La nit

A fora la nit,
i els estels,
damunt d'una terra fosca;
amb fosforescències intermitents al lluny,
i electrons sallant a ritme de l'ambició humana.

Més enllà la nit,
i les farigoles de Sant Llorenç.
Una lluna gran,
un massís que alça el reflex argentat damunt d'un bosc silenciós
com un temple antic.

I rere els plecs de l'espai,
més lluny, a la fondària de l'univers,
el tot o el no res;
una nit constant amb llevat de focs
petits i infinits.

Un riure a algun lloc,
un plor i un sospir.
Sense el plor, i el riure, i el sospir
mor l'infinit.

.

.

Agraïments al Premi Literari Miquel Bosch i Jover

.


Ja tocava. Ara feia dies que no em trucaven per anar a recollir un premi. Tampoc no té importància, però s'agraeix i fa il·lusió. Últimament, i a causa d'un increment del meu volum de feina, aconsegueixo menys reconeixements que fa uns mesos. No em sap greu, perquè la meva feina encara m'agrada més que la meva afició (afecció és més correcte) a escriure. Però sospito que ben aviat, quan arribi l'estiu, tindré més temps per a crear i podré remuntar.

El cas és que avui, el jurat del Premi Literari Miquel Bosch i Jover, d'Hostalets de balenyà, ha considerat que el meu relat era el segon que els agradava més de tots els que han rebut, i així m'ho han fet saber. Fet pel qual els estic molt agraït. Entre d'altres coses perquè sempre he admirat al mestre Miquel Bosch i Jover del qual conservo un poema no sé a on que quan trobi prometo penjar al blog.

D'aquí a uns dies posaré un enllaç vers el relat amb què he quedat segon: "La noia de la residència de les muntanyes", que com a pista diré que és "estrany".

Després de dinar ens hem acostat a Caldes per a comprovar que la Font del Lleó continua rajant aigua a 74º C.

.

.

P.D. La primera fotografia ha estat presa a l'escola Joan XXIII, d'Hostalets de Balenyà; l'espai on ha tingut lloc el lliurament de premis. Coincidia, l'acte, amb les portes obertes de l'escola; i haig de dir que feia anys que no descobria manualitats elaborades per infants tan enginyoses com les que he observat avui en aquest centre de primaria.

.

.

Sant Jordi, fotografia de família.

.

Sant Jordi, una altra vegada.
I demà farà tres anys que vaig decidir presentar-me de manera regular als diferents premis literaris que brollen arreu del territori dels Països Catalans.
La fotografia de família (la que retrata els diferents llibres que contenen algun relat o poema escrit per a mi) és un xic més àmplia. Per primera vegada, un dels components del grup és un “llibre en solitari” (i no auto-editat), Llunyanies, al qual li tinc molt d'afecte, malgrat que sigui una micro-novel·la senzilla, sense ànims d'aconseguir res més que transmetre una història que he imaginat, i que estrafaig en un context hiperbòlic i quasi teatral.
Continuo content i satisfet de tenir aquesta afició (l'hàbit d'escriure) que no és altra cosa que una afició. I el fet que no sigui una activitat professional em permet el luxe d'arriscar, d'experimentar, de jugar, de provar, de somniar... No hi tinc res a perdre. Això no vol dir, però, que no intenti fer-ho cada vegada millor; conscient, però, que no puc agradar tothom. Intentar agradar tothom és el millor camí per no agradar-se un mateix. És per això que en la literatura de tercera divisió (o de preferent) en què de moment milito, poso com a objectiu preferencial agradar-me a mi mateix, sentir-me satisfet amb allò que escric, intentar millorar-ho preguntant-me què podria anar més bé, què hauria pogut ser i no ha estat; escoltant totes les opinions, però atorgant-los el valor que tenen, en funció de la jerarquia que m'he autoimposat.
Som a Sant Jordi una altra vegada; una festa sana, que celebra l'art d'explicar històries, de transmetre poesia, i de sentir-se lliure escrivint i imaginant. Al marge del mercantilisme que molts amb raó critiquen, hi ha literatura, hi ha històries, hi ha llibres... i això és genial!

