Petit comiat, i la mà estesa als qui s'han sentit molestos perquè no penso com ells.

.

Ens n'anem uns dies; tornarem el dia 20.
Hi deixem, a casa, uns vigilants que regaran les flors, que trauran la pols, i que faran companyia als sentiments de tot un curs: tardor, hivern, primavera...
M'agradaria acomiadar-me explicant a les persones que no pensen com jo, que no s'han de sentir molestes per aquesta raó. No és correcte d'anomenar antipàtiques (o poc simpàtiques) les persones, només perquè no veuen les coses com nosaltres. Jo tinc el costum de dir sempre el que tinc al cap; intento dir-ho o escriure-ho amb respecte, encara que de vegades el respecte pot anar acompanyat de contundència. Sovint, atorguem a les paraules escrites, el to que els falta, en funció de la nostra afinitat al contingut del missatge; és per això que un missatge escrit, rebut com una crítica, pugui veure's abillat d'un to (que no sona i que li posem al llegir-lo) que no és el que realment té. Puc no estar d'acord amb una norma; però si és una norma que per càrrec em toca de complir, la compliré amb eficiència i amb passió (sempre ho he fet). Puc veure les coses d'una manera diferent a com les veu el poder legítim; democràticament expressaré la meva opinió i treballaré per les idees en les que crec, però obeiré les normes, les disposicions, les tasques que em corresponen, tan bé com sàpiga, independentment de les meves opinions. La persona, o les persones per qui van aquestes paraules entendran el que vull dir. No hem de tenir por de pensar de manera diferent, ni de dir-ho, ni d'escoltar-ho. La humanitat que tots portem a dins està per damunt de les diferències estratègiques; i els qui accepten i treballen dins del sistema no s'empobreixen per culpa de les diferències, ans al contrari s'enriqueixen i s'enforteixen.
Així doncs, m'acomiado fins al dia 20 de juliol (si tot va com està previst, perquè la vida és una sorpresa, i avui estem aquí i demà potser ja no existim). Aquests dies no deixaré pas de treballar en tots els meus àmbits. El treball és com el pensament, sempre hi és encara que dormim. Mentre pugui pensar, podré treballar; la meva feina és essencialment pensar i transmetre pensaments; i la meva obsessió és que aquests pensaments produeixin un “bé” i que arribin al seu destí de la manera més eficient.
La imatge de més amunt la vaig prendre al 2005 en un riu de Galicia; un indret a on ningú no va, perquè afortunadament és desconegut. No és pas el lloc a on anem aquests dies, però us encoratjo a cercar els vostres indrets personals, aquells que ningú no coneix; perdeu-vos-hi, i no expliqueu a ningú on són; que els busquin i que els trobin, només així podran arribar a ser seus.
Fins sempre.

.

Símbols dels temps que ens ha tocat viure (I) "D'ovelles, cafè i qualitat."

.

Avui he passat per davant d'una d'aquestes franquícies que venen píndoles de cafè; específiques i pensades per a les cafeteres de la seva marca; ultramodernes, coquetones, amb un d'aquells dissenys que fan venir salivera a la boca dels esnobs del segle XXI, que són la major part de la població. I com sempre que passo per davant d'aquesta mena de temples, em ve al cap aquell salm: “vanitat de vanitats, i tot és vanitat”.

Veig els dependents, uniformats, clenxinats, més que elegants.

Veig els clients i les clientes fent cua, encorbatats, abillats amb una roba que delata la seva classe, el seu estatus, les seves ambicions, el seu estil; circumstàncies segurament no triades; esdevingudes pel corrent del creixement, les responsabilitats i la qualitat.

M'adono de l'estranya buidor del conjunt de la botiga. Tot l'establiment gira a l'entorn de les capsuletes amb el polsim del cafè a l'endins. Se suposa que tot el negoci rutlla mercès als diners que cadascun dels clients intercanvia per les dosis; dipositades en un format vàlid només per les cafeteres de la marca.

