntica. ¿On s'ha vist que els joves se'n vagin a fer el “walkabout” amb pantalons de quadrets fins als genolls? ¿Per què els borratxos han de ser bonatxons i simpaticots? ¿Per què el nen protagonista és el més guapo, i els altres nens de la missió tenen rostres més vulgars i comuns? ¿Per què els dolents són tan dolents? ¿Per què els bons són tan bons? “Austràlia és una pel·lícula que es podria haver fet perfectament en dibuixos animats i passaria com a pel·lícula infantil, amb un argument perfectament previsible; endevines el que passarà a continuació, i com que ho endevines t'avorreix. La nuesa dels protagonistes (que seria lògica en moltes de les situacions) és absolutament inexistent (a excepció de l'escena final de l'avi del nen) aconseguint un efecte d'artificiositat que a mi personalment m'embafa.
Tornant a la meva pel·lícula de referència “Walkabout” amb la qual he gosat comparar aquest producte consumista que han anomenat “Austràlia”, voldria explicar l'anècdota d'una retallada. “Walkabout”, en la seva versió inicial australiana, tenia una bonior d'escenes bellíssimes de nuesa. Quan la pel·lícula va viatjar als Estats Units, la van estisorar, convertint-la en una mena de producte Disney profundament menystingut. Els americans (en general) creuen que el cos humà despullat és pervers; sobretot si els qui mostren el cos són menors d'edat. Aquest tic explica una mica tota l'artificiositat de les seves produccions artístiques; la nuesa és acceptada dins del mercat de la pornografia pels diners que genera, i és en canvi profundament fustigada quan algú gosa mostrar-la com a realitat natural, artística, humana, innocent...
De la pel·lícula “Austràlia” puc afegir que es tracta d'una imitació dolenta del cinema clàssic, amb l'objectiu mal dissimulat d'exhibir les seves estrelles: Nicole Kidman i Hugh Jackman; amb un guió que és una imitació dolenta del Hollywood dels cinquanta... i bé ja paro, que m'he quedat bastant descansat.


Altres enllaços:


Walkabout (fitxa tècnica)


Walkabout (Fragment)


.

Monday, January 26, 2009

QUÈ. El musical.

.



El musical. La consciència. La sensualitat. La reflexió. La por. L'esperança. La hipocresia. L'idealisme. El “Moja”. La Susanna. L'Enric. El Josep. I podria continuar... És difícil opinar sobre un musical que reflecteix una realitat que he viscut; que em reflecteix a mi, un bri, en la figura del Josep (només un bri, insisteixo); que reflecteix tantes persones que he estimat i que han passat per la meva vida; qui sap on són; alguns, intueixo que morts, d'altres a la presó, molts hauran refet la vida, fins que l'atzar, el fat, o el que sigui, la torni a desfer, perquè a tots se'ns desfarà algun dia la vida, i qui més qui menys rebrem cops que ens desmanegaran una estona. He conegut un “Moja” que també es deia “Moja”, que era coix i que anava amb crosses. He conegut una Susanna, que es deia... bé... no ho diré, no fos cas que em llegís. He conegut uns quants Enrics. Han passat. Ja no els tinc a prop. Em pregunto que queda de mi en ells; tinc molt clar que queda d'ells en mi. En vindran de nous. La vida és una fàbrica d'éssers que pateixen per culpa d'uns altres éssers. I que després vingui algú a dir-nos que quan s'acabi la vida ens castigaran. A mi m'han portat aquí (privilegiat perquè he estat estimat); però veig un munt de putades fruit de l'atzar o de les decisions alienes. ¿Quina ment recaragolada pot permetre que un nen pateixi la inconsciència dels seus progenitors? No t'enfadis, Déu; et tinc prou confiança per dir-te el que penso encara que no sigui agradable per tu. Saps prou bé que només ho faig per que giris els ulls envers les meves preguntes i tinguis clar que hi són; al capdavall entenc que no entenc prou, i les protestes d'un miserable com jo, no crec que t'ofenguin gaire. Si ets Déu, has de ser el Déu de la llibertat d'expressió; i la meva llibertat d'expressió et diu que no entenc com permets que pateixin criatures per culpa de la miserable actitud dels seus pares. Tu sabràs. Jo confio en tu. ¿Però què nassos faig jo pregant si estava comentant un musical? Un musical que vaig veure fa un parell de setmanes si no vaig errat (el temps vola). L'Ona Pla feia de Susanna i fou el personatge que més em va arribar, perquè ja he dit que he conegut molt de prop una Susanna real, i perquè l'actuació de l'Ona Pla m'ha semblat boníssima. Vaig escrivint “Ona Pla” aviam si es troba al google buscant-se a si mateixa i descobreix que m'ha agradat molt la seva actuació. L'altre personatge que em va arribar fou el “Moja” interpretat per un actor curiós i intueixo que carismàtic que crec que tenia un mot aixó com “momo” (escric de memòria). I el tercer personatge és el mestre, on m'hi veig jo (més fa uns quants anys que no pas ara, quan em dedicava a nois i noies com els del musical) estressat, implicat fins al moll dels ossos, il·lusionat, desbordat, amb la vida privada trontollant davant de tanta responsabilitat.
El musical té l'emprempta de l'Àngel Llatzer. Les cançons del Manu Guix arriben. N'hi ha una que m'encanta, del “Moja” tocant la guitarra.
Queden poques setmanes de musical. Afanyeu-vos. No us el perdeu!
.