.

.

.

Pregàries des de lluny.

.

Reflex de la llum d'una estrella
al vaivé sublim del ball del mar.
Iridescència del misteri únic:
ser.

Ser,
a la llum,
al blau,
al blanc,
al mirall de la platja amarada d'aigua.

Aigua,
i el cel damunt de l'aigua;
i enllà, la buidor d'un univers
amb llevat d'estels.

Estels,
i a molts estels, una Terra,
i un mar, i una platja.

Sé que hi ets,
misteri;
sé que jugues
rere l'ara i l'aquí que enamoren.
T'amagues i rius,
em mires i m'esperes.

.

.

Cala Fonda o Waikiki (Haiku)

.

Sol al brancam,
besllum de verd al bosc;
comença el dia.

A dalt, l'atzur,
la brisa bufa on vol;
el fat ja nia.

La mar al fons,
sorra a l'esparagol;
el temps confia.

Ona de pols,
sanefa de l'oreig;
la platja és viva.

Crida l'infant,
la riba encén la llum;
l'instant s'estira.

Gavina d'or,
el llom daurat del mar;
el cor respira.

Penyal ambrat,
barret de pins i bruc;
la cala brilla.

.

Sobre la Waikiki

.

.

El meu jardí (Haiku)

.

Suau mormoleig.
Clapoteig dins del clot;
canta la font.

L'heura s'abraça
al metall endolat
del verd quiosc.

Foc del llampec
al mirall que tremola;
l'estany és d'or.

Fimbra el brancó
de l'avet que saluda;
fuig el pit-roig.

Dolça lledània
al rebost de l'hibisc;
liba l'abella.

Somrís granat
al tombant del camí;
nan de la pedra.

L'arc ancestral,
revestit de florit,
zela a la gespa.

.

.P.D. La foto (molts ja ho haureu descobert) és d'un bar de Cadaqués.

.

Nit d'eixides, incerteses, places i Homo sapiens.

.

Ahir es va presentar a Vilabella el llibre editat per Cossetània que du per títol: "L'eixida i altres narracions" i que conté quatre micronovel·les de quatre autors que de moment militen a la tercera divisió de la literatura d'aquest país: Josep M. Bertran Teixidor, Montserrat Ortiz i Jansá, Alex Garrido Serra i Jeremias Soler Giménez.

L'acte fou molt agradable, molt simpàtic, molt ben organitzat. L'assistència fou nombrosa (unes 30 persones) tenint en compte que Vilabella és un poble molt petit. La presentació que l'alcalde i en Xavier Aguadé van fer dels autors va ser magnífica. I, en general, la conversa entre els autors, abans i després de la presentació, fou molt enriquidora, d'aquelles que et fan agafar ganes de continuar escrivint.

Per a mi, veure publicada la meva història "Informe sobre l'Homo sapiens" amb una qualitat d'impressió i d'edició excel·lent, me la va fer descobrir de nou, com si llegís la història d'algú altre, mercès també a la meva mala memòria que no deixa d'ajudar-me una i altra vegada, en permetre'm rellegir les meves obres com si ho fés per primera vegada.

Agraeixo també l'assistència d'una persona del Club Català de Naturisme, que va venir a la presentació amb els seus fills, i que em va fer molta il·lusió conèixer.