Tot plegat se'm fa simbòlic; representatiu d'un temps de buidors profundes, dissimulades amb dissenys llampants i asèptics, evocadors d'èpoques clàssiques. Paraules bensonants, les dels dependents, fidels seguidores dels protocols escrits i pautats, segons els canons més exigents de la qualitat. Avui tot és qualitat; la qualitat s'ha de notar, si més no en l'aparença. Després ja es veurà si el cafè és sa, si els mitjans pels quals el cafè ha arribat a l'economia europea han estat prou ètics, si les paraules que el dependent regala als consumidors són sinceres, si els dependents són ben tractats, etc.
Les marques dirigeixen els consumidors com si fossin bens; coneixen fil per randa el que han de dir, el que han d'exhibir, el que han de fer creure, el que han de mostrar, el que han d'ocultar, on han de mentir, on han de tapar... I les persones ens alegrem de la nostra llibertat; de la possibilitat de guanyar un grapat d'euros que ens permetin fer cua en una franquícia de cafè de classe, dins d'una botiga buida, però preciosa; curulla de sanefes del segle XIX, amb un bon gust que només per això ja paga la pena, diuen. La cua del cafè ens farà oblidar la hipoteca, l'estrès de la feina, el desig de viatjar a Nova Zelanda com els amics amb qui soparem dissabte, el cotxe que ja té tres anys i es veu vell, el fantasma horripilant de l'atur que amenaça amb endur-se la nostra vida (l'única que sabem viure), el tràfec pel progrés personal i social (i per la qualitat, a la qual sempre hem de tendir), la mort, la por, la solitud, etc.
No sé... he pensat tot això, però encara hi ha alguna cosa que he percebut i que no sé dir, que no m'acaba de sortir... potser més endavant.

I que ningú es pensi que no estic a favor de la qualitat... només és que de vegades dirigim la recerca de la qualitat en una direcció errada, i la posem a cops per damunt del valor de les persones. Amb l'adoració d'una qualitat mal enfocada, correm el risc de posar les marques, les institucions, els centres, per damunt de les persones que n'han de rebre els serveis. ¿Ens adonarem algun dia que treballar amb qualitat no és sinónim de competir, ni de vèncer, ni de desconfiar, ni de quantificar, ni de mentir, ni de maquillar, ni d'abillar, ni de manipular, ni de convertir la infinitud de matisos de la realitat en xifres reductores?

Baltasar Porcel

.

“A vegades, l’esclat d’una ona petava contra l’amura de babord, alçant un ruixim d’esquitxos que s’esclafaven sobre la coberta i entelaven els vidres de la cabina. En Lleonard Juvera, el patró, va abandonar el timó i agafà les dues manetes del telègraf de màquines, que marcava mitja marxa. D’un cop les col·locà a l’indicador de màxim. Repicaren els timbres d’avís per al motorista. Les mans del patró tornaren a la roda. Gairebé tot d’una un parell de sacsades feren tremolar la llanxa i un nou motor bramulà”

“Els argonautes”
BALTASAR PORCEL

Em vas ensenyar l'art de descriure la Mediterrània sense complexos. Em vas fer intuir que en català es podien escriure històries com les de Salgary o Daniel Defoe. Em vas revelar, de manera molt indirecte, que per mèrits i qualitat es podia ser una figura dins el món de la literatura, però que tot i així es podia alhora ser criticat, ridiculitzat i menystingut, només per tenir idees políticament incorrectes, o per gosar a críticar el poder, els amics o els intel·lectuals de moda.

Si aquest petit país on vivim no estigués ple de gent tan orgullosament mesquina potser ja tindries el nobel; però tenim el problema de sempre, no ens ho creiem, vivim obssedits per una falsa humilitat que en realitat és un complex d'inferioritat, vivim dominats per una enveja malsana als èxits aliens, i per un odi dissimulat però efectiu vers els qui no pensen com nosaltres o no ens donen copets a l'espatlla.