Saturday, January 24, 2009

A favor de l'educació mixta.

.


.
A l'agost del 2004, davant d'una forta pressió integrista per a defensar les "excel·lències" de la separació de sexes a les escoles, vaig escriure un article que mai no hauria dit que fóra necessari d'escriure al segle que estem i després de tot el que s'ha vist i s'ha viscut. Però les ideologies són una mena de caragol que oscil·la de la dreta més dretana a l'esquerra més esquerrana, i viceversa, sense trobar un punt de seny que aconsegueixi l'estabilitat.

A continuació l'escrit que em van publicar al diari de Terrassa l'agost d'aquell any.




A favor de l'educació mixta



El president Bush, a l’any 2002, va anunciar que el seu govern fomentaria la creació d’escoles separades per sexes al sistema públic dels Estats Units; seguint la creença, fortament arrelada a determinats sectors educatius conservadors, que aquest sistema beneficia els resultats acadèmics de nois i noies. A l’any 1992, l’associació americana de dones universitàries (AAUW) va afirmar que les noies no rendien el suficient a les escoles mixtes perquè resultaven discriminades. Sis anys més tard, però, la mateixa associació va rectificar la seva proposta en adonar-se que a les escoles separades, el rendiment acadèmic tampoc no millorava. Cal anar molt en compte amb les estadístiques, perquè són l’instrument perfecte per a la manipulació demagògica en favor de conclusions favorables a grups de pressió ultraconservadors. A l’hora de sopesar el rendiment escolar cal tenir en compte les característiques socials i familiars dels grups de població que s’estudien, perquè aquestes característiques influeixen molt més en els resultats acadèmics que no pas la influència que pugui exercir-hi la separació o no separació per sexes.
Sigui com sigui, la millora del rendiment acadèmic no és un argument que pugui estar per damunt de valors com la igualtat, la no discriminació, la tolerància, l’aprenentatge de la pluralitat, el respecte a les diferències, i l’educació de la convivència entre els sexes. És més important aprendre a conviure en la diversitat que treure un punt més o un punt menys en les qualificacions. L’escola ha de ser molt més que una simple instrucció intel·lectual. El perjudici social que pot provocar el desconeixement entre els sexes no es pot minimitzar. És necessari que un nen pugui aprendre que pot arribar a ser company i amic d’una nena, i no només amant, pretendent, o en el més terrible dels casos posseidor. És necessari que descobreixi que la bellesa d’un rostre no és sinònim de perfecció de caràcter o de virtuts, que la bellesa de la nena tampoc no és un document que li atorgui al nen el dret i la propietat damunt la nena. És convenient que els nens i les nenes descobreixin que l’amistat no té fronteres, que la diferència sexual no ha de ser un element que violenti o allunyi les persones, que es pot treballar en condicions d’igualtat entre nens i nenes sense por ni tràngols. És necessari que els nens s’eduquin adonant-se que no hi ha tasques femenines i tasques masculines, que poden treballar en equip nens i nenes, i que perdre alguna vegada quan es competeix amb una nena no té res de vergonyós. Cal que alguna vegada els joves es trobin en situacions de conflicte o competició per motius sexuals, per tal d’aprendre a superar el problema