Finalista a Olot

.

Deliciosa tarda de poesia a Olot, a on he tingut el gust de ser finalista del "Certamen de Poesia Breu de l'Esplai d'Olot" que s'ha celebrat aquest any. El nivell ha estat altíssim, i els catorze poemes finalistes formem part d'un folletó commemoratiu.

Si voleu llegir el meu escrit (és un homenatge a la muntanya de Sant Llorenç del Munt):

ENLLÀ DEL MAS

Enllà del mas, on la boira cau, ran del dit gegant,
el bosc se'n va, torrentera amunt, vers el roc rogent;
el vent enterc percudeix la faç vetusta del munt;
gotes d'argent als clivells dels brancs suaus dels pinars,
a frec del sol que apunta clarors de foc i d'infern.
Efluvis d'anys, per parets de sang i escletxes de llum,
i el brum del tro, quan la pluja riu i bateja el pur
jardí gemat sota el núvol gris de vida i de fum.

Enllà del mas, terbolins de temps, plorat i silent;
instants gravats d'innocència anyil a la pell dels troncs;
els roncs d'un drac, la cançó d'un elf, el conte d'un nan;
el plor d'un mort, el petó d'un rei, el lament d'un déu.
La neu i el broix, l'esquellot del ruc, la molsa i el bruc;
camí pendent del monjo ancestral vers el cim del sant.
La font del tap, el roure cremat pel martell del cel;
un talp i un gos, un senglar fugint, un conill confós.

Enllà del mas, la cadència pren l'instant que no fuig,
al puig i al clot, a l'avenc profund, al torrent obscur;
un joc i un jaç una nit d'estiu sota l'astre mut;
retorna el lent bagatge del dolç paradís perdut.

.

.

Solsona i el Port del Compte.

Per damunt de Solsona hi ha unes muntanyes que a l'horabaixa es van vestint de gala. El Port del Compte, el bosc fosc de pins negres, la neu i el vent.

Veníem, però, d'un intens partit de futbol.

Que visquin els pre-benjamins!

I d'un àpat tradicional al Cap del Pla.

Us recomano que us hi atanseu.


Sempre hi ha temps per la diversió



La nit s'acosta a les muntanyes. El blanc de la neu es tinta de blau i rosat.
La temperatura davalla sense contemplacions. El bosc s'adorm.


.
.

La pastanaga.

.

Són les dotze i se m’altera el ritme cardíac com un tren de vapor en marxa. L’estómac em fa ruc ruc. La temperatura em puja fins a fer-me tremolar. El cervell em diu vés, imbècil, vés, que ja hi deu ser.

Hi vaig. Surto a la terrassa. M’enfilo fins a treure els ulls per damunt de la paret. La descobreixo nua, bocaterrosa, sublim.

S’alça. S’embolica la tovallola com una faldilla i desapareix dins del pis. A sobre, truquen; i haig de fer filigranes de saltimbanqui per a baixar de la paret sense trencar-me coll i barres.

Obro la porta. Déu meu no m’ho crec. La veig aguantant-se la tovallola per damunt dels pits i demanant-me una pastanaga que el dermatòleg li ha receptat. Corro cap a la nevera, trec les pastanagues del calaix de les verdures, i salten per aquí i per allà. Torno corrents a la porta. Li n’ofereixo quatre. Em diu que amb una ja fa. Somriu. Envermelleix. Em pica l’ullet. Fa gràcies amb la veu vellutada. Li miro les cuixes.

Quan tanco la porta, em maleeixo de la poca congruència entre el meu desig i el fet de no haver-la convidat a entrar. Escolto uns gemecs, i uns uis, i uns ais, i uns riures que acaben amb pessics sonors de plaer desbocat. Surto al pati. M’enfilo a la paret i la veig pastanaga fora pastanaga a dintre... Qui fos pastanaga! Sona un xiscle agre, i un desesper, i un no per favor... no. La veig que alça la pastanaga amb la punta trencada. Plora. Es fica els dits. Exclama déu meu no puc.

Revelo el meu amagatall, oferint-li el meu ajut. Alça aquella mirada de cel i em diu que sí, si us plau, que l’ajudi, que se li ha quedat un tros de pastanaga a dins i que si ha d’anar a urgències es morirà de vergonya.

Salto la tàpia. Li fico els dits. Plora. Sento una veu de mascle darrere meu que crida què collons és això. Ella, tremolant, diu al cornut: tresor salva’m que aquest malparit m’està violant.

Ja no recordo res més.

.

Desobediència dels quarks?

.

Inquietants descobriments d'un grup de científics del Laboratori Nacional de Brookhaven als Estats Units, després de fer col·lisionar partícules d'or a velocitats properes a la de la llum. Sembla que els quarks i els gluons van desobeir les lleis de la física fa uns 13700 milions d'anys, i que gràcies a això la matèria va començar a existir; i en conseqüència, "som".

.

.La gent del CERN, però, asseguren que tot això se sabrà de debò d'aquí a uns mesos, quan ells facin xocar plom contra plom.