Jo, en algunes qüestions, tampoc no pensava com tu; però em sento orgullós de pertànyer a una literatura que genera monstres sagrats del teu nivell; i admiro la llibertat de la teva llengua i la teva habilitat per viure bé i deixar viure.

Tinc un amic que et venia arreglar la calefacció i que m'explicava si t'havia trobat despert, adormit, pentinat o despentinat... em sap greu que ja no pugui fer-ho.

Fins sempre.

.

Sobre la Waikiki o Cala Fonda, o el nudisme, o la nuesa, o els mirons, o la gent que posa cares rares, o els qui volen saber com s'hi arriba, o...

.

Analitzant els mots que la gent introdueix al google per arribar fins aquest blog, resto sorprès de l'alt percentatge d'usuaris que hi vénen a raure cercant informació sobre la Waikiki. Molts busquen la manera més fàcil d'arribar-hi, d'altres no concreten què volen saber d'ella. Mai no tinc clar si el més convenient és parlar-ne, dir-ho, ajudar-los... o bé si el millor és no donar cap mena d'informació per tal de preservar un dels últims racons verges de Catalunya tan desconegut com sigui possible.
La veritat és que amb tanta informació com hi ha avui dia a internet, escriure o no escriure en aquest blog el secret sobre com arribar-hi no té gaire importància. M'agradaria trobar, però, la fòrmula adequada per aconseguir que la gent tingui actituds humanes superiors. Potser el millor sigui parlar sobre nuesa, sobre humanitat, sobre natura, per tal de transmetre els valors que jo crec que avui són escadussers i que fan que la costa cada vegada es degradi més, i que els Homo sàpiens hagin de decidir-se entre un conservadurisme arcaic i irracional o un animalisme irresponsable i inhumà.
On millor per a parlar-ne que en aquest blog?
Qui vol anar a la Waikiki? Un ventall de perfils humans força diversos. Principalment gent que cerca espais virginals, plens d'una natura respectada i conservada tal com sempre ha estat; sense urbanitzacions ni facilitats d'accés de cap mena. Si ets d'aquests, enhorabona, la Waikiki és un dels espais que busques, però has de saber que a la Waikiki la majoria de les persones s'hi estan nues. No és estrictament necessari que tu et despullis, tot i que t'ho aconsello. El que sí que és necessari és que respectis els qui decideixen despullar-se. Cal que no els miris com si fossin extraterrestres, o com si tinguessin al cos alguna mena de glàndula antinatural que tu no tens, o com si fossin bojos, criminals, indecents o pervertits. Hi ha gent que practica aquestes mirades, a cops acompanyades de mots ofensius, com si el normal fos amagar-se el cos i l'anormalitat fos treure's la roba per a banyar-se; com si la nuesa aquí tingués la finalitat de cercar la pràctica d'una sexualitat irresponsable.
La gent que s'està a la Waikiki sense banyador en la seva majoria (sempre hi ha excepcions) no cerquen sexe, ni tan sols tenen al cap la idea d'estar fent alguna cosa fora del normal. Qui va a la platja despullat, per norma general, no és conscient que fa nudisme; és conscient que va a la platja. I hi va de la manera que més li agrada anar-hi. I quan es lleva al matí per anar a la platja, no diu... “vaig a fer nudisme”, diu... “me'n vaig a la platja”.
És cert que a la persona que va a un d'aquests espais per primer cop (o molt esporàdicament) li pot fer l'efecte que veu “forats”, “boles”, “greixos” etc. Però aquest efecte es produeix a causa de la manca de costum. La persona que mai no ha sortit de l'Iran, quan ve a Europa i comença a veure els cabells de les noies voleiant al vent, també sent “coses”. I aquells que només han vist les dones dins d'un burka, quan observen la boca oberta d'una noia, i la seva llengua, i els forats del nas, potser amb pèls a dins i tot, també sentiran “coses”. Però és evident que quan s'acostumin a veure les dones en llibertat, aquest efecte subjectiu minvarà i acabarà desapareixent. Per això recomano altament que qui cerqui natura virginal, sigui capaç d'aspirar a assumir el seu cos i la seva nuesa no pas com un reclam sexual sinó com un fruit més de la natura.
Recomano a les persones que s'acosten a la Waikiki per a trobar natura salvatge, que intentin també trencar amb les mentides de l'època que ens ha tocat viure. Cada època té, ha tingut i tindrà les seves mentides. Algunes de les de la nostra època són aquelles que ens diuen que hi ha cossos bells i cossos lletjos, que la bellesa només ho és si compleix uns requisits escrits per no se sap qui, i que aquesta bellesa es pot definir, concretar i descriure d'una manera absoluta. Aquesta és una gran mentida, una fabrica funesta de malalts i de malaltes, d'infeliços, d'insatisfets, de frustrats, d'amargats. ¡Quanta gent no s'agrada perquè li han ensenyat a no agradar-se!
I hi ha més mentides, com per exemple aquella que ens diu que un cos nu, tant sí com no, és un objecte eròtic. Cap cos no és un objecte; l'erotisme no és al cos nu, ni tan sols als ulls que miren, és (o pot estar) a la ment posseidora dels ulls que miren, que cerquen, que quantifiquen, que despersonalitzen. És molt probable que el primer dia (o els primers dies) que hom s'atansi a una platja de les anomenades “nudistes”, no pugui evitar d'excitar-se o de veure els cossos com a objectes eròtics; però novament el costum, la rutina i la bona voluntat, posaran les coses al seu lloc; i sobretot la relació personal i intel·lectual, el diàleg amb les persones nues, ajudarà a desfer el miratge i a descobrir que no hi ha cossos, que hi ha persones, i que la bellesa no és només a fora, que també és a dins, i que a cops una bellesa exterior conté una profunda lletjor interior que modifica totalment la imatge que la nostra ment s'havia fet d'una persona.
I per si tu, “miron”, em llegeixes, t'explicaré el secret per a “curar-te”: parla amb la gent. Dialoga amb la noia a qui mires com si fos una costella a la brassa amb all i oli. Descobreix la persona que s'hi amaga al darrere. Fes-ho amb molt de compte, d'una manera natural, sense que es noti que t'agrada mirar-la. Atansa't a la nuesa d'una manera civilitzada, a través d'alguna associació naturista o similar, i fes l'esforç de no restar pendent del cos dels altres; el cos, el veuràs, com veus el nas o els ulls de les persones. Centra't en el diàleg i deixaràs de ser esclau de les teves obsessions, t'evitaràs un càncer de pell (tant anar amunt i avall de la platja), uns quants insults i un reguitzell d'exabruptes; i potser fins i tot (i amb paciència) arribaràs a trobar amics i nòvia.
Si et limites a ser un “miron” et perdràs el plaer de la nuesa; la llum potentíssima del far de la teva sexualitat obsessiva t'impedirà descobrir els matisos dels colors del crepuscle; et perdràs amics, companys, persones... i t'avorriràs molt i molt i molt... Hi ha qui per arreplegar un bitllet de cinquanta euros, en deixa escapar sis-cents mil.
Vivim una societat profundament erotitzada, incapaç de percebre una infinitud de belleses que se'ns escapen, protegits com estem dins les nostres cuirasses de llunyania.