i adonar-se de l’absurd de certes actituds. A viure s’aprèn vivint. Tot això requereix una coeducació des de la infantesa fins a l’edat adulta; evitant la filosofia de la separació, que és la filosofia de la por, la por que fa fugir de la realitat, en lloc d’ajudar a assumir-la. Evitar el conflicte a la infantesa i l’adolescència, mitjançant ambients de cotofluix, equival a no tenir superats aquests conflictes a l’edat adulta, equival a guardar en algun racó de l’inconscient una concepció de la diferència sexual que situa la masculinitat per damunt de la feminitat, que allunya l’home de la dona, i que engega el temor i la confusió en l’home quan les estructures mentals trenades durant la separació de sexes trontollen davant la imparable i sortosa progressió de la igualtat de drets entre els homes i les dones.
L’Assemblea General de les Nacions Unides, el 18 de Desembre de 1979, en la resolució 34/180, va ratificar la convenció sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona. Aquesta convenció, en la seva part III, article 10, afirma que els estats que aproven la convenció adoptaran totes les mesures apropiades per tal d’eliminar la discriminació contra la dona, a fi d’assegurar-li la igualtat de drets amb l’home en l’esfera de la educació. A l’apartat c del mateix article parla de l’eliminació de tot concepte estereotipat dels papers masculí i femení en tots els nivells i en totes les formes d’ensenyament mitjançant l’estimul de l’educació mixta.
Separar a l’escola, és separar a la vida. L’educació ha de donar importància no tan sols als conceptes sinó a tots els aspectes de la vida de les persones, no només al que és avaluable i puntuable, sinó a tot el que influirà en la vida adulta. Davant la creixent onada de violència de gènere, cal dedicar tots els esforços a l’educació de la convivència entre els sexes, i no subordinar-ho a un èxit acadèmic d’importància discutible. Si posessim com a absolut educatiu la qualificació numèrica podríem arribar a justificar la separació per classes socials, per races, o pel fet de ser immigrants o no immigrants, tot afirmant que d’aquesta manera s’atendria millor als alumnes i les seves peculiaritats. És obvi que tal separació provocaria en un futur perjudicis socials insuperables.
Hem d’abandonar els estereotips sexuals que molts atribueixen a diferències biològiques, però que en realitat són rols assumits de vegades de manera inconscient durant l’educació; rols que beneficien els qui volen fer inamovible una tradició moltes vegades injusta i ofegadora, per tal de mantenir privilegis, creences establertes i morals imposades.


.

Friday, January 23, 2009

La Vajol. Mas Perxers. Turisme històric.

.

Un dia no gaire llunyà del 2006 ens vam atansar al Mas Perxers d’Agullana, on en Companys, en Xavier Benguerel, en Pompeu Fabra, i d’altres consellers i intel·lectuals catalans van passar la seva última nit a l’estat espanyol, abans de fugir a França per La Vajol. M’impressionen les paraules que algú li va sentir a dir a fabra en aquest mas: “me’n vaig a morir a França”

El Mas Perxers:

Image hosting by Photobucket


No ens hi vam poder acostar més, donat que és una propietat particular i a la carretera no hi havia espai per a deixar el cotxe. Val a dir que en l’època de la que parlo, el mas estava incautat als seus propietaris.