.P.D. Heu vist que m'he colat dins del tunel del CERN?

..

Dos dies (una infinitud d'instants presents) a Cadaqués.

.

El casino des de la platja

Vista del poble des del nord

La piscina climatitzada de l'hotel Rocamar, a fora a 2 graus, a dins 32


El carrer d'Es Call



El casino i l'església



La platja de Port Lligat

Cases de pescadors a Port Lligat

La casa de Port Lligat de Salvador Dalí

L'aigua del mar a Port Lligat

El Far del Cap de Creus enmig de la boira a 2 graus.

Braç de mar entrant fins la Cala Jugadora, vist des del Far

.

.

Hi ha espais que al llarg de la meva vida han significat renaixences, descobriments impossibles de comunicar, comunicacions amb un realitat paralel·la difícil de transmetre. Hi ha hagut moments, associats a aquests espais, en què la bellesa se m'ha manifestat vestida de llibertat, i hem viscut ella i jo, plegats, una associació estranya i íntima, amb els seus daltabaixos, però amb una fidelitat que va de la mà de l'empatia per estrets camins ran de les cales. Allò que durant hores un discurs no pot fer entendre, ho aconsegueix en un instant una imatge, una flaire, el so de les onades, el cop del vent, el foc del sol, i la sensació que per damunt de la ment i de la imaginació estreta dels humans hi ha una realitat que ens supera amb rauxa, i que ens espera. D'alguna manera aquesta realitat m'ha dit sovint que no cal que m'esperi a ser l'altra banda per gaudir-la, que el paradís té les portes obertes per qui tingui els ulls prou nets per acostar-s'hi sense por.

Tot això per dir-vos que els dies de lliure disposició, ni que sigui a dos graus de temperatura, de vegades serveixen per retrobar-se amb els espais identitaris i renovar les forces i la llum que la pròpia feblesa i el dia a dia ens roben sense pietat.

.

.

Cadaqués = art + natura + bellesa + llibertat + humanitat

.

.

..

Carnestoltes a Terrassa

.

Carnestoltes a Terrassa.

Llarguíssima rua enmig del fred, amb una imaginació elegant que aconsegueix sorprendre i divertir; enguany amb més perfecció que en altres edicions.

Em sembla percebre una major sofisticació en les disfresses, mantenit l'ambient de gresca de sempre. La participació ciutadana no defalleix i la ciutat es transforma.

Una família de submarinistes amb els peus d'ànec. Els picapedra. Les píndoles de les màquines de cafè modernes. Les noies "marines". Indígenes d'ètnies diferents. Neptuns i genis de la mar diversos. Spidermans. Increïbles Hulks. Estrelles d'or. Parxisos. Referències a la crisi, a la corrupció urbanística, al futbol.

Com sempre, els somnis surrealistes es fan per unes hores els amos de la realitat.
.
I ara, fem un viatge en el temps i anem al Carnestoltes de l'any que ve:

CARNESTOLTES 2011 TERRASSA
.
.

Reflexions d'un fals moribund hipocondriac. (Ficció...?)

.

Quan veus de prop la mort, allò que tota la vida has pensat que et faria por quan arribés aquest moment, s'esvaeix; i la por no brolla dels mites o de les doctrines que ens han intentat inculcar des de ben petits, sinó de la tristor d'haver de deixar enrere la vida, que és tan bonica; i, de la vida, els fills que són el més estimat. Potser a algú li sorprendrà que escrigui això; potser obrirà els ulls amb espant i es pensarà que estic malalt o que em passa alguna cosa greu. Suposo que no; que no em passa res greu (dic suposo perquè aquesta és una certesa que mai no tenim); l'explicació als meus primers mots d'aquest post és que els qui patim episodis d'Hipocòndria, experimentem què se sent quan hom està condemnat a mort per una malaltia incurable; i això vulguis o no, i més per a algú que escriu, és un avantatge. Comprendre una situació des de dins, ni que sigui una situació fictícia, creada per la pròpia ment, ajuda a anticipar una situació que sens dubte arribarà algun dia. Algú pot pensar que jugo amb l'avantatge de saber que la meva convicció del fet que sóc un moribund és falsa; potser tindrà raó; però haig de dir, per qui no ho sàpiga, que la ment és molt més convincent que les proves, els indicis o els mots tranquil·litzadors dels metges, que els símptomes físics hi són (ni que siguin provocats per la pròpia ment) i que la convicció que la mort truca a la porta en alguns instants és força poderosa. Tot i així, quan un assumeix la mort, només resta l'essencial, i la por se'n va. No se'n va la pena de deixar les persones, la inquietud de saber que potser quan et necessitin no hi seràs; aquesta pena et fa lluitar amb totes les teves forces per esgarrapar segons a l'existència; vius amb la sensació que tens molt a dir, i que ho has de dir, i que necessites anys per a poder dir-ho.

.

.P.D. La foto és de la ciutat de "Cádiz". L'Atlàntic amb una bonior de barques, qualsevol pot ser vàlida per iniciar un viatge vers l'oest, allà on el Sol es pon amb els colors més bells de la jornada.