Hi ha bellesa enllà de l'erotisme. És meravellós, l'erotisme, però no ho és tot; hi ha molt més. És natural l'erotisme; però el cos nu no és necessàriament eròtic, i l'erotisme es troba a molts altres llocs a banda del cos. L'ésser humà ha d'humanitzar l'erotisme i ha d'alliberar el cos nu de l'únic registre que el món que vivim li atorga. La recompensa a aquest exercici és la llibertat del retorn al paradís. Les energies i les recompenses, però, com sempre a la vida, es poden fer servir per construir o per destruir, per apropar-se a les persones o per aprofitar-se'n. El misteri del mal no desapareixerà mai del tot, ni arribarem mai a la societat utòpica perfecta, lliure del dolor, de l'abús i de la superficialitat. El camí vers la reconciliació amb la natura i amb la humanitat és només un camí que ens portarà una mica més a prop d'allà on voldríem arribar; mai no assolirem del tot allò que ens agradaria (almenys en un pla immediat). Ni trobarem millors persones en una opció vital o en una altra. Com a individus, podem escollir una vida millor; com a espècie, cal alguna mena de transformació superior, potser una mutació, o uns quants centenars de milers d'anys d'evolució més. Però compte! Que l'evolució no va sempre en la mateixa direcció, i si no, fixeu-vos en la Sacculina.