Image hosting by Photobucket

Recomano la novel·la “Els vençuts” de Xavier Benguerel (Edicions de 1984) i també “Exili i mort del President Companys” de Josep Benet (sapiens publicacions)

Després hem pujat fins al poble de La Vajol. Allà hi hem trobat nombrosos símbols republicans. Un poble deliciós:

Image hosting by Photobucket

Image hosting by Photobucket

Finalment ens vam acostar fins al pas fronterer on els patriotes catalans van passar a França. En aquest lloc actualment hi ha un monument un xic descurat. La solitud del lloc impressionava:

Image hosting by Photobucket

Image hosting by Photobucket

Image hosting by Photobucket
.

Thursday, January 22, 2009

L'enlluernant alçada del destí

.



I anem penjats, doncs au, ja fimbra el fil;
caminarem immòbils vers la nit.
Ara hi ha el foc, vital, i el fum és bell.
I l'ara és tot,
i res no és fora d'ell.

Mirem lligats, i cau, el dia anyil;
inventarem els somnis atordits,
imaginant que realment volem.
L'ara és un mot,
i els bes que mor és ell.

Brandem cofats, balmats de peus i pell,
joiosos que ens contemplin tan amunt.
Que fóra el món si el nostre ball no hi fós?
L'ara és el brot
del nostre orgull confós.

Se'n va la llum, marxem plegats al pou
del vent gelat, udols d'ocells nocturns,
un mar espès, entenebrit d'espai.
L'ara és el llot
més gèlid de l'esglai.

Tornarà el sol, el nen i el llarg camí
del fat enterc que ens penja allà on ell vol;
l'enlluernant alçada del destí.
L'ara és ignot
i sempre ens fa mentir.
Poema escrit per Jeremias Soler al web de www.relatsencatala.cat amb motiu de la proposta d'un repte poètic visual.
.

Wednesday, January 21, 2009

"Contact" (de Robert Zemeckis i basada en una novel·la de Carl Sagan)

.