Us poso a continuació els mots que més o menys vaig dir en el moment de presentar "L'Informe sobre l'Homo sapiens"

1.- Hi ha més estrelles al cel que granets de sorra a totes les platges del món. Cada estrella és un sol. Cada sol té probablement al seu voltant uns quants planetes; alguns rocosos, la majoria d'ells amb força quantitat d'hidrogen, d'heli, de carboni, d'oxigen, de sofre... perquè són alguns dels primers elements que es formen al cor de les estrelles. Alguns dels planetes segur que tenen aigua (seria difícil que havent-n'hi tants, cap no en tingués. Alguns, a la distància justa per a tenir la temperatura ideal per a la vida. Alguns, amb l'atmosfera adequada per a desenvolupar la vida. Davant de l'immens nombre de sols (més nombrosos, com ja he dit, que tots els grans de sorra de totes les platges del món), i de sistemes solars; davant les lleis naturals que regulen el desenvolupament de la vida (idèntiques a tot l'univers), davant la idèntica presència a tot l'univers dels elements H, He, C,O, S, com a més abundosos; és per a mi una evidència (que no una fe) el fet que a tot l'univers existeixen milions de formes vivents, moltes de les quals arribaran o han arribat ja a la intel·ligència, a la consciència i a la tecnologia.
Probablement, i pel que sabem fins ara, que vinguin és impossible, però és ben cert que a l'edat mitjana algú va assegurar, amb la ciència a la mà, que l'Homo sapiens mai no podria volar.
Aquesta història, la història que us presento avui, és la història d'un d'aquests éssers, un explorador romàntic, un rei republicà, un científic que ve a estudiar el comportament d'una espècie animal auto-anomenada Homo sapiens; encara que en realitat aquesta missió és una excusa de l'explorador per a fugir d'un protocol i d'una tecnologia que l'ha allunyat de la bellesa natural de l'univers al llarg de tota la seva vida. És també, i no diré fins a quin punt, una autobiografia.

2.- Un dia em vaig mirar les mans, els dits, els pèls del revés dels dits, el riure cíclic i repetitiu de les femelles i dels mascles de la meva espècie, i em vaig adonar que era un mono; em vaig horroritzar. Vaig veure les meves mans i em van semblar les urpes d'una bèstia. Em vaig veure per uns instants des de fora de mi, i vaig descobrir que pertanyia a una espècie animal més, que no hi havia els animals i nosaltres, sinó que totes les espècies érem similars, i que allò que ens fa creure superiors és una característica de la nostra espècie que defineix la nostra identitat, i que sens dubte esdevé una característica superior, però que les altres espècies tenen d'altres característiques que defineixen la seva identitat i que potser elles consideren (o considerarien si poguessin) com a característiques superiors. Des d'aquell moment de clarividència, vaig començar a estudiar l'Homo sapiens des de fora, sobretot el que té a veure amb el funcionament de la seva ment. I tota aquest anàlisi l'estic realitzant amb ajut de la tasca de científics com Konrad Lorentz, Victor Frankl, Dianne Fossey, Charles Darwin, Schrodinger, Carl Sagan, Stephen Hawking, Albert Einstein, Sigmund Freud, i de pensadors com Anthony de Mello, que per a mi són fonamentals.
De primeres, la meva idea era fer informes, assaigs... que partien d'experiències meves d'absurd amb individus Homo sapiens que em feien sentir com si aquest món no fos el meu, com si aquesta espècie no fos la meva. Després vaig decidir escriure la meva història, dins d'unes coordenades diferents a les biogràfiques però molt relacionades, aprofitant aquests informes que ja havia escrit, i elaborant-ne de nous, amb un punt important de ficció, i amb la intenció que la història fos amena.

3.-Aquesta novel·la, micronovel·la, és un cant al republicanisme, a la igualtat entre les consciències, a la nuesa, a la lliure nuesa, a la bellesa del planeta, a la bellesa de l'espècie Homo sapiens malgrat la seva constant tendència als instints més ancestrals: violència, domini, ambició, artificialitat... Malgrat aquestes nafres que neixen d'instints ancestrals d'arrel evolutiva... l'Homo sàpiens és la prova del fet que aquest univers d'estels, de més estels com granets de sorra hi ha a totes les platges del mar, tendeix vers la consciència i l'amor. L'Homo sapiens és l'única prova que tenim del fet que l'amor existeix a l'univers; per això, potser, el protagonista de la meva història se n'enamora, potser per això decideix quedar-se en aquest planeta.

.

.