.

Benvingut a Varsòvia (Relat guanyador del "X Concurs de Contes Memorial Fernando Rodríguez Contreras")

.

Veu el seu avi fent que no amb el cap, les mans tremoloses agafades al bastó, una espurna d'argent a la comissura dels ulls, i al televisor imatges d'un triomfalisme balmat, disfressat de glòria patriotera. “No és això” diu el vell, i la Sara se li asseu al costat; al sofà flonjo de plomes d'oca que van comprar tres mesos enrere al Dizzingoff, al cor de Tel Aviv. “Però ells ens llancen coets, avi!” la veu de la nena sona a excusa manyaga i estrafà amb convicció aquell to didàctic que s'etziba als infants que no s'han portat prou bé. “Ells? La gent del poble assassinada ens ha tirat coets? ¿Les famílies a les qui els ha caigut la casa al damunt? No em diguis això, bocinet de mel, que ja en tinc prou amb el teu pare” La nena entenebreix la mirada. Sospira. “El pare fa el que creu millor, avi” diu després de sostenir el silenci uns segons. Al televisor continuen els retrunys, els himnes, les declaracions. Apareix el pare de la Sara manifestant el seu orgull per la direcció que està prenent l'atac, i assegurant que no deixaran ni un sol terrorista viu. “El teu pare és massa jove; no ha viscut prou” pronuncia el vell mirant de fit a fit el rostre orgullós del seu fill a la pantalla. La nena li agafa les mans i les prem amb força. “Torna'm a parlar del guetto, avi...” I el vell torna a narrar la seva història com si ho fes per primera vegada; i el cas és que sempre li sembla que ho fa per primera vegada. La vida és un estrany camí que marca amb foc la intensitat del dolor i de la felicitat. “Jo era molt jove, i vivia a Varsòvia...”

*

No li ha costat arribar a la ciutat de Gaza. Potser el més difícil ha estat creuar la frontera; però sembla mentida la indiferència que desperta una noieta de catorze anys guarnida amb la indumentària d'una Palestina pobra. Gairebé li engeguen un tret al front quan la descobreixen a la part interior de la xarxa. ¿Què hauria passat si l'haguessin enxampada abans de creuar? Arreu, plors. Ara i adés, muntanyes de runa enmig d'edificis rònecs, amb carrers plens de canalla bruta i cares espantades. Fumaroles negres alçant-se cap al cel, ocultant els blocs de dotze o tretze pisos d'altura que governen el sostre de la ciutat. La blancor de les façanes dels habitatges, sota la claror del sol, esvaïda pel fum, dibuixa un paisatge apocalíptic. Comencen a sentir-se retrunys i la gent corre a amagar-se. Xiscles. Brams. Mots indesxifrables pronunciats per veus enrogallades que maleeixen l'existència i que acaben en una mena de sanglot, a mig camí entre el plor i el riure embogit. La Sara no sap on amagar-se; de fet, ningú no té clar on amagar-se. Trenca a plorar i una dona l'arrossega fins a l'interior d'un portal. L'empeny cap a l'espai dessota l'escala. S'agombolen, la dona, la Sara, i quatre criatures d'entre cinc i deu anys. El terra tremola. Els petits gemeguen amb cada estridor. La llum tènue de la claraboia li permet a la dona descobrir els cabells rossos de la Sara. “Estrangera?”, li demana. La Sara dubta, perquè no sap si és estrangera. Són estrangers, els jueus, a Gaza? Ho són, els palestins, a Israel? Fa que sí amb el cap perquè no té ganes de donar explicacions, i perquè li fa una mica de por donar-les. “I els teus pares, on són? Hauríeu d'haver marxat. Això no és vida per a ningú, i menys per a una nena”