Pensant en la pel·lícula “Contact” comentada a El País aquestes festes de Nadal, em pregunto qui fa les valoracions de les pel·lícules d'aquest diari? Llegeixo l'última frase del comentari que va dedicar (l'encarregat de fer-ho) a aquesta obra d'en Robert Zemeckis, basada en un best seller de Carl Sagan, i el crític o la crítica de cinema va gosar dir, sense cap rubor: “Tan entretinguda com buida” I jo, en llegir-ho, no puc evitar de sentir un buit al cor. Em pregunto si el senyor o senyora que anomena buida a aquesta pel·lícula entén un borrall de relativitat, d'estadística, d'astronomia, d'astronàutica, de psicologia, de filosofia, de física... Imagino que mai no ha sentit el vertigen que produeix la immensitat de l'univers, que mai no ha experimentat la més minsa inquietud pels éssers desconeguts que (més enllà de tota possibilitat de comunicació) senten i pensen en algun racó de l'univers. Si alguna vegada a la seva vida hagués pensat en tot això, fóra impossible que anomenés “buida” aquesta pel·lícula, que sens cap dubte és immensament rica en reflexions, en preguntes, en incògnites, en intuicions... ¿Però què pot dir un nen de tres anys si li acosten les obres de Shakespeare?
“Contact” recull la riquesa de l'actitud de Carl Sagan; una actitud d'humilitat enfront de l'univers, la seva infinitud, i el saber.
El coneixement científic és sempre provisional, i segueix un mètode. Els dogmes, per contra, es declaren absoluts i s'adquireixen sense mètode, per decisió d'un gurú dotat d'una suposada infal·libilitat divina. ¿En quina de les dues actituds hi ha supèrbia? ¿En quina hi ha humilitat? I se suposa que aquest debat, que és un dels molts que proposa la pel·lícula mitjançant un argument i una trama (que d'altra banda estan amarats de poesia i de sensibilitat) la converteix en una obra “buida” segons el o la “setciències” de El País. És clar que si aquest professional del periodisme escrit el que vol és parlar en el llenguatge de la massa; si el que pretén és posar-se al nivell de les audiències que devoren els programes del cor, els concursos de guirigalls, els experiments morbosos, la merda televisiva... aleshores no dic res. Entenc que qui només devora superficialitat, que qui només és capaç de veure realitats banals i grolleres, quan es miri “Contact” s'avorreixi molt, perquè només hi descobreixi “buidor”.
Fet i fet, agraeixo l'evidència que m'atroguen aquests crítics. Si a la pel·lícula “Contact” la troben “buida”, cada vegada que aquests mateixos crítics (o altres de similars) anomenin “buits” alguns dels meus poemes o relats, em sentiré profundament agraït; em preocuparia seriosament que a alguns d'ells els agradés alguna de les coses que escric; qualsevol desqualificació per la seva part la consideraré un bon símptoma.
Tornant a “Contact”, voldria afegir que pertany a un gènere poc conreat: el de la “Ciència Ficció científica o realista”, que és aquella ciència ficció que descriu fets que encara no han succeït, però que segueixen fidedignament la lògica de la ciència, i que són completament possibles. No és una Ciència Ficció que elucubra amb esdeveniments absolutament fantasiosos i impossibles, sinó que descriu unes situacions que entren dins la lògica del mètode científic i que especulen amb solidesa. Però és clar, insisteixo, pel periodista de torn, tot això és buit, foc d'encenalls, fum i prou.
I compte! Puc acceptar que algú digui que no li agrada la pel·lícula, que la troba lenta, avorrida, o massa filosòfica; o que superi la seva capacitat se suportar sensibilitats amb les quals no sintonitza; per gustos, els colors... Però no puc acceptar, sense protestar, que digui que és una pel·lícula buida, ni tan sols li acceptaré que digui que està mal feta.
Conec, a més, de ben a prop, uns quants centenars de persones pels qui Contact forma part de la seva llista de pel·lícules predilectes, i no la troben precisament “buida”.
.

Tuesday, January 20, 2009

Tamborrada a Donostia.

.



Els que hem viscut en aquesta ciutat som incapaços de veure i escoltar aquestes imatges sense que se'ns posi la pell de gallina. Ahir va ser nit grossa a Donostia. La vigília de Sant Sebastià. La tamborrada. Els cuiners. Els tambors. Les societats. És un dia ple de màgia difícil de descriure.
Avui és un dia gran a Donostia. Salut a tots els seus ciutadans i a tot Euskadi!

Si voleu cantar:

BAGERA...¡
GU ERE BAI¡
GU BETI POZEZ,
BETI ALAI

SEBASTIAN BAT BADA ZERUAN
DONOSTI(A) BAT BAKARRA MUNDUAN
(H)URA DA SANTUA
(E)TA (H)AU DA (H)ERRIA
(H)ORRA ZER DEN GURE DONOSTIA

(H)IRUTXULOKO
GAZTELUPEKO
JOXEMARITAR ZA(H)AR ETA GAZTE. (Berriz)

KALERIK KALE
DANBORRA JOAZ
UMORE ONA ZABALTZEN
(H)OR DI(H)OAZ
JOXE MARI¡

GAURTANDIK GERORA
PENAK ZOKORA
FESTARA¡
DANTZARA¡
DONOSTIARREI OI(H)U
EGITERA GATOZ
POZALDIZ
I(H)AUTERIAK DATOZ¡ (Berriz)

BAGERA...¡
GU ERE BAI¡
GU BETI POZEZ,
BETI ALAI