*

“On collons és la Sara?” li etziba en Benjamín Goldstein al seu pare, que l'escolta espaordit a través del mòbil. “I jo què sé, fill meu? Què pot fer un pobre vell com jo per aturar una adolescent?” En Benjamín està tan desesperat que gairebé s'ofega. “Just en aquest moment, amb la guerra, amb la maleïda pressió internacional! Què va ser l'últim que et va dir? Estava enfadada? Li passava alguna cosa?” Necessita recuperar la tranquil·litat. Necessita saber que la seva filla està bé. Però Déu dels cels! Ha estat una nit fora i ningú no sap on para! “Li vaig parlar de Varsòvia, i va quedar molt tocada” El vell ha dubtat molt abans de dir-li això al seu fill. La va veure marxar plorant, sense rebre'n cap explicació, però els anys ensenyen més que les enciclopèdies, i el vell Zacaries sospita que la Sara ha entès per primera vegada el món. “Ostres, papa! No és la primera vegada que li expliques les teves batalletes! Què nassos tenen a veure amb tot això?” El vell sent una punxada al cor. “No són batalletes, fill! És la història de la teva nació. És la història de la humanitat!” A en Benjamín li sona l'altre mòbil. “Et deixo, papa. És la Sara, m'està trucant.” “On dimonis t'has ficat, noieta?” la veu li tremola. Necessita saber que tot va bé. Necessita saber que ella està bé. “Sóc a Varsòvia, papa; sóc al guetto.”

*

Per què collons li ha hagut de dir? “Sóc a Varsòvia, papa; sóc al guetto.” I ha penjat. I au! Toca't el nas! Per no dir una cosa pitjor. Què se suposa? Que ell, Benjamín Goldstein, home d’estat, hauria de viatjar a Polònia a buscar-la? Que desagraïda que és l'adolescència! Els ho dónes tot i t'escupen al rostre. Però el vell Zacaries li ha explicat que el guetto del que parla la nena és Gaza. Gaza! Com si tingués alguna cosa a veure amb el guetto de Varsòvia, amb la segona guerra mundial! I ara és aquí; contemplant les corrues de baiards amb cossos tapats de cap a peus ran les runes de la guerra; disfressat d'infermer de la Creu Roja; desesperat, pensant que tal vegada les seves ordres han matat la seva filla; escrutant els rostres dels vius, dels malalts i dels morts; descobrint cames esmonyonades, cossos infantils nus i abrasats xisclant cada vegada que un metge intenta de combatre la infecció amb productes irritants. “Danys col·laterals” pensa “I no són tants. A Gaza, hi viuen més d'un milió de persones. ¿Quantes han patit les conseqüències de la guerra? Mil? Ni que fossin deu mil... quin percentatge és?” Però torna a mirar els esguerrats i els morts i pensa que la seva filla és “una”, i que aquesta unicitat per ell és tan dolorosa com la humanitat sencera. ¿I és que no són “una” cadascuna de les persones que han mort o que han sobreviscut desfetes? El parell de mots que formen l'expressió “danys col·laterals” li fa venir ganes de vomitar; i ja no sap en què creu. Si la Sara és morta, la seva vida s'haurà esfondrat; no podrà tirar endavant; la llum del dia li farà mal a l'anima i preferirà la mort. Però no pot ser que li hagi passat res! La probabilitat és molt baixa! Les bombes no escullen les seves víctimes. S'esparvera en adonar-se que està pensant una idea que li va etzibar un activista pels drets humans abans que tot comencés: “Les bombes no escullen les seves víctimes” I ell li va respondre amb ànsia que l'exercit d'Israel atacaria objectius militars i que si els palestins feien servir escuts humans no era problema d'ells. Maleïda hipocresia! “Les bombes no escullen les seves víctimes”; ho està veient prou clar; i sap que no és just que valori més la seva filla que mil o dos mil palestins anònims. Torna a marcar el número de la Sara; i s'esparvera quan s'adona que sona un mòbil sota la flassada mortuòria que tapa un dels cadàvers de la vorera. Tremolant, pensa que és una casualitat. Penja; torna a marcar, i torna a sonar el mòbil dessota la flassada. Es posa a plorar, s'acosta al baiard, i, mirant de trascantó, amb por del que pot arribar a veure, destapa la flassada. És una nena d'uns deu anys; amb la pell blanca com el marbre i un fil de sang seca a la comissura dels llavis. Té un ull mig obert, sec i sense vida. “No sóc jo, papa; però si hagués estat jo, quina diferència hi hauria hagut?” sent que li diu la seva filla des del darrere. Ell es gira; l'abraça; brama amb desconsol. “Benvingut a Varsòvia, papa”, afegeix la Sara.

.

Gràcies (Pregària V). Gracias (Oración V). شكرا لك. (الصلاة الخامس). Thank you. (Prayer V). Merci. (Prière V). Danke. (Gebet V). 謝謝您。 （祈禱五） 。Grazie.

.




Gràcies.
Gràcies per la llum, pel sol del matí, pel guspireig dels raig damunt les aigües, pel vent, per la flaire del bosc, per la terra, per la pluja, per la resta d'animals.
Gràcies perquè som, malgrat les ombres; gràcies per la vida, malgrat les incoherències; gràcies per l'ésser, malgrat les fluctuacions del no res.
Gràcies per l'esperança, malgrat la por; gràcies per la voluntad d'anar endavant, malgrat les reculades; gràcies pel perdó, malgrat la reincidència; gràcies per l'amor, malgrat les cuetades de l'odi.
Gràcies perquè podem pensar, perquè sabem que som, perquè ens permets de comprendre de mica en mica el misteri de totes les coses.
Gràcies perquè ens mires; gràcies perquè ens estimes; gràcies perquè ens esperes.
Gràcies pels teus silencis, que sempre parlen.
Gràcies per seduir-nos, gràcies per no deixar que ningú es perdi, gràcies per la comprensió de l'amor, gracies per la seducció de l'amor.
Gràcies pel sexe; gràcies per la nuesa; gràcies per la fantasia; gràcies per la gota de responsabilitat que has infós al nostre cervell; gràcies per la llibertat; gràcies pel regal de la vida.
Gràcies pels nostres fills, que són el més gran. Et supliquem, malgrat que ja sabem que ho fas, que els protegeixis. Ells són més que nosaltres, ells ho són tot.
Gràcies per cada matí i per cada crepuscle.

.

Paul Dirac i les antipartícules

.

Al 1928, Paul Dirac va elaborar una teoria que explicava perquè l'electró i unes quantes partícules més tenien un espín de ½; va explicar matemàticament perquè les partícules amb espín ½ no es veien igual si es giraven 360º, i perquè es tornaven a veure igual si es giraven 360º més.

A més a més va parlar de l'existència de la partícula contrària a l'electró: l'antielectró o positró. Aquesta partícula va ser descoberta quatre anys més tard, al 1932. Al 1933 van donar el nobel a Paul Dirac.
Cada partícula té la seva antipartícula; a excepció de les partícules que s'encarreguen de portar la força, les quals són elles mateixes les seves pròpies antipartícules.
No seria impossible que existissin universos formats només per antipartícules.

Les partícules i les antipartícules, si es posessin en contacte, s'aniquilarien alliberant grans quantitats d'energia.
Hem de pensar, però, que vivim en un món en el qual les partícules són moltíssim més abundoses que les antipartícules.

FONT: “A brief history of time” STEPHEN HAWKING

.